contacte: anticapitalistes@anticapitalistes.net

 



 

Anticapitalistes
  
divendres 27 d’octubre de 2017 | Manuel
25 anys de la mort de Joan Fuster

Pau Viciano: ‘La clau de Fuster és una presa de partit’

Núria Cadenes

Enguany fa vint-i-cinc anys que es va morir el pensador de Sueca, Joan Fuster. Gràcies a això que ell anomena ‘l’avinentesa commemorativa’, i perquè va trobar que, entre les publicacions que propiciava, no n’hi havia gaires que cobrissin el flanc del Fuster cívic, o polític, l’historiador Pau Viciano (Castelló de la Plana, 1963) ha escrit un assaig ‘amanós’, llegidor i concís per respondre alguns dels tòpics de la crítica a Joan Fuster. L’ha publicat 3i4 i duu un títol provocador: Per què Fuster tenia raó.

En què tenia raó?

És una visió global. Tenia raó a l’hora de fer una proposta valencianista, crítica i que va permetre enganxar una generació emergent de gent molt valuosa que, sense aquesta proposta, probablement no s’hauria acostat al valencianisme ni a la llengua. Perquè hem viscut diverses onades de modernització: en el segle XIX, el liberalisme espanyol, que va tenir arrels molt populars al País Valencià, però que implicava abandonar tota l’herència històrica, i la llengua. El republicanisme blasquista també fou, d’alguna manera, una nova fase de modernització, però a tot estirar permetia una identitat regional subordinada a Espanya, i la llengua també hi desapareixia. És a dir: Fuster vol fer un procés de modernització protagonitzat per la nostra llengua i la nostra cultura. Això d’una banda.

I d’una altra?

Pense que també l’encerta quan es decanta cap a l’esquerra. I pot connectar amb l’antifranquisme. Perquè el valencianisme tradicional que quedava de la postguerra era conservador i estava un poc acomodat al regionalisme que permetia el franquisme. I després, evidentment, una altra aportació molt important és fer-nos entendre que la llengua i la cultura formen part de la identitat del país, que en són un ingredient bàsic. No és que hi siga totalment determinant, perquè quan entra en joc la política la identitat es fa més complexa, però sempre hi ha la idea que, en nosaltres, la llengua és fonamental. Potser en altres nacions, no, però en nosaltres, sí. Tant per al País Valencià com per al conjunt dels Països Catalans.

El títol, contundent, poua en el conegut Why Marx was right, de Terry Eagleton.

És un títol una miqueta kamikaze, però crec que feia falta dir que en les coses essencials tenia raó. Després ja podem entrar a matisar quines coses ara potser no s’haurien de dir igual, perquè ha canviat el context social, etc., però d’entrada és això. També m’he inspirat en el llibre d’Eagleton per a l’estructura: agafar tòpics (en aquest cas, sobre Fuster), citar-los i després intentar fer-ne la crítica o la desconstrucció, provar de rebatre’ls centrant-me molt en els textos de Fuster mateix i insistint en el context en què es van dir les coses. Voldria fer un aclariment, però.

Endavant.

Quan parle de la crítica a Fuster, no parle de la crítica ultra espanyola ni dels blavers que criden: parle dels demòcrates, dels valencianistes, d’una crítica que em sembla que de vegades és desenfocada i que fins i tot pot ser injusta però ja està. Les barbaritats no són crítiques, són una altra cosa.

La suposada heterodòxia antifusteriana ja és una ortodòxia, realment

Fa la sensació que faltava un llibre com aquest per a compensar la balança publicada.

Sí, crec que des del 1986 fins ara pràcticament s’ha publicat més crítica sobre Fuster que a favor. I, de fet, la suposada heterodòxia antifusteriana ja és una ortodòxia, realment [riu].

Insistiu molt en el context. Precisament des del context desmentiu aquesta ortodòxia que estableix el fracàs del paradigma fusterià.

