contacte: anticapitalistes@anticapitalistes.net

 



 

Anticapitalistes
  
dimecres 26 d’abril de 2017 | Manuel
Per una perspectiva radical a Europa. Pròleg del llibre ’Sobiranies: una proposta contra el capitalisme’ (Espai Fàbrica, 2017)

Costas Lapavitsas

Després de seixanta anys d’expansió, la Unió Europea (UE) es troba actualment en una cruïlla històrica. L’activitat econòmica s’ha contret durant anys, amb una caiguda de la inversió i una desocupació permanentment alta. A Grècia i el Regne d’Espanya, la desocupació ha atès nivells extraordinaris, mentre la proporció dels salaris en el producte nacional, generalment, ha minvat. Les onades d’immigrants i refugiats han mostrat que la UE és fonamentalment inhospitalària amb els pobres que hi arriben des de les fronteres meridionals i orientals, mentre que les seves institucions estan esguerrades pels prejudicis i el racisme. La part musulmana dels països del pinyol de la UE se sent sota la pressió dels mecanismes de l’estat, incloent-hi les forces de seguretat. I, al capdamunt de tot, les pràctiques democràtiques han rebut una forta sacsejada, amb la burocràcia de Brussel·les com més va més distanciada de les preocupacions del poble treballador.

Un ressorgiment de demandes de quotes més grans de sobirania popular i nacional travessa el continent. La UE sempre ha estat un projecte que opera de dalt a baix i no ha assolit mai veritable suport popular. Arreu del continent, la classe treballadora i els estrats populars tornen a reaccionar contra les pràctiques de la UE. Malauradament, la seva reacció ha estat dominada per la dreta o fins i tot l’extrema dreta. La Gran Bretanya ja ha votat en favor de sortir de la UE, el seu poble treballador demana sobirania i més control sobre la vida social, tot i que sigui sota el lideratge de la dreta. A França, un partit d’extrema dreta amb suport massiu fa crides a abandonar la UE. A molts països se senten poderoses veus de rebuig des de la dreta de l’espectre polític.

L’esquerra, que, històricament, ha estat una veu crítica amb la UE, sembla perduda en les paraules. Bona part es troba del tot compromesa amb la noció d’europeisme i es postula a si mateixa com a defensora de la UE, encara que sigui demanant una Europa social. Aquesta és una elecció políticament desastrosa.

El fracàs històric de la unió econòmica i monetària (UEM) europea ha estat fonamental per a la crisi oberta a la UE. La moneda comuna, introduïda al final de la dècada de 1990, ha danyat les economies i les societats de la UEM, especialment la seva perifèria interna, incloent-hi Grècia, Portugal i el Regne d’Espanya. Les polítiques aplicades des de 2010 per a afrontar la crisi de la UEM han minat cada cop més la mateixa UE. Per sobre de tot, la crisi de la dècada de 2010 de la unió monetària ha mostrat la manca de democràcia en el si de la UE i la seva naturalesa profundament jeràrquica.

Alemanya ha emergit com a poder dominant de la UEM, que afaiçona les polítiques i posicions de la UE. El seu ascendent no l’hi ha donat el pes relatiu de la seva economia o la seva suposada eficiència. Més aviat s’ha basat en l’extraordinària moderació salarial interna des de mitjan dècada de 1990, amb el manteniment d’una inflació baixa i la consecució d’un avantatge competitiu enorme per a les seves exportacions en el si de la UEM. A Alemanya, el capital ha guanyat una batalla decisiva al treball, atès que s’ha apropiat dels guanys en la productivitat que s’han produït durant aquest període. Les grans empreses alemanyes s’han beneficiat de la UME, mentre que els assalariats s’han mantingut sota salaris restringits i han hagut de fer front a condicions laborals precàries i insegures. El resultat macroeconòmic n’ha estat un enorme superàvit per compte corrent, fins i tot si l’economia interna ha tingut un desenvolupament decebedor. Altres països, majoritàriament la perifèria interna de la UEM, han estat incapaços de competir amb Alemanya i han enregistrat dèficits externs i un rendiment intern feble.

En resum, Alemanya ha seguit una peculiar política de neomercantilisme en el si de la UEM, la qual ha afavorit els interessos dels seus grans exportadors, a costa dels treballadors i la població, en general. A la dècada de 2010, la principal font del superàvit extern d’Alemanya s’ha desplaçat al mercat de fora de la UEM, però les seves polítiques internes no han canviat i els exportadors alemanys s’han continuat beneficiant de la feblesa de l’euro. La relació entre el capital i el treball a Alemanya ha continuat sent la feblesa principal de la UEM.

