contacte: anticapitalistes@anticapitalistes.net

 



 

Anticapitalistes
  
dissabte 3 de juny de 2017 | Manuel
Valencianofòbics i valencianocallants

Ferran Suay

Al grup polític de les corts valencianes d’un cert partit li ha faltat temps per a repiular un desafortunat comentari (anònim, per cert, per a deixar clar quina és l’ètica periodística del mitjà que el recollia), segons el qual “el español y el inglés proyecta e integra, mientras que el valenciano aísla y genera tensiones“. Deixarem de banda la incapacitat de l’entrevistat per a fer la concordança de nombre, fins i tot en tan integrador idioma, i ens centrarem en el contingut.

Pretén dir, l’anònima lluminària, que hi ha llengües que tenen una qualitat intrínseca que les fa integradores i en facilita la projecció? Si és així, quina és? Perquè, estructuralment, espanyol i anglés són idiomes ben diferents. O potser vol dir que el fet de tindre un exèrcit al darrere les fa integradores i les projecta? Si considerem que ‘projectar’ i ‘projectil’ tenen la mateixa arrel, potser no li falta raó. En qualsevol cas, l’anònim entrevistat, que figura que és un professor, sosté ni més ni menys que hi ha comunitats humanes que integren i es projecten, per si mateixes, i unes altres que són aïllades i generadores de tensió. Canvieu el nom de les llengües que esmenta per denominacions de races o grups ètnics, i mireu si això és o no és supremacisme del més ranci estil.

Si és greu que hi haja professors que sostenen punts de vista obertament racistes en ple segle XXI, encara ho és més que un grup polític, encara que provinga de la més sòlida tradició franquista, se’n faça eco. Què troba, un partit polític (autoproclamadament) valencià d’interessant en un comentari que denigra la cultura del seu poble? Algú pot imaginar el PP d’Albacete repiulant un comentari que insulte la seua forma de parlar l’espanyol? Quin és l’objectiu de difondre un insult al poble que (diuen que) representen?

En resposta al ressò que el fet ha tingut a les xarxes, ha eixit Vicente Betoret (cognom valencià i nom propi en castellà és una combinació guanyadora al PP), amb una piulada que diu: “En ningún (sic) cas compartisc l’opinió de qui diu que el Valencià aïlla. Jo parle Valencià des de ben menut i estic orgullós”. Llàstima que siga l’única piulada en valencià de tot el seu TL. Com a exemple, podem vore com comenta que s’ha reunit amb la Unió de Llauradors: “Reunido con la @UnioLlauradors para hablar sobre el #Brexit y sus consecuencias en nuestra provincia. El @PP_VAL comprometido con el sector“. Llàstima que l’orgull de parlar valencià des de menut no li siga útil per a utilitzar-lo.

Vicente Betoret, com tants altres dels seus correligionaris, és un magnífic exemple de valencianocallant. Ho són els que només exerceixen de valencians en la intimitat, però no gosen ‘molestar ningú’ usant el seu idioma per a comunicar-se. I ho són, amb traïdoria, aquells que callen fins i tot quan algú expressa obertament la seua valencianofòbia, davant d’ells. El partit del senyor Betoret ha d’estar ple de valencianocallants. En vàrem tindre una bona prova quan Maria José Català declarà públicament que ser valencianoparlant era un defecte (ací), després d’assistir a l’esbroncada que els militants del PP dedicaren a l’orador anterior, que s’havia atrevit a parlar en valencià en un acte electoral del PP valencià a València!

La combinació és explosiva. El partit està format per valencianofòbics que troben un plaer especial en atacar i ridiculitzar tot allò que no siga pensat, dit i fet en castellaníssima llengua, i per valencianocallants que no tenen valor més que per a declarar-se orgullosos de parlar valencià… quan ningú no els pot sentir. Òbviament, per pocs que siguen els primers, el silenci còmplice dels segons els transforma en la minoria dominant, i per tant, en l’única majoria visible.

El valencianisme no pot ser propietat ideològica de ningú, ni de l’esquerra ni de la dreta. Ha de ser, senzillament, l’exercici de la dignitat en clau valenciana, que no implica sentir-se superior a ningú, però tampoc inferior. I només qui se sent inferior tolera que uns altres l’insulten gratuïtament. Els qui, a banda d’això, col·laboren a escampar l’insult, ja mereixen un altre nom, que no és de bon gust esmentar en un text escrit. Els valencianocallants del partit del senyor Betoret hauran de treballar molt intensament per a retrobar la seua dignitat. Poden seguir jugant a intentar enfrontar els valencians per motius de llengua, però no poden ocultar que, al seu partit, els salvatges obertament valencianofòbics, els han guanyat la partida.

6/2/2017

mesvilaweb

Ferran Suay és membre de la Junta Directiva d’ACPV i responsable de Política Lingüística de l’entitat, ha estat nomenat recentment president d’ELEN, la Xarxa Europea per la Igualtat Lingüística, formada per 150 entitats de 22 estats europeus: és la principal organització a favor de les llengües i cultures minoritzades d’Europa.


El curiós recurs a l’anglés

És certament habitual que, en discussions que inclouen la conveniència o no d’estar capacitat per a expressar-se en valencià, aparega la referència a l’anglés. Un dels últims abusos lingüístics que ha donat a conéixer La Veu, incorpora precisament això, quan una infermera, després de mostrar-se incompetent per a entendre una pacient, li diu “saber valencià no serveix per a res, aprenga anglès i en traurà més profit”.