De vegades ens diuen: és que Fuster havia d’haver fet un valencianisme més moderat, que poguera arribar més a la gent, que no trencara amb el regionalisme… Però és que això ja hi era. I no funcionava. Hi havia Lo Rat Penat. I gent més valuosa: per exemple Martí Domínguez, un senyor conservador, valencianista. O fins i tot Sanchis Guarner, que de vegades discrepava molt de Fuster. Doncs Fuster fa una altra cosa. I triomfa on podia triomfar, en eixos cercles emergents, intel·lectuals i gent que començava a interessar-se pel país. En tot cas, trenca amb eixos sectors més conservadors o més adaptats i guanya el futur, connecta amb els joves. Una altra cosa és a partir d’allà, quan arriba diguem la democràcia, quan ja hi ha partits i eleccions, propaganda de masses. Aleshores té més dificultats.

Per què?

Per diversos factors. Primer, perquè no havia tingut temps d’anar expandint-se a un altre nivell. I, després, crec que essencialment el fracàs no és del fusterianisme sinó de qualsevol visió crítica que eixira de la transició tal com s’havia articulat. Siga com siga, Fuster va fer el seu treball de cara als intel·lectuals i activistes, que va funcionar molt bé.

Els matisos, al vostre llibre són importants. En resposta a aquella acusació de no ser capaç de connectar amb el poble, ens recordeu que, d’entrada, potser no s’hi adreçava, així en general, que tenia un altre destinatari.

Ací es mesclen dues crítiques: una, diguem-ne, personal, que si era antipàtic o no li agradaven les festes… En fi. Encara que siga molt secundari, he entrat a buscar-ho, i mira, li agradava la paella, les festes del seu poble, les falles… tots els tòpics! La cosa que no podia admetre era que això, les falles, la paella, l’allipebre, l’albufera s’elevara a una categoria de definició nacional, que s’hi donara massa importància per a substituir coses que n’haurien de tenir. Ell diu que una cosa és que t’agraden les falles i una altra, que siguen l’essència nacional. Després, és clar, quan ja arriben a mans de l’anticatalanisme, serà més crític amb les falles. I encara hi ha una altra cosa.

Quina?

El fet que la influència de Fuster a vegades era indirecta. Vull dir que pot ser que a ell li agradaren o no li agradaren les dansades, però el fet és que va influir en una gent que després va fundar el grup Alimara o el grup Ramell de Castelló, que recuperaren la indumentària i els balls tradicionals al caliu de tot eixe canvi, de la reivindicació de país.

Les falles. Hi ha aquell gran tòpic: l’esquerra es va deixar perdre les falles… i la culpa és de Joan Fuster.

Sí. Això és desenfocat. La idea és la següent: com que l’anticatalanisme van utilitzar les falles, com és que nosaltres no ho vam fer? Bé, això és creure que el valencianisme catalanista s’hauria pogut fer amb les falles. Però resulta que era molt difícil, pràcticament impossible. Perquè a final dels seixanta les falles les tenia controlades l’aparell de l’estat franquista. Es fa molt difícil de pensar que uns pocs centenars de valencianistes que hi havia en aquella època a la ciutat de València pogueren entrar a les falles i fer-se’n amos. Quan hi havia més de 25.000 fallers. I, damunt, ja s’havien convertit en un aparell més del franquisme, i reproduïen eixe regionalisme franquista. A més a més, trobes que als joves, normalment contestataris i a qui no agradaven les falles, els podies dir: no passa res, tu, com si fores un militant maoista, entra-hi, va, a la conquesta.

Dieu que aquests comentaris són d’una ‘simplicitat arbitrista’.

[Riu.] En el sentit de dir: ‘Això ho hauria solucionat jo, tinc la fórmula.’

La fórmula ara per a haver-la fet servir abans.

Exacte. A misses dites. Sense pensar en la correlació de forces que hi havia. Perquè si ara les falles comencen a canviar és perquè ha canviat la societat valenciana en conjunt. I ha canviat en part per la influència que ha tingut el valencianisme, en el qual Fuster ha influït molt.

Heu rebatut el fet que Fuster trenqués amb el valencianisme de pre-guerra.

