contacte: anticapitalistes@anticapitalistes.net

 



 

Anticapitalistes
  
dilluns 28 d’agost de 2017 | Manuel
Com els rics del mon es beneficien de les riqueses d’Àfrica

Jubilee Debt Campaign (Mark Curtis, Tim Jones)

L’informe Honest Accounts 2017: How the world profits from Àfrica ’s wealth, publicat per una coalició d’organitzacions britàniques i africanes, entre les quals es troben Global Justice Now, Health Poverty Action, Jubilee Debt Campaign, People Health Campaigne, Groundwork, Zincoop, Isodec, Budget Advocacy Network, la Uganda Debt Network i la Open Forum af Afrikans and Friends Networking, ha estudiat les dades agregats de 47 països subsaharians per demostrar que l’espoli que pateix el continent africà és molt més gran que la suma d’ajuts, préstecs i inversions rebudes.

La investigació d’aquest informe calcula el moviment dels recursos financers cap a l’Àfrica i des d’aquesta cap a l’exterior, i alguns costos clau imposats a l’Àfrica per la resta del món. L’informe conclou que els països africans van rebre 161.600 milions de dòlars el 2015, principalment per préstecs, remeses personals, ajudes i subvencions. No obstant això, aquesta quantitat dista molt dels 203.000 milions de dòlars que són extrets del continent en conceptes com l’evasió fiscal, el repartiment de beneficis de les multinacionals o els costos provocats per l’adaptació i mitigació dels efectes del canvi climàtic, segons el informe. Com a resultat, els països d’Àfrica són col·lectivament creditors nets de la resta del món, per un import de 41.300 milions de dòlars.

Honest Accounts 2017. How the world profits from Africa’s wealth és una recerca duta a terme per Mark Curtis i Tim Jones, Jubilee Debt Campaign. Financiat per Global Justice Now. Construït en base a treball previ per Health Poverty Action and partners. Maig 2017

A continuació la traducció de l’informe


Els informes de 2017 i 2014

Aquesta actualització del Honest Accounts segueix la primera versió publicada el 2014. Aquest calcula, per primera vegada, el moviment de tots els principals recursos financers cap a Àfrica i cap a fora d’aquesta, principalment amb xifres de 2012. Va trobar que 134.000 milions de dòlars van ingressar al continent aquell any, principalment en forma de préstecs, inversió estrangera i ajuda. No obstant això, es van extreure uns 192 mil milions de dòlars, principalment en forma de beneficis obtinguts per empreses estrangeres, evasió d’impostos i costos d’adaptació al canvi climàtic. Es va trobar que Àfrica patia un dèficit net anual de 58 mil milions de dòlars /3.

La xifra del present informe és lleugerament més petita, principalment a causa de la caiguda internacional dels preus de les matèries primeres, principal exportació de la majoria dels països africans, des de mitjans de 2014. Això ha dut a la reducció de les reserves governamentals de reserves internacionals i a una reducció menor (encara que significatives) dels beneficis de les empreses multinacionals extrets des del continent. A més, ara hi ha més préstecs als governs africans, un altra forma d’ingrés, encara que això per descomptat arriba al cost dels futurs pagaments del deute i possiblement de crisis del deute (Ghana i Moçambic són països que ja estan en crisi del deute).

En aquest informe s’utilitza "Àfrica" per referir-se als 48 països classificats com a "Àfrica subsahariana" pel Banc Mundial. Hem optat per no utilitzar el terme Àfrica subsahariana a causa dels nombrosos problemes associats amb aquest terme. Tanmateix, reconeixem que "Àfrica" també és problemàtic, ja que aquest informe no inclou el nord d’Àfrica.

Dèficit net anual: 41.300 milions de dòlars
Nota: Una versió més detallada i referenciada d’aquestes taules es troben a l’apèndix.

Extreure beneficis de les riqueses d’Àfrica

Africa és rica: en riqueses minerals potencials, treballadors qualificats, nous negocis florents i en biodiversitat. La seua gent hauria de prosperar, les seues economies haurien de ser pròsperes. Tanmateix, moltes persones que viuen als 47 països d’Àfrica segueixen atrapats en la pobresa, mentre que gran part de la riquesa del continent s’està extreient per aquells que l’envolten.

La investigació d’aquest informe calcula el moviment dels recursos financers cap a l’Àfrica i fora d’ella i alguns costos clau imposats a l’Àfrica per la resta del món. Trobem que els països d’Àfrica són col·lectivament creditors nets a la resta del món, per un import de 41.300 milions de dòlars l’any 2015 /1. Així, molta més riquesa que la que li entra està eixint el continent més empobrit del món.

