contacte: anticapitalistes@anticapitalistes.net

 



 

Anticapitalistes
  
divendres 30 de juny de 2017 | Manuel
40 anys de democràcia?

Antoni Infante

Les elits espanyoles s’han abocat aquests dies a celebrar els 40 anys de democràcia, en el mateix moment que totes elles es mostren determinades a impedir de la forma que siga que el poble català puga votar en el referèndum d’autodeterminació convocat per a l’1 d’octubre pròxim. Un oxímoron de dimensions gegantines que cap persona o institució democràtica pot acceptar sense posar en dubte la seua capacitat de judici o els seus valors democràtics. Si el règim espanyol es pot considerar democràtic pel fet de poder votar cada cert temps i en molt determinades condicions –que no en altres–, caldrà concloure que el mot democràcia cada dia està més allunyat del seu valor primigeni. En tot cas, ens trobem davant una democràcia de molt baix nivell, com es denuncia habitualment des de diversos espais (ací).

Segons el seu màxim representant, Felipe VI, Espanya ha experimentat "la transformació més positiva en termes socials, polítics, econòmics i culturals viscuda en tota la seua història" (ací). Segurament té raó, sempre que puguem qüestionar quins han estat els beneficiaris d’eixos canvis i a costa de qui. És evident que quan les elits espanyoles parlen de 40 anys de democràcia estan referint-se al període que naix amb el Règim del 78. Un règim nascut de la continuïtat franquista amb el manteniment intacte dels seus aparells polítics, judicials, policials, militars i econòmics, entre d’altres, i l’afegit de les votacions periòdiques en un sistema electoral dissenyat des del començament per a garantir la continuïtat sense massa sobresalts.

La constitució de 1978, eina fonamental del sistema polític espanyol, pivota principalment sobre tres eixos: el primer és la continuïtat del règim franquista amb la rentada de cara electoral; el segon és el manteniment del domini territorial, econòmic i polític per les elits que dominen l’estat espanyol des de la seua fundació –fruit del pacte de l’aristocràcia conqueridora castellana i les noves forces econòmiques burgeses de final de segle XVII i de principi del XIX–, i el tercer eix, el manteniment dels mecanismes jurídics econòmics i polítics que garanteixen el permanent transvasament de rendes dels territoris dominats i del conjunt de les classes populars a les citades elits espanyoles.

Sobre el primer eix, la continuïtat del règim, crec que és molt evident que no va haver-hi, en cap cas, canvis importants en les estructures de dominació franquista. Un fet il·lustratiu és el de l’Audiència Nacional, hereva directa del TOP (Tribunal de Orden Público) que alhora era continuïtat directa del Tribunal Especial de Represión de la Masonería y del Comunismo (ací). No només no va haver-hi cap canvi de funcions sinó que el mateix tribunal va continuar aplicant els mateixos mètodes heretats, com ho demostra, entre infinitat de casos fàcilment comprovables, l’operació dirigida pel jutge Baltasar Garzón –detencions, tortures-empresonaments— contra l’independentisme català ara fa 25 anys (ací).

Sobre l’eix del manteniment del domini territorial crec que el cas català demostra clarament que les elits espanyoles han estat, són i volen seguir sent unes elits extractives del que consideren els seus dominis colonials. Van demostrar la seua voluntat en imposar a la seua Constitució que són les forces armades les garants del manteniment del seu domini territorial. Ho demostren oposant-se de totes les formes concebibles al referèndum a Catalunya, però també negant-se a qualsevol modificació important de la relació de domini extractiu que mantenen amb el País Valencià i les Illes Balears i Pitiüses, territoris als quals estan empobrint any rere any. L’espoli que patim els tres territoris, unit a l’infrafinançament i a una imposició de les polítiques econòmiques pensades sempre en clau espanyola, no pot tindre una altra denominació que tracte colonial.

Tal vegada, però, és en el transvasament de rendes del treball al capital on s’ha fet més evident el tarannà de les institucions i elits espanyoles. Posaré només alguns exemples fàcilment comprovables d’aquests dies a diferents mitjans informatius: Tres amnisties fiscals, dues d’elles amb governs del PSOE i la darrera amb govern del PP (ací). El transvasament de rendes públiques a la banca privada, com ara els més de 60.000 milions que el banc d’Espanya dóna per perduts del “rescat” bancari (ací), o el fet que, paral·lelament, el govern espanyol es gaste en altres menesters (ací) els diners aportats a la vidriola de les pensions per la totalitat de persones cotitzants, tot posant en seriós dubte la viabilitat del sistema de pensions espanyol.

Un element molt més desconegut d’aquests 40 anys que ara celebren ha estat el capgirament del repartiment de les rendes entre el capital i el treball. L’any 1978, a l’estat espanyol, el PIB va suposar uns 160.000 milions d’euros, dels quals, el 68% va anar a rendes del treball i el 32%, a rendes del capital. L’any 2015, el PIB s’ha multiplicat gairebé per 8, però el repartiment s’ha invertit. Així, del total del PIB, les rendes del treball només representen poc més del 47% i les del capital més del 52%. I la tendència continua.

Si sumem tot plegat, podríem sintetitzar que les elits espanyoles i els seus homòlegs a casa nostra tenen raó a celebrar 40 anys de la "transformació més positiva en termes socials, polítics, econòmics i culturals viscuda en tota la seua història". Les famílies de l’aristocràcia espanyola rejovenida via matrimonis de conveniència amb les noves elits burgeses (ací) han multiplicat les fortunes de què disposen i han assentat el seu domini polític, econòmic i territorial. Han aconseguit homologar-se a unes altres democràcies amb més solera i tornar a estabilitzar el seu sistema de representació i poder. Podem concloure que tenen motius per a estar cofois d’aquests anys de lloada democràcia a la carta.

Dissortadament per a elles tenen un element que no controlen: el poble. Un poble que a Catalunya té una cita que ja està marcada a totes les agendes mundials per al pròxim 1 d’octubre amb un referèndum democràtic, culminació d’una veritable revolució democràtica com ha constatat sàviament el professor Manuel Delgado (ací) aquesta setmana. Un poble que a les Illes planteja un veritable moviment sobiranista cada dia més fort (ací) i un poble que, al País Valencià, eleva un clam social a favor de poder gestionar els recursos propis que condicionen tota l’agenda política (ací) en un procés d’apoderament popular que no tindrà aturada.

30/6/2017

Antoni Infante és coordinador de la Plataforma pel Dret a Decidir

laveupv


A la mateixa secció:


Referéndum catalán 1 de octubre: Cartas cruzadas


Bonig, el valencià i el patrimoni dels altres


Jaime Pastor: ’Si jo fos català no tindria cap més remei que votar sí a la independència’


El referéndum y las turbulencias en la izquierda


Autodeterminació: el canvi irreversible


Legitimidad y legalidad. Con el derecho a votar el 1 de octubre


L’esquerra inconsistent


El darrer dia de la Catalunya espanyola


Manuel Delgado: ‘Es tornaran bojos, tindran espasmes i començaran a treure escuma per la boca’


El vesper de les Falles de València

Creative Commons License Esta obra est� bajo una licencia de Creative Commons by: miquel garcia -- esranxer@gmail.com