contacte: anticapitalistes@anticapitalistes.net

 



 

Anticapitalistes
  
divendres 20 d’octubre de 2017 | Manuel
Mites i realitats d’una declaració ‘a l’eslovena’

Manuel Lillo

Després d’un referèndum no pactat a finals de 1990, Eslovènia va ajornar la declaració d’independència per negociar amb l’Estat de Iugoslàvia. Les converses mai no tingueren lloc i, sis mesos més tard, Eslovènia es declarà independent. La resposta bèl·lica fou immediata. Hi ha qui compara aquell procediment de desconnexió amb el català. El context, en canvi, és ben distint. O potser no tant.

Distint perquè els Balcans vivien els dies previs a una agitació que va sacsejar Europa sencera. I que va fer palesa la incapacitat de les institucions continentals per intercedir en el conflicte més dramàtic de la història europea recent.

L’abril de 1990, Eslovènia convocà les primeres eleccions legislatives i presidencials. Eren els primers comicis lliures des de la Segona Guerra Mundial i la coalició independentista DEMOS, integrada per un gran ventall ideològic, va assolir més del 50% dels escons. Hi ha qui troba paral·lelismes entre aquella coalició i Junts pel Sí. DEMOS, en canvi, va ser una aliança improvisada i forçada. Cap dels partits que la formaven no hauria aconseguit res per la via individual. Perquè aquelles formacions no tenien la trajectòria política d’ERC ni del PDeCAT, hereu de Convergència i de tantes altres formacions catalanistes liberals de centre. DEMOS aspirava a assolir l’espai polític que fins llavors només havia ocupat l’únic partit legal fins aquell moment: la Lliga dels Comunistes.

Cap a finals d’aquell any, el 23 de desembre de 1990, Eslovènia celebrà un referèndum similar al del darrer 1 d’octubre al Principat. Similar perquè va ser unilateral. I també perquè hi va haver un 95% de suports al sí a la independència de Iugoslàvia. Una xifra pròxima al sí que va obtenir la República Catalana. En canvi, la participació a Eslovènia superà el 90%. Xifres que justificaven la declaració d’independència d’un país que avui és lliure a tots els efectes. La declaració es va produir, però va quedar suspesa setmanes després amb el propòsit de pactar una eixida amb Belgrad, capital de l’extinta Iugoslàvia. La negativa a seure va generar la declaració definitiva sis mesos després.

Aquella declaració definitiva va anar seguida d’un setge de l’exèrcit iugoslau. Era la Guerra dels deu dies. Allò va atemptar directament contra la ingenuïtat dels ciutadans eslovens. Simona Škrabec, escriptora i traductora eslovena establerta a Catalunya des de 1991, recorda que llavors, quan tenia 22 anys, “pensava que tot això es podia arreglar parlant. La resposta, però, va ser d’una violència absolutament desfermada. No hi estàvem preparats”.

Quan Simona Škrabec va nàixer l’any 1968, Eslovènia era un país “normal”. Ubicat a la part nord de l’antiga Iugoslàvia, era l’espai més desenvolupat d’aquell Estat forçosament fundat l’any 1918, després de la Primera Guerra Mundial, amb restes de l’Imperi otomà i de l’austrohongarès. Receptora habitual de turistes, el seu règim polític, recorda l’escriptora, “no era de la mateixa intensitat que uns altres de l’antic bloc comunista”. Tot i que reconeix que hi havia “una evident persecució policial contra l’oposició política. Però des de dins, les diferències nacionals eren totalment tolerades”. “L’expectativa que tot s’aniria obrint —el món, el règim, la política— es va començar a frustrar amb la clausura del règim. Els serbis de Iugoslàvia van desenvolupar l’odi cap als altres pobles i el sistema va optar pel no-diàleg. I Eslovènia començà un procés polític molt articulat per sortir-se’n. Allò era un Estat en vies de convertir-se en una veritable dictadura”.

