contacte: anticapitalistes@anticapitalistes.net

 



 

Anticapitalistes
  
dimecres 20 de setembre de 2017 | Manuel
La dimensió nacional al segle XXI

Miroslav Hroch

I

La generació de més edat encara se’n recordarà. Eren els temps, fa ja mig segle, en què era inherent als intel·lectuals «progressistes» dubtar, amb una certa arrogància, del sentit del «nacionalisme» i considerar la nació com una construcció artificial. Mitjançant les manifestacions antinacionals un podia presentar-se, segons les posicions polítiques que tingués, bé com a membre independent de l’elit intel·lectual, bé com a defensor abrandat de l’internacionalisme proletari. Però una i altra eren més aviat postures provocatives i marginals enfront de la tendència central i dominant.

Avui, en l’època de la globalització digitalitzada, la situació és tota una altra. A hores d’ara és inherent a la tendència central –almenys així ho sembla en l’àmbit públic– dubtar de la nació, rebutjar com a cosa de somiatruites ingenus o com una manipulació subtil el simple esment dels valors nacionals, definir-se com a individus lliures i sense lligams, oberts al món, etc. Qui no circula per aquesta drecera serà, en el millor dels casos, objecte d’ironies com a «nacionalista» carrincló o tronat i, en el pitjor, acusat de populista assedegat de poder i, tal vegada, hom el situarà en les coordenades de l’extrema dreta. D’alguna manera, l’amor a la pàtria ja no forma part de les «virtuts cíviques».

Potser podem entendre i disculpar aquesta simplificació en el cas de gent que encara està marcada ni que fos indirectament pels horrors de la darrera guerra mundial. Pel que fa a les generacions més joves, aquesta interpretació és insuficient i cal cercar-hi arrels més pregones. Per avançar en l’anàlisi caldrà «desconstruir» l’argumentació del paradigma antinacional i preguntar-nos què vol dir aquest terme de la nació (i consegüentment també el de nacionalisme) que s’empra amb tanta desimboltura.

Però abans hem de recordar una altra experiència quotidiana. En el llenguatge de la política de molts estats europeus el mot nació i els adjectius que se’n deriven tenen encara un ús positiu. Els polítics parlen d’interessos nacionals, de la nostra competitivitat (nacional, s’entén), de la unitat nacional o bé de la solidaritat de la nació. Encara més fort i clar apareix l’ús de la terminologia nacional en la vida quotidiana, sobretot en l’esport, naturalment, però també en el tracte amb «estrangers», en els mites d’abast nacional, que ni de bon tros pertanyen només al passat. El «nacionalisme banal» o, millor dit, la identitat nacional, s’hi fa present amb una connotació més o menys positiva. I això, paradoxalment, tant en les capes populars com en les elits.

Tot plegat dóna a entendre que potser les veus antinacionalistes adés esmentades no han estat tan eficaces i no han reeixit socialment en la mesura que es pensaven. Se suposa que són mainstream, però en realitat la cosa no afecta el conjunt social, sinó a tot estirar segments molt concrets de la societat, com ara periodistes, sociò- legs o escriptors. ¿S’hi tracta, per ventura, d’un altre símptoma (no en seria l’únic) d’allunyament dels intel·lectual respecte de la societat? Però tot plegat es basa en una observació de caràcter més aviat superficial que no ens permet generalitzar. Cal anar a pams.

Hi ha, de tota manera, un problema heurístic que és previ. ¿Com podem pensar el futur de la dimensió nacional al segle XXI quan trobem visions tan contradictòries sobre la nació, sobre la seua situació actual, amb valoracions i percepcions tan allunyades? ¿I, d’altra banda, com podríem mesurar avui la presència o l’absència, la força o la feblesa, de la identitat nacional? Seria del tot imperdonable si acceptàvem d’esdevenir presoners de les paraules. De cap manera hem de pensar que els termes nació o nacionalisme responen, en diferents situacions i països, a conceptes coherents i mancats d’ambigüitat i que hi regna un consens general quant als seus continguts. Per això hauríem d’esclarir aquestes conceptes en dos nivells o aspectes.

En primer lloc, convé saber què significa realment la realitat social, política i cultural designada amb aquests conceptes, és a dir, com es caracteritzen, com s’entenen i s’interpreten avui aquestes entitats definides com a nacionals.

