contacte: anticapitalistes@anticapitalistes.net

 



 

Anticapitalistes
  
dimecres 10 de gener de 2018 |
República Catalana: Avui a primera hora arribava la notícia que hi havia acord entre Junts per Catalunya i Esquerra Republicana. El que hem de preguntar-nos és de què ens servirà el govern.

Vicent Partal

[Com cada dia l’editorial es va enviar ahir a les deu als subscriptors de VilaWeb i els lectors el van poder llegir a partir de les dues de la matinada. En el text veuran que dic que ‘esperem notícies, doncs, i esperem-les, em diuen, aviat.’ Han arribat tan aviat com per a fer que l’editorial haja quedat en algunes coses vell, en només unes hores (veure abaix). Ara haurem de mirar els detalls de l’acord per ratificar el president Puigdemont però crec que podem estar contents. Enhorabona.]

Un govern per a fer què? Aquesta és la gran pregunta, el debat real, que condiciona totes les negociacions, a Brussel·les i Barcelona. En la resta de punts, l’acord és més o menys senzill i va molt ben encarrilat, però aquesta pregunta és la que encalla el pacte ara mateix. Cosa ben raonable, és clar.

Com tothom pot entendre perfectament, hi ha dues alternatives. D’una banda, hi ha qui creu que la situació originada pel 155 obliga a fer minvar la tensió, moderar l’enfrontament, recuperar-se i agafar forces, concentrar-se a fer eixir els presos al carrer, recobrar una mínima normalitat. I, d’una altra banda, hi ha qui parla de continuar construint la República proclamada el 27 d’octubre, amb una ambiciosa remodelació del concepte de govern i amb la conseqüència lògica de l’enfrontament obert amb l’estat. Els partidaris d’aquesta segona alternativa posen en relleu una cosa que trobe ben evident: que els presos només eixiran al carrer si hi ha un acord polític amb l’estat; i que aquest acord no arribarà mai si l’independentisme no suscita una crisi suficient per a obligar-lo a seure i negociar.

La divisòria no té a veure només –ni diria que principalment– amb l’alineament partidista. Tinc la sensació que des de Brussel·les les coses es veuen més clares que no pas des de Barcelona. Per això, tot indica que la sorprenent decisió del conseller Comín i dels altres consellers residents a Brussel·les de recollir l’acta de diputat també té una part d’estira-i-arronsa amb la pròpia organització. Però no pas personal, sinó de projecte.

Si hi ha acord, ha de començar a fer-se efectiu a la mesa. Perquè la primera decisió política important serà proposar la investidura, la reafirmació de Carles Puigdemont com a president. Els partidaris de la moderació voldrien votar un candidat tercer, ni Puigdemont ni Junqueras, per fer arrancar la legislatura. Però els altres no, convençuts que aquest serà el moment clau que marcarà els anys vinents.

Amb el reglament a la mà, és molt difícil d’evitar la presentació de Carles Puigdemont, però veurem un filibusterisme extrem i la mesa haurà d’imposar la seua autoritat. Per a això, cal una mesa forta. Després és possible que el Constitucional anul·le el nomenament o que el rei d’Espanya es negue a signar-la o qualsevol altra cosa semblant. I quan passe això caldrà respondre i ja veurem de quina manera. Aleshores sí que seria possible, segurament, un tercer candidat, que renunciàs a les formes i el protocol de presidència i es limitàs a exercir el càrrec de cara a la burocràcia espanyola i remarcant sempre que ell només és el delegat del president real. Però si ja de bon començament la mesa se sotmet i no s’atreveix a proposar el president Puigdemont a la investidura, la legislatura arrancarà inevitablement amb un caràcter de rendició que no fa preveure que el procés puga avançar mínimament.

I és per aquesta raó que una part dels polítics involucrats en la negociació pensa que valdria més fer noves eleccions abans que transigir sobre la investidura, en primera instància, del president legítim. La proposta espanta molta gent, però és coherent. El govern legítim va prendre la decisió de residir a Brussel·les i, d’allí estant, liderar la reacció al 155 i pilotar la construcció de la República proclamada. Però per a la República l’acceptació d’una política de moderació, de renúncia, que menystinga tot allò que va passar a l’octubre, significa la mort política. Que és córrer un gran risc? És possible. Però vivim un temps de riscs. O és que creure que una política de moderació servirà de res, tal com està l’estat espanyol avui, no és també un risc enorme? No ho hem vist ja en el tracte indignant rebut pel vice-president Junqueras?

Esperem notícies, doncs, i esperem-les, em diuen, aviat (veure abaix). Però fem-ho conscients que allò que passe durant les primeres hores i la primera votació ja ens indicarà quin camí hauran triat els partits independentistes. I en conseqüència a partir d’aleshores sabrem, per tant, de què podem esperar que haja servit la gran victòria del primer d’octubre, la proclamació del 27 i, sobretot, el resultat extraordinari del 21 de desembre.

