contacte: anticapitalistes@anticapitalistes.net

 



 

Anticapitalistes
  
dimarts 19 de setembre de 2017 | Manuel
Andreu Nin i la qüestió nacional. Una aproximació.

Vidal Aragonés

Els darrers anys i, d’una manera més intensa, els darrers mesos, s’ha recuperat la figura d’Andreu Nin a l’hora de discutir sobre el procés d’alliberament nacional del Principat, el processisme i la convocatòria de referèndum de l’1-O.

Sens dubte, pocs marxistes catalans van treballar tant l’anàlisi de la qüestió nacional com ho va fer el del Vendrell. Curiosament, han volgut utilitzar la figura de Nin tant els que s’oposen a la convocatòria de l’1-O com els qui defensen (encara que tàcticament) que la CUP aprovés els pressupostos. Cal, per tant, una aproximació curosa al pensament d’Andreu Nin pel que fa a la qüestió nacional i, per fer-ho, hem d’analitzar a tres textos diferents.

La primera de les obres és Els moviments d’emancipació nacional /1 S’hi fa un repàs de la teorització feta per Marx, Engels, Bakunin, Lenin i altres marxistes sobre els moviments d’emancipació nacional, així com de les discussions que va originar en el si de la I i la II Internacional.

El segon dels textos són els articles sobre la qüestió nacional que van aparèixer a la revista teòrica d’Esquerra Comunista i que podem trobar al llibre Revista Comunismo (1931-1934) /2 A banda d’un apartat específic sobre la qüestió nacional (amb dos articles de Nin i un d’Arenillas sobre Euskadi), es tracta el tema de manera indirecta a discussions sobre el BOC o en relació amb Maurín.

I el tercer és La qüestió nacional a l’Estat espanyol /3. Aquesta obra constitueix un excel·lent complement a Els moviments d’emancipació nacional, si l’analitzem com teorització marxista sobre la qüestió nacional (obra única, si parlem de l’anàlisi marxista de la qüestió nacional a l’Estat espanyol als anys trenta). Nin havia d’escriure una altra obra més concreta sobre la qüestió, però la guerra, la revolució i el seu assassinat, al juny de 1937, ho van impedir.

També hem de recordar que Nin escriu sobre la qüestió nacional majoritàriament al període 1930-1935 i, per tant, en un context d’existència d’una classe obrera amb gran nivell d’organització i en una realitat prerevolucionària.

Podria semblar que la consigna central del marxisme sobre la qüestió nacional és molt genèrica, però, en el desenvolupament d’aquest article, veurem que la pràctica del POUM (en la ploma de Nin) no té gens d’abstracció.

"La fórmula «dret de les nacions a l’autodeterminació» no dóna cap indicació real per a la política concreta del proletariat ni cap solució per als objectius pràctics internacionals, ans «atorga facultats il·limitades» a cadascuna de les nacions interessades per resoldre les seves qüestions nacionals com li plagui. «L’única conclusió pràctica que es pot treure d’aquesta fórmula és la supressió de totes les manifestacions d’opressió nacional.» Si reconeixem el dret de cada poble a l’autodeterminació, és evident que, si som lògics, hem de condemnar tota temptativa de determinar els destins d’un poble per un altre, la imposició violenta a un poble per un altre de formes determinades d’existència nacional. El deure d’un partit del proletariat de protestar i lluitar contra el jou nacional, però, no deriva d’un «dret dels pobles» especial, sinó de la lluita general contra el règim de classe, contra tota la forma de desigualtat i de dominació social, en una paraula, de la posició del principi del socialisme. La fórmula «drets dels pobles a l’autodeterminació» no és una indicació política i programàtica per resoldre el problema nacional, sinó una manera d’eludir-lo" /4

Les tasques de la revolució democràtica: l’autodeterminació, un factor revolucionari.

