contacte: anticapitalistes@anticapitalistes.net

 



 

Anticapitalistes
  
dimecres 16 d’agost de 2017 | Manuel
Quin canvi de model productiu?

Antoni Soy / Victòria Soldevila

Quin model productiu, per a què i com

Antoni Soy

Fa poc vaig publicar un article on, partint de la base de la superioritat d’un model productiu basat en la indústria i la manufactura, i els serveis que hi estan relacionats, sobre un de basat en el turisme i sectors relacionats (com la construcció o l’immobiliari), denunciava la pèrdua de pes de la producció industrial i manufacturera a Catalunya, l’Estat espanyol, els altres països del sud europeu i França, almenys des de 1999, l’any d’introducció de l’euro. Mentrestant, a Alemanya, als altres països del centre europeu i als països nòrdics la producció industrial i manufacturera anava augmentant. I encara creixia molt més als antics països de l’òrbita soviètica més propers a Alemanya, com per exemple Hongria, Polònia, la República Txeca i Eslovàquia. S’està configurant, doncs, una divisió social del treball a Europa en la que l’especialització de Catalunya i l’Estat espanyol (així com els altres països del sud i França) sembla que no serà la indústria i la manufactura i els serveis a la producció que hi estan relacionats, sinó el turisme i els sectors que hi estan relacionats. I això, modestament, em semblava una mala notícia i un error.

A l’article, doncs, (tenint en compte l’existència de limitacions estadístiques) em limitava a parlar de QUÈ era més convenient produir, sense referir-me a COM s’havia de produir ni tampoc PER A QUÈ (QUI) s’havia de produir. Ho vaig fer conscientment i voluntària, condicionat però per l’espai de què disposava. Tanmateix, l’amic Pau Llonch ho feia notar encertadament en un tuit i jo aprofitava el seu fil per dir que un altre dia en parlaria. Evidentment, el que es produeix no és independent de per a què (o qui) es produeix, ni de com es realitza aquesta producció.

Per començar jo em preguntaria per a què (o qui) s’ha de produir. I la resposta seria per satisfer les necessitats i els desitjos del conjunt de la població de la forma més equitativa, fraternal i solidària possible (sovint s’oblida la part de la fraternitat de la divisa de la Revolució francesa, la qual d’altra banda és imprescindible perquè hi pugui haver llibertat i igualtat). I evidentment, em refereixo a les necessitats i desitjos reals, és a dir, aquells no alienats o imposats pels interessos d’algunes empreses o grups de pressió mitjançant la publicitat, la propaganda, l’engany o altres mitjans. I fer-ho tot preservant els recursos naturals i l’estabilitat ecològica.

Només cal donar una ullada a la fam que encara pateix molta gent, especialment, però no només, a l’Àfrica, a la pobresa i les desigualtats econòmiques i socials que pateix una part important de la població a tots els països, desenvolupats o menys desenvolupats -que d’altra banda, han anat creixent a molts llocs en els darrers anys-, per concloure que l’objectiu fonamental de satisfer les necessitats i desitjos reals del conjunt de la població d’una manera equitativa, fraternal, solidària i sostenible (ecològicament, econòmicament i socialment) no és possible en el marc d’una economia capitalista. Està clar que no és exactament el mateix el capitalisme nòrdic dels països escandinaus, que el capitalisme d’estat xinés o que el capitalisme corrupte, practicant del nepotisme, de massa països poc (o a vegades força) desenvolupats. Però, en tot cas, cap d’aquests capitalismes ens permet assolir l’objectiu fonamental, repetidament esmentat, d’una forma suficient. L’economia capitalista és contradictòria amb la voluntat d’aconseguir realment la "liberté, égalité, fraternité" que predicava la Revolució francesa, així com el que es preveu en la Declaració Universal dels Drets Humans i la resta de documents de la Carta Internacional dels Drets Humans.

Des d’aquesta perspectiva, necessàriament anticapitalista, tenint en compte els encerts i els errors dels que ho han intentat abans o ho estant provant ara, quina alternativa (o alternatives) caldria plantejar a l’economia capitalista? Dit d’una altra manera, com s’ha d’organitzar la producció i la distribució del producte/renda obtinguts? En aquest sentit, i tal com ja he expressat en un altre text encara no publicat (i que espero que surti aviat a la llum), estic bàsicament d’acord amb el que proposa Sobiranies. Una proposta contra el capitalisme, elaborat, en part, per persones del Seminari Taifa, i, més concretament, en els seus criteris fonamentals per guiar el procés de transformació del capitalisme: formes de propietat no privada (comunal, cooperativa, municipal, estatal); intervenció directa en la producció i reorientació de les relacions socials de producció; processos productius no explotadors, ni patriarcals ni espoliadors de la natura; mecanismes de redistribució basats en la fraternitat i la solidaritat i el dret a una vida plena; assegurar les bases d’una autèntica democràcia tot posant la reproducció econòmica i social sota control democràtic; estimular els valors (bé comú, importància del que és col·lectiu, superació del consumisme, etc.) que permetin a tothom desplegar les seves potencialitats humanes.