Marxar d’un Estat fallit

Iugoslàvia havia nascut dècades enrere com el Regne de Serbis, Croats i Eslovens. Però les elits governants van fer una aposta unilateral per la centralitat que trencava amb el federalisme. Aquesta organització territorial havia estat bàsica en la Iugoslàvia comunista que va vèncer l’ocupació nazi durant la Segona Guerra Mundial sense l’ajuda de cap aliat. Ni tan sols la dels soviètics. Després de les temptacions d’apostar en diverses etapes per una uniformitat impossible, cap a finals dels anys 80 es va optar per aquesta via que conduiria cap a una tragèdia previsible. “Allò va ser un intent desesperat per conservar el poder en les mans dels qui ja el tenien, canviant el discurs ideològic per un de centralitzador”. Per això, diu Škrabec, “el suport a la independència d’Eslovènia va ser tan ampli: no hi havia la necessitat de definir-nos com a poble, perquè ja ho érem. Però eren temps de canvi. Iugoslàvia no donava per a més i necessitàvem una economia de mercat adaptada al moment i un nivell de reformes democràtiques impossibles d’assolir dins de la Iugoslàvia federal”.

Eslovènia, evidentment, va patir la repressió. La Guerra dels deu dies, que es va prolongar durant els primers dies de juliol de 1991, va deixar 75 morts, la major part soldats iugoslaus. Škrabec felicita Puigdemont perquè, en la declaració, el president català “no va fer l’error que nosaltres sí que vam fer. Eslovènia va declarar la independència ignorant tots els senyals d’alarma que hi havia. S’esperava una reacció immediata de l’exèrcit iugoslau, i allò no era cap broma. Ells tenien la possibilitat de penetrar en tot el territori i en una nit van ocupar el país”. La resposta dels eslovens, segons narra l’escriptora, va contribuir a l’èpica. “Hi va haver un sistema de defensa territorial, amb la gent organitzant-se coherentment i dirigida per contrarestar pacíficament la invasió. Les carreteres van ser taponades amb camions perquè l’exèrcit no entrara”. Com que l’exèrcit no ho tenia fàcil, en aquest punt s’inicià la negociació i Eslovènia accedí a suspendre la independència a canvi de la retirada de l’exèrcit.

El país no podia evitar la resposta salvatge de l’exèrcit iugoslau, però comptava amb una conjuntura internacional que va saber aprofitar. La caiguda de la Unió Soviètica va ser el precedent de la independència de distints Estats. Iugoslàvia, submergida en una guerra ètnica fratricida, tampoc no podia retenir els múltiples països que la formaven. En aquest context, el reconeixement extern es va començar a formalitzar sis mesos després de la declaració. Alemanya hi va ser especialment protagonista. Škrabec, però, matisa que aquest país “es va afegir a un tren que ja estava en marxa. Si no s’hagués fet tot el procés de deu dies de resistència, negociacions, etc., Alemanya no s’hi hauria pronunciat. No ho van fer per incloure’ns en la seva àrea d’influència ni res per l’estil”. L’any 2004, la República d’Eslovènia es va adherir a la Unió Europea.

I ara?

L’escriptora considera “molt adequada” la declaració que va pronunciar Carles Puigdemont el 10 d’octubre al Parlament de Catalunya. “Crec que era l’única solució possible per procedir. No declarar-la hauria estat una claudicació, però fer-ho amb vehemència desbordada seria ignorar molt les relacions de poder i la realitat. Per això, em va semblar un acte de coratge, i interpreto que hi ha una decisió ferma d’arribar fins al final”. Škrabec dóna encara més valor a l’estratègia si “el que volem és construir un país estable i perdurable”.