En segon lloc, té interès d’esbrinar fins a quin punt la visió o la interpretació actual de la identitat nacional, del «nacionalisme», és diferent d’allò que en el passat hom designava amb aquestes mateixes paraules, en aquell passat en què es formaven tant el terme nació com la comunitat que designava.

Perquè una de les mancances més perilloses del nostre present antihistòric és que hom no sap (i creu que no cal saber-ho) en quines condicions va sorgir la nostra realitat i també els termes que caracteritzen aquesta realitat. I hi ha una altra mancança, estretament lligada amb aquesta, que és la incapacitat o l’escassa voluntat de distingir matisos. Així, hom designa amb la mateixa paraula un ventall molt ampli de fenòmens força diferents en raó de la seua història, de la memòria col·lectiva, de la composició social, etc. Tot allò que d’alguna manera evoca la nació, és nacionalisme. Molt simple i molt fàcil! S’aplica ací en el camp de la vida real i del pensament un tipus de simplificació que potser seria admissible o fins i tot recomanable en una cançó pop o en el manual d’instruccions d’un ordinador, però que té conseqüències perilloses en el camp de la política.

Tenim a l’Europa actual, en primer lloc, un seguit d’estats antics que són gairebé uniètnics, que posseeixen una vella cultura en llengua «pròpia» des de l’edat mitjana i que caracteritzen aquesta llengua i aquesta cultura com a «nacionals». Els seus membres es consideren amb naturalitat absoluta francesos, anglesos, suecs o holandesos, i són reconeguts també com a tals des de fora. Tot i que històricament han exaltat amb orgull el seu idioma (i en part encara ho fan), ningú no els retreu cap etnonacionalisme, sinó que són considerats com a exemples dignes i vàlids d’un civic nationalism de caràcter progressista.

Hom reconeix també com a nacions, en segon lloc, les que fa 200 anys encara no ho eren però que es van constituir, gràcies a un moviment de caire nacional conscient i decidit, com a comunitats amb llengua pròpia, elits pròpies i estat propi.

En tercer lloc, hi ha les nacions que assoliren l’estatalitat nacional després de la descomposició del bloc soviètic i que havien esdevingut comunitats definides per una llengua i un passat comuns. Aquestes dues categories les anomene «petites nacions», on la paraula «petita» no té cap connotació quantitativa, sinó de caire qualitatiu i referent a l’origen. És ben simptomàtic que, una i altra vegada, aquestes petites nacions siguen considerades com el producte «típic» de l’ethnic nationalism, és a dir, pobles els dèficits dels quals en el terreny dels drets civils tenen a veure amb el seu «nacionalisme» (i no amb el context o amb causes de caràcter social o estructural). De tota manera, l’existència de les petites nacions o dels petits estats nacionals no és considerada de cap manera evident o fins i tot «conforme a llei» tampoc a ulls dels seus propis membres.

En quart lloc, també determinades comunitats (o les seues elits) que no han assolit un estat propi aspiren a un status de nació (o a aquesta denominació): són les nacions sense estat. Es mouen tot sovint al marge del reconeixement com a nacions i són caracteritzades des de fora com a comunitats ètniques o moviments regionalistes.

En anglès la paraula «nació» està lligada a la idea d’una existència estatal antiga i per això no es pot atribuir en aquest sentit status de nació a aquesta mena de comunitats (els flamencs, els gal·lesos, els catalans, etc.). En alemany o en txec, en canvi, no tinc cap problema per atribuir-los el caràcter de nacions o de moviments nacionals. Hauríem de tenir present aquesta diferència semàntica també en altres contextos.

Aquesta diferenciació que pot semblar més aviat trivial ens obliga a establir una exigència de caire metodològic: quan es parla avui de nació i nacionalisme cal pre- guntar tot seguit a quina mena de nacions, a quina categoria de nació, es fa referència. I naturalment també a la inversa: és important saber l’origen, l’arrel, d’una determinada actitud envers la problemàtica nacional. Com a membre d’una «petita nació» puc entendre’m millor sobre assumptes relacionats amb la dimensió nacional amb col·legues que també formen part de petites nacions que no amb la majoria de membres d’estats nació «antics». I per la seua banda, els membres d’aquests estats nació troben ben sovint un llenguatge comú en els comentaris irònics sobre les petites nacions.

