contacte: anticapitalistes@anticapitalistes.net

 



 

Anticapitalistes
  
diumenge 4 de juny de 2017 | Manuel
Els valencians, infrafinançats des de fa segles?

Vicent Baydal

Fa unes setmanes, per twitter, Miquel Moiga em demanava, referint-se als valencians, una línia d’investigació per esclarir "els infrafinançats, des de quan estem infrafinançats?". És a dir, des de quan els valencians estem finançant altres parts d’Espanya amb bona part dels nostres diners mentre els que es queden al territori valencià són insuficients per a cobrir els nostres propis servicis públics. Per a l’actual sistema de finançament, que de manera injusta i ignominiosa (aquí) ens espolia ["desposseir a algú d’allò que li pertany"] més de 1.000 milions d’euros anuals des de fa 14 anys, podeu acudir al llibre de l’analista financer Rafael Beneyto El finançament dels valencians. Una insuficiència històrica (Fundació Nexe, 2012) (ací en pdf) i al de l’actual Síndic de Comptes, Vicent Cucarella, El finançament valencià. De la submissió al canvi necessari (Bromera, 2015). Però per a èpoques anteriors, sobre les quals ja m’havien preguntat en altres ocasions periodistes i economistes, la veritat és que no hi ha cap estudi sobre la qüestió ni res semblant (si encara no sabem ni el nom dels diputats de la Generalitat al llarg de l’existència de la institució durant l’època foral, ja em direu...).

En tot cas, en este post tractaré d’oferir algunes notes històriques sobre el tema a partir del que sé sobre època medieval -que és el meu àmbit d’especialització- i moderna i de les nocions que tinc per als períodes posteriors fins a arribar al primer terç del segle XX, durant el qual es poden trobar abundants testimonis que fan referència al maltractament financer dels valencians per part de l’Estat central (els valencians, en este cas, de vegades entesos com els habitants de la província de València, com podreu vore en acabant). En primer lloc, el que cal deixar ben clar és que amb anterioritat a la construcció de l’Estat liberal durant el segle XIX, que comportà l’extensió d’una sèrie de drets de ciutadania, una progressiva democratització i un projecte de bastiment d’un sistema públic de benestar, els diners pagats en forma de tributs pels pobladors del Regne de València anaven majoritàriament destinats a pagar les guerres dels reis, eixamplar els ingressos dels senyors feudals i mantindre els organismes que tractaven de garantir l’ordre públic -segons els seus interessos, evidentment- i administrar justícia. És a dir, que durant l’època medieval i moderna la recaptació fiscal no es dirigia prioritàriament a procurar el progrés social, sinó a finançar les campanyes militars que el monarca encapçalava i a sostindre els diversos cossos d’administració i govern.

No obstant això, entre els segles XIII -sobretot a partir del XIV- i XVII, l’existència d’una sèrie d’institucions arrelades al territori i l’ordenament juridicopolític propi del Regne de València, com les Corts, la Generalitat i els Consells municipals, féu que una part d’aquells diners sí que es dedicara a qüestions d’interés públic, de tots o d’una part dels valencians, com ara l’abastiment alimentari propi, el manteniment de corporacions assistencials, la construcció de camins, ports i altres infraestructures, el restabliment de zones afectades per emergències, la vigilància del territori o la defensa dels interessos polítics i econòmics dels habitants del regne. A més a més, el fet que els subsidis extraordinaris més importants concedits als reis es canalitzaren a través de les Corts, la Generalitat i les Juntes d’Estaments (una representació permanent de les Corts establida a la ciutat de València) feia que en certa manera es poguera controlar la pressió fiscal i que, a més a més, una part d’aquells diners es quedara dins del territori valencià. Com observava de manera clarivident un agent castellà de Felip II a finals del segle XVI (aquí):

En este reyno hay tres braços, que llaman también estamentos, los quales son el Reyno, y los que juntamente con el rey concurren para Cortes y por sí se juntan para tratar cosas concernientes al govierno del Reyno, como es para tratar con su magestat quando les quiebran algún fuero... Las quales cantidades se gastan en deffensa del Reyno, [y] para administración desta hazienda de tres en tres años se comete a seys hombres, que llaman diputados [de la Generalitat], para que las gasten conforme a los fueros que esta administración tiene hechos en Cortes.