A hores d’ara, segons aquest testimoni, Eslovènia sent una gran identificació amb Catalunya. El posicionament del Govern del país sobre aquesta qüestió és d’aparent indiferència. De pragmatisme per no enfadar les institucions europees. “De silenci interessat”, protesta Škrabec. Segons l’escriptora, “això té un cost molt alt per a la identificació de les persones amb el seu propi Govern. La gent no ha oblidat i hi ha una anècdota que estremeix. La setmana passada van entrevistar l’ambaixador espanyol en la televisió pública d’Eslovènia. Va expressar tots aquells arguments que tant hem sentit ja. I va concloure dient que si Eslovènia tingués una regió que es volgués independitzar, els eslovens hauríem reaccionat com els espanyols. Això és indignant per a un eslovè”, assegura. “El nostre himne oficial té per lletra un poema del 1848, i diu ‘que visquin totes les nacions que vulguin esperar el dia en què tots els pobles visquin en pau i el veí sigui un simple veí i no un enemic’. Allò era com donar lliçons a un poble que en sap bé d’això. És d’una incomprensió total”.

Bé és cert que la ingenuïtat convida a pensar que Catalunya no hauria de viure una Guerra dels deu dies en el segle XXI. Però cal també ressaltar que la repressió es va avançar a l’1 d’octubre per castigar un referèndum, no una posterior declaració d’independència que encara no s’ha acabat de formalitzar. D’altra banda, tot i que els paral·lelismes poden contribuir a l’optimisme, cal ressaltar que Eslovènia va marxar després de desenes de morts. A Eslovènia, el setge va durar deu dies. Però a Zagreb, capital d’una Croàcia també subordinada a l’antiga Iugoslàvia, el conflicte es va allargar dos anys. El pensament que els problemes nacionals d’avui es resolen amb diàleg es dilueix amb la realitat del dia a dia. Ni Espanya ni Europa han fet la més mínima mostra per seure a una taula de negociació. L’Estat espanyol manté desplegats arreu del Principat amplis dispositius policials. I els principals líders europeus han anunciat reiteradament que aquest és un problema estrictament espanyol. No hi volen intervenir.

Škrabec recorda que en els dies del setge “vam patir una gran decepció”, perquè “pensàvem que érem a Europa i això no podia passar”. Cal recordar que, llavors, el continent no vivia un conflicte des de 1945, exceptuant les crisis produïdes al si del bloc soviètic.

Vint-i-cinc anys després dels esdeveniments tràgics d’Eslovènia, Catalunya es troba en una situació que ha passat per moments dramàtics. No s’ha arribat, ni de bon tros, a aquelles quotes de violència. I res no fa pensar que la mediació internacional arribe. Almenys fins que no hi haja una tensió irrespirable. Eslovènia va rebre suports quan la situació ja no tenia cap punt de retorn. I a hores d’ara, el Govern espanyol rebutja el diàleg i amenaça amb la força per protegir la seua estructura de qualsevol alternativa, per democràtica que siga.

Tot i el seu èxit, la via eslovena va tenir la contrapartida de la violència indiscriminada. La intransigència autoritària de l’Estat iugoslau va contribuir perquè Eslovènia esdevinguera Estat independent. Sovint, la intolerància es gira en contra de qui la practica. Tant de bo, però, mai no torne a donar els resultats de l’última dècada del segle XX.

Publicat el 16 d’octubre de 2017, El Temps Núm. 1740

eltemps


A la mateixa secció:


Revolución democrática o Estado autoritario


Rif: Marruecos prohíbe las manifestaciones en el Rif cuando se cumple un año de las protestas.


Antes roja que rota


¿Legalidad versus democracia?


Lliçons d’unilateralitat: com ho han fet els altres països?


València, nació


Dinamarca reconeix que Grenlàndia i les Fèroe tenen el dret de ser estats independents


Lo social, lo nacional y la globalización


Catalunya, Còrsega i la Guaiana: les nacions en la campanya francesa


El nacionalisme econòmic en les nacions sense estat.

Creative Commons License Esta obra est� bajo una licencia de Creative Commons by: miquel garcia -- esranxer@gmail.com