contacte: anticapitalistes@anticapitalistes.net

 



 

Anticapitalistes
  
dilluns 11 de desembre de 2017 | Manuel
La Xina, el ‘Heartland’ i nosaltres

Àngel Ferrero

Principals àrees d’inversió xinesa en el marc de la iniciativa Cinturó i Ruta de la Seda

La notícia, com tantes d’altres, va quedar enterrada. El 27 i 28 de novembre es va celebrar a Budapest la sisena cimera China-CEEC, també coneguda com a 16+1. Aquesta xifra agrupa 11 estats membre de la Unió Europea (Bulgària, Croàcia, Txèquia, Estònia, Hongria, Letònia, Lituània, Polònia, Romania, Eslovàquia i Eslovènia) i 5 dels Balcans (Albània, Bòsnia i Hercegovina, Montenegro, Sèrbia i Macedònia) que es reuneixen periòdicament des del 2012 per promoure la cooperació amb la Xina. A la darrera cimera Beijing ha promès invertir tres mil milions de dòlars en infraestructures, incloent-hi la construcció d’un tren d’alta velocitat que connectarà Budapest amb Belgrad. Es tracta d’una quantitat petita comparada amb les ajudes econòmiques de la UE, però suficient per a despertar sospites a Brussel·les. El motiu és que aquestes inversions tenen una finalitat estratègica: convertir la regió en una porta d’entrada a Europa de mercaderies xineses arribades al port grec del Pireu. El govern xinès considera 16+1 una peça clau per avançar en el seu projecte d’Iniciativa del Cinturó i Ruta de la Seda (OBOR en les seves sigles angleses).

«Els recursos europeus són insuficients», va lamentar el primer ministre d’Hongria, Viktor Orban, durant la roda de premsa amb el seu homòleg xinès, Li Keqiang. «Per aquest motiu», va continuar, «saludem el fet que, com a part d’un nou ordre econòmic mundial, la Xina vegi aquesta regió com una en la qual el seu progrés i desenvolupament volen estar-hi presents». L’amfitrió de la cimera va criticar durament la política exterior comunitària durant la seva compareixença. «Si Europa es tanca sobre si mateixa», va dir, «perd la possibilitat de créixer». El primer ministre hongarès va manifestar que els països d’Europa central i oriental sempre han vist «la cooperació amb la Xina com una gran oportunitat»: «Veiem la iniciativa del president xinès del Cinturó i Ruta de la Seda com una nova forma de globalització que no divideix el món en professors i alumnes, sinó que està basada en el respecte mutu i els avantatges comuns», va sentenciar.

El retorn de Mackinder?

Les dimensions d’OBOR fan empetitir les d’altres projectes coneguts fins a la data: en les tres pròximes dècades aquesta immensa xarxa d’infraestructures i rutes comercials terrestres i marítimes espera englobar el 55% del PIB mundial, el 70% de la població i el 75% de les reserves energètiques de tot el món. La major part d’aquestes construccions seran finançades pel Banc Asiàtic d’Inversió en Infraestructura (AIIB), una entitat que va començar a operar el 2016 i compta actualment amb un capital de 100 mil milions de dòlars –la meitat del Banc Mundial– i 58 països membre. L’AIIB es perfila així com un rival seriós de les grans institucions financeres internacionals com el Banc Mundial i el Fons Monetari Internacional (FMI), invariablement sota control occidental.

Un article per a TomDispatch del professor d’història a la Universitat de Wisconsin-Madison Albert McCoy intenta desenvolupar les potencials implicacions polítiques de la iniciativa OBOR. Segons McCoy, els analistes dels Estats Units s’equivoquen al creure –com a mínim en les seves manifestacions públiques– que la Xina no pot disputar-los l’hegemonia global: els EUA, asseguren, compten amb el suficient múscul militar i aliats internacionals i una influent indústria cultural per a mantenir aquesta posició en les dècades vinents. Però malgrat aquesta confiança en públic, la voluntat de reforçar la seva presència a Àsia oriental des d’uns anys cap aquí és evident. Aquesta era la meta declarada de l’administració de Barack Obama, explicada en un article per a la revista Foreign Policy escrit per la seva secretaria d’Estat Hillary Clinton. Aquesta política passava, i encara passa, per incrementar les despeses militars a Europa perquè sigui «autònoma» en matèria de defensa i, així, poder concentrar-se en la «contenció» de la Xina a Àsia.

