contacte: anticapitalistes@anticapitalistes.net

 



 

Anticapitalistes
  
diumenge 9 de juliol de 2017 | Manuel
L’esquerra inconsistent

Xavier Diez

Una de les aparents paradoxes de la nostra història és el de la pròpia creació del PSUC. Organitzat a corre-cuita el juliol de 1936, quan encara hi havia aixecades les barricades de la revolució llibertària encetada pels anarquistes catalans, va assumir la voluntat de desmantellar les col·lectivitzacions espontànies que sorgien arreu. La seva aliança amb la Generalitat, el fet que sorgís entre bona part de les classes mitjanes professionals i quadres marxistes, i que actués al dictat de Moscou va marcar una actuació que, fonamentalment anava dirigida a acabar amb la Revolució… en nom de la Revolució, fet que van començar a assolir després del cop intern del maig de 1937. El PSUC, que sens dubte al llarg de la seva extensa història ha tingut moments tant de misèria com de glòria (va ser l’oposició més organitzada a la fi del franquisme), va tractar tothora d’exercir un cert control sobre la societat i, com a mínim, establir certa ortodòxia marxista entre el món polític.

Les contradiccions entre retòrica revolucionària i vocació autoritària va prosseguir al llarg de la Transició. Cert que la capacitat d’organitzar bona part de l’oposició li va conferir un gran prestigi públic,… i tanmateix els seus quadres no van dubtar a desmobilitzar bona part dels ciutadans i treballadors que havien posat contra les cordes al franquisme i es van integrar còmodament en els sistema, generant un sentiment important de frustració. La renúncia a la República, l’acceptació de la monarquia, el silenciament de la dissidència interna van ser episodis que van tenir com a efectes una profunda frustració i certa resignació entre bona part de la gent. En certa mesura, la “traïció dels líders”, en descriptiu enunciat de Lluís Maria Xirinachs, establia la falsa oposició que resulta un episodi interessant de 1984, l’excel·lent obra d’Orwell que parla de com els sistemes totalitaris esclafen les llibertats de l’individu, a partir de l’enaltiment de la impotència (i creieu-me, Orwell, després de la seva experiència catalana, sabia de què parlava!)

El PSUC, tal com fou creat i desenvolupat, ja no hi és. Tanmateix, bona part de l’herència i les formes han sobreviscut, primer mitjançant ICV, i posteriorment, vers el món dels Comuns, que van surfejar en l’onada del 15-M, i semblen haver topat amb l’escull del Referèndum (pobre Procés Constituent, van estar a punt de menjar-se el món, i van ser devorats per les restes del naufragi comunista). Els Comuns, que van assolir uns èxits inicials, tanmateix van començar a defallir a partir del moment en què el fracàs de Syriza (de la qual ja no en parlen mai) va actuar com a frustrador de milions d’europeus.

El referèndum de l’1-O sembla que pot ser l’acte més rupturista que protagonitzi la societat catalana des de la revolució del 19 de juliol de 1936. I, tot ressuscitant els fantasmes, en nom de la “revolució”, una part de l’esquerra que parla amb l’altivesa intel·lectual d’en Solé Tura, volen sabotejar la revolució. Busquen excuses amb les mateixes idees (i la mateixa mala llet) amb què es volien carregar les col·lectivitzacions per tornar les empreses als seus amos (potser, perquè en el fons, representaven els amos emboscats)

Les excuses d’aquests dies són, objectivament delirants. No és el referèndum que voldrien (tothom hi estaria d’acord, l’ideal seria que fos acordat, i cal ser molt curt o tenir molta mala fe que sense la unilateralitat, l’estat sempre bloquejarà qualsevol solució negociada). Afirmen que representa als antics convergents, la burgesia, i no sé qui més (com si ells fossin el veritable proletariat disposat a sacrificar-se en nom d’una surrealista realpolitik ), que les classes treballadores necessiten altres coses (no especifiquen quines), i que ells sí són revolucionaris (imagino que sense revolucions). En resum, que tot parafrassejant un conegut proverbi espanyol, entre “República Catalana en mano” i “Federalisme fraternal volando”, prefereixen la segona opció: o el que és el mateix, mantenir-se sota el jou de la monarquia postfranquista i ajornar la ruptura sine die.