En definitiva, com diuen, es tracta d’una proposta de sobirania reproductiva - que serà necessàriament un procés en marxa, gradual, constituent- que permeti la transformació global de les relacions socials capitalistes, tot subvertint i transformant la reproducció del capitalisme en la reproducció de la vida. Caldrà doncs impulsar models de desenvolupament autocentrats, endògens, que vagin adquirint progressivament graus d’autonomia respecte a la dinàmica dels mercats mundials, i això significa considerar central el creixement derivat de les potencialitats internes i subordinar-hi els mecanismes externs que, tanmateix i òbviament, continuaran existint. Un model autocentrat que es desenvolupi d’una banda, tot desplegant, de forma sostenible, les potencialitats dels recursos productius al territori, d’acord amb la cultura i les necessitats reals de la gent; i de l’altra, donant prioritat als grups socials i a les persones més vulnerables.

Parlem, doncs, d’un procés gradual i, tenint en compte la relació de forces existent als diferents àmbits territorials, probablement a llarg termini. D’un procés que serà a la vegada bottom-up i top-down i que és fonamental i imprescindible que sigui àmpliament participatiu i radicalment democràtic.

I mentrestant què?

Mentrestant, anar desenvolupant aquest programa i aquest model des de la societat (creant cooperatives o altres empreses d’economia social, per exemple) i des de les instàncies institucionals quan es pugui (municipalitzant, nacionalitzant, socialitzant). Però, al mateix temps, caldria, crec, fer propostes concretes davant de problemes o projectes concrets, i no simplement criticar-los o oposar-s’hi, que també cal fer-ho quan sigui convenient o necessari. Per posar només un exemple que conec una mica, al Ripollès hi ha tres empreses públiques importants, la metal·lúrgica Comforsa i les estacions d’esquí de Núria i Vall Ter, i malgrat això (i la millora de les comunicacions) la comarca ha anat perdent població. Particularment, crec que, des del punt de vista territorial i social, està justificada la intervenció pública, el que probablement no seria així si ens ho miréssim estrictament des d’un punt de vista d’eficiència econòmica. Altra cosa és si la gestió que es fa actualment, des del punt de vista econòmic, social, laboral o ecològic és la més adequada o no.

Acabo tornant al principi de l’article. Crec que avui, malgrat que estem en el marc d’una economia capitalista de caràcter neoliberal, ens hem de definir, també, sobre el model productiu que volem (QUÈ cal produir). Perquè, vista la tendència dels darrers anys, si pensem (com és el meu cas) que cal apostar de forma important (no exclusiva) per la indústria i sectors relacionats (evidentment, caldria parlar de quins sectors en concret o de què entenem avui per indústria), ens podríem trobar que, quan ja haguéssim avançat en el model autocentrat propi de la sobirania reproductiva i volguéssim apostar per la indústria, ja no ho podríem fer perquè pràcticament ja no existiria. Com va dir el mestre Fuster: "Tota política que no fem nosaltres, serà feta contra nosaltres".

10/7/2017


És el canvi del model productiu la solució a tots els mals?

Victòria Soldevila

Una de les frases més recurrents entre els tertulians dels mitjans de comunicació és la necessitat de canviar el model productiu per tal d’emular països com Alemanya, els Estats Units o Dinamarca. Però, què és el "model productiu"? I, quines repercussions té per al nostre benestar?

D’una forma molt simple podríem definir el model productiu com el que produeix un país i com ho produeix. I això ens afecta de diverses maneres: el què es produeix determina si es necessitaran més o menys treballadors i de quin tipus seran (més o menys qualificats, per exemple), si els productes que produïm generen més o menys valor afegit i quina part d’aquest valor afegit es quedarà en el país (repercutint doncs en el nostre nivell de renda), entre d’altres. El com es produeix també té repercussions sobre l’ocupació, però també sobre altres elements com, per exemple, el medi ambient. Finalment, el model productiu també acabarà determinant com es distribueix l’activitat econòmica sobre el territori.

Si bé el model productiu té importants repercussions sobre la vida en societat, en un sistema capitalista, les decisions sobre el model productiu es prenen molt lluny de la ciutadania. Són les empreses les que decideixen què produir (en funció dels beneficis que esperen obtenir), com produir (en funció dels seus costos de producció i de la tecnologia de què disposen), i on situaran les seves activitats (deslocalitzacions i relocalitzacions). És cert que les regulacions estatals poden incidir en les decisions que prenen les empreses: les regulacions mediambientals, per exemple, poden condicionar la forma de produir, o bé, els governs poden intentar promoure determinats sectors econòmics mitjançant les anomenades ’polítiques industrials’, si bé aquestes polítiques, en el nostre país, estan molt limitades per les polítiques de la competència de la Unió Europea i els tractats internacionals de comerç.

