contacte: anticapitalistes@anticapitalistes.net

 



 

Anticapitalistes
  
dijous 10 d’agost de 2017 | Manuel
Els valencians i Ripoll, el darrer executat per la Inquisició

Francesc Viadel

El 31 de juliol de 1826 una multitud es va agombolar davant de la Llotja de València per a presenciar l’execució en la forca de Gaietà Ripoll Pla. En un recull francès de noticies de l’època es va titllar aquell comboi sanguinari de "reunió de caníbals". La comparació no podia ser més apropiada. Fet i fet, als ulls d’un qualsevol europeu aquella execució dictada per un tribunal de la Inquisició devia resultar d’un salvatgisme irritant. Incomprensible, també, en un continent que despertava als avenços de la ciència i de la tècnica, al ferrocarril, al motor de combustió, a la fotografia, com ha fet notar en alguna ocasió Alfred Bosch, autor de la novel·la que recrea els fets, Inquisitio (2007).

El reu havia nascut a Solsona, era fill d’un daurador i havia estudiat teologia a Barcelona. Quan se’l va penjar acusat de ser un “hereje formal y contumaz” tenia només 48 anys. El cas és que durant la Guerra del Francès va caure presoner de les tropes napoleòniques i va ser conduït a França, on va entrar en contacte amb els corrents filosòfics de tall rousseaunià que van canviar-li la manera d’entendre les creences religioses. Amb aquest bagatge i una vegada alliberat, es va retirar com a mestre a la partida de Perú, llavors una pedania de l’actual Russafa.

L’home es va dedicar a instruir els xiquets de l’horta en un escola coneguda com l’Escaleta que es trobava al camí de Pinedo. Segons algunes descripcions que ens han arribat, Ripoll es negava a menjar carn per no fer mal als animals, practicava la caritat i tenia en Jesús un model d’imitació. Una imatge molt allunyada de l’heretge infernal i pervers que van veure en ell els jerarques locals de l’església.

Els temps, però, es van girar a la seva contra. Des de 1823, l’església es queixava que la religió estava abandonada en Espanya i pressionava el monarca Ferran VII per tal que restablís el Tribunal de la Santa Inquisició. El rei es va veure incapaç d’actuar i, a l’última, cada bisbe va decidir pel seu compte la rehabilitació o no del tribunal, que finalment va renàixer amb el sinistre nom de Junta de Fe. A València, l’encarregat del restabliment de la Inquisició va ser el bisbe Simó López, provinent del bisbat d’Oriola, on des de 1815 i fins a 1824, va imposar la línia més tradicionalista.

Un dia, Ripoll fou denunciat a la Junta per una dona de l’horta. Segons el cronista Salustiano Olózaga, el denunciat “en vez de exigir a sus díscipulos que, al entrar en ella (en l’escola) dijesen Ave-María Purísima, les enseñaba a decir Alabado sea Dios, y que no los llevaba a misa, ni les hacía salir a la puerta cuando las campanillas anunciaban que pasaba el viático por la calle”. Assabentat dels fets, el president de la Junta de Fe, Miguel Toranzo y Ceballos, es tirà de seguida sobre Ripoll i després d’un procediment del tot irregular, el 29 de setembre de 1824, va decretar la detenció i l’embargament dels béns del mestre solsoní. El 8 d’octubre, el Polserut (com se’l coneixia popularment a causa del seu aspecte: alt, amb barba negra i grans tirabuixons) va anar a parar a la presó de Sant Narcís de València, on va passar per un autèntic calvari. Atesa la seua negativa a abjurar de les seues idees, el 30 de març de 1826, el tribunal el va condemnar a mort tot permetent-se-li la gràcia de morir penjat i no cremat viu.