Nin, d’una manera clara i contundent, creu convenient caracteritzar els moviments nacionals atenent tant al caràcter democràtic que puguin tenir com de masses. En el supòsit del Principat, afirma el seu caràcter de màxima expressió de lluita pels drets democràtics, així com la naturalesa massiva, pel que fa a la participació. Són aquests dos elements els que han de portar no únicament a participar-hi, sinó també a reconèixer-ne el potencial revolucionari. Insisteix en la necessitat de sostenir el moviment i rebutja qualsevol actuació que suposi desentendre-se’n. De fet, fins i tot defensa que aquesta darrera actitud és fer el joc al nacionalisme opressor i reaccionari.

"I, tanmateix, els moviments nacionals jugaven un paper d’enorme importància en el descabdellament de la revolució democràtico-burgesa, arrosseguen masses populars immenses a la lluita i constitueixen un factor revolucionari poderosíssim, que el proletariat no pot deixar de tenir en compte, sobretot en un país com el nostre, on la revolució esmentada, malgrat la caiguda de la monarquia, encara no s’ha realitzat. Girar-se d’esquena a aquests moviments, adoptar enfront d’ells una actitud d’indiferència, és fer el joc al nacionalisme opressor i reaccionari, encara que es vulgui cobrir aquesta actitud amb la capa de l’internacionalisme" /5

El marxista català també analitza la participació en els moviments d’emancipació nacional de sectors conservadors i tracta la possibilitat que el moviment nacional pugui expressar-se de manera reaccionària. Evidentment, també deixa molt clar que aquest fet no suposarà, en si mateix, que la lluita per l’emancipació nacional es transformi en reaccionària. De fet, afirma que els comunistes han de participar en aquesta lluita per impedir que això passi.

"Els qui, amb el pretext de defensar l’internacionalisme, combaten els moviments d’emancipació nacional, en realitat, fan el joc a les classes explotadores de la nació dominant. El revolucionari espanyol que nega el fet de la nacionalitat catalana i el seu dret a disposar dels seu destí, sosté, de manera pràctica, l’absorció de les altres nacionalitats a la nació a què ell mateix pertany. No s’ha de confondre La Internacional amb La marcha de Cádiz. El fet que hi hagi moviments nacionals reaccionaris no és motiu perquè els comunistes es declarin adversaris seus, en general. Això seria el mateix que preconitzar la superioritat de la forma monàrquica sobre la republicana pel fet que hi hagi repúbliques més reaccionàries que algunes monarquies" /6

En un salt més per concretar línia política pel Principat, apostà per l’opció de formar part del moviment d’alliberament nacional, deixant clar el dret de Catalunya a separar-se de l’Estat espanyol i insistint en la idea que aquesta és un revolució democràtica pendent que mai trobarà solució a les Corts espanyoles.

"La qüestió catalana no és res més que un aspecte de la revolució democràtica en general. Aquesta revolució ha estat escamotejada i, com a conseqüència, hom prepara també l’escamoteig de l’única solució democràtica que es pot donar al problema català: el dret indiscutible de Catalunya a disposar de si mateixa, fins i tot a separar-se d’Espanya, si aquesta és la seva voluntat. Les Corts constituents no resoldran, no poden resoldre, el problema" /7

La possible naturalesa reaccionària dels moviments nacionals és una de les discussions clàssiques que s’han donat en el marxisme i el moviment obrer. Nin és contundent diferenciant direcció, composició i naturalesa. Deixa molt clar que combatre els moviments d’emancipació nacional és, simplement, fer el joc a l’opressió de la nació dominant. Haurem de veure, doncs, com s’intervé en la defensa d’un dret democràtic, participant en el moviment, sigui qui sigui el qui n’ostenti la direcció.