Fins ara hem fet referència al caire diversificat de les comunitats definides com a nacions i dels sentiments coneguts com a nacionalisme. Però caldria també analitzar quines esferes de la vida es tenen presents quan es considera i s’emeten valoracions sobre les nacions. ¿Es parla de nacionalisme en el context polític, on la qüestió del poder té una importància central? Les grans paraules dels polítics com ara sobirania, secessionisme o autodeterminació hi pertanyen, però aquests no són quasi mai denunciats com a «nacionalistes». ¿Què els importa als polítics, el seu poder o la nació? I de manera semblant ens preguntem a què treu cap quan hom destaca, en el discurs nacional, els interessos nacionals en el terreny econòmic, combinats amb frases sobre la competitivitat, l’augment del producte nacional o el creixement.

Tot i que en aquests dos casos l’adjectiu «nacional» hi sovinteja i és emprat com la cosa més natural del món, cal preguntar-se amb una certa dosi d’escepticisme si per ventura no s’hi tractarà més aviat d’afers estatals (deixant de banda la lluita pel poder polític) i d’interessos de grups econòmics. ¿Què té a veure amb la categoria «nació» la lluita per més beneficis? ¿No es tracta en ambdós casos més aviat de simples pretextos per a defensar interessos parcials?

A un polític d’un estat nació establert ningú no li retraurà res si parla d’interessos econòmics nacionals, fins i tot en el marc de les emfàtiques declaracions de solidaritat de la Unió Europea. En aquest terreny de la retòrica econòmica i política del poder la dimensió nacional sembla legitimada. Ara bé, si de cas les mateixes paraules surten de la boca d’un polític d’una petita nació, no hi ha dubte que serà rebutjat tot seguit com un nacionalista encegat i retardatari. La distància entre la retòrica i el món dels interessos reals que s’amaguen rere aquesta retòrica, podria donar lloc a un projecte de recerca altament productiu. D’altra banda, no és cap novetat: aquesta distància existia també als segles XIX i XX.

Qui s’ha dedicat des de fa molts anys al complex procés de formació nacional a Europa, no pot deixar de pensar que la preeminència atorgada a hores d’ara a la política i l’economia com a elements motors o precursors d’allò nacional és del tot exagerada. Com si es pogués reduir la nació a la lluita política o a la competitivitat econòmica! I a més aquestes esferes –la política i l’economia– poden igualment promoure processos nacionalment integradors o desintegradors. ¿O és que n’ha restat res de l’esperit de solidaritat i de la cultura de l’època «clàssica» de les nacions? Les arrels històriques i el llegat històric de les nacions europees –una peculiaritat europea– es basen en la singularitat cultural, que era considerada un valor, i en la solidaritat entre els membres de la nació que s’emancipaven alhora com a ciutadans iguals en drets. Els polítics parlen rarament del patrimoni cultural nacional i de l’aptitud per competir en aquest terreny de la cultura. I ja es pot entendre, perquè l’intercanvi tant intern com internacional, per exemple en àmbits materials com el vestit o l’alimentació, té tot sovint com a objecte els béns de consum de caràcters supranacional. El rendiment que pot donar en aquest camp la cultura estrictament nacional és més limitat.

II

Fins ací hem parlat de paraules, de termes, i el seu context, a manera d’introducció –potser una mica llarga, però tanmateix necessària– a la reflexió sobre la dimensió nacional al segle XXI.

Abordarem ara, per tant, el problema de fons: quines perspectives té la nació a hores d’ara? Mirarem de respondre-hi en tres nivells diferents i a partir de tres coordenades d’importància cabdal.

Relació amb la dimensió «supranacional»

Aquesta dimensió la representa avui sobretot el món globalitzat, però fa almenys un segle que s’havia pogut observar ja. Deixant de banda els cosmopolites a títol individual que ja des de l’època de la Il·lustració s’han definit en oposició a la nació, la negació més important d’allò nacional té origen en el moviment socialista, començant amb el Manifest Comunista i fins arribar a la «superació» de la nació que proclamava la doctrina soviètica. La posició internacionalista partia de l’axioma segons el qual el «nacionalisme burgès» és egoista i l’«internacionalisme proletari», en canvi, és solidari. El proletariat mundial, que no tenia pàtria, havia d’enfrontar-se a la burgesia mundial. Al segle XXI aquesta mena d’internacionalisme, naturalment, està superat, però es pot extreure alguna lliçó del seu esfondrament. En la nostra època de globalització, la visió marxiana s’ha fet tanmateix realitat, si més no en part: ja no existeix gairebé un proletariat, però ha aparegut una «burgesia» global representada pel famós «1%» dels mega-rics que dominen el món a través dels bancs, les borses, etc. Aquesta nova classe dominant és supranacional, no té realment pàtria, o millor dit la seua pàtria ve determinada per l’eslògan il·lustrat ubi bene, ibi Patria (de preferència, als paradisos fiscals).

