contacte: anticapitalistes@anticapitalistes.net

 



 

Anticapitalistes
  
diumenge 21 de maig de 2017 | Manuel
Carrer de Guillem Agulló i Salvador, relat oficiós

Maria Isona

Dilluns quinze, en roda de premsa, la regidora de Cultura va desvetllar el resultat del projecte per a adequar la llista de carrers de València a la Llei de Memòria Històrica. Al mateix temps es feia públic quin seria l’espai dedicat a Guillem Agulló, el jove antifeixista assassinat per la ultradreta l’abril de 1993. Com que la localització em va sorprendre i no de manera agradable, vaig voler parlar amb la família. A l’altra banda de la línia telefònica em vaig trobar una Carme i un Guillem decebuts i cansats, amb la sensació que tot aquest tema del carrer en honor a Guillem estava resultant humiliant. I amb el seu permís explique com ha anat.

Carrer de Guillem Agulló i Salvador a la ciutat de València, ací va el relat oficiós, que no enganyós:

El mes d’abril del 2016 les Corts Valencianes van aprovar una declaració institucional per a reparar la memòria del Guillem i dies després era la ciutat de Barcelona qui feia públic que li posarien, a un dels seus carrers, el nom del jove.

Al cap de poc de temps ACPV començà una campanya a Change.org per a demanar a l’Ajuntament de València que no perdera el pas i dedicara un carrer al jove assassinat per la ultradreta.

El 2 de juny de 2016 una comissió integrada per Acció Cultural del País Valencià, Movimiento contra la Intolerancia, Comunitat Israelita de València, la Federació Maranatha d’Associacions Gitanes, Lambda, la Plataforma Ciutadana contra la Islamofòbia i Ververipén Roms por la Diversidad fa per registre d’entrada a l’Ajuntament de València una petició formal a l’alcalde Joan Ribó perquè dedique un carrer a la memòria del Guillem. Aquest era un clam que rebia el suport de bona part de la societat i al qual es va sumar un gran nombre de representants polítics, sindicals, de moviments socials, etc..

Cinc mesos després, i en absència de resposta oficial a la petició, la comissió decideix demanar per registre d’entrada una reunió amb l’alcalde Joan Ribó. La reunió es va produir quatre mesos després i els representants van ser rebuts per l’alcalde i les regidores de Cultura, Glòria Tello, i de Parcs i Jardins, Pilar Soriano. En aquest encontre els intregrants de la comissió tornaren a demanar als responsables del govern que dugueren avant la seua demanda.

Faig notar que fins al moment la família no ha participat directament en cap negociació, la família es va assabentar de la proposta de la comissió i va confiar en qui la integrava, entenent que està formada per associacions i moviments socials que defensen els valors de pluralitat, igualtat i integració, uns valors que eren fonaments de la lluita i l’activisme del jove Maulet.

La comissió des d’aleshores ha rebut excuses o pretexts que tractaven d’explicar la demorança a l’hora de fer oficial un carrer que commemore al Guillem.

Per una banda, no es trobava un carrer adient, segons sembla. L’ajuntament en va proposar un que la comissió va refusar per allunyat, anodí i amagat.

Per una altra banda, tot quedava en mans de l’Aula d’Història i Memòria Democràtica de la Universitat de València, a qui s’havia encarregat l’estudi i que, segons la regidora Tello, dotava d’aval científic el projecte, amb el qual la llista de carrers de la ciutat de València compliria amb la Llei de Memòria Històrica.

Més excuses: hi havia prioritat per posar noms de dona...i tant! Clar que hem de visibilitzar les dones, però una cosa no lleva l’altra, més quan es tracta d’un activista amb tarannà feminista.

Explicava la regidora Tello a la roda de premsa que s’han triat noms que no porten a conflicte, i ací causa molta alegria el fet que Joan Fuster deixe de ser considerat conflictiu, i tinga carrer al cap i casal, en substitució d’un feixista, però produeix molta pena que això no siga extensiu a Guillem, que també hauria de soterrar amb el seu nom un altre record tenebrós i indigne a la llista de carrers.

Dilluns 15 de maig, curiosament en l’aniversari de l’esclat d’un moviment, al qual segurament hagués parat atenció Guillem, pel seu caràcter social i indignat, la regidora de Cultura descobria quin era el carrer dedicat a l’activista, segons deia pactat amb familiars i comissió. Malauradament no es tracta d’un carrer o plaça pública al centre de la ciutat, ni substitueix cap nom feixista, es tracta d’un caminet, una senda, un vialet o placeta als jardins de Vivers, o siga, finalment, un lloc anodí i amagat que és el que sempre ha volgut evitar la comissió.

