contacte: anticapitalistes@anticapitalistes.net

 



 

Anticapitalistes
  
dilluns 10 de juliol de 2017 | Manuel
València, nació

Vicenç Villatoro

En un debat amb Germà Bel, l’ex-ministre espanyol d’Afers Exteriors José Manuel García-Margallo volia reduir a l’absurd el reconeixement de Catalunya com a nació, ni que fos cultural. Per aconseguir-ho, va comentar que això obriria la caixa dels trons, perquè ja no sabries on posar els límits, tothom en voldria ser. I ho va culminar amb una pregunta retòrica: “Si reconeixes Catalunya, per què no València?”. La pregunta és oportuna. Em penso que la resposta de Margallo —“com que reconèixer València ja es veu que és absurd, no hem de reconèixer tampoc Catalunya com a nació”, suposo— no ho és gaire.

En la tradició política castellana han dedicat poca estona a pensar la nació. Perquè, per a ells, per a Margallo, hi ha una coincidència entre l’Estat i la nació. Tendeixen a ser la mateixa cosa: és nació allò que hi ha dins de l’Estat, i per tant l’Estat té el dret i l’obligació de construir nació. Expressions com “nació sense Estat” o “Estat plurinacional” els resulten literalment incomprensibles. Recordo que en algunes discussions sobre el fet nacional català, contertulians amb aquesta concepció em deien: Catalunya una nació? Però si mai no ha estat independent!”. L’única possibilitat que hi hagi una nació sense Estat és que n’hagi tingut i la història l’hi hagi fet perdre. Si no n’ha tingut mai, com es pot creure que és una nació?

Certament, a l’hora de construir legitimitats, aquesta concepció busca altres fonts. La geografia o la història, posem per cas. O la llengua. Però les tria sempre a conveniència. Gibraltar és espanyol, perquè així ho diu la geografia. Però Melilla, Ceuta i Canàries també són espanyoles, encara que la geografia no ho acabi ben bé de confirmar. Però és que ho han estat sempre! (aquest sempre que no es compta igual a Gibraltar que a Melilla o a Perpinyà). Quan falla la geografia, s’agafa la història. I a l’inrevés.

Si no compartim, per respondre a la pregunta de Margallo sobre Catalunya i València, la concepció que una nació és la substància humana d’un Estat, podríem tenir —i Margallo la té— la temptació de fer una mena d’examen universal de les nacions. Com si hi hagués un jurat reunit vés a saber on —a Madrid, potser?— que avalués els candidats a proclamar-se nacions i els anés posant punts: tres per la història, dos per la geografia... Ser una nació voldria dir complir una sèrie de requisits objectivables, i hi hauria algú que ho reconeixeria, com qui dóna un certificat. Fixem-nos que Margallo fa servir el verb reconèixer: no com a Estat, com a nació. Qui és el jurat avaluador de les nacions? Quines són les bases del concurs? Què has de tenir i què no et pot faltar?

En qualsevol cas, a Margallo i a la seva concepció de la nació, sigui la dura (el que hi ha dins de l’Estat) o la tova (qui compleix els requisits objectius que et fan nació), els falta considerar el requisit més important de totes, al meu parer: la voluntat.

Per Margallo aquest factor és insignificant. Gibraltar és espanyol encara que els gibraltarenys no ho vulguin. Melilla és espanyola i és indiferent el que vulguin els seus ciutadans, no fos cas que un dia no volguessin. Però per a la tradició occidental, que vull creure amara el catalanisme, el més important de tot és la voluntat. El voler ser. La consciència activa de ser-ho. Culturalment, i per tant amb traduccions culturals. O políticament, amb traduccions polítiques.

Si reconeixem Catalunya com a nació, per què no València?”, preguntava Margallo. Doncs no hi ha cap raó perquè en un cas es pugui parlar de nació (no faria servir el verb reconèixer, perquè no sé qui reconeix) i en l’altre no. Allò que mana és la voluntat. València és una nació? Si els valencians volen, sí. No hi ha res ni en la llengua ni en la història ni en la geografia que obligui a una cosa o l’altra. Hi ha coses en la llengua, en la història, en la geografia (i en l’economia, els costums, l’organització social) que poden alimentar, si es vol, aquesta consciència i, per tant, aquesta voluntat. Però no és obligatori. Es tria. Se li dóna significació, a partir de la voluntat.

Si els valencians creuen que són una nació, ho són. Si valencians i catalans creuen que comparteixen nació, la comparteixen. I si no ho creuen, doncs no. Però els que sí que ho creuen, encara que siguin minoria, tenen tot el dret d’intentar convèncer els altres i fer una majoria nova, perquè aquí el que mana és la voluntat i la consciència, i per tant la convicció. Allò en què no pensa Margallo. O allò en què, si hi pensa, li importa un rave.

eltemps, publicat el 13 de juny de 2017, Núm. 1722


A la mateixa secció:


Dinamarca reconeix que Grenlàndia i les Fèroe tenen el dret de ser estats independents


Lo social, lo nacional y la globalización


Catalunya, Còrsega i la Guaiana: les nacions en la campanya francesa


El nacionalisme econòmic en les nacions sense estat.


Zelai Nikolas, portaveu de la plataforma ciutadana Gure esku Dago: ‘Treballem per fer consultes sobre la independència a les capitals basques’


De Zayas, relator especial de l’ONU en drets humans: ‘Espanya no pot invocar l’estat de setge per destruir el dret d’autodeterminació’


Por Tíbet contra sus opresores


Atenció a Escòcia (novament)


Les illes Fèroe votaran l’autodeterminació el 25 d’abril del 2018


Urkullu, va ser aclamat ahir pels mitjans espanyolistes després de proclamar que la independència és una cosa del segle XIX

Creative Commons License Esta obra est� bajo una licencia de Creative Commons by: miquel garcia -- esranxer@gmail.com