Saparatistes de l’Estat, no de la classe treballadora

Si ja hem avançat que el marxisme, per la seva pròpia naturalesa dialèctica i antimecanicista, no fixa una postura acabada d’independència sí o no, pel que fa al Principat, Nin la va concretar al màxim. També hem de dir que la seva posició respecte a Euskal Herria i Galícia va evolucionar amb el temps: va passar de la caracterització del moviment basc com a reaccionari a la necessitat d’adoptar un programa positiu en tot allò que suposava avançar en l’autonomia i l’autodeterminació. El debat i la discussió amb els poumistes bascos el va portar a aquesta evolució. Curiosament, tant pel que fa a Mallorca (hem d’entendre Balears i Pitiüses) com a València (hem d’entendre actual País València), va valorar que es podia donar un moviment nacional que tindria lògica en la integració a Catalunya, fent, així, una clara construcció de Països Catalans.

Tornant al que va plantejar Nin per al Principat, hem de recuperar la riquesa de la seva discussió amb el Bloc Obrer i Camperol (BOC), organització obertament separatista i de tradició marxista. A la fusió que donà lloc al POUM els dirigents del BOC es van ressituar en la seva definició de separatistes, alhora que els dirigents d’Esquerra Comunista accepten sense complexos la defensa de la independència de Catalunya.

"I, tanmateix, el moviment nacional de Catalunya, pel seu contingut i per la participació de les masses populars, és, en el moment actual, un factor revolucionari de primer ordre, que contribueix poderosament, juntament amb el moviment obrer, a contenir l’avenç victoriós de la reacció. D’aquí se’n dedueix clarament l’actitud que ha d’adoptar davant d’ell el proletariat revolucionari:
1. Sostenir activament el moviment d’emancipació nacional de Catalunya, oposant-se enèrgicament a qualsevol temptativa d’atac de la reacció.
2. Defensar el dret indiscutible de Catalunya a disposar lliurament del seu destí, sense excloure el de separar-se de l’Estat espanyol, si aquesta és la seva voluntat.
3. Considerar la proclamació de la República catalana com un acte d’enorme transcendència revolucionària; i
4. Aixecar la bandera de la República catalana, amb l’objectiu de desplaçar de la direcció del moviment la petita burgesia, indecisa i claudicant, la qual prepara el terreny a la victòria contrarevolució, i fer de la Catalunya emancipada del jou espanyol la primera passa cap a la Unió de Repúbliques Socialistes d’Ibèria
". /8

És clara la caracterització del moviment nacional de Catalunya com un factor revolucionari. Hem de recordar que això es dóna en una realitat en què CNT era sindicalisme de masses amb grandíssima influència entre la classe treballadora i que, alhora, en ocasions rebia la repressió d’ERC (principal animador del moviment nacional).

Lluny d’identificar el moviment amb una part de la seva direcció política, ERC, Nin, com a marxista, analitza el seu contingut i considera determinant la participació de les masses per defensar el dret a l’autodeterminació fins la darrera de les seves expressions, que pot ser la separació. Però, si filem més prim, podem veure que, al programa i les consignes necessàries que plantejava el nascut al Vendrell, no hi havia cap difús dret a decidir, consultes o referèndum no efectius, sinó el dret a l’autodeterminació.
Sostenir activament el moviment no és una posició passiva i oportunista de defensar teòricament el dret a l’autodeterminació i tenir pràctiques contràries a aquest. Sostenir activament implica la pràctica política per fer efectiva l’autodeterminació. Respecte a aquesta qüestió, Nin aposta per la defensa del dret a l’autodeterminació, que pot significar el dret a la separació de l’Estat espanyol, si aquesta és la decisió del poble de Catalunya. Sense situar l’independentisme en la centralitat de les seves consignes, Nin aposta clarament per la separació de l’Estat espanyol, si així es decideix.

En el terreny de la pràctica, tant la declaració de Macià del 1931 com la de Companys, el 1934, són rebudes amb entusiasme, però se’n critica la manca de determinació per fer-les efectives. Estem parlant de proclamacions de República catalana en el si de la Confederació Ibèrica i proclamació de l’Estat català en el sí de la República federal espanyola, respectivament. En la seva pròpia actuació com a conseller de Justícia, el vendrellenc elaborà un petit corpus normatiu que, en matèries concretes, significava la independència legislativa del Principat vers la República espanyola.

