contacte: anticapitalistes@anticapitalistes.net

 



 

Anticapitalistes
  
dimarts 12 de setembre de 2017 | Manuel
Oltra, Puig i la revolta catalana

Francesc Viadel

Esvaïdes les possibilitats de la protesta, de poder convocar una gran manifestació ritual i unitària per un finançament just –llegiu a favor de la supervivència de l’esquifit autogovern valencià–, al president Ximo Puig no li n’ha quedat cap altra enfront de la Roma imperial que tirar mà de la diplomàcia amable i arrossegar-se resignat fins a la Moncloa amb un plec sota l’aixella de precs, preguntes i desitjos.

Ha estat el PP –i els seus lleials aliats de l’empresariat– els qui, en negar-se a compartir pancartes en plena rebel·lió catalana, han empentat Puig a disfressar-se d’alcalde que se’n va a la capital a pidolar al governador civil de torn que li arregle un camí rural o li faça un pont. Com es pot deduir, la dreta continua tenint la clau de la política valenciana en el context d’una societat en bona part atordida amb la poció adormiscadora del regionalisme i de l’Espanya una. Tot plegat, a falta d’una veritable política valencianista i d’esquerres, d’una estructura de comunicació seriosa, sempre resultarà molt més efectiva la brama anticatalana i populista d’una Bonig que l’ambigüitat calculada i pretesament pedagògica d’un qualsevol diputat amb vocació de mestre. No cal ser cap spin doctor ni cap hermeneuta per a adonar-se’n d’això.

El cas és que Mariano Rajoy li ha dit a Puig que sí a tot, a la gallega, que el que faça falta. Després s’ha omplert les galtes d’aire, ha premut els llavis i li ha passat la mà per l’esquena al nostre president. En tres mesos, segons diu Puig que li ha dit Rajoy, s’arreglarà el sambori del finançament de totes les autonomies i, fins i tot, si no fem l’indi emprenyat, el govern central ens perdonarà una part del que l’Estat ens ha estat sostraient des dels temps de Paquita la rebentaplenaris.

L’endemà mateix, la vicepresidenta Mónica Oltra es felicitava pel viatge diplomàtic de Puig, reivindicava una política valenciana per a tot Espanya i, alhora, es lamentava que els catalans restaren protagonisme a les demandes valencianes. "En Espanya tot no és Catalunya", va assegurar un punt irritada. Però Oltra, interpel·lada per la qüestió catalana, va anar encara una miqueta més enllà: "No és que Catalunya puga eclipsar la nostra defensa d’un nou sistema de finançament, és que ho està eclipsant tot. No sé quina catàstrofe hauria de passar perquè no ho eclipsi perquè, ara, només es parla d’això. Però, ja passarà". Ja passarà... com un mal de queixal, una migranya o un pet distret... Per a eclipsis, per exemple, un colp d’Estat a l’estil turc.

No és la primera vegada que la vicepresidenta banalitza el conflicte català i defensa sibil·linament la teoria que els interessos de valencians i catalans són antagònics, base teòrica defensada per la classe dominant del país sobre la qual va arrelar, a principis del segle XX, el primer anticatalanisme. El conseller Vicent Soler d’això en sap més que ningú i li podria passar l’article que va escriure amb Josep Martínez Serrano i que va publicar L’Avenç el 1977, "L’anticatalanisme al País Valencià".

Potser per pur instint, per contaminació ambiental o perquè així l’han assessorada, Oltra fa temps que juga aquesta carta. Una carta que als anys vint, quan els catalans –oblidades Cuba i Filipines– ja eclipsaven la trista Espanya del cereal, jugaven tipus com Azzati. Fet i fet –seguesc l’article de Soler–, quan el president de la Federació Agrària de Llevant va assegurar que, en lloc de criticar els catalans, el que hauríem de fer és imitar-los, Azzati li va respondre: "En cuanto lo de imitar a los catalanes, no estoy conforme, porqué quizá hubiera que gritar con ellos ¡Muera España!, y yo por encima de todos los naranjos levantinos, de las naranjas de la China y de todo, pongo el ideal de España". No hi ha més cera que la que crema.