Tanmateix, aquell estat de coses fou tallat de soca-rel en 1707 amb el Decret de Nova Planta de Felip V (aquí), que acabà amb tot rastre d’autogovern dels valencians i amb la mateixa existència jurídica i política del Regne de València. A partir de llavors desaparegueren les Corts Valencianes i la Generalitat, quedant els valencians sense organismes col·lectius que defensaren els seus interessos propis. De fet, com a territori vençut per les armes, l’administració fou intensament militaritzada, amb un capità general com a màxima autoritat de la "província", un intendent que s’encarregava de recaptar els diners procedents del nou sistema fiscal instaurat i uns municipis en els quals els nous càrrecs de govern, com els corregidors, alcaldes majors i regidors, eren triats directament pel rei (habitualment concedint els nomenaments de manera vitalícia i hereditària de facto). En conseqüència, la desaparició d’unes institucions que estaven fonamentades en l’existència col·lectiva dels valencians i la seua substitució per unes altres directament i totalment dependents de la monarquia féu que, més que mai, el poder públic fóra alié als interessos dels valencians.

Ho expressaren clarament els síndics de les ciutats de Saragossa, València, Barcelona i Palma en la primera ocasió que tingueren per a dir-ho públicament, en les primeres Corts de Castella que se celebraren després de la Guerra de Successió, en 1760, vora 50 anys després de la finalització del conflicte (aquelles quatre ciutats de la Corona d’Aragó foren incorporades a les Corts castellanes, que, com mostra l’escassa feqüència de convocatòria apuntada, no tenien ja a penes cap funció pràctica). Així, aquells síndics dugueren a Carles III, que acabava d’arribar al tron des de Nàpols, un memorial de greuges conjunt en el qual, entre moltes altres coses, explicaven que:

No podemos dejar de confesar que los regidores están menos atendidos y venerados del pueblo que estuvieron los jurados [de l’antic règim foral] y, por consiguiente, son menos útiles al mismo pueblo... Tubieron antes las ciudades de aquellos reynos muchas facultades en lo que toca a su govierno económico... Cada reyno tenía sus diputados que le representaban en sus tres brazos, ecclesiástico, noble y real, contribuiendo todos, a beneficio común de los pueblos, diferentes tributos generales que se impusieron para este fin. Estos tributos perseveran sin embargo de haverse extinguido las diputaciones, con notable perjuicio de aquellos reynos. Pues así como es muy conveniente que en cada pueblo haya un procurador general que atienda a su bien común y proteja a sus vezinos desvalidos, assí también sería muy provechoso que cada reyno tuviese, en su ciudad capital y en esta corte, diputados con el fin de mirar por el bien público y amparar a muchos pueblos miserables, que ni tienen caudales para venir a la corte ni voces para manifestar a Vuestra Magestad sus trabajos... ¡Quántas vexaciones, Señor, y quántas calamidades se hubieran evitado en aquellos reynos si destinándose los tributos de la Generalidad o Diputación a los designios para que se impusieron huviese havido diputados que, postrados a los reales pies de los piadosos padre y hermano de Vuestra Magestad, huviesen hecho las debidas humildes representaciones!