Els països africans van rebre 161.600 milions de dòlars l’any 2015, principalment com préstecs, remeses personals i ajuts en forma de concesions. Tanmateix, els 203.000 milions de dòlars provenien d’Àfrica, bé directament, principalment a través del repatriament dels beneficis de les corporacions i per l’extracció de diners del continent de manera il·legal, o pels costos imposats per la resta del món a través del canvi climàtic.

- Els països africans reben al voltant de 19 mil milions de dòlars en ajudes en forma de subvencions, però més de tres vegades es van extraure (68 mil milions de dòlars) a través de la fugida de capitals, principalment per empreses multinacionals que informen fraudulentment sobre el valor de les seues importacions o exportacions per a reduir impostos /2.

- Mentre els africans reben 31.000 milions de dòlars en remeses personals d’ultramar, les empreses multinacionals que operen al continent repatrien una quantitat similar (32.000 milions de dòlars) en beneficis als seus països d’origen cada any.

- Els governs africans van rebre 32.800 milions de dòlars en préstecs l’any 2015, però van pagar 18.000 milions de dòlars en els pagaments dels interessos del deute i del capital principal, de forma que el deute global va augmentar ràpidament.

- Es calcula que es van robar uns 29.000 milions de dòlars anuals a l’Àfrica en la tala il·legal, la pesca i el comerç de fauna i flora.

Hi ha altres maneres en què la resta del món extreu recursos d’Àfrica, però per a això no hi ha dades disponibles; per exemple, les polítiques comercials impliquen que els productes agrícoles no elaborats s’exporten sovint des dels països africans i es perfeccionen en altres llocs, cosa que provoca que la gran majoria del seu valor siga guanyat a l’estranger.

Les xifres mostren que la resta del món s’aprofita de la riquesa del continent, més que la majoria dels ciutadans africans. No obstant això, els governs dels països rics simplement diuen als seus públics que els seus programes d’ajuda estan ajudant l’Àfrica. Aquesta és una distracció i un engany.

Les nostres xifres inclouen tant el moviment dels recursos financers com les dues categories de costos imposades als països africans per la resta del món. En primer lloc, hi ha el cost que han d’enfrontar els països africans per a adaptar-se al canvi climàtic: un procés que ha estat provocat majoritàriament per països industrialitzats i industrialitzants més rics, i no per Àfrica -un cost que ascendeix a 10.600 milions de dòlars l’any. Després hi ha el cost per a l’Àfrica de mitigar el canvi climàtic - per a reorientar les economies africanes a un camí amb baix contingut de carboni -, de nou per la necessitat d’afrontar el canvi climàtic: el cost anual ací és encara més gran, 26 mil milions de dòlars. Aquests costos s’inclouen ja que impliquen despeses -una pèrdua de recursos- per part d’Àfrica per processos dels quals, en gran mesura, no han estat responsables /4.

Temps de repensar

Els que afirmen ajudar l’Àfrica han de repensar el seu paper. La seva prioritat ha de ser: "primer no fer cap mal". Tot i així, s’està fent molt de mal. En particular, els milers de milions continuen sent robats dels ciutadans africans a través d’una acció global insuficient per a frenar l’evasió d’impostos. El govern britànic hi té una responsabilitat especial, ja que es troba al capdavant d’una gegantina xarxa de refugis fiscals a l’estranger (potser descrits amb més precisió com a jurisdiccions en secret) facilitant aquest robatori, cosa que podria convertir-se fàcilment en un problema més gran després del Brexit. Altres països rics també no aconsegueixen frenar les pràctiques d’esquivar impostos de les seues empreses multinacionals /5.

La segona prioritat dels estrangers hauria de ser reconfigurar les ajudes com a "reparacions" per l’extracció continuada de riquesa i d’altres danys. El nivell s’hauria d’establir en el nivell del dany, no a partir d’una taxa imposada de manera arbitrària per la per la "generositat" dels governs. Més enllà d’això, la redistribució de la riquesa és important per a qualsevol societat, com un mitjà per a abordar les injustícies i garantir que tots puguen viure una vida digna. Un problema actual amb l’ "ajuda" és que situa als països occidentals com a benefactors benevolents, que donen la seua riquesa als països pobres. Però la veritat n’és exactament el contrari.

Com ha escrit Jason Hickel de la London School of Economics, l’ajuda actual no existeix en cap sentit significatiu, donat l’actual flux de la riquesa /6.

L’extracció actual de la riquesa des del mon pobres al món ric és una continuació de les tendències històriques. En el seu llibre Capitalisme i Producció Colonial, Hamza Alavi estima que els recursos que van fluir de l’Índia a la Gran Bretanya, entre 1793 i 1803, va estar al voltant de £ 2 milions l’any, l’equivalent a molts milers de milions d’avui /7. El teòleg acadèmic britànic Robert Beckford ha donat una estimació aproximada que la Gran Bretanya va obtenir un astronòmic £ 7,5 bilions a partir de les riqueses procedents de països africans a causa del comerç d’esclaus /8.