Durant la dècada de 2000, els dèficits externs entre els països de la UEM es van finançar amb fluxos crediticis procedents dels països que tenien superàvit. Aquests fluxos van prendre formes diverses: prestadors privats a l’estat; bancs a l’estat; bancs entre si; prestadors privats a bancs. Les decisions de préstec individual dels agents estaven associades a un reguitzell de motius i obligacions no necessàriament relacionats amb el dèficit extern. El resultat final en va ser el finançament del dèficit extern.

Significativament, al començament de la dècada de 2000, els tipus d’interès nominals van convergir ràpidament, la qual cosa comportà una caiguda substancial dels tipus reals per als països perifèrics i provocà un augment ràpid del crèdit. Tanmateix, a la perifèria, els tipus d’interès real van romandre més baixos que al centre, atès que, en aquests, la inflació hi era més alta. Així, el creixement del crèdit intern a la perifèria el van incentivar, majoritàriament, bancs interns que aprofitaven més la liquiditat abundant proporcionada pel Banc Central Europeu (BCE) que no influxos de capital financer estranger. Aquest fenomen enlloc es va donar de manera més pronunciada que al Regne d’Espanya, on els bancs interns finançaren una bombolla immobiliària enorme.

Els fluxos externs de crèdit i l’expansió del crèdit intern van redundar en una gran acumulació de deute als països perifèrics. La combinació entre deute extern i intern va variar considerablement d’un país a l’altre, com també la distribució del deute entre creditors privats i públics. Tanmateix, el model general d’acumulació de deute ha mostrat semblances considerables. El detonant immediat de la crisi a la zona euro a la dècada de 2010 va ser la incapacitat de diversos països perifèrics per a pagar el seu deute extern. La crisi va sorgir com una revocació sobtada dels fluxos de capital privat, la qual cosa expulsà dels mercats internacionals els estats de Grècia, Irlanda i Portugal. Al Regne d’Espanya li va venir d’un pèl.

Per afrontar la crisi de la UEM, la UE ha imposat dures polítiques d’austeritat i deflació salarial, com també la desregulació dels mercats i privatitzacions, suposadament per garantir el creixement. Això ha evitat canvis institucionals que haurien pogut posar pressió sobre Alemanya. Concretament:

Hi havia una provisió fàcil de liquiditat des de la UE als bancs. El rol de proveïdor excepcional de liquiditat el va assumir el BCE.

Es va rebutjar la condonació de deute, especialment la possibilitat de cancel·lació de capital. Cap estat de la UEM volia acceptar responsabilitats pel deute d’un altre.

L’ajut es va proporcionar fora dels mercats financers internacionals, a través de mecanismes ad hoc. De mica en mica, la unió monetària ha adquirit un marc institucional permanent per a aquesta tasca: el Mecanisme Europeu d’Estabilitat (MEE).

Els països deutors van ser obligats a assolir estabilitat fiscal mitjançant la imposició de l’austeritat, és a dir, a través de la reducció de la despesa pública i l’augment d’impostos.

En suma, els costos de la crisi es van traslladar, en gran part, als països deutors més que no als creditors. A més a més, es va considerar que la pèrdua de competitivitat dels països perifèrics es devia a la manca de «reformes» internes. En conseqüència, els canvis institucionals que han tingut lloc a la UEM des de l’esclat de la crisi no han millorat, sinó que han empitjorat el règim disfuncional de la unió monetària. Específicament:

S’ha endurit la disciplina fiscal, fent de l’austeritat el principi rector de la UEM. El Pacte per l’Estabilitat i el Creixement s’ha fet més feixuc que no el Pacte Fiscal Europeu, adoptat l’any 2012.

Se suposa que la competitivitat s’ha d’assolir, principalment, mitjançant les baixades de salaris, la privatització dels actius públics i la desregulació dels mercats. Així, un programa de creixement neoliberal ha complementat el predomini de la política d’austeritat.

El MEE, de mica en mica, s’ha convertit en un mecanisme per a lluitar contra futures crisis de deute. És un fons democràticament irresponsable dotat d’una caixa de guerra a utilitzar d’acord amb criteris de condicionalitat.

A més a més, suposadament, es faria front a la fragilitat dels bancs amb la unió bancària, incloent-hi el Mecanisme Únic de Supervisió (MUS) i el Mecanisme Únic de Resolució (MUR). Per ser més precisos:

El MUS opera sota el guiatge del BCE, que té la facultat de fer tests d’estrès a partir dels quals pot imposar requeriments d’adequació de capital i canviar la gestió del banc.

El MUR té jurisdicció sobre tots els bancs sotmesos al MUS i està dissenyat per a gestionar bancs en fallida. Alguns fons de rescat es recaptarien a través de contribucions bancàries. A curt termini, s’hi inclou la provisió per al rescat propi de bons bancaris en mans privades i fins i tot dipòsits bancaris en cas de fallida.
Cal remarcar que la suposada unió bancària no és cap unió real. La prova real per als bancs sempre arriba en el moment de fallida i té a veure amb la provisió de fons per a protegir dipòsits, sostenir capital i retirar dels balanços partides fallides. El proveïdor típic d’aquests fons ha estat l’estat nacional. El MUR representa un compromís feble, atès que no han substituït l’estat nacional amb un cos transnacional amb prou poders. És probable que el compromís fracassi quan topi amb el primer obstacle.