Com assenyalaven clarament, l’administració pública havia quedat llavors totalment al servici dels monarques i gens al servici dels mateixos valencians, una situació que s’havia vist agreujada, a més a més, pel nou sistema tributari introduït amb la Nova Planta. Si anteriorment s’havia de negociar amb les Corts i era la Generalitat qui administrava la recaptació, ara, a partir de 1715, el monarca assignava directament una quantitat a reunir cada any, l’Equivalent, que era repartida per quotes entre els municipis en funció de la seua població i riquesa estimades. Sense límits de negociació politicofiscal, la suma assignada al territori valencià, 600.000 lliures, probablement duplicava o triplicava les aportacions anuals que es feien anteriorment i, tot i que la xifra es mantingué pràcticament estable fins a finals del segle XVIII -i per tant devaluada com a resultat de la inflació-, la qüestió continuava era que, com remarquen els historiadors de la Universidad Complutense de Madrid Rosa Capel i José Cepeda, ara era "la Corona quien los recibía y será la Corona quien decida en qué y dónde han de gastarse los dineros, mientras que durante la Monarquía de los Austrias revertían en sus propias tierras, para cubrir sus necesidades".

En la resta d’antics territoris de la Corona d’Aragó s’instaurà un sistema semblant, mentre que Castella continuà amb la seua tributació tradicional, fins que a mitjan segle XIX, com a resultat del procés de construcció de l’Estat-nació liberal s’implementà un sistema fiscal homogeni per al conjunt d’Espanya. Ara els tributs eren els mateixos en tot l’Estat i la seua recaptació es destinava a sostindre la nova Hisenda pública espanyola, que ja no era hisenda reial, exclusiva dels monarques, i que tenia per objectiu teòric, a banda de mantindre l’administració pública, procurar el progrés econòmic, social i cultural dels ciutadans espanyols. Ara bé, com es gestionaven i repartien aquells diners? Fins on conec, sembla que l’Estat assignava una xifra a recaptar en cadascuna de les províncies, que eren les noves unitats administratives bàsiques instaurades en 1833 (aquí), gestionades per les Diputacions Provincials segons les ordres dels Governadors Civils triats pel mateix Govern de l’Estat. Els diners s’enviaven a Madrid on eren repartits entre les províncies i els municipis seguint els Pressupostos Generals de l’Estat que havien aprovat els diputats de les Corts espanyoles escollits en eleccions.

En definitiva, salvant les moltíssimes distàncies i simplificant moltíssim, era un poc com ara, tot i que substituint les províncies per les autonomies (cal indicar, de fet, que el concert econòmic de les províncies basques fou regulat precisament llavors (aquí), com a resultat de les tres Guerres Carlines que travessaren la centúria). Però, també com ara, què sembla que passava? Doncs que en un Estat dominat demogràficament per Castella els pressupostos generals destinaven majors partides proporcionals als territoris històricament castellans que no als "coronaaragonesos". Pura lògica política si els seus diputats eren majoria en les Corts: de ben segur que els "coronaaragonesos" també haguérem fet el mateix si haguérem sigut poblacionalment majoritaris (però mai no ho hem sigut en el conjunt d’Espanya). No conec estudis específics sobre la qüestió, i dubte que n’hi hagen, però sembla evident que tant la solució basca del concert econòmic com el desenvolupament del nacionalisme català a finals del segle XIX tingueren molt a vore amb aquell sistema que beneficiava els castellans en detriment d’altres nacionalitats històriques de l’Estat. De fet, també entre les reivindicacions del primer nacionalisme valencià, que es configurà a començaments del segle XX, trobem nombroses referències a la mateixa qüestió, denunciant l’espoli fiscal i la manca d’inversions.