"Per sorprenent que pugui semblar, als nostres dies, tot i l’experiència decisiva dels darrers anys, aquesta concepció ingènua i falsa subsisteix dins la consciència de molts militants del moviment obrer, la qual cosa els porta a rebutjar totes les accions que no tinguin com a objectiu immediat aquesta «revolució» miraculosa que ha de realitzar, en vint-i-quatre hores, la transformació catastròfica i radical de la societat. Els «revolucionaris» d’aquesta categoria —no cal dir-ho— reserven el menyspreu més gran o la indiferència més absoluta a problemes com ara el de l’emancipació de les nacionalitats oprimides. I, tanmateix, els moviments nacionals exerceixen un paper de primer ordre en el desenvolupament de la revolució democraticoburgesa, arrosseguen a la lluita masses immenses i constitueixen un factor revolucionari poderosíssim, que el proletariat no pot deixar de tenir en compte, sobretot a països com el nostre, on aquesta revolució encara no s’ha dut a terme. Girar l’esquena a aquests moviments, adoptar una actitud d’indiferència davant d’ells, és fer el joc al nacionalisme opressor i reaccionari, tot i que hom pretengui cobrir aquesta actitud amb la capa de l’internacionalisme. La posició del proletariat ha de ser, respecte a això, clara i concreta i s’ha d’inspirar en el propòsit d’estrènyer els llaços de solidaritat entre els obrers de les diferents nacions que formen l’estat i impulsen la revolució cap endavant" /9

El fet de considerar el moviment nacional a Catalunya com un factor revolucionari no li resta una visió clarament internacionalista i de classe. En aquest sentit, es planteja alhora la ruptura amb l’Estat espanyol i els màxims lligams de solidaritat amb la classe treballadora de les diferents nacions. Sense cap mena de dubte, aquest és l’element clau per entendre què defensava Nin en relació amb la qüestió nacional. No hauríem d’oblidar que la independència que defensà no li resultava incompatible amb una perspectiva de República Socialista d’Ibèria (amb Portugal i Gibraltar, que era considerada un colònia).

Independència de classe, cap acord amb la burgesia.

Nin insisteix que, en la defensa de la potencial separació, no hi ha d’haver cap identificació amb la burgesia nacional ni cap subordinació dels interessos de classe als interessos nacionals, com tampoc que la burgesia opressora vulgui convertir la classe treballadora en la seva còmplice.

"Però el reconeixement del dret indiscutible a la separació no implica, ni de bon tros, la propaganda en favor d’aquesta en totes les circumstàncies ni el fet de considerar-la invariablement com un fet progressiu. El reconeixement d’aquest dret fa disminuir els perills de disgregació i cimenta la solidaritat indispensable entre els treballadors de les diferents nacions que integren l’estat. En sostenir aquest dret, el proletariat no s’identifica amb la burgesia nacional, que vol que aquell subordini els interessos de classe als interessos nacionals, ni amb les classes privilegiades de la nació dominant, que volen convertir els obrers en còmplices de la política d’opressió nacional". /10

De la mateixa manera, anuncia que, arribat el moment, la burgesia nacional i opressora no tindrà escrúpols per esclafar els moviments populars.

"El proletariat només pot tenir una actitud: sostenir activament el dret indiscutible dels pobles a disposar lliurement del seu destí i constituir-se en estat independent, si aquesta és la seva voluntat. Sostenint aquest dret, el proletariat no s’identifica amb la burgesia nacional, que vol que aquell subordini els interessos de classe als interessos nacionals i, en els moments decisius, es posa al costat de les classes dominants de la nació opressora, amb l’objectiu d’esclafar els moviments populars". /11

Nin aposta per una defensa clara del moviment nacional català, en el qual observa un caràcter progressista i un potencial revolucionari, però això no el porta a renunciar a l’enfrontament polític amb la reacció de la nació oprimida. En un pas més enllà, també se separa de qualsevol exercici de nacionalisme i de xovinisme i insisteix en la idea que, dels moviments d’emancipació nacional, únicament en cal defensar allò que tinguin de progressista.