9/1/2018

vilaweb


Junts per Catalunya i ERC acorden la investidura de Puigdemont i una majoria independentista a la mesa. En una reunió entre Carles Puigdemont i Marta Rovira, aquesta nit a Brussel·les

Junts per Catalunya i ERC han arribat a un acord per a començar la legislatura, que inclou la investidura de Carles Puigdemont com a president de la Generalitat i la formació d’una mesa al Parlament de Catalunya amb majoria independentista, segons que han confirmat a VilaWeb fonts coneixedores de la negociació. Pel que fa a la investidura, ERC està d’acord que Puigdemont sigui investit president i estudiarà les fórmules per a fer-ho, com ara la via telemàtica o bé delegar en un altre diputat la lectura del discurs d’investidura.

I pel que fa a la mesa del parlament, l’acord entre totes dues formacions implica que no hi entrarà Catalunya en Comú. A més, es garanteix que no hi haurà blocatge en la conformació de la mesa, tot i que ara per ara encara no és clar qui presidirà la cambra, si Carme Forcadell està disposada a repetir. En tot cas, el càrrec correspon a ERC.

L’acord, el van tancar ahir Puigdemont i Marta Rovira, després d’un sopar a Brussel·les, acompanyats de més negociadors. Avui, quan falta una setmana justa per a la constitució del parlament, els membres del govern legítim a Brussel·les es reuniran per valorar l’acord.

La CUP celebra l’acord

La diputada electa de la CUP Natàlia Sànchez ha considerat positiu que Puigdemont i Rovira hagin arribat a un acord per a desencallar la investidura i la constitució de la mesa del parlament i ha dit que la seva formació votarà ‘un president republicà’. ‘Els quatre diputats no impediran la investidura d’un govern republicà’, ha declarat a Catalunya Ràdio. I ha demanat que es concreti sobre com s’implementarà la República.

El retorn de Puigdemont

Justament ahir, el president Puigdemont va dir que ara no era possible de tornar a Catalunya perquè hi havia una amenaça contra la seva investidura –l’ordre de detenció de l’estat espanyol. ‘Vull tornar a Catalunya, amb garanties i tota la legitimitat, com a president elegit per un parlament que és el resultat directe de la voluntat dels ciutadans’, va dir per videoconferència en un debat que es va fer a Montpeller.

10/1/2018


Fer govern és tan difícil que no hi ha més remei que fer-ho fàcil (crònica de Vicent Partal des de Brussel·les)

«Els negociadors i els consellers han passat hores i més hores afinant les decisions que caldrà prendre per a implementar l’acord»

Vicent Partal

Avui a primera hora arribava la notícia que hi havia acord entre Junts per Catalunya i Esquerra Republicana. L’acord s’havia tancat de matinada a Brussel·les en un sopar en què, entre més, participaven Marta Rovira i el president Carles Puigdemont. Formalment, el text només feia referència a la formació d’una mesa amb clara majoria independentista i la investidura –ratificació, de fet– de Carles Puigdemont com a president de la Generalitat. En circumstàncies normals, aquest acord no seria cap pas de gegant sinó la primera pedra d’una negociació llarga que hauria de tenir en la distribució de competències i el nom dels consellers triats el seu moment estel·lar, però en les circumstàncies actuals l’anunci que es desbloca la legislatura ho significa tot. La resta ja arribarà.

I arribarà perquè, una volta desencallat l’objectiu, i mentre a primera hora del matí tots els mitjans expliquem la notícia sense tenir gaire més que un titular al qual agafar-nos, a Brussel·les l’activitat és frenètica. El govern té una oficina en marxa des de fa uns dies, a molt poca distància de la que encara és la representació oficial de la Generalitat davant la Unió Europea. Tanmateix, des que va arribar a Brussel·les, bona part de l’activitat té lloc en un hotel situat en una inhòspita i, per tant, més que discreta zona d’oficines modernes. I allà, aquest 10 de gener, ha estat un dia intens.

L’hotel, que avui encara mantenia l’arbre de Nadal a la porta, ornat amb grans boles precisament grogues i vermelles, ha estat l’escenari de la negociació però també de més coses. L’activitat del president de la Generalitat no s’ha aturat. Tot d’institucions catalanes ‘pugen’ a Brussel·les cada dia per parlar amb ells. Dues d’elles, avui, s’han mesclat amb les intenses converses que, maletes de rodes a la mà, continuaven mantenint destacats membres d’ERC i JxCat. Els visitants del dia, que s’han trobat amb el calendari capgirat, no tenien gaire més remei que acomodar-se amb paciència en una mena de tamborets grans de color vermellós que omplien la recepció de l’hotel, desenganyats, a més, perquè el bar era tancat i no s’hi podia prendre ni tan sols un cafè. Al taulell de recepció no paraven d’explicar que havien previst que aquesta seria una setmana de baixa ocupació i que per això havien decidit d’aprofitar-ho per fer unes reformes que obligaven a tancar el local.