Jo em pregunto què passaria si una iniciativa popular potent fos capaç d’organitzar un referèndum a Barcelona sobre la idea de limitar, per llei, el preu de l’habitatge. Evidentment això aniria contra la llei, generaria molts problemes, seria una idea molt rupturista,… i tanmateix, raportaria beneficis extraordinaris per a la majoria de la població, a costa de perjudicar especuladors, inversors immobiliaris, i alguns estalviadors de classe mitjana que van heretar pisos i que tenen com a font d’ingressos el sobrepreu. Probablement ens trobaríem un 70% de beneficiaris respecte (essent generosos, un 30 % de perjudicats). L’Ada Colau, que va catapultar la seva carrera política a partir de la qüestió, estaria en contra d’un referèndum com aquest? D’una mobilització d’aquestes característiques? No és una pregunta retòrica. Li ho hauríem de preguntar. Tanmateix, ara per ara, no tindria cap credibilitat una mobilització com aquesta, perquè el moviment dels Comuns es nega a plantejar en quin règim volem viure els catalans.

Això són coses d’una esquerra inconsistent, i una inconsistència que perjudica precisament les esquerres.

8/7/2017

blocs.mesvilaweb

Xavier Diez i Rodríguez és un escriptor i historiador català especialitzat en els moviments socials al segle XX.


El vídeo d’Ada Colau. L’actual batllessa de Barcelona s’expressava en termes molt diferents dels actuals sobre l’exercici del dret d’autodeterminació en dues entrevistes del 2014 i el 2015

En aquella entrevista, quan tot just era candidata a la batllia de l’Ajuntament de Barcelona, Colau expressava idees que ara serveixen al seu partit per negar el suport al caràcter vinculant del referèndum de l’1 d’octubre. Per exemple, quan explica les paraules que va dir a Pablo Iglesias en un acte públic:

«’Sou una esperança per a l’estat, i esteu a favor del dret de decidir, però sapigueu que aquí el canvi ja es va produint des de fa temps i que no podem esperar. No podem esperar ni el canvi de la constitució, ni les decisions de determinats tribunals partidistes.’ Ho vaig dir públicament. No va ser titular ni recollit per cap mitjà de comunicació. Em sembla estrany que jo digui això públicament, que Podem torni a reconèixer que Catalunya és una nació, que té sobirania i ha d’exercir el dret de decidir –podem discrepar la manera, però està obert a discutir-ho–, i en canvi hi ha un cert independentisme que el considera el principal enemic. A mi no em quadra

No era la primera vegada que Colau s’expressava en aquests termes de convicció en la defensa del dret de fer un referèndum sense haver d’esperar que l’estat s’hi avingués. En una entrevista menys d’un any abans, el juliol de 2014, Colau deia que la defensa del dret d’autodeterminació ha de ser ‘contundent, inequívoca i absoluta’. Faltaven pocs mesos pel 9-N. Heus ací el fragment sencer:

«En el context actual hi ha una forta mobilització a favor del dret d’autodeterminació dels pobles, que és un dret democràtic inqüestionable i fonamental. I, ens interessi més la qüestió o menys, qualsevol demòcrata ha de defensar aquest dret. La defensa d’aquest dret ha de ser contundent, inequívoca i absoluta. Però és que, a més, amb el règim espanyol actual en plena decadència i amb una reacció que deriva en posicions autoritàries, recentralitzadores i de blocatge institucional, ara mateix votar sí-sí és una oportunitat per a provocar un procés democratitzador. Un procés que es pot dur a terme tant a Catalunya com a Espanya

Davant la pregunta de si el federalisme podia provocar aquest procés democratitzador de què parlava en la resposta anterior, Colau respon:

«Els federalistes, si ho són de debò, han de votar sí-sí. Perquè és evident que amb el blocatge institucional espanyol l’única possibilitat d’aconseguir relacions equilibrades és ser reconegut prèviament com a igual, com a interlocutor vàlid. Ara mateix Espanya no pren Catalunya com a interlocutor vàlid. Des d’una mirada estrictament democràtica, la consulta és una oportunitat per a obrir un procés democratitzador que va més enllà de Catalunya. És un procés que no depèn exclusivament de la consulta del 9-N, però que hi pot ajudar molt. Cal que el 9-N serveixi també per a qüestionar les institucions tal com estan dissenyades no tan sols a Espanya sinó també a Catalunya