"El proletariat no es pot desentendre de la qüestió. A tots els moviments d’emancipació nacional hi ha un contingut democràtic, i el proletariat l’ha de sostenir incondicionalment. Enemic de qualsevol opressió, si no s’aixequés contra una de les formes d’opressió més accentuades, la nacional, mancaria al més elemental dels deures que li imposa la seva missió històrica. «El principi de les nacionalitats —diu Lenin— és històricament inevitable dins la societat burgesa i, prenent en consideració aquesta societat, el marxisme reconeix plenament la legitimitat dels moviments nacionals. Però, perquè aquest reconeixement no esdevingui apologia del nacionalisme, cal que es limiti rigorosament al que hi ha de progressiu en aquests moviments, a fi que aquest reconeixement no meni a l’enfosquiment de la consciència proletària per la ideologia burgesa»".

Nin, avui, davant la qüestió nacional catalana. Entre la història ficció i el mètode marxista.

Escriure sobre el que que diria avui Andreu Nin sobre la qüestió nacional és un exercici d’història ficció, però podem utilitzar el mètode marxista del vendrellenc per aproximar-nos al que podria ser la seva posició.

En primer lloc, hem d’analitzar tant el caràcter democràtic com la participació de les masses. El reclam d’independència nacional és un moviment que ha posat en la centralitat la possibilitat de decidir del poble de Catalunya. Sens dubte, la participació és de masses i té una naturalesa clarament interclassista (diem això sense cap prejudici, sinó com un exercici analític).

Des de sectors progressistes, s’ha volgut insistir en la idea que la classe treballadora és aliena al moviment, i això no únicament és fals, sinó que prové d’una visió reduccionista de la classe treballadora. Qui són els més de dos milions de persones que hi han participat, donant suport a la configuració de Catalunya com un estat? Doncs, bàsicament, petita burgesia i classe treballadora. Una altra cosa és que bona part de la classe treballadora que té els seus orígens a l’Estat espanyol no hi doni suport. Evidentment, pot haver-hi qui no se senti oprimit, perquè es troba a cavall entre dues nacions, la d’origen i la d’acollida. Això sí, la manca de percepció d’opressió nacional o el fet de voler lligar-se a una altra nació no elimina, realment, l’existència d’opressió. Desgraciadament, el fet que, fins ara, bona part de la direcció política del moviment sigui propera a la dreta que representa el PDeCAT-CDC (o en formi part) allunya sectors de la classe treballadora de la participació en el moviment i de la defensa del dret d’autodeterminació. Però aquest element, com ja teoritzava Nin als anys trenta, no transforma al moviment en reaccionari ni ens ha de dur a donar-li l’esquena. El fet de no donar suport avui dia a la convocatòria de l’1-O perquè un sector de la classe treballadora no hi participarà és com si una organització comunista renunciés al socialisme perquè la majoria de la classe no està avui per superar el capitalisme.

En un moviment de masses, de reivindicació democràtica i amb potencialitat progressista s’ha de participar sí o sí. I, en un pas més i veient que no existeix la possibilitat d’un referèndum pactat amb l’Estat espanyol, cal donar ple suport a la construcció d’una República catalana. La mateixa plasmació d’independència és un exercici de democràcia i suposa un element progressista: superar la monarquia borbònica, hereva d’un aparell de l’estat franquista. Això no només obre la possibilitat d’un procés constituent on tot es pugui discutir, sinó que és una aportació internacionalista per acabar amb el règim del 78. Evidentment, no hi ha absolutament cap garantia que es construeixi una realitat política més progressista, però sí que s’obre un escenari perquè això es doni, derivat d’una correlació de forces més progressista, en relació amb els interessos de la classe treballadora.