La globalització, evidentment, limita cada vegada més la sobirania política i econòmica de les nacions. Però això no significa de cap manera que la identitat nacional estiga condemnada automàticament a la desaparició. El panorama és força més complicat i pot expressar-se a través d’una fórmula simplificada que confirma l’experiència dels darrers anys. La identitat nacional s’afebleix si la globalització és percebuda com un factor de prosperitat, però s’enforteix (i pot donar lloc, arribat el cas, a un nacionalisme) si la globalització és percebuda com un factor de crisi. Naturalment cal preguntar-se qui ha de ser el portador o el suport d’aquesta identitat. L’opinió majoritària dels sociòlegs és que ho és la classe mitjana amenaçada d’empobriment. És molt significatiu el fet que en la majoria de reflexions sobre el tema de la nació versus la globalització s’argumenta en les coordenades del poder polític i la distribució de béns de consum.

En aquest context es plantegen sovint qüestions al voltant del paper de la Unió Europea com a «amenaça» a l’autodeterminació nacional o fins i tot a la nació en general. No hi ha dubte que en el terreny polític i econòmic la UE imposa determi- nades limitacions. Això afecta sobretot les elits estatals poderoses (en termes polítics i econòmics) però no implica cap amenaça substancial a l’existència de la nació, almenys mentre no estiguen amenaçats els altres dos components de la seua existència. ¿Quina mena de suport dóna la UE o els seus òrgans rectors a les cultures nacionals? Em sembla –i potser és només el cas dels nous estats membres de la UE– que es pot obtenir sense gaire dificultats subvencions per a qualsevol activitat relacionada amb Internet, però no per a un teatre local o per a l’edició dels clàssics de la literatura nacional.

¿Què n’ha restat, doncs, de la cultura nacional i de la solidaritat nacional? ¿De debò podem parlar encara avui de la cultura nacional com un factor d’integració nacional? No és difícil subscriure un pronòstic pessimista. La integració nacional a través de la cultura (que no era només, ni de bon tros, l’alta cultura) s’esdevenia en l’època «clàssica» de les nacions en termes de comunicació social que funcionava a partir de codis i canons àmpliament difosos: determinades obres o esdeveniments eren coneguts per tothom, determinats estereotips eren acceptats per tothom i determinats «mapes mentals» eren compartits per tothom. La separació total entre l’alta cultura i grans capes socials i la fragmentació interna d’aquestes fa que en resten cada vegada menys codis compartits. L’americanització de la cultura de masses fa que les cultures nacionals s’assemblen cada vegada més. Arribarà el dia que només hi restaran diferències lingüístiques.

Relació amb el regionalisme

Tot i que no hi ha cap definició consensual de la regió, s’accepta en general que la regionalització (avui promoguda també oficialment) tendeix a l’afebliment de les identitats nacionals. Això no havia estat sempre el cas en el passat: al contrari, hom suposava que la identitat nacional s’enfortiria a partir d’unes identitats regionals i locals que es complementaven. La política regional actual, tanmateix, conté alguns elements de confusió. Una identitat regional, el regionalisme, bé pot no proposar-se el desplaçament de la identitat nacional dins d’un estat nacional, però pot actuar com a barrera contra un nacionalisme agressiu. Ara, això és el cas només quan s’hi tracta de regions d’una mateixa nació. La relació amb l’estat es configura de tota una altra manera quan aquest és multiètnic, per la qual cosa el moviment regionalista poc esdevenir, en determinades condicions, moviment nacionalista, com és el cas a Espanya i Gran Bretanya. ¿On se situen, doncs, els límits entre un regionalisme innocu nacionalment i un regionalisme «separatista»? Dir-ne, de les nacions sense estat, que són un simple regionalisme ha estat, de sempre, una tàctica dels governs dels estats multinacionals.