En suma, la crisi de la zona euro no s’ha resolt de manera definitiva i final. La perifèria de la UEM s’ha esmorteït mitjançant recessió i austeritat, però el problema fonamental del desequilibri de competitivitat ha reaparegut entre Alemanya i els països centrals de França i Itàlia, als quals s’ha estès l’estancament, atesa la seva incapacitat per a competir amb Alemanya en el si de la UEM. Aquesta és la veritable feblesa de la Unió Europea i la font més profunda de la seva crisi històrica.

La UEM es troba més enllà del rescat i pertoca a l’esquerra, particularment a la de la perifèria, de proposar estratègies de sortida que protegeixin els interessos del poble treballador i les economies nacionals dels estats perifèrics. També és tasca de l’esquerra dels estats del centre el fet de considerar opcions alternatives per a organitzar transaccions internacionals i pagaments entre els estats europeus per a evitar la tornada a la competició entre estats nacionals. No s’ha de permetre que el mercat dicti els termes del debat entre els estats europeus.

El fet de sortir de la zona euro seria una tasca difícil a curt termini, però els problemes són manejables en la mesura que hi hagi una mica de planificació, preparació i determinació. En coherència amb això, és cabdal recordar que les dificultats a curt termini no són mai cap bona raó per a defugir d’emprendre una acció que tindria beneficis per a l’economia i la societat a termini mitjà i llarg.

El fet de sortir de la UEM també actuaria com a detonant per a una estratègia de desenvolupament a termini mitjà en favor del poble treballador i dels estrats pobres de la societat. Per reduir la desocupació, cal una política d’estímul de la demanda interna que comenci aixecant el consum públic. En les condicions actuals, el risc d’inflació és mínim. La demanda també s’hauria d’estimular amb el reajustament del sistema fiscal en la direcció de més progressivitat. Sobre aquesta base, els països perifèrics podrien adoptar una estratègia industrial per a alterar l’estructura de les seves economies en favor d’un creixement més gran de la productivitat, dels ingressos i de l’ocupació. Una reconstrucció tan radical com aquesta de la política requereix enfrontar-se, com a mínim, amb les directives de la UE sobre inversió i comerç. Aleshores, la correlació de forces socials i polítiques podria començar a canviar a favor de la classe treballadora, del combat contra el capitalisme i en la direcció del socialisme.

Europa necessita urgentment idees i iniciatives noves, que trenquin amb els enfocaments que han fracassat durant les quatre últimes dècades. La UE i la UEM han demostrat que són mecanismes poderosos perquè el capital controli el treball. La pèrdua de sobirania popular i nacional ha creat una correlació de forces a Europa profundament problemàtica que ha portat a una crisi històrica. L’esquerra, a la perifèria i al centre, ha de proposar urgentment programes i idees que siguin capaços de restaurar la sobirania o canviar la societat en favor dels treballadors i els pobres i eliminar les relacions de domini entre estats. No hi ha res més necessari que reequilibrar totalment la societat i la política d’acord amb els interessos dels assalariats. Aquesta és també la via per a impedir el ressorgiment de l’extrema dreta a Europa. Per a aquest objectiu, les institucions de la UE no serviran mai.

Març 2017

directa

L’economista grec Costas Lapavitsas és professor a la Universitat de Londres SOAS (Escola d’Estudis Orientals i Africans) i periodista col·laborador del diari londinenc The Guardian. Les seves recerques en economia inclouen la relació entre les finances i el desenvolupament, l’estructura dels sistemes financers i l’evolució i el funcionament del sistema econòmic japonès. És l’anti-Varoufakis.


A la mateixa secció:


El Kurdistán libertario nos atañe


Entrevista con Eric Toussaint: Para mantener una línea de cambios profundos, es fundamental la autoorganización de la población y la presión popular sobre los gobiernos


Mélenchon, Francia Insumisa, populismo


Catalunya: ¿De comunes a eurocomunes?


1917-2017. Repensar la revolución


Euskal Herría: Asamblea de EH Bildu, las formaciones se comprometen a "pasar de ser una coalición a un sujeto político"


Francia: ¿Ponemos el grito en el cielo sobre Poutou en nombre del voto útil?


El capitalismo es poder, no economía (Abdullah Öcalan)


Elecciones Francia, Poutou: “Votar por el NPA para dar confianza al conjunto de los explotados”


Anticapitalismo y nueva izquierda

Creative Commons License Esta obra est� bajo una licencia de Creative Commons by: miquel garcia -- esranxer@gmail.com