contacte: anticapitalistes@anticapitalistes.net

 



 

Anticapitalistes
  
dissabte 27 de maig de 2017 | Manuel
David Fernàndez explica la guerra bruta de l’operació Catalunya


David Fernàndez ha comparegut avui a la comissió d’investigació sobre l’operació Catalunya al parlament per explicar el funcionament de la claveguera de l’estat espanyol contra polítics independentistes. En aquesta compareixença, el diputat de Ciutadans Matías Alonso no ha volgut fer preguntes i la diputada del PP Esperanza García ha decidit d’abandonar la sessió abans de començar a parlar Fernàndez. Al començament de la intervenció, Fernàndez ha explicat què és l’operació Catalunya de manera resumida i dient noms i cognoms dels principals implicats: ‘L’operació Catalunya és una operació d’estat sota direcció, monitorització i control polític.’ Vegeu-ho en aquest vídeo.

Ací teniu transcrites dues de les parts més interessants de la compareixença:

David Fernàndez: L’operació Catalunya és òbviament una operació d’estat. És una trama de la guerra bruta, paral·lela i fora de tot ordenament jurídic, al marge de qualsevol marc processal i fora de tot control públic i polític. Sota direcció, monitorització i control polític. Comença el 2012, quan hi ha un canvi en l’actitud de Convergència Democràtica de Catalunya. Això ho expressa clarament el senyor Zarzalejos, però hi ha una informació de l’any 2010 que es guarda i es reserva. La Camarga té aquests dos fets clars: hi ha un espionatge polític privat i la senyora Alicia Sànchez-Camacho sap durant dos anys que el fill de Jordi Pujol ha comès un delicte i no fa res. I això s’hauria de qualificar d’encobriment.

— Sobre l’estructura operativa. Jo no diria que són ‘salvapatrias’ ni ‘autònoms’ o ‘incontrolats’. Quan hi ha dinàmiques de terrorisme d’estat o de guerra bruta sempre s’ubiquen unes seccions des d’on operar amb aparent marc legal i cobertura institucional. Els noms hi són tots: Jorge Moragas, Jorge Fernández Díaz, Eugenio Pino (home de confiança de sempre de Fernàndez Díaz), els policies o ex-policies o policies amb dobles activitats José Manuel Villarejo, José Luis Oliver i José Ángel Fuentes Gago –tots ells condecorats o ascendits aquests darrers anys. Aquests policies treballen a través d’uns altres policies o empresaris en excedència com Rafael Redondo o Jiménez Razo, que és qui connecta amb els ex-detectius de Método 3, que fan treball de camp.

‘Els policies de l’operació Catalunya estan desactivats, però en vindran més’

David Fernàndez ha assegurat que els comandaments policials que han actuat en l’operació Catalunya van ser desactivats quan es va fer públic l’entramat, però s’ha mostrat convençut que ja han estat substituïts o ho seran en el futur per altres policies amb objectius similars.

L’ex-diputat ha afirmat que la policia espanyola segueix espiant a polítics sobiranistes, i fins i tot creu que hi ha periodistes implicats en l’operació Catalunya. ‘Ja no existeix aquella estructura de comandaments, però els serveis d’intel·ligència treballen activament, deuen ser altres comandaments, tot i que no amb les mateixes formes’, ha dit.

Fernández també ha dit que molts dels informes apòcrifs de la policia tenien per objectiu acabar en alguna portada de diari més que en algun jutjat. En aquest sentit, ha assegurat que aquesta batalla policial i política pot posar en perill la democràcia.

25.05.2017

vilaweb


L’operació Catalunya: L’estat de cop, molta merda i poc sabó

David Fernàndez

“El més escandalós que té l’escàndol és que un s’hi acostuma”. Simone de Beauvoir

No el cop d’estat sinó l’estat de cop; no l’estat de dret sinó el dret de l’estat; no un estat raonable sinó la raó d’estat. Això és l’operació Catalunya: un dispositiu estatal, ordit i monitoritzat políticament i finançat amb recursos públics, amb fins partidistes i bases persecutòries. I, esclar, fora de tot marc jurídic i processal, fora de cap control i fora -ai, els constitucionalistes de fervor legalista- de tot l’ordenament constitucional vigent. En resum, un clàssic infame de manual indecent de qualsevol guerra bruta, variant tèrbola de la corrupció. Ho deia el Financial Times el 2002: hi ha una dissort de GAL judicial, que ja no posa bombes ni assassina ni soterra en calç viva. És més subtil: inventa causes, deroga garanties, instrumentalitza els aparells estatals i intoxica que fa fort. Denigra persones, demoleix adversaris i contamina realitats. L’objectiu fracassat, violentar, capgirar i atemorir voluntats democràtiques.

Si no, què carai fan dos comissaris, fora de tot procediment ordinari i sense cap competència ni empara legal, visitant dos fiscals a Barcelona per incitar-los a escorcollar la seu de CDC enmig de la campanya electoral del 2012? Què significa -bocamoll o acusador- que el ministre de l’Interior afirmi “El presidente del gobierno la sabe todo; por supuesto, su mano derecha no sabe lo que hace su mano izquierda”? Què fa l’ordidor de la trama -el comissari-empresari Villarejo- trucant 53 cops al secretari d’estat de Seguretat? Quants bitllets dels fons reservats s’han esfumat en sobres? Quant han pagat amb recursos públics per informació falsa? Quants periodistes del règim -policies amb ploma, periodistes amb porra- integren el trencaclosques d’uns dossiers que estaven destinats a ser portada de determinats diaris i no pas causes judicials? La seguretat de l’Estat, la nostra inseguretat, diria la consigna llibertària.

