contacte: anticapitalistes@anticapitalistes.net

 



 

Anticapitalistes
  
dijous 19 d’octubre de 2017 | Manuel
Angela Davis: “Les eines de l’amo no serveixen per desmuntar la casa de l’amo”

Joan Burdeus

Aquests dies no es pot fer una xerrada a Barcelona sense parlar “d’allò que està passant a fora”. És per això que, quan Angela Davis, la històrica líder del moviment afroamericà pels drets civils, va omplir de gom a gom el CCCB per parlar de “La revolució avui”, les paraules de l’activista van interpel·lar al públic català blanc i privilegiat amb una força que hauria estat impossible abans dels fets de l’1O. Per descomptat, no som negres, ni pobres, ni vam ser esclaus, però a la memòria col·lectiva encara hi ha gravades les conseqüències del franquisme, que mai han estat saldades i que darrerament es tornen a fer tangibles en forma de cops de porra. I aquesta és una de les grans conclusions de Davis: les injustícies històriques, si no es corregeixen, sempre tornen “with a venjance”.

Després d’una vida fent i pensant la revolució, Angela Davis ens pot dir un parell de coses sobre el tema. Nascuda fa 73 anys a Birmingham Alabama, quan la segregació racial era plenament operativa, Davis va patir la discriminació de ben petita. Durant la crisi dels míssils de Cuba va conèixer al filòsof marxista Herbert Marcusse, que li va ensenyar que era possible treballar a la universitat, ser activista i ser revolucionària. La seva brillantor intel·lectual li van merèixer un doctorat en filosofia i la plaça de professora a la Universitat de Califòrnia, Los Angeles (UCLA). En aquella època, era coneguda com una feminista i activista radical, membre del Partit Comunista dels Estats Units i associada del Partit de Pantera Negra. Aquesta reputació va fer que, a instàncies del llavors governador de Califòrnia Ronald Reagan, fos acomiadada.

Però la fama li va arribar arran de l’episodi dels Soledad Brothers, tres convictes que van ser acusats d’haver matat un guardià de la presó. Quan el cas va arribar al gran públic, el clima d’opinió general era que es tractava d’un cas injust, i la comunitat negra s’hi va mobilitzar en contra. Finalment, un individu va segrestar el jutge del cas i a tres membres del jurat per demanar que indultessin als acusats, fet que va desencadenar un tiroteig on el jutge, el segrestador i dues persones més van morir. Durant la investigació del cas, es va descobrir que les armes de foc que es van utilitzar en l’atac havien estat adquirides per Davis dos dies abans. Tement les represàlies, Davis es va amagar, i John Edgard Hoovert, l’ínclit director de l’FBI la va incloure en la llista dels 10 criminals més buscats. El president Richard Nixon va celebrar públicament capturat, però després d’un any a presó el jurat la va declarar innocent. Durant tot aquest temps, John Lennon i els Rolling Stones li van dedicar cançons: havia nascut una figura de referència en el moviment d’alliberació negre.

La biografia de Davis ens mostra algú que sempre ha estat al costat correcte de la història, defensant amb el cos i amb el pensament les causes justes quan ningú encara les defensava. Al nucli de les seves conviccions, hi ha la certesa que l’individualisme és perillós espiritualment i política: “la resistència contra l’opressió només es pot articular col·lectivament perquè sempre s’exerceix contra col·lectius”.

La seva filosofia política parla de dos tipus de continuïtat: la històrica, que sosté que per entendre la marginació d’un col·lectiu sempre cal mirar el recorregut històric d’aquesta opressió; i la continuïtat entre els tipus de discriminació, que defensa que les lògiques de la repressió no són mai aïllades, sinó que treballen en paral·lel, com en una persona negra i pobra, en la qual el racisme i el capitalisme s’expliquen i es reforcen mútuament. Davis argumenta que “el capitalisme no existiria sense l’esclavitud i la colonització”, i que les lògiques perverses del capitalisme “no es poden copsar adequadament sense parar atenció a la dimensió racial”. Però una mateixa línia connecta fenòmens molt dispars: segons l’activista, si ens fixem en la lluita a Palestina, veurem que l’aparell policial no s’entén sense la seva militarització, i aquesta mateixa militarització de la policia té la seva arrel en l’aparell dels imperis colonials.