Sí. Primer s’ha de mirar en què s’havia convertit eixa tradició als anys quaranta i cinquanta: s’havia degradat bastant. I una altra qüestió és saber que hi havia, si més no, dues tradicions valencianistes. Perquè també n’hi havia una de més crítica, potser minoritària, i potser més arrelada en el valencianisme cultural. Eixa crítica a la identitat regional ja existia als anys trenta, per tant. De tota manera, Fuster té una visió bastant negativa del valencianisme d’avantguerra, sobretot dels polítics.

Per què?

Entre altres coses, perquè hi veu una gran feblesa: després de la guerra civil no continuen, no hi ha una resistència política clandestina o en l’exili. Pràcticament desapareix tot. Ell valorava més les aportacions culturals, que van ser les perdurables: Sanchis Guarner i La llengua dels valencians, El País Valencià de Mateu i Llopis, la gramàtica de Carles Salvador… Tota aquesta tasca cultural que es va fer des del valencianisme de pre-guerra és el que ell descobreix en els anys quaranta, com un nàufrag que troba trossos de l’embarcació i va fent eixa composició. I connecta amb alguns antics valencianistes, com ara Bausset. De fet, trobe que s’ha magnificat el valencianisme polític d’avantguerra, que sempre va tenir representació institucional en coalicions electorals estatals. I eixa magnificació en part s’ha fet per contrastar contra Fuster, per dir que els menyspreava però que eren molt importants.

Desmunteu la idea que Fuster arriba, talla amb els precedents i després ho estripa tot.

Ell de vegades ho diu: és que per a connectar amb la millor tradició no sols del valencianisme, sinó fins i tot de la Renaixença, calia trencar amb allò que en quedava. És una ruptura amb la part carrinclona que en queda, per a recuperar les aspiracions dels aspectes més positius. És una continuïtat mitjançant la ruptura. Un poc dialèctic [somriu].

Parlem de la burgesia? Allò de ‘Fuster es va equivocar perquè va dir que al País Valencià no n’hi havia i resulta que sí’.

És que Fuster no diu que no hi haguera burgesia, sinó que no hi ha una burgesia capaç d’impulsar un projecte de modernització propi. Ell bàsicament ens compara amb Catalunya. I fa l’anàlisi que feia el marxisme de l’època: que la burgesia és la classe dirigent que impulsa el procés nacional. Ara això es qüestiona, perquè en realitat la burgesia no té cap ‘missió històrica’ que no siga l’interès a guanyar diners. Això desplaça el problema a un altre lloc: per què a Catalunya sí i ací no? És un fet que s’investiga. Però jo remarque que no es pot dir que hi havia molta burgesia al País Valencià. N’hi havia, però no tenia un paper de classe dirigent per a tenir un programa social propi, encara que fóra espanyolista, de transformació i modernització. Era feble. Una burgesia bàsicament agrària i financera molt vinculada també al conjunt de l’estat.

Anem a l’epíleg, el regne dels matisos.

[Riu.] El meu argument és que la societat valenciana que Fuster analitza i critica ha passat, però no del tot. Encara es mantenen moltes de les seues deficiències. Sota una modernització econòmica, social, de mentalitat, continuen unes certes rèmores: el caràcter subaltern respecte de Madrid, una certa desvertebració malgrat tot i una feblesa de l’adhesió a la llengua.

Perquè hi puga haver Països Catalans, ni que només siguen culturals, fa falta algun vincle polític que ho reforce

Aquesta visió pessimista sobre la societat valenciana…

La narrativa amarga.

Sí.

La clau de Fuster és una presa de partit. Ell no fa un estudi sobre les revolucions burgeses, sobre el desenvolupament econòmic…: la seua posició és la societat en què viu, amb moltes mancances. I hi està incòmode, en contra. Amb tot, a Nosaltres, els valencians, fa molts elogis també del caràcter dels valencians, de la capacitat de treballar, de superar-se. Però des del punt de vista de l’autoconsciència, en té una visió negativa. Perquè ho és. Ara, si tu estàs content amb eixa societat, et pareixerà normal. Si no, si et revoltes contra eixa situació, n’hauràs de buscar les causes: què ha fallat? Fuster, en el passat, no hi busca legitimació ni confort. En tot cas és crític perquè és crític respecte de la realitat present.