Tampoc es tracta d’una solució pactada, amb familiars (que no han participat a les negociacions i que únicament han rebut un contacte indirecte de la regidoria de parcs i jardins) i comissió (que ha fet palès que no era la seua proposta). Es tracta d’una notificació, que davant ha trobat un "vinga, feu el que vulgueu, ja ho deixem per impossible". Perquè ja cansa això de pidolar i pidolar.

Com és possible que després d’un reconeixement a les Corts, la ciutat de València faça aquesta empastifa? Com és possible que es facen orelles sordes a una petició que venia acompanyada d’un gran consens i un ampli suport? Perquè activistes com Fèlix del Rio o Just Ramírez tenen carrer i Guillem també activista no?

Per al Guillem, una senda que no apareixerà al llistat de carrers i que passarà tan desapercebuda com el carrer dels poetes del 36-39 que hi ha als mateixos jardins de Vivers. Podeu batejar carrers de València amb els noms de la poesia, la democràcia o la fotografia, però no ha estat possible un carrer per al Guillem, quan públicament s’hi havieu compromès a fer-ho. 51 noms nous per als carrers de València, alguns d’ells força merescuts, sense necessitar campanyes, ni recollides de signatures, ni demanar audiència, i amb el del Guillem res ha estat prou. Quina diferència amb el poble de Simat de la Valldigna, que ha nomenat la plaça d’entrada al monestir amb el nom del Guillem.

La paraula que ens ve al cap és: insuficiència. No és una promesa incomplida només a la família, és una promesa incomplida a tota la gent que ha fet pròpia la causa del Gullem...i després ens demaneu el vot útil... En fi, encara esteu a temps de redreçar aquest desficaci i no aprofundir en la humiliació a una família que mai ha donat l’esquena al nostre País. VOLEM UN CARRER!

Quantes vegades s’ha de trepitjar la memòria d’un jove assassinat? No sabeu de qui parlem? Allò que el va posar al punt de mira dels ultradretans va ser la defensa del nostre país, un país construït entre totes i tots, els d’ací i els que vénen de lluny i ens enriqueixen, un país fidel a les seues arrels i identitat, que és capaç d’integrar tothom, on ningú quede exclòs, on ningú quede sense sostre, sense pa, sense drets.

Els homenatges que ha rebut Guillem, per part del seu poble, sempre han estat a places públiques i en veu alta i clara, és eixe mateix poble el que no entén que un govern que es diu progressista, menystinga d’aquesta manera el Guillem. No el consideren mereixedor? Tenen por? Deia Fuster que quan la por no és innocent, ja no és por, és covardia.

Esperem que amb aquest relat oficiós quede tot clar i ras, que quede clar que la família no hi ha renunciat al carrer, així com no hi renuncia la gent que comparteix els valors del Guillem. Ens adonem que el temps de silenci no ha acabat per a tothom, esperarem temps millors amb la memòria ben viva, perquè la memòria és feroç, sobretot si és memòria de víctima.

No necessitem que l’Ajuntament de València ens done una senda, fa 24 anys que Carme, Guillem, Betlem i Carmina caminen sense baixar la cara per una camí de dignitat, i sempre que volten a mirar, ens troben a nosaltres seguint les seues petjades.

21/5/2017

laveupv


A la mateixa secció:


Vecinas y obreras, décadas de lucha silenciada


Joan Peiró, un anarcosindicalista forjat en el cooperativisme


Joan Pau Fàbregas (1893-1966), impulsor del Decret de Col·lectivitzacions i Control Obrer de Catalunya (1936).


Memoria del movimiento obrero asambleario de la década de 1970


Anoten bien su nombre: Carlos Slepoy, el abogado de los Derechos Humanos


Las luchas obreras autónomas en los puertos durante la transición


Alacant: Una concentració retorna la placa del carrer Miquel Grau.


Crónica de una lucha por el empleo: Reinosa 1987


La Chanca d’Almeria, un model d’autogestió popular entre barraques


Roca 77, la vaga oblidada: "ens van voler enterrar, però no sabien que érem llavor"

Creative Commons License Esta obra est� bajo una licencia de Creative Commons by: miquel garcia -- esranxer@gmail.com