contacte: anticapitalistes@anticapitalistes.net

 



 

Anticapitalistes
  
divendres 6 d’octubre de 2017 | Manuel
Lliçons d’unilateralitat: com ho han fet els altres països?

Seda Hakobyan i Alexandre Solano

Foto: La Unió Europea va avisar Eslovènia que si s’independitzava unilateralment no seria mai part de la UE. En la fotografia, dirigents de tots els estats de la UE passejant per Ljiubjiana, en ocasió de la presidència eslovena de la Unió.

Us expliquem les quatre fases que segueix un moviment d’independència unilateral

La unilateralitat com a mètode per a assolir la independència és un mecanisme que ha estat utilitzat per moltes nacions ara independents i hi ha lliçons a aprendre’n, de les seves experiències.

La democratització dels estats

En el passat, les independències de quasi totes les nacions s’aconseguia amb violència. Però aquestes darreres dècades s’hi ha pogut arribar de mutu acord, gràcies a l’assumpció dels valors democràtics i pacífics per part de molts estats. Si abans de la Segona Guerra Mundial només s’havien fet tres referèndums d’independència, a partir d’aquell moment n’hi ha haguts desenes.

L’exemple més clarificador és l’evolució de l’actitud del Regne Unit amb el pas dels anys. Si el 1933 considerava que l’Austràlia Occidental no tenia el dret de separar-se de la Federació Australiana –que considerava ‘indissoluble’– ,el 2014 acceptava un referèndum escocès malgrat que l’Act of Union entre Escòcia i Anglaterra deia també que la unió era ‘per sempre’. Tanmateix, aquesta evolució cap a la solució democràtica dels problemes, que s’ha produït al Regne Unit o al Canadà, no s’ha vist en alguns altres estats. I per això s’han fet servir mecanismes unilaterals en moltes nacions, sovint amb patrons similars. Podem explicar, per això, quines són les diverses fases de la unilateralitat.

La primera fase: l’assoliment de la majoria social

En la primera fase, hom acostuma a canalitzar el sentiment nacional i de greuge cap a l’estat per mitjà de la premsa i de les mobilitzacions socials, amb un especial èmfasi a l’hora de mostrar la impossibilitat de reformar l’estat del qual et vols separar. A Eslovènia el procés va agafar força el 1987 amb la publicació d’alguns articles sobre les condicions polítiques i socials en què es trobava aquesta república, aleshores iugoslava, i sobre la possibilitat de democratització i assoliment de la plena sobirania, en contraposició amb les demandes centralitzadores sèrbies. L’oposició eslovena era especialment critica amb l’exèrcit.

El punt culminant arribà amb la filtració, el març del 1988, de documents secrets del Comitè Central de la Lliga dels Comunistes, on s’explicava com s’hauria d’instaurar la llei marcial a Eslovènia, un fet que va aixecar una gran polèmica i fortes protestes de la població. Poc després eren detinguts els responsables directes de la publicació, tres periodistes i un oficial de l’exèrcit. La reacció immediata dels eslovens va ser crear el Comitè de Protecció dels Drets Humans, que donà lloc a la Primavera Eslovena. Es van convocar mobilitzacions contra el procés penal activat que van arribar a concentrar 40.000 persones i es van recollir 100.000 signatures per a l’alliberament dels Quatre de Ljubljana.

A les tres repúbliques bàltiques també hi hagué una mobilització popular, anomenada Revolució Cantada, perquè en les manifestacions es cantaven cançons prohibides per l’URSS com una manera de reivindicar la independència. Les protestes sobiranistes es barrejaven amb la defensa dels drets humans i, per exemple, en el cas letó, amb protestes ecològiques. N’és un cas la protesta contra els projectes de Moscou de construir el metro de Riga i una planta hidroelèctrica. A Lituània, la Lliga de la Llibertat va recollir 1.200.000 signatures per exigir la retirada de les tropes soviètiques.

Però el gran esdeveniment en totes tres repúbliques va ser la Via Bàltica, una cadena humana que va unir les tres capitals en 560 quilòmetre per exigir la independència dels tres països. Es va fer el 23 d’agost de 1989, amb motiu del cinquantè aniversari del pacte nazi-soviètic que es va repartir Europa i deixà Lituània, Letònia i Estònia en mans de l’URSS.