Mentrestant, a dalt, en les habitacions de les plantes altes que de fet s’han convertit en una espècie de despatx oficial de la Generalitat a Brussel·les, els negociadors i els consellers han passat hores i més hores afinant les decisions que caldria prendre per implementar l’acord. Decisions difícils i complicades, ja que inclouen per força decisions personals que no són senzilles de prendre.

La premsa unionista ho ha explotat de seguida, això. I fins i tot ha arribat a posar en dubte l’existència d’un pacte. Del pacte signat i escrit. El pacte no és gaire detallat perquè és una decisió política que necessitarà molta afinació legal i tècnica, una afinació que seria absurd que l’intentaren els negociadors de l’acord global. Per als unionistes, sembla que els detalls que compliquen tot plegat no tinguen gens d’importància, però passar-los per alt, com fan, dificulta molt la visió de la realitat, a més de ser immoral. El pacte, aquest pacte, no pot ser normal, mai. No pot ser un pacte més com les dotzenes de pactes que tots els partits han signat i signen constantment. Perquè no es poden deixar de banda les condicions de repressió, ni les personals ni les col·lectives.

Si en qualsevol negociació la discreció és una condició que se suposa d’entrada, en aquesta és una obligació de ferro. Fins i tot, per raons legals, i sembla increïble haver d’explicar això. Perquè l’estat ha portat la confrontació a tal punt que ningú no sap si algun dia una reunió de nit en un hotel podrà ser presentada com una rebel·lió que comporte dècades de presó. No és cap broma, doncs, i lògicament això implica un excés de zel. Els silencis són els més espessos possibles. El mutisme absolut. Tothom es refereix a una nota que ha d’aparèixer però que al final no diu res que no se sàpiga, és a dir, que hi ha un acord. Ningú no va ni un mil·límetre més enllà.

Per Esquerra Republicana, la situació és especialment difícil. El seu president, Oriol Junqueras, és a la presó, i aquesta injustícia fa extraordinàriament difícil de comunicar-s’hi. I, probablement, no en som prou conscients, d’això. Negociar implica cedir, i l’art de la negociació és l’art de fins on cedeixes. Que sol ser una maniobra que necessita una precisió mil·limètrica. Massa difícil si, per no haver-hi, no hi ha ni la possibilitat de telefonar. Això, com no pot ser altrament, desespera els negociadors i els diversos sectors del partit, però simplement cal que siga assumit. No hi ha més remei. No entendre, per exemple, que Marta Rovira tinga dubtes que no pot resoldre ella sola, a més de ser una gran falta de respecte és una gran equivocació. La repressió funciona, per això la fan servir. I un dels seus objectius és paralitzar no solament els presos sinó les seues organitzacions. Obligades a prendre decisions difícils en circumstàncies més difícils encara.

Circumstàncies difícils que es reprodueixen també pel que fa als consellers en l’exili. Ells ara han de decidir, per exemple, si arrepleguen o no la seua credencial de diputat. I aquesta és una decisió que té múltiples arestes. Perquè en el seu cas es deuen a dues obediències, la del partit i la del president i, com tothom pot entendre, també pateixen pel seu futur personal. A l’hotel, han arribat agrupats de manera partidista i a hores diferents. El conseller de Cultura, Lluís Puig, ha estat el més matiner i l’ha seguit la consellera d’Ensenyament, Clara Ponsatí, abans que tocaren les dotze. No ha estat fins passada la una que han arribat la consellera d’Agricultura, Meritxell Serret, i el conseller de Salut, Toni Comín. Tots s’han tancat en les habitacions on les negociacions continuaven endavant. Difícils.

El problema és que les circumstàncies que tenim per a fer govern són tan difícils que ho haurem de fer de la manera més fàcil’, m’ha dit un d’ells un moment que, per soltar les cames i jo diria que també la tensió, s’ha passejat per la recepció. I què vol dir, fer-ho de manera fàcil? ‘Que l’estat espanyol no ens han deixat cap més possibilitat que no sigui fer l’acord, de manera que tot caurà pel seu propi pes.’ Per més difícil que siga, que déu n’hi do si ho és.

10/1/2018


A la mateixa secció:


Entrevista a Ramon Cotarelo, filòsof i politòleg: "a Catalunya l’independentisme és un moviment social d’àmplia base"


‘Estimadíssima Núria’: la carta de resposta de Jordi Cuixart a Núria Cadenes.


La investidura de Puigdemont i les tensions de l’independentisme


República Catalana: L’ajornament de la investidura de Puigdemont fa aflorar dues estratègies dins l’independentisme


Alacant (L’Alacantí): Acte de l’Espai de Trobada per la Llibertat. Les classes populars enfront del Règin del 78. Autodeterminació o repressió.


República Catalana: Rumb cap a la col·lisió


República Catalana: To recuperat


Hi ha una manera d’investir Puigdemont i no frenar la recuperació de les institucions


Renunciar davant un tribunal sectari


Al País Valencià: Democràcia i Llibertat

Creative Commons License Esta obra est� bajo una licencia de Creative Commons by: miquel garcia -- esranxer@gmail.com