És en aquest context que, segons McCoy, la teoria del ‘Heartland’ del geògraf britànic Halford John Mackinder cobra actualitat. Presentada el 1904 en la Royal Geographic Society de Londres, Mackinder argumentava que la futura potència global no seria marítima –com ho havia estat l’Imperi britànic i aleshores començava a ser-ho els EUA–, sinó aquella que controlés una vasta extensió de terra, rica en recursos i relativament ben protegida des d’un punt de vista geogràfic, que anomenà el ‘Heartland’. Mackinder localitzà aquest «pivot geogràfic» al centre del continent afro-euroasiàtic –que denominà ‘illa món’–, entre l’Europa oriental i l’Àsia Central. «Qui governi el ‘Heartland’ domina ‘l’illa món’ i qui governi ‘l’illa món’ domina el món», va afirmar.

La teoria de Mackinder ha estat molt discutida al llarg del segle XX: ha estat citada com a fonament en moltes de les anàlisis de les dues guerres mundials o la guerra freda, però també hi ha qui ha senyalat que els nous desenvolupaments tecnològics (les noves tecnologies de la informació i la comunicació) i militars (l’aviació i els míssils) l’han invalidat. Albert McCoy, en canvi, creu que el segle XXI serà testimoni de la seva tornada, i que ho farà a mans de la Xina.

Connectar Xangai amb Lisboa

«En comptes de centrar-se únicament en la construcció d’una flota naval, com els britànics, o en una armada aeroespacial semblant a la d’Amèrica, la Xina està penetrant en ‘l’illa món’ en un intent per reconstruir a fons els fonaments geopolítics del poder mundial», escriu Albert McCoy. Es tractaria «d’una estratègia subtil», un «pla en dues fases» del qual en formarien part la iniciativa OBOR, per una banda, i el programa de modernització de l’Exèrcit Popular d’Alliberament (en satèl·lits, ciberguerra o tecnologia de míssils), per l’altra.

Amb la construcció d’una xarxa de ferrocarrils d’alta velocitat i capacitat per tot el continent, així com gasoductes i oleoductes, «la Xina podria portar a terme la predicció de Mackinder d’una manera completament nova: per primer cop a la història, el moviment transcontinental de mercaderies crucials –petroli, minerals i manufactures– seria possible a una escala massiva, unificant potencialment el vast territori en una sola zona econòmica que s’estendria 10.460 kilòmetres, des de Xangai fins a Madrid», i fins i tot més enllà, fins a Lisboa. D’aquesta manera, segueix, «Beijing espera desplaçar el locus del poder geopolític de la perifèria marítima i portar-lo al ‘Heartland’ del continent endins», evitant així les amenaces de bloqueig naval, un dels probables motius rere el conflicte que manté la Xina amb altres països pel control de les illes Spratly a la zona, per exemple.

Si la Xina aconsegueix mantenir el rumb de la seva economia i completar la iniciativa OBOR, la influència dels EUA sobre Europa podria minvar considerablement, atesa, també, la falta de tacte polític que Washington ha demostrat cap a molts dels seus socis aquests últims anys a diferència de la Xina, que mostra respecte i no s’immisceix en afers interns, una característica ben valorada per molts governs independentment de la seva orientació ideològica. Possiblement sigui també un dels motius estratègics per atiar les tensions entre la Unió Europea i Rússia, que seria un inevitable país de trànsit en aquest projecte i manté bones relacions amb Beijing.

Sobre aquest vector de desplaçament (geo)polític podria perfilar-se, segons Albert McCoy, el conflicte més gran del segle XXI: el que enfrontaria –comercialment i diplomàtica, per començar– als EUA contra la Xina.

6/12/2017

diarijornada

+ Info:

China: Xi toma el control total del futuro. Michael Roberts

Los fines y los medios: ¿Qué proyecto autogestionario socialista? Catherine Samary

La rivalidad entre imperios en el siglo XXI. Ashley Smith

China: Un imperialismo en construcción. Pierre Rousset

¿Es China un país socialista? Raúl Zibechi


A la mateixa secció:


La veu de la resistència palestina és una xica d’11 anys


Siria: Un año después de la caída de Alepo-Este


No hay una sola África: el continente camina en muchas direcciones diferentes


Entrevista a Éric Toussaint: “La Unión Europea elige defender el interés del gran capital contra el interés de la mayoría. Serbia no es la única cobaya”


¿Estamos al inicio de una “primavera iraní”?


China: Desahuciar a los más pobres


Grecia: Miles de residencias incautadas… listas para las subastas electrónicas


Palestina: Trump, Israel y la complicidad del Partido Demócrata


Urgente: Grave deterioro del estado de salud del preso saharaui Abdeljalil Laaroussi.


Entrevista a Hatice Kamer, periodista i activista kurda per als drets humans

Creative Commons License Esta obra est� bajo una licencia de Creative Commons by: miquel garcia -- esranxer@gmail.com