No, no és cosa de banalitzar ni tampoc de fer-se trampes amb el llenguatge invocant la legalitat sense tenir en compte la legitimitat. Qualsevol demòcrata de veritat pot entendre això. Il·legal era que votaren les dones, que avortaren, legal eren l’esclavitud i les lleis de Nuremberg que van establir els nazis... I legal i constitucional és tenir dret a un treball i a una vivenda. Que els ho expliquen, això, els senyors Bàrcenas, Sáenz de Santamaría, els manaires de la banca, als milers de desnonats de les Espanyes, als més de quatre-cents mil aturats valencians...

La banalització ofèn. La revolta civil catalana no es pot comparar a un "pollastre" ni a un emprenyador eclipsi. Tampoc no és contraria als interessos dels valencians llevat que l’Estat espanyol esclafe Catalunya tal com pretén. Aleshores, amb quina força demanaran els valencians res a un Estat que es recentralitza i protegeix de la democràcia? Ni els valencians ni ningú no podrà demanar ni un got d’aigua.

A veure si s’entén. A Catalunya hi ha una revolta social, pacífica, en clau democràtica, transversal, protagonitzada majoritàriament per les classes populars lluny del que s’imagina la vella ortodòxia de l’esquerra espanyola que somia amb plutocràcies imperialistes i clergues fanàtics de la llengua catalana. Una revolta que pot arrabassar el règim de 1978, justament el que ha estat combatent retòricament Pablo Iglesias i tutti quanti. Per què tanta por a votar?

En el moment en què l’Estat utilitza les seues clavegueres contra institucions democràtiques i dirigents, multa entitats civils per tal d’extingir-les i envia la Guàrdia Civil als diaris, ja no es pot seguir banalitzant ni tampoc quedant-se callat per veure-les vindre per por que et pengen el Sant Benet de catalanista i traïdor.

La cosa té a veure amb la ideologia, amb l’estratègia i la magnèsia, però, sobretot, amb la por. De la por en parlava, i de manera molt clarivident, Joan Fuster el desembre de 1981 en plena remor de sabres. Deia: "(...) si hem prolongat la història amb el condicionament de la por, el saldo serà el de sempre: hi guanyaran les dretes. Com ho han fet des del Paleolític Superior, almenys. (...) La por comença a Madrid. Tot comença a Madrid. I jo no diré mai que siga una por injustificada, si hi ha pel mig alguna Capitania General. Però si ens resignem a la por, mai no alçarem un gat per la cua".

11/9/2017

diarilaveu


Morera, Oltra i Compromís, enmig de la tronada de Catalunya

Francesc Viadel

Fa uns dies, mentre la Guàrdia Civil ocupava Barcelona, el president de les Corts, Enric Morera, lamentava en Twitter, a títol personal, l’actitud repressiva de l’Estat contra la voluntat de milions de catalans de celebrar un referèndum d’autodeterminació.

Morera es va limitar a manifestar la seua opinió en un to moderat davant d’una actuació del govern Rajoy –amb el suport del PSOE– que una bona part de la classe política espanyola i catalana, de la premsa estrangera i d’analistes de tots els àmbits des del judicial passant pel polític, no han dubtat a qualificar d’estat d’excepció encobert i de suspensió de l’autonomia per la porta de darrere. Per a saber-ho només cal ser veí d’un qualsevol poble o ciutat de Catalunya.

Diga el que diga l’obedient premsa espanyola, el cert és que Madrid manu militari ha suspès pràcticament la democràcia en Catalunya amb tot el que això representa. Per a garantir l’èxit de l’operació, el Gobierno no ha dubtat de posar al front de la repressió judicial i policial comandaments de la Guàrdia Civil, jutges i fiscals ideològicament afectes.

El cas és que, en un clima enrarit com aquest, en el context d’una societat com la valenciana –hegemonitzada pel conservadorisme més ranci–, d’una societat amb una estructura comunicativa gens plural que sotmet els ciutadans a un veritable cordó sanitari informatiu, Morera va demostrar una gran valentia denunciant com a demòcrata l’abús del govern de Rajoy. De seguida, un allau de personatges com Jorge Bellver, Alfredo Castelló o Verònica Marcos, eternament muts davant la corrupció del seu partit, es van afanyar a recriminar-li agrament el gest. Morera es va veure literalment acaçat tant per defensors de conveniència de l’ordre constitucional com per catalanòfobs de tot pelatge.