Per sort i a la contra, hi ha Águeda, Ekaizer, Bayo i López. Mai agrairem prou la tasca periodística vinaderiana -sí; periodisme, encara; teclats valents contra la guerra bruta- que ha posat llums, àudios i taquígrafs als detalls i els budells del clavegueram estatal. Que ens recorda cada dia que el més escandalós i vergonyós encara és el fet que encara no hagi passat res de res. Res vol dir, com diria Montalbán, “ A mí plin, yo duermo en Pikolin”: la impunitat elevada a sistema. Ni respostes polítiques ni investigacions a fons en curs ni processos judicials oberts. Matisem a la baixa: res no, alguna cosa sí que ha passat. Oh, i tant: que els màxims munyidors de la trama, per contra, han estat condecorats, gratificats i alguns fins i tot ascendits. La impunitat, els delictes d’estat i la guerra bruta, premiada amb medalla. I aquí pau i règim del 78.

Dels ressorts de la memòria -apresa de l’experiència de l’acusació popular en el cas GAL i dels fons reservats, però també del cas Scala contra la CNT i tants altres- queda la constància que la guerra bruta és un simple botó d’estat que es prem quan cal. Una maquinària que s’engega quan convé i un recurs embrutidor que sempre té agenda i calendari polítics: les eleccions del 25-N en el cas dels falsos comptes suïssos de Trias, el primer debat d’investidura en el cas de l’informe P.I.S.A. contra Podem, la conversa de La Camarga -ben guardadeta fins que va finir l’acord CiU-PP entre el 2010 i el 2012- quan el Procés s’enlaira. La guerra bruta arriba sempre puntual a la cita, ja ho va dir Emilio Botín: els problemes grossos són Catalunya i Podem. I per això la claveguera engega el ventilador.

Anatomia del delicte d’estat: actors, teranyina política, operativa mediàtico-policial i finançament públic remeten a investigacions prospectives -pròpies de dictadura i expressament prohibides-, a proves sense custòdia, a la “poderosa imaginació” d’un comissari, a xantatges sota amenaça a banquers, a informes apòcrifs, a notícies inventades, a acusacions falses i a fons reservats. De manual, també, la cadena tròfica d’una unitat paral·lela i silent que està nodrida de comissaris amb perfil a sou de salvapàtries, policies en segona activitat empresarial i detectius privats que fan de peons al treball de camp. I sobres que van i venen. Res de nou: les trames paral·leles sempre es teixexen en els marges per si després cal dir, com mana la teoria estatal i absoluta de la negació, que res del que passa en la zona grisa passa de debò.

Però dels espuris fins partidaris, de la intencionalitat política i de la natura inquisitorial de la guerra bruta en deixen constància alguns dels posttestimonis dels qui han estat al capdavant dels serveis secrets a l’estat espanyol. Que no se n’oblidin els despistats: Jorge Dezcallar, director del CNI, va dimitir el 18 de maig del 2003, després dels tràgics atemptats de l’11-M, per l’ús partidista “per salvar la imatge d’Aznar” que es feia dels serveis secrets. Hemeroteca negra: “Algunes coses és millor que no se sàpiguen mai”, deia el general Cassinello; “Hi ha coses que no es fan; si es fan no es diuen; si se n’informa, es desmenteixen”, categoritzava el general Sáenz de Santamaría. Rere aquestes sentències categòriques, només cal posar en filera -i aleshores tot lliga i relliga- la corrua de vergonyes conegudes: els atacs informàtics del 9-N, les pressions diplomàtiques i els favors de Margallo, les fotografies i filiacions filtrades de 33 jutges favorables al dret a decidir, les investigacions il·legals a personalitats sobiranistes o el surrealista xantatge policial a banquers.

No el cop d’estat, esclar, sinó l’estat de cop; no l’estat de dret, doncs, sinó el dret de l’estat; no un estat raonable, sinó la sempre sinistra i detestable raó d’estat contra la raó democràtica de la llibertat política catalana, amb la qual la claveguera vol barrejar una corrupció de les elits que no hi tenen res a veure. Se sabrà tot, escrivia Xavier Bosch. No sabeu pas, deia Andrea Camillieri. Val més que sigui així. Llums i taquígrafs perquè no se surtin mai amb la seva, perquè el tret de la guerra bruta els surti per la culata i perquè l’única por que puguem tenir sigui la de no sortir-nos-en. Una raó més per guanyar: derrotar la guerra bruta.

26/5/2017

ara


A la mateixa secció:


El delito de rebelión y la criminalización de la desobediencia no violenta


Castelló: Juicio contra sindicalista de CGT con petición de tres años de prisión por colgar en Facebook una foto de policías secretos


Miquel Ramos: ‘Si es repeteixen les agressions del Nou d’Octubre, ja serà massa sospitós’


Carles Perdiguero: “L’Estat s’està saltant les seves pròpies lleis en el conflicte polític a Catalunya”


EEUU: Nuestra alternativa al odio


9 d’octubre: CGT-PV condena la violencia fascista y exige la asunción de responsabilidades


"Derogar la ’ley mordaza’ no es suficiente". Expertos y juristas alertan a los diputados.


La maquinària repressiva de l’Estat contra el referèndum entra en un abisme legal


Autocriticar a los demás


No passaran

Creative Commons License Esta obra est� bajo una licencia de Creative Commons by: miquel garcia -- esranxer@gmail.com