Àfrica no és pobre. Mentre que moltes persones dels països africans viuen en la pobresa, el continent té una riquesa considerable. Un problema clau és que la resta del món, especialment els països occidentals, n’estan extraient molt més del que hi envien. Mentrestant, estan impulsant models econòmics que alimenten la pobresa i la desigualtat, sovint en aliança amb les elits africanes.

Àfrica està generant grans quantitats de riquesa i, d’alguna manera, està en auge. Per exemple, les 500 empreses africanes més grans registren una facturació combinada
de 698 milions de dòlars en 2014 /9. En 2015, els països d’Àfrica van exportar 232 mil milions de dòlars en minerals i petroli a la resta del món /10. El valor de les reserves minerals en el terreny és, per descomptat, encara més gran: la riquesa mineral potencial de Sud-àfrica s’estima en uns 2.5 bilions de dòlars /11, mentre que les reserves minerals no aprofitades de la República Democràtica del Congo arriben a l’astronòmic nivell de 24 bilions de dòlars /12.

Aquests són números molt grans, però diversos motius expliquen per què la majoria de les persones a l’Àfrica no es beneficien d’aquests, i per què la forma actual d’extracció de minerals realment condueix a l’empobriment. Aquests inclouen:

Les empreses estrangeres prenen la major part dels beneficis generats per les riqueses naturals d’Àfrica

Quan les empreses multinacionals exporten mercaderies, com ara minerals procedents de països africans, els seus governs solen beneficiar-se només de forma marginal, rebent molt pocs ingressos fiscals d’aquestes empreses. En sectors clau com la mineria, el petroli i el gas, les empreses tendeixen a pagar impostos baixos i / o se’ls proporciona incentius fiscals que els redueixen encara més. Les empreses tenen, de totes maneres, fàcilitats per a evitar de pagar els impostos que es deuen, a causa del seu ús de la planificació fiscal a través de paradisos fiscals. Moltes polítiques fiscals africanes són el resultat de polítiques de governs occidentals que presionen sobre l’Àfrica per a la reducció dels impostos com a forma per a atreure inversions.

Els diners van abandonant l’Àfrica en part perquè la riquesa de recursos naturals d’Àfrica és, senzillament, propietat i estan explotades per corporacions privades estrangeres. Només en una minoria d’inversions estrangeres els governs africans tenen una participació; fins i tot si ho fan, solen ser petites, normalment al voltant del 5-20% /13. Un informe recent de War on Want va descobrir que 101 empreses que cotitzen a la Borsa de Londres controlen un valor de 1.05 bilions de dòlars com valors en recurosos a l’Àfrica en només cinc productes bàsics - petroli, or, diamants, carbó i platí. Aquestes 101 empreses tenen operacions minerals en 37 països africans i són principalment britàniques, amb 59 constituides al Regne Unit. Tanmateix, 25 de les 101 empreses de la llista LSE estan constituides en paradisos fiscals, principalment a les Illes Verges Britàniques, Guernsey i Jersey /14.

Per prendre un país com exemple, les xifres del Banc de la Reserva de Sud-àfrica del 2016 mostren que les empreses estrangeres extreuen beneficis de Sud-àfrica molt més ràpidament del que estaven reinvertint o del que les empreses locals es portaven a casa. L’eixida neta pagada als propietaris de capital estranger va assolir, només en el primer trimestre de 2016, R174 mil milions (US $ 11,9 mil milions). A causa de les caigudes en els preus de les matèries primeres, les empreses mineres multinacionals com Lonmin, Anglo American i Glencore van veure que les seues accions van caure i estaven desesperades per a beneficiar els seus accionistes estrangers; així, van augmentar l’exportació de beneficis més ràpidament, en comparació, que amb els beneficis generats a l’estranger que les corporacions sud-africanes pagaven als accionistes locals. La liberalització dels controls de capital significa que hi ha poc que el govern sud-africà puga fer per a frenar aquest flux cap a l’exterior /19.