Dos dies després, la vicepresidenta, Mónica Oltra, també es va pronunciar en primera instància al respecte, només que en un sentit molt distint al de Morera. Ho feia, vés per on, dies després que els seus socis de partit del Bloc signaren a Menorca, juntament amb altres forces d’esquerres, una declaració a favor del dret dels pobles d’Espanya a exercir democràticament la seua sobirania. Durant la seua compareixença, Oltra, va exigir a Puigdemont que desconvoqués el referèndum i que s’assegués a parlar amb Rajoy. Ni una sola paraula de la repressió de l’estat. Vull dir de la irregularitat amb què es van produir les 14 detencions, de les amenaces, del relat fal·laç de Moncloa orientat exclusivament a justificar una acció repressiva sense pal·liatius. La vicepresidenta va igualar Rajoy a Puigdemont, sense matisos, i es va quedar tan ampla.

Finalment, Oltra va advertir que qualsevol solució territorial d’Espanya no podia passar per no ‘solucionar els problemes dels valencians’, ben bé com si els catalans en tingueren la culpa de la seua crònica genuflexió política.

El to i la intenció en un context com aquell l’hauria aplaudit qualsevol regionalista, des de Lizondo passant per Alberto Fabra, però no cap militant del valencianisme d’esquerres que potser hauria esperat, com a mínim, un posicionament clar i rotund contra la repressió. De fet, els seus socis del Bloc van protestar enèrgicament i, fins i tot, algun d’ells amb càrrec a l’administració va assegurar haver sentit vergonya. Ni Agueda Micó ho va poder arreglar en assegurar, maldestrament, que les declaracions d’Oltra es circumscrivien a l’àmbit institucional. Volia dir Micó que Oltra hauria dit el contrari sobre la repressió en Catalunya en un míting de partit per a acontentar la militància que des de la trona del poder?

El cas és que la dirigent de Compromís completava, amb aquesta fugida cap endavant en clau “els catalans ens volen furtar la paella”, tot un seguit de declaracions i manifestacions sobre el conflicte català que s’han caracteritzat bàsicament per la banalització pura i dura. Ni tan sols els canvis d’humor de Pablo Iglesias sobre els catalans l’han fet variar la seua posició de perfil. La impressió de tot plegat és que Oltra no només diu aquestes coses per a agradar el regionalisme local sinó que potser es creu també el conte de burgesos i capellans fanàtics que els comunistes dels setanta explicaven sobre el nacionalisme català. Altres, com el fiscal Maza, creuen en l’abducció de milions de persones o en els vincles del gihadisme amb l’independentisme… Ja s’ho faran. El desconeixement de la realitat i l’al·lèrgia espanyola –de dretes o d’esquerres– a tot el que té a veure amb els catalans té uns efectes al·lucinògens potentíssims.

Ara mateix, la bretxa que s’ha obert dins de Compromís entre el valencianisme d’esquerres i l’esquerranisme difús arran del conflicte català és ja molt profunda, com així ho demostren els fets dels darrers dies. I cal dir que ho serà encara més perquè a Catalunya la situació empitjorarà i perquè cal preveure, també, una revifada de l’espanyolisme més ranci que es recolzarà i justificarà cegament en les actuacions d’un estat més autoritari que mai.

publicat a La Veu el 25 de setembre de 2017.


A la mateixa secció:


Espanya federal? Parlem-ne!: Els valencians i la Primera República «espanyola»


Las pruebas de las amenazas


República Catalana: Ja són 120 els penalistes espanyols que condemnen l’empresonament dels consellers


República Catalana: Marta Rovira ha revelado que "El gobierno español nos amenazó con muertos en la calle"


Al País Valencià ser espanyol ix car


La manifestació del 18N o com resoldre les contradiccions


Pérez Royo: "Son presos políticos, y no por sus ideas, sino por las de la jueza"


El poder (o no) del Parlament de les Illes


Qui enganya qui? Cinc preguntes amb resposta


Manuel Delgado: ‘La qüestió era que podíem estar preparats per a resistir, però no per a respondre l’agressió’

Creative Commons License Esta obra est� bajo una licencia de Creative Commons by: miquel garcia -- esranxer@gmail.com