contacte: anticapitalistes@anticapitalistes.net

 



 

Anticapitalistes
  
dimarts 18 de juliol de 2017 | Manuel
Bonig, el valencià i el patrimoni dels altres

Francesc Viadel

L’arrencada de la Llei d’Ús i Ensenyament del Valencià (LUEV) a finals del 1983 va posar en peu de guerra els representants més genuïns del tardofranquisme aleshores rejovenits gràcies al discurs de recanvi que va representar l’anticatalanisme lluitant contra l’esquerra i els demòcrates. Els blavers cremaren llibres, posaren bombes, agrediren personalitats de la cultura, amenaçaren i també feren propaganda. Lluitant contra els avenços en la normalització del valencià engegats pel govern socialista de Lerma –contra el valencià mateix, considerat com una llengua verinosa– combatien tots els dimonis del canvi social i polític i, alhora, preservaven pura la sagrada espanyolitat d’un País Valencià en aquells moments, malgrat el fervor autonomista, en vies d’extinció.

Durant aquell període, Unió Valenciana (UV) va publicar un Manual Escolar Valencianista amb la intenció de mantenir alerta els pares enfront del que es considerava una invasió catalanista de les escoles i una onada de "terrorisme cultural" que tenia com a objectiu perseguir els xiquets per tal que perderen la seua identitat valenciana.

Més enllà de quatre recomanacions ortogràfiques sobre el valencià ‘autèntic’, el Manual també alliçonava sobre com combatre administrativament els professors de valencià. Amb tot, si aquesta via pacífica fallava, sempre quedava el garrot, com es podia deduir d’un dels dibuixos que il·lustrava el biliós pamflet. Ja en el capítol final de recordatoris es demanava als alumnes i als pares, entre altres coses, que no acceptaren la doble denominació valencià/català per tal com recordava la teoria nazi: “Parlem lo mateix, som lo mateix [sic]”. També se’ls advertia que “L’alcanç de la ‘normalització es mes llarga de lo que pareix. Darrere de la Llengua Normalitzada vindra l’absorció per Catalunya del Regne de Valencia. Es persegueix el nostre potencial economic. El bilingüisme solament es una ‘tapaora’ [sic]”.

Fet i fet, l’anticatalanisme, representat pels de Lizondo i pels antecessors de l’actual PP, va aconseguir crear un clima d’odi contra el professorat valencià sense precedents en cap lloc d’Europa. També contra la LUEV, que consideraven que marginava els castellanoparlants, atacava la llibertat dels pares d’educar als seus fills i suposava la porta d’entrada de l’imperialisme català. Si fa no fa, tenia els mateixos efectes demoníacs que l’actual decret de Marzà, el dígraf ‘tz’ o l’adverbi de temps ‘aleshores’.

Cal recordar com les columnes de Maria Consuelo Reyna de Las Provincias escalfaven els més eixelebrats i mantenien la tensió política contra la Generalitat, notablement contra la Conselleria d’Educació. Val a dir que la directora del diari degà s’hi va posar a fons per tal com, segons va assegurar, tenia més por a l’efecte dissolvent que sobre la unitat d’Espanya podien tenir les llengües –la catalana, of course– que a les metralletes d’ETA. Els mestres feien, va escriure, de "labor de zapa" en la suposada operació del catalanisme per a facilitar l’annexió del país per part de Catalunya.

Així que el diari va estigmatitzar el professorat de valencià al més pur estil de l’Alemanya nazi i alguns van pagar els plats trencats, com en el cas d’Antoni Defez, que va ser acusat, en el programa ‘La Clave’, per part del feixista Vicente Ramos, d’haver agredit una alumna de l’escola pública de Tavernes Blanques per no saber pronunciar bé en català la paraula, ‘gegant’. El diari de Reyna va explotar la falsa denuncia fins a les nàusees.

Amb l’arribada al poder de Zaplana el 1995 es redoblaren els esforços per perseguir en l’escola mestres sospitosos de treballar per a l’imperi català alhora que, des de l’administració, s’asfixiava, a poc a poc, qualsevol avanç en matèria lingüística. Les capçaleres Las Provincias, l’ABC i el Diario de Valencia, en mans també d’una Reyna escapçada per Zaplana, van continuar perseguint el professorat en valencià. Fins i tot, l’homenet de Xàtiva, Alfonso Rus, sent president de la Diputació de València, va amenaçar de rematar-los i els va suggerir l’exili en un moment en què el PP jugava amb els recursos i els continguts de l’educació com un ludòpata borratxo en la taula de la ruleta francesa d’un casino.