Empreses que roben riquesa

Els 68.000 milions de dòlars robats d’Àfrica en fluxos financers il·lícits equivalen al voltant del 6,1% del PIB sencer del continent. Les companyies multinacionals roben només 48.200 milions de dòlars per mitjà de la «desinversión comercial» /15, segons les xifres produïdes per Global Financial Integrity /16 Les investigacions anteriors de la Comissió Econòmica per a Àfrica de l’ONU van trobar xifres semblants: que les empreses multinacionals van robar uns 40.000 milions de dòlars anuals dels països africans a través de la desinversió comerç durant la dècada fins al 2010 /17

Un altre problema massiu són les empreses que compren concessions a preus falsos, sovint vinculats a la corrupció i als paradisos fiscals. El 2013, el Africa Progress Panel and Global Witness va examinar cinc vendes importants de drets miners a la República Democràtica del Congo on cada negoci va implicar empreses registrades a les Illes Verges Britàniques. Van trobar que les empreses pagaven almenys 1.368 milions de dòlars per sota del valor de mercat, gairebé el doble del que la RDC gasta cada any en matèria de salut i educació /18.

Els que controlen els paradisos fiscals fan possible el robatori de les riqueses d’Àfrica

Els habitants d’Àfrica són robats eficaçment de la seua riquesa mitjançant un procés que permet que una petita minoria d’africans es faça ric, permetent que la riquesa isca de l’Àfrica. Així, segons un informe recent sobre la riquesa africana, ara hi ha al voltant de 165.000 Alts Accionistes que viuen a l’Àfrica, els quals tenen unes participacions conjuntes de 860 milions de dòlars /20. El 2016 hi havia 24 multimilionaris a l’Àfrica amb una riquesa combinada de 80.000 milions de dòlars /21. On mantenen, aquestes persones, principalment la seva riquesa? En centres comercials tradicionals, de baixos impostos i en empreses en paradisos fiscals secrets a l’estranger, com ara les Illes del Canal, Suïssa i el Regne Unit /22.

Gabriel Zucman, acadèmic de la London School of Economics, va estimar el 2014 que els rics africans tenien un massiu 500 mil milions de dòlars a l’estranger (és a dir, en paradisos fiscals), que representaven el 30% de la riquesa financera d’Àfrica. El fet que aquesta riquesa no està sotmesa a impostos significa que les elits africanes han robat 15.000 milions de dòlars dels seus propis països, segons l’estimació conservadora de Zucman /23.

La pobresa d’Àfrica és molt més profunda que el Banc Mundial li agrada donar publicitat

La pobresa dels africans ordinaris és subestimada i augmenta. Les xifres més citades són les del Banc Mundial, que afirma que la xifra de persones "extremadament pobres" a l’Àfrica ha augmentat fins a 388 milions en comparació amb 284 milions el 1990 (tot i que el percentatge ha baixat, del 56% al 43% ) /24. No obstant això, el Banc Mundial defineix els "extremadament pobres" com aquells que viuen amb 1,90 dòlars al dia o menys /25. Això és enganyós ja que algú que viu amb $ 2 al dia és encara, clarament, extremadament pobre. Mentre que aquests criteris de pobresa són problemàtics i essencialment arbitràries, quan es consideren llindars més alts, l’escala de la pobresa es fa molt més gran:

- El Banc Mundial assenyala que el 67% dels africans viuen amb 3,10 dòlars o menys al dia, el que suposa al voltant de 670 milions de persones.
- El Banc Mundial també ha dit que el 65% dels africans van viure 3,10 dòlars al dia o menys el 2013, al voltant de 615 milions de persones. Això es compara amb 500 milions el 1999. D’aquesta manera, més de 100 milions d’africans s’han convertit en pobres fins al segle XXI /26.

Uns altres estimen xifres encara més altes. El Banc Africà de Desenvolupament va estimar el 2011 que el 82% dels africans vivien amb menys de 4 dòlars al dia, això ascendia a més de 800 milions de persones /27.

El fet que la pobresa africana sigui tan aclaparant -i en augment- mostra la urgència amb què s’ha d’invertir el sistema d’extracció de riquesa d’Àfrica.

Actuacions necessàries

La tasca fonamental és desmantellar el sistema que extrau la riquesa d’Àfrica. Això requereix una acció de les organitzacions de la societat civil africana per a pressionar el canvi als seus països i l’acció de les organitzacions de la societat civil als països que permeten l’extracció de riqueses, com el Regne Unit. Les elits globals no tenen cap interès intrínsec a canviar un sistema que els beneficia. És fonamental per a les organitzacions de la societat civil exposar el paper de les corporacions multinacionals i els governs del nord en l’empobriment de l’Àfrica i intensificar el seu treball en la construcció de coalicions per a acabar amb l’evasió fiscal i altres transferències injustes de recursos fora d’Àfrica.