En aquest context caldrà tenir molt presents dos aspectes i els enfocaments meto- dològics consegüents. De primer el fet que precisament aquestes nacions sense estat es defineixen sobretot pels trets culturals compartits, que són menystinguts pels estats nacionals. En la mesura que no passen de la cultura (i de la solidaritat interna), les elits d’aquestes nacions plantegen migrades ambicions polítiques, i són acceptables, fins a cert punt, als ulls de les elits estatals i de govern. Ara bé, quan reclamen igualtat de drets en termes polítics, s’obre un conflicte, perquè demanen als governants centrals que renuncien a una part del seu poder. En segon lloc, s’hi tracta d’una lluita d’identitats, però aquestes identitats podrien no ser excloents. Hom pot lligar una identitat regional morava amb una identitat nacional txeca, una identitat regional dàlmata amb una identitat nacional croata, hom pot combinar una identitat ètnica katsuba amb una identitat estatal polonesa, així com una identitat nacional gal·lesa amb una d’estatal britànica i una identitat nacional catalana amb una d’estatal espanyola. Naturalment, aquest dualisme pot esberlar-se i transformar-se en secessió. És una qüestió oberta. Potser és encara vàlida la regla, justificable històricament amb dades empíriques, segons la qual les regions nacionalment definides viuen en pau dins d’un estat multinacional mentre les elits regionals-nacionals comproven (o se’n fan la il·lusió) que el poder central els hi pot oferir determinats avantatges. La independència no seria llavors un afer lligat a la cultura nacional, i tampoc una conseqüència necessària de l’existència nacional, sinó resultat de les ambicions polítiques i de poder dels que manen.

La solidaritat interna de les nacions

Aquesta qüestió té a veure amb les relacions en l’àmbit de la vida individual, sens dubte el més important per a la formació i manteniment de la nació. Perquè una nació només existeix si els seus membres s’hi identifiquen. En la situació actual no existeix el perill que aquesta identificació desaparega totalment, però és ben palesa la tendència, ja esmentada, d’afebliment dels sentiments nacionals, que es manifesta en la manca de solidaritat interna, etc. En sentit contrari hom podria evocar la gran onada d’entusiasme nacional i solidaritat de la població alemanya arran de la reunificació del territori nacional després del 1989. Tanmateix, ¿de debò hi tingué primacia la dimensió nacional? ¿O més aviat aquesta guanyà força només en combinació amb l’eufòria derivada de la caiguda del sistema soviètic?

Coneixem diverses investigacions sobre les opinions sobre la pròpia nació, sobre els estereotips que fan referència als «altres», però tot això es basa només en manifestacions verbals. ¿Com es pot saber quanta gent estaria avui disposada a sacrificar-se per la pròpia nació sense esperar res a canvi? ¿Hi ha diferències entre nacions, en aquest punt? ¿Quanta gent descarta un treball més ben pagat i marxar a un altre país o a l’altra banda de l’oceà, expatriar-se, perquè s’es- timen més ser útils a la pàtria, a la nació? I encara si resulta que són cada vegada més els que marxen, seria una prova de la retracció o d’un esvaïment de la identitat nacional? En aquest terreny la política de la Unió Europea sembla clarament orientada a fomentar el brain-draining de les nacions més petites i pobres. Massa preguntes, massa inseguretats, per a fixar un pronunciament clar sobre el futur de la nació.

Cal treballar, doncs, amb indicis indirectes, que ens permetrien en principi parlar d’un afebliment de la nationness (R. Brubaker). N’esmentarem alguns, per a concloure. El primer és l’individualisme, promogut a cor què vols pel neoliberalisme: no existeix la nació, tan sols una societat d’individus que opten i decideixen lliurement cada vegada. La rational choice hi té un paper cabdal. El segon és la manca d’esdeveniments viscuts conjuntament de manera directa, que eren tan importants en l’època «clàssica»: el contacte, les relacions, tenen lloc a hores d’ara per mitjà d’Internet i sabem que alguns moviments de protesta han pogut sorgit per aquest camí (però amb objectius, com es veu, de caràcter negatiu). ¿Podria funcionar Internet també en un sentit d’integració nacional? ¿Com podria transformar-se la percepció d’una realitat virtual en decisions i accions orientades nacionalment?

I en tercer lloc, es pot observar una desproporció molt gran entre l’eufòria de masses nacional i el sacrifici o la dedicació individual en benefici de la nació. Proliferen les grans celebracions dels èxits esportius nacionals, però quants palaus d’esports s’han construït mitjançant donacions i col·lectes de caràcter nacional? Era així com en el passat s’atenia al finançament d’escoles o teatres nacionals, i també la construcció dels monuments nacionals.