Com en l’entrevista que se li va fer uns mesos després quan feia campanya electoral, Colau posava en dubte la determinació de CiU de desobeir la prohibició de l’estat: ‘Em preocupa que quan arribi el moment de la consulta i no hi hagi cap voluntat institucional de l’estat espanyol de permetre-la, ens quedem encallats i la ciutadania no torni a prendre la paraula. És evident –i ningú no s’imagina el contrari– que a Madrid no hi haurà voluntat de deixar fer la consulta. I sembla que CiU tampoc no té la intenció de desobeir aquesta prohibició.’ I es reafirma encara més en la necessitat de desobeir en una resposta posterior: ‘Si la consulta no es fa per manca de voluntat institucional, pot ocasionar un estat d’ànim de frustració que radicalitzi més les posicions extremes. Per superar el blocatge i evitar la frustració, caldrà que la ciutadania prengui la paraula i exerceixi el dret de decidir. Enfront del blocatge, la millor cosa que podem fer és desobeir. Desobeir pacíficament, però desobeir.’

Ací podeu veure el vídeo resum de l’entrevista del maig de 2015

+ Info:

Catalunya en Comú participarà en el referèndum de l’1 d’octubre ‘entenent-lo com una mobilització’ Ara per ara, els comuns no faran una crida a la participació l’1-O

Pablo Iglesias desaprueba la postura de Podem ante la consulta del 1-O y rechaza llamar a participar

Echenique (Podemos) sobre el referéndum del 1 de Octubre: "Yo no participaría porque es una consulta sin garantías"

Monedero asegura que las bases de Podem tienen "voluntad de no acompañar al referéndum"

Podem Catalunya crida a participar en el referèndum en contra del criteri de Pablo Iglesias

Podem Catalunya cridarà a participar a la consulta de l’1-O, en contra del criteri de la direcció estatal

Podem participarà en el referèndum unilateral però com a acte de mobilització. «La majoria dels cercles han mantingut que el referèndum unilateral no és la solució, però també que s’ha de participar en l’1-O», va explicar el líder de Podem, Albano Dante Fachin, en declaracions a RAC-1. Així, de les més de 1.000 persones dels 96 cercles que han participat en la consulta interna, el 35,12% considera que es necessita un acord per exercir el referèndum però que, davant la convocatòria del Govern, hi participaran com a acte de «mobilització política legítima» sense reconèixer els resultats com a vinculants. La segona opció més votada va ser participar en la convocatòria i entendre els resultats com a vinculants, amb un 28,42% dels vots. Opció que defensava el sector anticapitalista de Podem, corrent del qual forma part Fachin i la majoria de membres de la seva executiva. Finalment, no participar ni reconèixer el referèndum com a vinculant ha aconseguit el 27,26% d’adeptes. Amb tot, s’arriba a la conclusió que el 63,5% creu que el partit no es pot desvincular de la votació sobre la independència de Catalunya, i que el 62,38% entén que la via unilateral no és una opció i no considerarà el resultat com a vinculant, un percentatge resultant de sumar les opcions que estan a favor de la via pactada i en contra de la unilateralitat.


A la mateixa secció:


Las pruebas de las amenazas


República Catalana: Ja són 120 els penalistes espanyols que condemnen l’empresonament dels consellers


República Catalana: Marta Rovira ha revelado que "El gobierno español nos amenazó con muertos en la calle"


Al País Valencià ser espanyol ix car


La manifestació del 18N o com resoldre les contradiccions


Pérez Royo: "Son presos políticos, y no por sus ideas, sino por las de la jueza"


El poder (o no) del Parlament de les Illes


Qui enganya qui? Cinc preguntes amb resposta


Manuel Delgado: ‘La qüestió era que podíem estar preparats per a resistir, però no per a respondre l’agressió’


El partidisme no podrà vèncer la gent

Creative Commons License Esta obra est� bajo una licencia de Creative Commons by: miquel garcia -- esranxer@gmail.com