Així doncs, un primer element que hem de tenir en compte és que la configuració i/o la transformació del model productiu respon exclusivament a les necessitats d’acumulació del capital i no a les necessitats i voluntats de la ciutadania, i que els governs cada cop tenen menys instruments per a incidir en la configuració del model productiu.

Des de la crisi dels anys 70, ens trobem en un important procés de transformació del model productiu global. Les noves tecnologies han facilitat la fragmentació dels processos de producció, és a dir, que els diferents components d’un producte es produeixin en localitzacions diferents. S’articulen així ’cadenes de valor globals’, controlades normalment per grans empreses transnacionals que són les que controlen la cadena i s’apropien de la major part del valor que genera.

El sistema s’ha tornat més inestable. Aquestes cadenes de valor globals estan en contínua reconfiguració: els centres de producció van canviant a mesura que apareixen nous competidors capaços d’oferir costos inferiors (sovint, a costa de major explotació laboral o regulacions ambientals més laxes) o que les noves innovacions converteixen en obsolets sistemes i productes. Però els nuclis decisoris d’aquestes cadenes rarament canvien, continuen estant en mans de les mateixes oligarquies productives i financeres. Els estats han reduït el seu paper al de ’comparses’ d’aquestes empreses, a facilitadores del seu procés d’acumulació (per exemple, mitjançant reformes laborals, avantatges fiscals, etc.). Són doncs els nuclis dirigents de les grans corporacions els que acaben decidint què es produeix, què exporta i importa cada país, i conseqüentment, quina és la seva posició en l’economia global.

El discurs de canvi del model productiu emfatitza la necessitat d’atreure i mantenir en el territori nacional els sectors de més valor afegit (per exemple, els sectors més tecnològics o l’automòbil) o aquelles fases de producció de la cadena de valor global que generen més valor (les etapes de R+D o el màrqueting, per exemple). Però en cap moment es qüestiona qui s’apropia del valor afegit generat (si els treballadors o els empresaris, si el capital estranger o el nacional) o com es reparteix el valor generat (si beneficia al conjunt de la població –mitjançant millores en l’Estat del benestar, per exemple– o bé és absorbit per una elit).

Aquesta ’omissió’ és crucial, i més en un país com l’Estat espanyol, on els treballadors s’apropien de poc més del 47% del Valor Afegit Brut (VAB) generat, quan en països com Dinamarca, Alemanya o França aquest percentatge supera el 50%. Per contra, els beneficis empresarials suposen el 42% del VAB mentre que a Dinamarca o França aquest percentatge és del 34% (38% a Alemanya), segons dades d’Eurostat (2017).

Un segon element que hem de considerar és que tampoc podem esperar que el canvi del model productiu sigui una panacea que millori sempre el benestar de la població, cal veure com es reparteix la renda que aquest model productiu genera. De fet, podem observar com fins i tot en els països amb models productius més avançats, basats en sectors de més valor afegit, més tecnològics, etc., la participació dels salaris en la distribució de la renda no ha deixat de disminuir des dels anys 70 i hi ha creixents dificultats per millorar la qualitat de vida de les seves poblacions, igualment sotmeses a explotació, a l’atur i al deteriorament dels estats de benestar, etc.

En definitiva, el problema de fons no és tant el model productiu, sinó el sistema de relacions de producció en què aquest model productiu s’insereix, el capitalisme. Un sistema on la configuració del model productiu no depèn de les necessitats i la voluntat de la població i on cada cop és més difícil millorar les condicions de vida sense entrar en contradicció amb el motor del sistema, la cerca del benefici privat.

18/7/2017

Victòria Soldevila​ és membre del Seminari d’Economia Crítica Taifa

directa


A la mateixa secció:


El debate sobre Kronstadt es actual


La montaña de la deuda global: ¿un ‘momento Minsky’ o una ‘contracción Carchedi’?


Cien años después: Algunas herencias difíciles de la revolución de Octubre de 1917


Marx més enllà dels marges


China: Xi toma el control total del futuro.


Kronstadt tuvo antecedentes


De octubre 1917 al "socialismo del siglo XXI"


La toma del Palacio de Invierno


Economía mundial: Días soleados seguidos de tormentas


Pau Viciano: ‘La clau de Fuster és una presa de partit’

Creative Commons License Esta obra est� bajo una licencia de Creative Commons by: miquel garcia -- esranxer@gmail.com