El dia de la seua execució el condemnat fou conduït vestit d’hopa negra, amb les mans emmanillades i muntat sobre un ase pels carrers de Serrans, Sant Bartomeu, Cavallers i Borseria del Mercat (tots guarnits amb creus i imatges coberts amb draps negres) fins a la forca aixecada al mercat, just al costat de la desembocadura del carrer dels Conills.

El jove eclesiàstic Gaspar Bono Serrano va descriure el martiri de Ripoll en el seu llibre Suplicio de un deista, publicat el 1870. Segons Bono, l’executat va tardar molt a morir, tant per la seua corpulència física com pel poc ofici del botxí. Una vegada mort, el seu cos va ser introduït dins d’una bóta que van pintar amb flames i serps i, tot seguit, llançat al llit del riu Túria, enfront del que avui és el passeig de l’Albereda. L’execució d’aquell desgraciat va impressionar els valencians i encara els europeus que a través de diverses cancelleries van protestar al govern de Madrid. Govern que a la pràctica es va rentar les mans davant d’un crim horrible com aquell. Temps a venir, Ripoll es convertiria en un dels personatges cabdals del republicanisme valencià gràcies, en part, a l’exaltació de Blasco Ibàñez. El 1893 el regidor republicà de l’Ajuntament de València va proposar que la plaça de la Constitució de Russafa dugués el seu nom. La idea, però, va ser durament criticada per Las Provincias i per La Correspondencia de Valencia i els republicans no se’n van eixir amb la seua fins al 1906.

Amb el temps, l’existència i el significat de l’execució del deista solsoní acabaria passant a l’oblit. Un oblit de tant en tant trencat per l’homenatge d’algunes associacions com Europa Laica, que el desembre de 2016 el va recordar instal·lant una placa en la Llotgeta de la plaça del Mercat. L’oblit de Ripoll diu molt de l’hegemonia mental de la dreta en la societat valenciana. No deixa de ser significatiu que les esquerres, el valencianisme progressista en general, hagen tendit a santificar –en un sentit laic– figures com la del rei Jaume I o la de Sant Vicent Ferrer –una autèntica bête noire de la historiografia jueva– i a ignorar o menystenir personatges com Ripoll. Vist amb una certa distància, el fet resulta tan paradoxal com coherent amb una trajectòria històrica com la nostra. Sembla evident que el domini del pensament conservador en aquest camp, el de la simbologia col·lectiva, ha estat indiscutible i invasiu. Tant és així que, fins i tot, qualsevol objecció més o menys erudita, desficiosa, a la sacralització de determinades figures –la del rei conqueridor, per exemple– o a la de determinats rituals –el de l’Ofrena, sense anar més lluny- pot treure de les seues caselles al més racional dels valencianistes o al més laic i republicà dels marxistes locals. La cosa té gràcia i és com per a donar-li un parell de voltes, o més, amb permís, per descomptat, de la Junta Central Vicentina, els Cavallers del Centenar de la Ploma i la Junta Central Fallera.

7/8/2’17

diarilaveu


A la mateixa secció:


La Catalunya independentista és real: una crítica a la resposta d’Alberto Garzón a Pau Llonch


Preguntas frecuentes sobre el referéndum catalán


Jaime Pastor: "El referèndum de l’1-O ajudaria a democratitzar Espanya"


Carlos Taibo: ’L’opció dels governants espanyols és la pròpia d’un nacionalisme essencialista i una part significada de l’esquerra espanyola és inequívocament jacobina’


Referéndum del 1-O en Catalunya: Convertir los deseos en votos


Alfons Esteve: ‘Dins l’estat espanyol no és possible normalitzar la llengua’


Jaime Pastor: ’Si jo fos català no tindria cap més remei que votar sí a la independència’


El govern espanyol s’apunta al secessionisme lingüístic del PP valencià


Referéndum catalán 1 de octubre: Cartas cruzadas


Bonig, el valencià i el patrimoni dels altres

Creative Commons License Esta obra est� bajo una licencia de Creative Commons by: miquel garcia -- esranxer@gmail.com