És per això que Davis ens alerta contra la idea de progrés: cada cop que algú us digui que les coses han canviat cap a millor, o que els nascuts avui no són directament responsables de les injustícies del passat, en realitat està justificant i invisibilitzant una disfunció del present que només es pot entendre en termes històrics. En el marc mental que s’havia establert, la menció a Catalunya va caure pel seu propi pes: “Aquí, a Catalunya, heu començat a adreçar tots els efectes de la colonització i del feixisme que vau patir? Quan vaig veure les imatges de l’1O, això és el primer que em va venir el cap. Jo coneixia bé a Franco, perquè les primeres cançons revolucionàries que vaig aprendre van ser les de la Guerra Civil espanyola”. És curiós que el darrer cop que va visitar Espanya, Davis hagués intentat reunir-se amb Arnaldo Otegi a la presó per donar-li suport, i ara ho faci just després de signar el manifest “Let catalans vote“. La lògica de la continuïtat, un cop més.

Si totes les opressions estan connectades, la solució que proposa Davis és òbvia: totes les resistències –i totes les revolucions- han d’estar connectades. La frase es pot resumir en un eslògan de la CUP, “Ho volem tot”, una idea que ens permet entendre per què la república catalana, en boca dels anticapitalistes, també ha de ser qualificada de social, feminista i un llarg etcètera. És per això que Davis ataca el feminisme del sostre de vidre, exemplificat en figures com Hilary Clinton, que critiquen la bretxa salarial de les dones però que només s’aplica a les dones de classe alta i amb prou ingressos, deixant fora del feminisme les dones que també són víctimes d’altres discriminacions, com poden ser el racisme o la LGTB fòbia, que ni tan sols les permeten entrar a un rang de problemes comuns amb les dones benestants a les quals s’adreça aquest tipus de feminisme. En argot teòric, se’n diu interseccionalitat.

La revolució que demana Davis, doncs, exigeix una mirada analítica que entengui les arrels i connexions entre tots els problemes socials i, en resposta, una solidaritat absoluta. Potser no hi ha fórmules infal·libles, però Davis està convençuda que la manera com entenem el món marca diferències, i la tasca d’intel·lectuals com ella mateixa ha de ser fer-nos entendre les coses tal com són. Per això ens adverteix amb exemples concrets “ara que la islamofòbia és la nova forma de racisme, el poble negre s’ha d’implicar en actes de solidaritat amb els musulmans”.

La conclusió a la qual ha arribat Davis amb la seva evolució intel·lectual és que “Les eines de l’amo no serveixen per desmuntar la casa de l’amo”. Dit d’una altra manera: si volem alliberar-nos d’una opressió, no podem fer-ho selectivament: cal que totes les nostres pràctiques i creences siguin coherents i que entenguem que totes les lluites són la mateixa. En paraules de la filòsofa, “La inclusió no és suficient. La diversitat no és suficient. No volem ser inclosos en una societat racista. Si diem que no al patriarcat, no volem ser inclosos en una societat misògina. Si diem no a la pobresa, no volem ser assimilats en una societat capitalista. Si diem no al racisme, no podem acceptar formes més humanes de racisme”.

12/10/2017

nuvol


A la mateixa secció:


El debate sobre Kronstadt es actual


La montaña de la deuda global: ¿un ‘momento Minsky’ o una ‘contracción Carchedi’?


Cien años después: Algunas herencias difíciles de la revolución de Octubre de 1917


Marx més enllà dels marges


China: Xi toma el control total del futuro.


Kronstadt tuvo antecedentes


De octubre 1917 al "socialismo del siglo XXI"


La toma del Palacio de Invierno


Economía mundial: Días soleados seguidos de tormentas


Pau Viciano: ‘La clau de Fuster és una presa de partit’

Creative Commons License Esta obra est� bajo una licencia de Creative Commons by: miquel garcia -- esranxer@gmail.com