Molt vigent.

La vigència de Fuster rau en el fet que molts dels elements que criticava encara continuen actius. Tot i que hi ha hagut grans canvis. Començant per la base demogràfica, que ha canviat per l’emigració castellana o andalusa i, actualment, mundial. Tenim una societat molt més complexa. Per tant, ja no serveix el discurs que es feia als anys setanta respecte de la llengua, allò de dir ‘has de recuperar la llengua dels teus avis’. Sense perdre la vinculació entre llengua i identitat, s’ha de fer, també, d’una altra manera.

Dieu que s’ha d’entendre la llengua com a element d’identitat històrica i col·lectiva.

Ara la identificació entre llengua i nació no és tan automàtica: una persona que parle castellà no és valenciana? No és això, no? En eixa societat cada vegada més complexa, la llengua s’ha de reivindicar com a element d’identificació col·lectiva. La societat valenciana, globalment, ha parlat valencià, i si deixara de parlar valencià seria una altra mena de societat. I s’ha de reconèixer que hi ha hagut un procés de minorització i que, per tant, èticament s’ha de possibilitar una reversió d’eixa situació. I que la llengua pròpia del país siga també la llengua pública. Independentment del fet que cadascú tinga la seua llengua personal, i que no l’abandone.

La relació amb el conjunt dels Països Catalans és òbviament lingüística però no únicament lingüística.

Per a Fuster, això és innegociable. La seua visió és reforçar tots els vincles d’unitat cultural, identitària, lingüística, i crear les condicions perquè hi puga haver en algun moment lligams polítics. Nació catalana de futur. Diu, de fet, que els Països Catalans s’han de construir com a nació. Això entra en la línia del procés sobiranista valencià, d’entendre el País Valencià com a subjecte polític i, per tant, amb dret a decidir quins lligams vol. Al mateix temps pense que els Països Catalans són un punt d’arribada però també de partida.

Per què?

Perquè si no es tenen en el cap, si la gent que es preocupa pel país no pensa en termes globals del Països Catalans, no es poden reforçar els lligams lingüístics i culturals. A la llarga, la dinàmica és divergent. Ja fa temps que la mateixa existència de sistemes autonòmics diferents genera dinàmiques particularistes. I aleshores cal tenir molt al cap la idea unitària, cultural i lingüística i, en certa manera, política o pre-política, per a poder reforçar eixos lligams culturals. És a dir, per tal que hi puga haver Països Catalans, encara que només siguen culturals, fa falta pensar en algun tipus de vincle polític que ho reforce.

Reivindiqueu, i diguem-ne que fusterianament, un nacionalisme també cívic, de millora de les condicions de vida de la gent.

Sí, és que tot això està en Fuster: els seus tres eixos són la llengua com a base de la identitat, la construcció dels Països Catalans i una posició progressista. Crítica, progressista, democràtica, de millora social. D’esquerres. És una herència molt important de Fuster, això. I, en la situació actual, s’ha revalorat. La cohesió social i la millora de la qualitat de vida de la gent, mitjançant el sobiranisme, aquest apoderament gràcies a la gestió dels recursos propis, és un element addicional.

Professor Viciano, quin és el darrer llibre que heu llegit?

Llisc molts llibres alhora. Ara, per exemple, La revolució russa i Catalunya, de Josep Puigsech.

26.10.201

vilaweb


A la mateixa secció:


El debate sobre Kronstadt es actual


La montaña de la deuda global: ¿un ‘momento Minsky’ o una ‘contracción Carchedi’?


Cien años después: Algunas herencias difíciles de la revolución de Octubre de 1917


Marx més enllà dels marges


China: Xi toma el control total del futuro.


Kronstadt tuvo antecedentes


De octubre 1917 al "socialismo del siglo XXI"


La toma del Palacio de Invierno


Economía mundial: Días soleados seguidos de tormentas


Consignes, crides, proclames i decrets de la revolució russa

Creative Commons License Esta obra est� bajo una licencia de Creative Commons by: miquel garcia -- esranxer@gmail.com