Destaquem nou polítiques que calen per a ajudar a revertir els fluxos de recursos (encara que aquesta llista no és exhaustiva):

1. Promoure polítiques econòmiques que realment conduisquen a un desenvolupament equitatiu.

L’economia de l’Àfrica ha anat creixent en un 5% en els últims anys, però la pobresa continua sent profunda i augmenta, mostrant com els models actuals de creixement econòmic no solen beneficiar els pobres. Durant dècades, els governs occidentals han estat encoratjant o forçant als governs africans a promoure la liberalització i la privatització del comerç i la inversió, ja que l’obertura de les economies és un fi en si mateix. Aquestes polítiques han enriquit principalment els inversors estrangers, però no han tendit a beneficiar a les persones d’Àfrica. S’ha de permetre a i ajudar els governs africans a promoure models de desenvolupament que: creen i redistribuisquen de manera justa la riquesa, generen llocs de treball per als ciutadans, promoguen el benestar social, garantisquen impostos progressius als rics i protegisquen els recursos naturals, els ecosistemes i els drets i els mitjans de subsistència de les comunitats que confien en aquests. Les polítiques econòmiques que alimenten les empreses nacionals per sobre dels inversors estrangers és probable que tinguen impactes importants en el desenvolupament. A l’Est d’Àsia, on s’ha disminuït espectacularment els nivells de pobresa en les últimes dècades, una política clau va ser la intervenció estatal per a alimentar i desenvolupar indústries domèstiques. Això sovint implicava la imposició de barreres comercials proteccionistes per a evitar els competidors estrangers, fins al moment en què aquestes indústries eren prou fortes per a competir en els mercats mundials / 28.

2. Reconfigurar l’ "ajuda" com a una reparació per a, si més no, compensar la riquesa extreta d’Àfrica.

Cal un procés internacional independent per a especificar el grau en què països individuals són els responsables d’extreure la riquesa d’Àfrica. Aquest procés ha d’incloure avaluacions de tots els fluxos de recursos considerats en aquesta anàlisi, inclosos els costos associats a adaptar-se i mitigar el canvi climàtic. Les organitzacions africanes acadèmiques i de la societat civil podrien realitzar anàlisis sobre el moviment dels recursos entre els seus països i la resta del món. S’ha d’avançar cap a un veritable sistema d’ajuda internacional que no es base en donacions voluntàries sinó en reparacions pels danys i perjudicis causats.

3. Transformar l’ "ajuda" en un procés que genere realment beneficis a l’Àfrica.

Actualment, molta "ajuda" dels governs occidentals, que comptem ací com a "ingressos", contribueix de fet a les eixides d’Àfrica: les ajudes que empenyen la privatització en sectors clau (com ara els de serveis públics), el lliure comerç o la inversió privada sense restriccions, només poden obrir les economies encara més a l’explotació per part d’empreses estrangeres. Si l’ajuda ha de beneficiar l’Àfrica, s’ha de delimitar dels interessos empresarials occidentals i basar-se en les prioritats africanes negociades a través de processos oberts al país. Per assegurar-ho, ha d’haver un escrutini nacional i internacional molt més gran sobre els programes de cooperació.

4. Aturar les empreses multinacionals amb filials en paradisos fiscals que operen a l’Àfrica.

Els governs del nord i del sud han de deixar d’impedir les accions per a abordar els paradisos fiscals. Cap país hauria de tolerar les empreses amb filials basades en paradisos fiscals que operen al seu país. A més, les Borses de Valors, com ara a Londres, no han de permetre que l’actuació de les empreses a menys que puguen demostrar que les seues estructures no utilitzen paradisos fiscals i que paguen impostos en totes les ubicacions.

5. Permetre un sistema de préstecs transparent i responsable.

Els préstecs als governs poden ser una font de fons per a inversions útils, però amb massa freqüència es donen de forma irresponsable. Als prestadors privats se’ls anima a actuar de forma irresponsable perquè quan es produeixen crisis del deute, l’FMI, el Banc Mundial i altres institucions presten més diners, cosa que permet pagar als alts prestataris privats, mentre que el deute segueix creixent. Les lleis calen per a assegurar que tots els préstecs als governs siguen transparents quan es donen, especialment als EUA i el Regne Unit, sota les lleis dels quals es concedeixen més del 90% dels préstecs internacionals als governs /29. Cal crear un procés de reestructuració del deute just, independent i transparent dins de l’ONU per a exigir als prestadors que cancel·len els deutes quan calga. Aquest procés va ser recolzat per 136 països a l’ONU el 2015, i va ser rebutjat per només sis: els EUA, el Regne Unit, Alemanya, Japó, Canadà i Israel /30.

6. Els governs africans han de deixar de confiar en el sector extractiu o, en cas contrari, garantir que pague una part equitativa dels impostos.