La segona fase: de la mobilització social a la política

La fase següent porta a la transformació d’aquests moviments civils sobiranistes en partits polítics independentistes, quan es constata la incapacitat de modificar l’estat per mitjà de la pressió popular. A Eslovènia i Croàcia, mentre els governs reformistes cercaven una reforma confederal per a acontentar la població, els serbis s’hi oposaven i endurien la centralització.

L’estiu del 1989 va aparèixer a Eslovènia una proposta de federació asimètrica iugoslava, que donés més competències a Eslovènia, inclosa l’autonomia militar. La proposta va dur a unes esmenes a la constitució eslovena, aprovades el 27 de setembre de 1989, en què, entre més reformes, es legalitzava el multipartidisme i Eslovènia es reservava el dret de finançar només les institucions federals que consideressin adequades. En resposta a tot això, els serbis van provar de fer un ‘míting de la veritat’ a Ljubljana, que va ser impedit per les forces d’ordre eslovenes i va començar un boicot econòmic a Eslovènia. Els nous partits sorgits en aquell moment formarien immediatament l’Oposició Democràtica Eslovena (DEMOS), amb la demanda d’un estat independent a l’estil de les democràcies occidentals.

En una altra república balcànica, a Croàcia, es formava en aquella època la Unió Democràtica Croata (HDZ), gairebé clandestinament. El partit es va fundar el 17 de juny de 1989 però no va ser registrat fins l’11 de gener de 1990 quan es va permetre la creació de nous partits polítics.

El cop definitiu al projecte iugoslau fou el Congrés de la Lliga dels Comunistes de Iugoslàvia del gener del 1990. Eslovènia va demanar reformes cap a la confederació però els serbis, favorables al centralisme, van blocar-les totes i això motivà que els eslovens abandonessin el congrés. Arran d’això, els croats també se’n van anar, quan els serbis van refusar d’ajornar-lo. Macedonis i bosnians es van negar a continuar fins que no es resolgués la situació. I això va significar la fi de la Lliga dels Comunistes, cosa que tancà la porta a qualsevol reforma acordada amb l’estat central.

Als països bàltics també hi aparegueren corrents reformistes i sobiranistes, que de primer no havien de ser partits, però que s’hi convertiren. A Lituània, inicialment el moviment Sajudis demanava drets civils, desnuclearització i retirada de les tropes soviètiques, a més de propietat privada i llibertat d’empresa. El 1989, com a grup de pressió, van obtenir una reforma constitucional nacionalista, l’emissió de programes lituans a la TV i la negativa de finançar més programes d’energia nuclear. Al començament no s’enfrontaven al govern lituà però la col·laboració es trencà quan el govern es va negar a fer una Declaració de Sobirania. Llavors, el moviment es va transformar en partit independentista.

A Estònia també hi va haver reformes per part del Partit Comunista, sota la pressió del Front Popular. Es va proclamar la superioritat de les lleis estonianes sobre les de l’URSS (16 de novembre de 1988) i la legalització dels partits i la convocatòria d’eleccions el 18 de març de 1990. A Letònia, sota la pressió del Front Popular de Letònia, també s’aprovà el multipartidisme, s’anul·là l’annexió soviètica i es convocaren eleccions. El Front, en un primer moment, donava suport a les reformes de Gorbatxov, reclamava sobirania dins l’URSS, l’oficialitat del letó i la creació d’un Comitè Olímpic Propi. Però l’octubre de 1989 el congrés del Front també aprovà mocions a favor de la independència nacional i el multipartidisme.

Tercer pas: els independentistes assoleixen el govern i preparen la independència

El tercer pas és quan els independentistes assoleixen el govern i porten l’autogovern al màxim, fins a assolir la independència. Els recursos econòmics i també, en aquests països no-democràtics, el control de les forces d’ordre són clau per a l’èxit del moviment independentista. La convocatòria de referèndums d’independència, en molts casos, ajuden a legitimar les declaracions.