I en aquest context cal assenyalar que la identitat nacional recolza cada vegada menys sobre la vivència de la comunitat de cultura. Són molts els factors que hi influeixen: absència de materials nacionals en la cultura, fragmentació de la cultura, substitució de les vivències personals en el terreny cultural per un mitjà tan impersonal com Internet, l’allunyament d’una alta cul- tura exclusivista dels gustos de les masses, que esdevenen cada vegada més anacionals a través de l’americanització.

A tall de conclusió: les tesis ací defensades

1. Qualsevol manifestació a propòsit de la nació al segle XXI ha de tenir ben present les tres situacions nacionals diferenciades, concretament: els vells estats nacionals, les petites nacions i les nacions sense estat.

2. No es pot confondre el fenomen europeu de la «nació» amb les nacions i els «nacionalismes» extraeuropeus.

3. La nació europea i el «nacionalisme» (o millor dit: la identitat nacional) que hi va aparellat té diverses facetes i àmbits de projecció, essent-ne els més importants el polític, l’econòmic, el cultural i el comunitari-solidari. Cal tenir molt presents aquestes diferenciacions en les reflexions lligades a la valoració ètica del «nacionalisme».

4. Mentre que els primers dos àmbits de projecció –el de la política i el de l’economia– han estat en el passat, i encara avui, malmesos i emprats com a pretext per a lluites de poder i les ànsies possessives, els altres dos constitueixen el llegat humanista de la formació clàssica de les nacions a Europa.

5. Ni el nacionalisme polític ni l’econòmic es troben amenaçats per les tendències que marquen el segle XXI. Ben al contrari, les previsibles crisis socials i econòmiques en determinaran la intensificació. Com més inseguretat hi ha en la societat, més força d’atracció prenen les proclames «en nom de la nació».

6. En canvi, és precisament el llegat humanista de la nació el que es troba, malauradament, condemnat a desaparèixer si s’aprofundeix encara més en el neoliberalisme triomfant i la mercantilització de la cultura que comporta. Aquesta tendència és especialment marcada allà on les nacions establertes d’ençà de molt de temps ja no necessiten la seua cultura per autoafirmar-se. En conseqüència, la cultura nacional perd no tan sols el suport polític, sinó també el suport material, dels poderosos.

En síntesi, també al segle XXI el «nacionalisme» serà com el déu Janus, de doble cara. ¿Quina de les dues sobreviurà? Del que hem exposat ací se’n deriva que les condicions relativament més favorables per a la supervivència o el manteniment dels valors nacionals positius (entesos com a cultura i solidaritat) es donen en els grups i moviments de caire nacional que s’orienten als valors culturals i solidaris de la dimensió nacional: les nacions sense estat i, potser, algunes de les petites nacions. Per un altre costat, tenim també en potència la cara fosca: podem observar d’altres components nacionals mobilitzadors allà on les elits polítiques –pels motius que siga– es consideren amenaçades o desplaçades en les seues apetències i pretensions de poder, i en conseqüència piquen el timbal nacional. En aquest cas, però, els valors positius de la dimensió nacional es trobarien més amenaçats que mai.

Traducció de Gustau Muñoz

Miroslav Hroch (Praga, 1932) és catedràtic emèrit d’His- tòria de la Universitat de Praga, i un dels teòrics més reconeguts de la nació i el nacionalisme en el panorama internacional. És autor, entre altres, de Social Preconditions of National Revival in Europe (1985; 1a ed., en alemany, 1968) i Das Europa der Nationen. Die moder- ne Nationalbildung im europäischen Vergleich (2005). En català s’ha publicat el volum La naturalesa de la nació (Afers-puv, 2001). Article original per a L’Espill.

l’espill


A la mateixa secció:


Angela Davis: “Les eines de l’amo no serveixen per desmuntar la casa de l’amo”


Capital.150


El marxismo, la primavera árabe y el fundamentalismo islámico


¿Defendieron los bolcheviques la revolución socialista en 1917?


El marxismo de André Gorz


Che Guevara en busca de un nuevo socialismo.


Contra el nacionalisme (1976)


El marxismo y los movimientos nacionalistas (1934)


Hacia una tasa de ganancia mundial - una vez más


Andreu Nin i la qüestió nacional. Una aproximació.

Creative Commons License Esta obra est� bajo una licencia de Creative Commons by: miquel garcia -- esranxer@gmail.com