Anem a pams. M’interessa, sobretot, explorar la configuració cognitiva subjacent a tan (aparentment) anglòfila actitud. Probablement, es basa en el fet que entenen que l’interlocutor ha hagut de fer un esforç, dedicar un temps i una energia a aprendre el valencià. Potser és perquè l’incompetent, poc més o menys, ho ha intentat i no ho ha aconseguit. O perquè entén que el valencià no pot ser més que això, un mer requisit incòmode, que demana hores d’estudi i exàmens. No li passa pel cap que la persona que té davant pot haver aprés el valencià tal com l’incompetent ha aprés el seu castellà patrimonial: a casa, i sense cap consciència d’estar fent un esforç, o dedicant un temps específic a l’aprenentatge. I si ha hagut de fer un esforç, per què no l’ha esmerçat en un idioma tan clarament superior en utilitat, com l’anglés?

L’incompetent és, molt probablement, una persona monolingüe, perquè és ben sabut que qui sap més llengües, encara n’entén més. I perquè, senzillament, no és creïble que algú que domina el castellà, i té una intel·ligència superior a la del mandril, estiga realment incapacitat per a entendre una sèrie de nombres enters (o per a preguntar, si n’hi ha algun que no capta a la perfecció, com ara el huit). Com que no és així (estic convençut que fins i tot el més incompetent dels incompetents supera en intel·ligència la resta dels primats no humans), cal entendre que allò que pretén és humiliar l’interlocutor; possiblement perquè l’incompetent entén que tot aquell que no es plega amb inqüestionada submissió a parlar-li en la seua pròpia llengua, l’està insultant.

Això són altres calces! Si el que vol és humiliar algú, potser faria bé de buscar un procediment menys arriscat que el famós recurs a l’anglés. Perquè, què passa si l’altre, donant-se per al·ludit, passa a parlar-li en anglés? Quina és la probabilitat que un individu que s’acaba de declarar incapaç d’entendre unes poques paraules en una llengua germana de la seua, estiga capacitat per a dominar conversacionalment un idioma sensiblement diferent?

Em ve al cap una història que ho il·lustra prou bé. Fa anys voltava per València, dedicat a negocis d’importació, un australià, de nom Joe. Fill de valencians emigrats allà pels anys 50, Joe i el seu germà s’havien criat en valencià amb la família, i en anglés amb tota la resta del seu univers comunicatiu. Joe parlava un valencià tan fluid com qualsevol de nosaltres… amb un marcat accent australià.

Un dia m’explicà què li havia passat el mateix matí. “Esta t’agradarà a tu”, em va dir com a introducció. Havia estat a visitar un empresari, per un dels polígons de la Ribera, per a oferir-li alguns dels productes que ell importava des de la nostra antípoda. En començar a parlar, l’empresari, que immediatament li notà l’accent estranger, el convidà a parlar en espanyol (segurament, no se’n sabria avenir que algú tan evidentment estranger haguera pogut aprendre el valencià sense passar per l’espanyol). Joe, com feia altres vegades, li va dir que ell sabia valencià i anglés, que l’espanyol no el dominava. L’home, que en les fotos que decoraven la paret, apareixia amb autoritats diverses, gens sospitoses de valencianisme, optà per l’anglés. “English is OK“, em digué Joe que li havia semblat entendre-li. Joe, sense més preàmbuls, mamprengué a fer-li l’article amb impecable accent de Sidney. Per poc de temps, perquè allà per la tercera frase, l’home, el mateix que havia optat primer per l’espanyol, i després, com a mal menor, per l’anglés, li amollà: “Saps què? Que ja que estem al País Valencià (eixa és la part que Joe pensà que m’agradaria especialment), trobe que hauríem de parlar en valencià?

No recorde com acabà la cosa, i si Joe va fer negoci aquell dia o no, però em fa pensar que si jo fóra un dels (desafortunadament molts) incompetents lingüístics que roden pel país, francament, faria un esforç per trobar un recurs diferent per a humiliar interlocutors valencianoparlants. Estadísticament, és molt més probable que algú que ja sap dos llengües (i la imposició del castellà és tan radical, que pràcticament el 100% dels qui sabem valencià, també el sabem), en conega una tercera, que no que algú que no pot ni entendre unes poques paraules en una comunicació clarament contextualitzada, estiga capaç per a expressar-se en anglés.

S’arrisquen a trobar-se amb algú que gire del valencià a l’anglés, i els deixe amb un pam de nas. És molt més recomanable que tornen als orígens i recuperen allò tan sentit de “Sea usted patriota, hable en español”. Com a mínim, serà una expressió més sincera, i no els exposarà a fer un altre ridícul espantós, que se sumaria al d’haver-se declarat tan vergonyosament incompetents com cal ser per a no entendre unes poques paraules en valencià.

19/6/2017


A la mateixa secció:


Intersindical Valenciana exigeix una reforma en profunditat de l’Estatut d’Autonomia, per un millor finançament i més autogovern


Dos países, dos realidades


La Catalunya independentista és real: una crítica a la resposta d’Alberto Garzón a Pau Llonch


Preguntas frecuentes sobre el referéndum catalán


Els valencians i Ripoll, el darrer executat per la Inquisició


Jaime Pastor: "El referèndum de l’1-O ajudaria a democratitzar Espanya"


Carlos Taibo: ’L’opció dels governants espanyols és la pròpia d’un nacionalisme essencialista i una part significada de l’esquerra espanyola és inequívocament jacobina’


Referéndum del 1-O en Catalunya: Convertir los deseos en votos


Alfons Esteve: ‘Dins l’estat espanyol no és possible normalitzar la llengua’


Jaime Pastor: ’Si jo fos català no tindria cap més remei que votar sí a la independència’

Creative Commons License Esta obra est� bajo una licencia de Creative Commons by: miquel garcia -- esranxer@gmail.com