A Eslovènia, el mes d’abril de 1990 es van fer eleccions i els partits de la coalició independentista DEMOS van vèncer amb el 55% dels vots. En aquesta situació i en un país que no era encara totalment democràtic era clau el monopoli de la força. Per això l’exèrcit iugoslau va ordenar d’acaparar tot l’arsenal de la Defensa Territorial Eslovena (un cos militar auxiliar), per por que fos utilitzat per crear unes forces armades. Però els eslovens, anticipant el moviment, ja tenien una estructura de comandament secret, que va transferir l’arsenal a una institució insignificant i antiquada, similar a una guàrdia nacional (MSNZ). A la vegada, va mobilitzar 21.000 membres de la Defensa Territorial cap a aquesta nova estructura. Quan l’exèrcit va anunciar que la Defensa Territorial seria reemplaçada per un sistema centralitzat ja era massa tard.

En el cas croat, els independentistes també van vèncer en les eleccions, , cosa que sorprengué els comunistes. Aquest fet va portar els serbis a boicotar el parlament, prendre el control de les zones de majoria sèrbia i cercar de deslligar-se de Croàcia. En la primera sessió parlamentària, ja es va decidir d’elaborar una nova constitució i de fer canvis polítics, econòmics i socials. Al desembre s’aprovà una nova constitució. Paral·lelament, es féu una purga de funcionaris serbis a l’administració, que, tot i representar el 12% de la població croata, eren el 17% dels funcionaris i prop del 30% al Ministeri d’Interior (especialment dins la policia).

A més, tant el govern eslovè com el serbi van decidir de no contribuir al pressupost de la Federació, cosa que en reduí notablement la capacitat. Com a ultimàtum, l’octubre de 1990, eslovens i croats van proposar de mantenir Iugoslàvia unida i convertir-la en una confederació d’estats independents. Amb un espai econòmic comú, política exterior comuna (juntament amb les pròpies de cada república), moneda comuna i una aliança militar similar a l’OTAN. Aquesta proposta va ser refusada per Sèrbia. El 23 de desembre de 1990 les institucions eslovenes fan un referèndum d’independència en què el 89% dels votants es decanten a favor d’un estat independent. Els croats el van fer el 19 de maig de 1991 i, amb una participació del 83%, van tenir un 93% de vots favorables.

També en les tres repúbliques bàltiques les forces independentistes van guanyar les eleccions. A Lituània, les eleccions es van fer el 24 de febrer, amb victòria independentista. L’11 de març ja s’abolia la censura i es declarava la independència. Fou restablerta la constitució de 1938, a la vegada que exigien la cessió del control de duanes i fronteres. Però, el blocatge econòmic de l’URSS i la tensió amb els russos i polonesos de Lituània va fer ajornar la declaració fins el 2 de gener de 1991.

En el cas estonià, el parlament va declarar el poder soviètic il·legal al país. Proclamà un període de transició per a restaurar la República d’Estònia i assolí així la independència gradualment. A l’abril s’aboleix el servei social obligatori i es crea una nova policia i forces d’ordre. El pas següent va ser deixar de pagar al tresor soviètic i començar la transició al lliure mercat. El 3 de març de 1991 la declaració d’independència d’Estònia s’aprovà en referèndum amb un gran percentatge de suport (77,8% dels votants) i l’endemà del cop d’estat fracassat a Moscou (19-21 d’agost), la república proclamava la restauració de la independència i rebutjava la legislació soviètica.

A Letònia la victòria independentista va anar acompanyada d’una declaració d’independència i recuperà la constitució del 1922. A més, es va obrir un polèmic registre de ‘únicament letons’, on es van inscriure 807.000 ciutadans. El gener els tancs soviètics es van adreçar a Riga, però es van trobar amb allò que s’anomenà ‘els dies de les barricades’: gairebé 700.000 ciutadans van sortir al carrer per construir barricades i murs. Davant el caràcter pacífic dels manifestants, no van poder declarar l’estat d’emergència i es van acabar retirant. Finalment, el referèndum d’independència es va fer el 3 de març de 1991, amb un 73,88% dels vots a favor.

Quart pas: la declaració d’independència

El pas final són les declaracions de sobirania, on es remarca que les lleis de l’estat no tenen valor en el territori i, finalment, la declaració d’independència.