L’existència de la "maledicció dels recursos" és ara àmpliament acceptada: la paradoxa que, amb algunes excepcions, els països amb abundant riquesa mineral, els combustibles fòssils i altres recursos naturals no renovables experimenten una democràcia més pobra, un creixement econòmic més feble i pitjors resultats de desenvolupament que el països amb menys recursos naturals. Fins i tot el Banc Mundial observa ara que "a mesura que la proporció de la riquesa nacional dels extractius augmenta, els resultats del desenvolupament humà són pitjors" /31. Alguns països comencen a reconèixer-ho a través de la legislació /32. Els governs africans han de deprioritzar les activitats extractives i centrar-se a promoure altres formes d’activitat econòmica que fomenten un creixement sostenible i inclusiu. Si i on continuen els sectors extractius, s’han de pagar una part de impostos justa i els costos del dany negatiu que causen.

7. Els governs fora d’Àfrica han de proporcionar una compensació a l’Àfrica per a cobrir els costos del canvi climàtic, així com donar pasos molt més grans per a posar fi a la seua addicció al combustible fòssil.

Els actuals nivells de finançament promesos per a ajudar a l’Àfrica a adaptar-se i mitigar el canvi climàtic són molt insuficients i suposen que l’Àfrica continue pagant pel dany mediambiental fet per la resta del mon. Els països industrialitzats i industrialitzants més rics han d’acceptar i atorgar retallades urgents i obligatòries en les seues emissions, d’acord amb la seua aportació històrica al problema del canvi climàtic i els seus recursos actuals, així com la compensació econòmica promesa a països com els d’Àfrica que, han fet poc per causar aquest problema.

8. Els governs africans haurien d’insistir en que les empreses promoguen polítiques extensives de "contingut local".

Si els països africans han de beneficiar-se de la inversió estrangera i mantenir els beneficis potencials d’aquestes operacions al país, han d’insistir que les empreses empren i formen un gran percentatge del seu personal del país i compren una gran part dels béns i serveis localment. Això exigeix la legislació i la implementació d’aquesta legislació, per a assegurar la conformitat de la companyia amb les lleis, sense dependre de les promeses voluntàries de les empreses.

9. Parts dels mitjans de comunicació i de la comunitat d’ONG han de deixar de declarar falsament que els països occidentals, inclòs el Regne Unit, tenen un paper generalment positiu o "de lideratge" en el desenvolupament internacional.

En lloc d’això, han d’exposar la realitat de les relacions financeres dels països occidentals amb Àfrica i mantenir els esforços de defensa dels pobles africans lluny de l’ajuda, amb l’objectiu d’abordar les causes fonamentals de la pobresa i la desigualtat.