Evidentment, la seua perspectiva nacional els feia mantindre una queixa constant envers el Govern Central en tots els aspectes que pogueren causar conflicte, però això no lleva que les protestes tingueren una base ben fonamentada, si atenem a les xifres que oferixen ací i allà (recollint també articles de periodistes i opinadors que no eren específicament valencianistes). També durant els darrers 14 anys han sigut els valencianistes els que hem denunciat constantment els maltractament fiscal al qual ens sotmet l’Estat i que bona part de la societat valenciana no ho haja fet no lleva raons a la queixa. En eixe sentit, a continuació aportaré una sèrie de fragments d’articles extrets del Diplomatari del republicanisme valencianista (Joan Baptista Mollà, 2015), una obra molt meritòria tot i les errades de transcripció (de vegades importants) i la falta d’una contextualització o estudi previs, ja que aporta centenars de documents procedents de publicacions valencianistes des de finals del segle XIX fins a 1937, molts d’ells preciosos i impactants als nostres ulls, com podreu comprovar. Tot apunta, així mateix, que la situació es prolongà durant el franquisme, com s’encarregà de recordar Martí Domínguez en 1958, mesos després de la riuada del Túria, en el seu discurs titulat Valencia, la gran silenciada. Cuando enmudecen los hombres... ¡hablan las piedras!, en què denunciava la falta d’inversions en la ciutat per part del govern franquista, cosa que li costà el càrrec com a director de Las Provincias (ací).

Així doncs, amb la transcripció d’uns quants textos del valencianisme del primer terç del segle XX, tant de dretes com d’esquerres, inclosos en el llibre esmentat, clouré estos apunts històrics, que, a falta d’estudis detallats i concloents, semblen indicar que els valencians estem infrafinançats i sotmesos a un maltractament fiscal i financer per part de l’Estat espanyol des de fa massa temps, des de fa, com a mínim, 300 anys ... (continuar la lectura ací)

- Nelet (pseudònim), publicat en Valencia Nova. Periódich regionaliste quincenal, Any II, núm. 23 (3 d’abril de 1907).

- Editorial de Valencia Nóva. Semanari regionaliste, 2ª època, núm. 1, p. 1 (2 de febrer de 1913).

- Sense signatura, Pàtria Nova. Semanari valencianiste, Any I, núm. 15 (12 de juny de 1915)

- Espadànic (pseudònim de Vicent Tomàs i Martí), El crit de la muntanya. Fulla mensual valencianista agrària, Any II, núm. 16 (15 de maig de 1923)

- Sense signatura, Pàtria Nova. Semanari valencianiste, 2ª època, Any I, núm. 20 (18 d’agost de 1923), p. 2

- A.V.E. (Agrupació Valencianista Escolar), El Camí. Setmanari valencianista, Any II, núm. 56, p. 2 (1 d’abril de 1933) Conferència d’En Joan Calot.

- Llorenç Sorlí, El Camí. Setmanari valencianista, Any III, núm. 114, p. 4 (19 de maig de 1934) Per una unió agrícola Catalunya-País Valencià. Intervius amb el senyor Enric Sala.

- Editorial d’Acció. Periòdic setmanal al servici de la Pàtria Valenciana, Any I, núm. 10, p. 1 (14 de juliol de 1934) "Alcem l’esperit, valencians!"

7 d’agost de 2016

Vicent Baydal és professor d’Història del Dret en la Universitat Jaume I de Castelló

ventdcabylia


A la mateixa secció:


No cal renunciar a la nació per obtenir un estat. Les ensenyances de Fuster.


De referèndums i desobediències


País Valencià: A propósito del plurilingüismo


Els silencis sobre capacitació lingüística a la nova Llei d’Ocupació Pública


El lent despertar valencià


Milers de valencians es manifesten per exigir ‘les claus de la caixa’


Referèndum sobre la independència l’1 d’octubre, ‘Voleu que Catalunya sigui un estat independent en forma de república?’


10 de juny de 2017: 100 entitats fan una ’Crida’ per a manifestar-se contra els Pressupostos Generals de l’Estat i “l’espoli fiscal”


Valencians, una coartada espanyola contra Catalunya


Infrafinançament, espoli i marginació perifèrica del País Valencià

Creative Commons License Esta obra est� bajo una licencia de Creative Commons by: miquel garcia -- esranxer@gmail.com