A Eslovènia, el 20 de febrer el parlament declarava que el govern federal ja no tenia autoritat sobre Eslovènia. El 8 de maig el parlament aprovava la Declaració de Dissociació, que independitzava el territori totalment, i es féu efectiva el 26 de juny. La independència es va declarar el 25 d’aquell mes de juny. Aquest fet va anar seguit d’una guerra de deu dies, en una contraofensiva ben plantejada pel govern eslovè. Els eslovens van prendre el control fronterer (el 40% del pressupost federal provenia de les taxes de duana per Àustria i Itàlia), i l’exèrcit iugoslau va disparar els primers trets. El 15 de gener de 1992 Eslovènia era oficialment reconeguda per tots els estats membres de la Comunitat Europea, i s’incorporà a l’ONU el 22 de maig del mateix any. Dos dies abans de la declaració d’independència, els ministres d’Afers Estrangers de la Comunitat Europea i els Estats Units van pactar de no reconèixer una declaració d’independència unilateral d’Eslovènia i van advertir en públic que Eslovènia no entraria mai a formar part de la Unió Europea. Les amenaces no van durar ni un sol dia.

En el cas croat, el 21 de febrer el parlament posava la constitució per sobre de les lleis iugoslaves i redactava una resolució de dissociació. Finalment, el 25 de juny de 1991, el parlament declarava la independència. L’endemà era reconeguda per Eslovènia, però totes dues nacions acordaven al mateix temps una moratòria de tres mesos sobre la declaració per evitar més tensions. Lituània va ser l’únic estat que va reconèixer Croàcia el 30 de juliol. El 8 d’octubre, acabada la moratòria, la independència es va fer efectiva. La Comunitat Econòmica Europea la reconegué el 15 de gener de 1992 i l’ONU el maig de 1992.

Lituània, que havia ajornat la independència, al desembre no va signar el nou tractat de l’URSS, pensat per a evitar la independència, i el 2 de gener la van proclamar. En aquell moment 10.000 soldats soviètics van travessar la frontera per obligar a fer el servei militar els joves. L’11 de gener un miler de voluntaris es tanquen al parlament, amb armes de caça i còctels Molotov, i foren assetjats per 5.000 soldats. Quatre dies més tard ja són 15.000 els concentrats davant el parlament i el 17 es va convocar una manifestació en l’enterrament de 14 manifestants morts per l’exèrcit. La manifestació aplegà 500.000 persones, amb el bisbe Julijonas Steponavicius al capdavant. Finalment, el 31 de gener es retiraren la majoria de les tropes i triomfà la independència.

Els letons, veient la reacció a Lituània, van fer les barricades per tota la capital, que es van mantenir fins a la tardor de 1992. Fins i tot després de proclamar la independència el 21 d’agost de 1991 (després del cop d’estat frustrat) i fins i tot després de ser reconeguda per l’URSS el setembre de 1991, les barricades es van mantenir.

Els estonians també es van negar a signar el nou Tractat de la Unió i en aquest país també es van crear moltes barricades a Tallinn per protegir el congrés dels tancs soviètics. Era habitual la concentració de població davant les estacions de ràdio i TV que servia d’escut humà contra possibles atacs. Finalment, el procés gradual d’independència fou proclamada després l’intent fracassat de cop d’estat. Gràcies a això no hi hagué vessament de sang.

Aquests exemples recents, a Europa, demostren que fins i tot en estats no democràtics ni l’amenaça militar no ha pogut aturar els processos d’independència unilaterals. Processos que han acabat en estats independents reconeguts internacionalment, malgrat l’amenaça de no fer-ho que sempre ha estat sobre la taula fins al minut abans de la proclamació.

5/10/2017

vilaweb


A la mateixa secció:


Revolución democrática o Estado autoritario


Rif: Marruecos prohíbe las manifestaciones en el Rif cuando se cumple un año de las protestas.


Antes roja que rota


Mites i realitats d’una declaració ‘a l’eslovena’


¿Legalidad versus democracia?


València, nació


Dinamarca reconeix que Grenlàndia i les Fèroe tenen el dret de ser estats independents


Lo social, lo nacional y la globalización


Catalunya, Còrsega i la Guaiana: les nacions en la campanya francesa


El nacionalisme econòmic en les nacions sense estat.

Creative Commons License Esta obra est� bajo una licencia de Creative Commons by: miquel garcia -- esranxer@gmail.com