Apèndix

Referències

1. The report uses figures for 2015 where possible. However, some figures are averages over previous years where we believe such average figures are more accurate than single year figures.
2. This is a practice known as trade misinvoicing (sometimes also called trade mispricing) - a method for moving money illicitly across borders which involves deliberately misreporting the value of a commercial transaction on an invoice submitted to customs. ‘Trade misinvoicing’ (ací)
3. Health Poverty Action et al, Honest Accounts: The True Story of Africa’s Billion Dollar Losses, 2014, ací
4. It should also be noted that it is not possible to be strict about what constitutes an ‘inflow’ and an ‘outflow’. Many of the ‘inflows’ counted here may not constitute real inflows of resources. For example, much aid does not ‘flow’ to a country but rather to host countries’ companies or consultants (even if it is not formally tied aid). Also, much foreign investment
in African countries may not constitute a flow as such; for example, a gold mining company might ‘invest’ $100m but spend $75m of that on external suppliers of equipment, benefitting non-African countries. This investment might
still benefit a country of course (but equally can harm it, since much foreign investment can harm the environment or human rights, for example) but is not a flow to it as such.
5. See especially ‘Narrative Report on the United Kingdom’,
6. Jason Hickel, ‘Aid in Reverse: How Poor Countries Develop Rich Countries’, 18 December, 2013, ací
7. Cited in George Monbiot, ‘Outsourcing Unrest’, 17 June 2009,
8. BBC Documentary, The Empire Pays Back
9. ‘Top 500 companies: How to thrive in 2016’, 24 March 2016,
10. Calculated from Table 2.1A, p.26, UNCTAD Handbook of Statistics 2016, ací
11. ‘South Africa’s Minerals Worth Trillions of US Dollars – Committee Told’, 11 June 2015, ací
12. ‘UNEP Study Confirms DR Congo’s Potential as Environmental Powerhouse but Warns of Critical Threats’, 10 October 2011, ací
13. War on Want, The New Colonialism: Britain’s Scramble for Africa’s Energy and Mineral Resources, July 2016, ací
14. ibid.
15. This is a practice known as trade misinvoicing (sometimes also called trade mispricing) - a method for moving money illicitly across borders which involves deliberately misreporting the value of a commercial transaction on an invoice submitted to customs. ‘Trade misinvoicing’, ací
16. Global Financial Integrity, Illicit Financial Flows from Developing Countries: 2004-2013, 2015, pp.12, 37 ací
17. Africa Progress Panel, Illicit Financial Flows, 2015, p.33, ací
18. Caroline Kende-Robb, ‘Africa is rich in resources – but tax havens are keeping its people poor’, 17 May 2016, ací
19. Patrick Bond, ‘That Whooshing Sound is Corporate Profits Leaving South Africa’, 22 June 2016, ací
20. ‘Africa Wealth Report 2016 - Research and Markets’,
15 March 2016, ací
21. ‘Africa’s 50 Richest
22. ‘Africa Wealth Report 2016 - Research and Markets’,
15 March 2016, ací
23. Gabriel Zucman, ‘Taxing across Borders: Tracking Personal Wealth and Corporate Profits’, Journal of Economic Perspectives, 2014, p.140, ací. Global Financial Integrity estimates that residents of Africa held £263 billion in offshore financial centres in 2011. Global Financial Integrity, Financial Flows and Tax Havens, 2015, p.63, ací
24. World Bank, Ending Extreme Poverty and Sharing Prosperity: Progress and Policies’, Policy Research Note, 2015, p.6, ací
25. Infact,theWorldBankquietlyadmitsthat‘itisalsoimportant to point out that living conditions well above the International Poverty Line can still be characterized by poverty and hardship’ and that ‘it would be wrong to think that a person living on a little more than 1.90 international dollars is not poor.’ ‘World Poverty’, ací
26. The World Bank says the percentage of people living on less than $3.10 a day has fallen from 77% in 1999 to 65% in 2013. World Bank, World Development Indicators database.
27. African Development Bank, ‘The Middle of the Pyramid: Dynamics of the Middle Class in Africa’, Market Brief, April 2011, ací
28. See, for example, Ajit Singh, ‘How did East Asia grow so fast ?’, November 1994, ací
29. IMF, ‘Strengthening the contractual framework to address collective problems in sovereign debt restructuring’, October 2014, ací
30. Jubilee Debt Campaign, ‘UN votes for new debt rules but UK tries to block’ 10 September 2015 ací
31. Kathleen Beegle, ‘Africa is rising! But are people better off?’, 14 December 2015, ací
32. For example, in April 2017, El Salvador became the first nation to impose a blanket ban on metal mining in order to protect water supplies, livelihoods, and long-term ecological sustainability.
33. Net private grants to all regions were $36.8 billion in 2015. There is no figure for Africa or sub-Saharan Africa. In 2014 32% of official ODA was to sub-Saharan Africa. So if we use this percentage for private grants, it is $11.8 billion, ací
34. Between 2014 and 2015, Africa’s international reserve holdings decreased by $20.7 billion. This has therefore become an inflow to Africa rather than an outflow. Calculated from World Bank, World Development Indicators database accessed 31/01/17 (ací) which gives total reserves in 2014 of 50.4% of external debt stocks, and external debt stocks of $400 billion, making total reserves $201.7 billion. In 2015, total reserves are 43.5% of external debt stocks, and external debt stocks are $416.3 billion, making $181 billion, a fall of $20.7 billion.
35. WorldBank,WorldDevelopmentIndicatorsdatabaseaccessed 31/01/17 (ací) Disbursements on external debt, public and publicly guaranteed, for 2015
36. WorldBank,WorldDevelopmentIndicatorsdatabaseaccessed 31/01/17 (ací) Disbursements on external debt, private nonguaranteed, for 2015
37. WorldBank,WorldDevelopmentIndicatorsdatabaseaccessed 31/01/17 (ací) Portfolio equity, net inflows