Els darrers mesos assistim a la continuïtat d’aquesta política reaccionària, gangsteril, antivalenciana, centrada ara en el conseller Marzà i el seu decret de plurilingüisme cautelarment suspès després que el PP acudís als tribunals amb els excuses i mentides d’habitud.

El president de la Diputació d’Alacant, el popular César Sánchez Pérez, ja ha instat Marzà a complir amb la llei i no fer “como sus amigos independentistas”. Bonig ha anat un pas més enllà i ha advertit els professors que si no compleixen amb la suspensió poden incórrer en responsabilitats penals i patrimonials, és a dir, que si no fan bondat els jutges es deixaran més nets que Carracuca com vol fer Madrid amb els governants catalans díscols. L’amenaça de Bonig, contestada contundentment pel Sindicat de Treballadors del País Valencià (STEPV), és d’un cinisme i, alhora, d’una coherència que tira de tos. Bonig i els seus en saben molt de patrimoni, dels dels altres. Foren els que inventaren CIEGSA, posaren una banda de mafiosos al front i acabaren arruïnant les arques públiques dels valencians, cremant els diners amb els quals s’havien de fer escoles, amb els quals es podria haver millorat un sistema educatiu que van voler desmantellar en benefici de l’escola privada i dels seus grups d’interès. Per què no s’encarrega Bonig, en un gest de bondadós patriotisme valencià, d’aplegar entre els seus tots els diners dels valencians que han robat, balafiat en despeses sumptuàries i bogeries diverses? Vet ací, Bonig, invocant el respecte de la llei com a representant d’un partit amb més membres en la presó que la Camorra. En un país normal la líder d’aquesta parròquia ja tindria a la porta de casa una legió de professors disposats a treure-li els colors de la cara. Però, malauradament, no som un país i menys encara normal, sotmesos permanentment com estem al xantatge d’una dreta immoral i analfabeta, hereva de la pitjor tradició política espanyola.

Diguem-ho clar. Als d’aquesta espècie, Sánchez Pérez, Bonig, Gascó i tutti quanti no els interessa per a res el valencià; de fet, si se’m permet, s’hi caguen tranquil·lament al mig. La realitat és que l’odien profundament perquè la seua sola existència ja els posa en evidència, els retrata, els fa sentir-se incòmodes. El valencià els irrita i, quan tornen al poder, faran tots els esforços per fer-lo desaparèixer.

Marzà ho té complicat. Tan complicat com la supervivència del valencià. Què es pot fer contra un partit que juga brut i que compta amb l’ajut d’una justícia ideològicament còmplice? Avui és el decret de plurilingüisme i demà serà el valencià que es parla en la televisió –que no sabem quan tindrem– o una campanyeta per a retolar en valencià les caixes de preservatius. Sempre se sentiran coartats en la seua llibertat d’odiar la llengua del país i animats a usar el seu dret de lluitar per mantenir la prevalença supremacista del castellà.

Tant se val. No enganyen ningú. Allò que de veritat els interessa és continuar tenint el poder i seguir, doncs, manifassejant la caixa. I per a guanyar el poder, de vegades, cal mentir, marejar la perdiu, manipular els sentiments de la gent, fer ben creïble i aparent l’existència d’un enemic ferotge, tan ferotge si més no com Marzà. No ho poden evitar, ni volen evitar-ho.

17/7/2017

diarilaveu


A la mateixa secció:


La Catalunya independentista és real: una crítica a la resposta d’Alberto Garzón a Pau Llonch


Preguntas frecuentes sobre el referéndum catalán


Els valencians i Ripoll, el darrer executat per la Inquisició


Jaime Pastor: "El referèndum de l’1-O ajudaria a democratitzar Espanya"


Carlos Taibo: ’L’opció dels governants espanyols és la pròpia d’un nacionalisme essencialista i una part significada de l’esquerra espanyola és inequívocament jacobina’


Referéndum del 1-O en Catalunya: Convertir los deseos en votos


Alfons Esteve: ‘Dins l’estat espanyol no és possible normalitzar la llengua’


Jaime Pastor: ’Si jo fos català no tindria cap més remei que votar sí a la independència’


El govern espanyol s’apunta al secessionisme lingüístic del PP valencià


Referéndum catalán 1 de octubre: Cartas cruzadas

Creative Commons License Esta obra est� bajo una licencia de Creative Commons by: miquel garcia -- esranxer@gmail.com