Una potencial resolució del problema nacional al Principat significaria un avenç per a la lluita de classes. La dreta catalana no tindria justificació per a la desigualtat i l’explotació, l’esquerra socialdemòcrata no tindria excuses per a pactes interclassistes, de manera que ens situaríem en un escenari polític antagònic.

Però, atenció, per al marxisme, el fet de defensar l’autodeterminació fins a la separació no suposa mai tenir un programa nacionalista ni subordinar el programa de classe al programa nacional. Cap exercici de col·laboració de classe, únicament es coincideix en allò que té de progressista el moviment nacional, però no en res que signifiqui un perjudici social per a les classes populars.

Com va dir Lenin, amb la burgesia de la nació oprimida, hi coincidirem una dècima de segon, en el referèndum d’autodeterminació, en elements de ruptura i autodeterminació, però no renunciarem al programa de classe, ja sigui en pressupostos o en qualsevol altre instrument normatiu.

Per últim, hauríem de recordar que, per a Nin i el marxisme, el separatisme és vers l’Estat opressor, no pas vers la classe treballadora de la nació opressora. Aquí cal fer una crida, avui dia, a la màxima solidaritat de la classes populars de l’Estat espanyol com a factor de defensa dels drets democràtics i de lluita contra la repressió. La defensa avui de la independència no és un impediment per aixecar demà una república amb la resta de nacions de l’Estat espanyol. Això sí, per fer-ho, calen dos elements: la sobirania de les nacions que vulguin ser sobiranes i que siguin repúbliques (coses que tenen poc a veure amb una defensa genèrica d’un estat federal que ni tan sols es construeix des de la igualtat política dels subjectes nacionals).

Notes

1 Publicada a Barcelona per Edicions Proa, 1935; la segona edició catalana a París, Edicions Catalanes de París, 1970. La primera versió en castellà fou publicada a Barcelona per Editorial Fontamara, 1977. Es pot trobar sense problemes en una edició actual de l’Editorial Base, 2008

2 Editat per Fontamara, 1979

3 Publicada per Edicions Proa al 1935. La primera edició en castellà va ser l’any 1979, de la mà d’Editorial Fontamara.

4 Andreu Nin, Els moviments d’emancipació nacional. Editorial Base, 2008, pàg. 105

5 Andreu Nin, Els moviments d’emancipació nacional. Editorial Base, 2008, pàg. 38.

6 Andreu Nin, «La cuestión nacional. consideraciones sobre el problema de las nacionalidades», Comunismo, núm. 12, maig de 1932, pàg. 25-28

7 Andreu Nin, «La cuestión nacional. consideraciones sobre el problema de las nacionalidades», Comunismo, núm. 12, maig de 1932, pàg. 25-28.

8 Andreu Nin, La qüestió nacional a l’Estat espanyol, pàg. 26

9 Andreu Nin, La qüestió nacional a l’Estat espanyol, pàg. 20 i següents

10 Andreu Nin, La qüestió nacional a l’Estat espanyol, pàg. 20 i següents.

11 Andreu Nin, La qüestió nacional a l’Estat espanyol, pàg. 28. «Acuerdos sobre la cuestión nacional adoptados en la fusión del Bloque Obrero y Campesino con la Izquierda Comunista, en septiembre de 1935. Fueron publicados en el folleto Qué es y qué quiere el Partido Obrero de Unificación Marxista, Ed. La Batalla, Barcelona, 1936».

30/8/2017

espaifabrica


A la mateixa secció:


Angela Davis: “Les eines de l’amo no serveixen per desmuntar la casa de l’amo”


Capital.150


El marxismo, la primavera árabe y el fundamentalismo islámico


¿Defendieron los bolcheviques la revolución socialista en 1917?


El marxismo de André Gorz


Che Guevara en busca de un nuevo socialismo.


Contra el nacionalisme (1976)


El marxismo y los movimientos nacionalistas (1934)


La dimensió nacional al segle XXI


Hacia una tasa de ganancia mundial - una vez más

Creative Commons License Esta obra est� bajo una licencia de Creative Commons by: miquel garcia -- esranxer@gmail.com