38. UNCTAD figures are that inward FDI to Africa in 2015 was $41.2 billion and outward was $9.3 billion, so the net figure is $31.9 billion. However, this includes loans which are counted above. Figures from the World Bank suggest that 78% of private lending is FDI. This means there was $16.1 billion of loans. Removing this from $31.9 billion leaves $15.8 billion of FDI equity (ací).
39. $34.5billionin2014.WorldBank,MigrationandRemittances Factbook, 2016, unpaginated [p.53 of online version] (ací)
40. World Bank data is that the average cost of sending money to Africa was 9.5% in 2016. (World Bank, ‘Remittance Prices Worldwide’, September 2016, ací).
41. Table ‘Aid (ODA) disbursements to countries and regions [DAC2a]’, ací. OECD grant aid to Africa was $23.0 billion in 2015. However, not all this is a flow to African countries. A recent analysis by Concord notes that in 2015, 17% of EU aid did not reflect a real transfer of resources to developing countries, because it went to “in-donor” refugee spending, debt relief, student costs, tied aid and interest payments. (Concord,
Aidwatch Report 2016, p.6, ací). We have used this as a general proportion and deducted 17% ($3.9 billion) off the grant aid figure to reach $19.1 billion.
42. Table ‘Aid (ODA) disbursements to countries and regions [DAC2a]’, ací
43. This figure is an estimate. Total reserves were $180 billion. If interest on these average 1%, payments will have been $1.8 billion. World Bank, World Development Indicators database, accessed 31/01/17
44. World Bank, World Development Indicators database, accessed 31/01/17 (ací). This says total external debt service in 2015 was $27.8 billion. External debt service, private nonguaranteed, was $9.8 billion. This leaves $18 billion as public external debt service.
45. World Bank, World Development Indicators database, accessed 31/01/17 (ací). This says external debt service, private nonguaranteed, was $9.8 billion.
46. Between2014and2015,Africa’sinternationalreserveholdings decreased by $20.7 billion. This has therefore become an inflow to Africa rather than an outflow. Calculated from World Bank, World Development Indicators database accessed 31/01/17
47. World Bank, World Development Indicators database, accessed 31/01/17 (ací) This says primary income on FDI in 2015 was $32.4 billion.
48. Trade misinvoicing is a method for moving money illicitly across borders which involves deliberately misreporting the value of a commercial transaction on an invoice submitted to customs. It is a form of trade-based money laundering. Global Financial Integrity, Financial Flows and Tax Havens: Combining to Limit the Lives of Billions of People, December 2016, p.111, ací
49. Global Financial Integrity, Financial Flows and Tax Havens: Combining to Limit the Lives of Billions of People, p.22, ací
50. $4.1 billion in 2014. World Bank, Migration and Remittances Factbook, 2016, unpaginated [p.53 of online version] ací
51. Research by ODI shows that the average cost of transferring money is 7.8 per cent. We assume in the table this money stays in Africa, although some of it may not. ODI, Lost in Intermediation: How excessive charges undermine the benefits of remittances for Africa, April 2014
52. See previous Honest Accounts, p.21 for notes and sources
53. See previous Honest Accounts, p.19 for notes and sources. See also UN Environment Programme, The Environmental Crime Crisis, 2014, ací; ‘The critical link between resource plunder and illegal trade in wildlife’, 16 December 2014, ací; ‘Illegal Trade in Wildlife and Timber Products Finances Criminal and Militia Groups, Threatening Security and Sustainable Development’, 24 June 2014, ací
54. See previous Honest Accounts, p.19 for notes and sources
55. The UN Environmental programme estimates these losses to be around $10 billion a year in Africa. ‘The critical link between resource plunder and illegal trade in wildlife’,
16 December 2014, ací. See also UN Environment Programme, The Environmental Crime Crisis, 2014, ací. The main destination countries for illegal wildlife poaching, and illegal fishing and logging are China, Japan, Western European countries and North America.
56. UNEP estimates that current adaptation costs for Africa (up to 2020) from past greenhouse gas emissions are $7-15 billion a year (and that costs will rise rapidly after 2020). The median is therefore $11 billion. (UNEP, Africa’s Adaptation Gap, 2013, p.vii, ací) Subtracting the adaptation costs incurred by the 4% of global emissions currently attributable to Africa leaves $10.6 billion. See previous Honest Accounts, p.25 for further notes and sources.
57. The African Development Bank states that the costs of putting Africa on a low-carbon growth path could reach $22-30 billion per year by 2015 (and $52-68 billion per year by 2030) – thus the median figure for up to 2015 is $26 billion. ‘Climate change economics and finance for Africa’, ací . See previous Honest Accounts, p.25 for further notes and sources.

24/5/2017

Jubileedebt

Traducció: anticapitalistes.net


A la mateixa secció:


Huelga general en Francia: más de 400 mil personas se movilizan contra Macron


EEUU: ¡La extrema polarización de la sociedad americana y el hundimiento de Trump conducen al gran enfrentamiento civil que se avecina!


Francia: El martes 12 Huelga General contra la reforma laboral


EEUU: La agenda autoritaria de Trump, con la “crisis coreana” de fondo


EEUU: Sanders y los Demócratas


Comprender las raíces de la "crisis del Golfo"


Los sirios hacen retroceder el extremismo en Idlib sin intervención militar


Inglaterra: No es la señora May la que ha perdido, Es Jeremy Corbyn quien ha triunfado


EEUU: El espantoso M. Trump, el establishment y el mito de los trabajadores blancos que le apoyarían


Inglaterra: Solidaridad vs chivo expiatorio en Manchester

Creative Commons License Esta obra est� bajo una licencia de Creative Commons by: miquel garcia -- esranxer@gmail.com