contacte: anticapitalistes@anticapitalistes.net

 



 

Anticapitalistes
  
dimecres 26 d’abril de 2017 | Manuel
Ciència: eina neutra o política?


La ciència moderna occidental és considerada normalment com una feina objectiva que realitzem unes persones que anomenem científiques. En general, la descripció clàssica del mètode científic descriu el treball científic a partir de l’observació fidel de la realitat d’on s’extreuen lleis, es comproven experimentalment i finalment aquestes són refutades o s’accepten com a teories que descriuen la ’realitat’. El positivisme (creença que l’únic coneixement vertader és a través de l’observació i l’experiència) juntament amb el realisme científic (la visió filosòfica que creu que la ciència descriu o pot descriure la realitat tal com és) conformen una ideologia dominant de les ciències que parteix del suposat que l’observació captaria les coses tal com són sense que intervingui cap element humà o influència social, que podem veure, entendre, la realitat exactament com és i que aquesta observació seria l’única via de coneixement verdader.

Observació objectiva?

Observar implica descriure el que s’està observant (l’objecte) referint-nos a nocions prèvies a l’observació: mirem el món amb un cert nombre d’idees preconcebudes, representacions, models o mites. Per tant, una observació és una interpretació; observar és una forma de llegir, està influït per la nostra llengua, la nostra cultura, i per totes les estructures de poder (sistemes d’opressió) que ens fan veure el món d’una o d’altra manera a través de normes socials que ens diuen el que és o no és ’normal’ (com és l’heterosexualitat, que l’home sigui superior a la dona, o que un cos determinat hagi de ser assignat a un gènere concret).

Vist d’aquesta manera, referir-se a l’objectivitat com a l’observació de les coses tal com són realment, de forma neutra, és una ficció. L’observació és una interpretació entre la persona que observa i l’objecte que és observat, i l’objectivitat no és absoluta, sinó relativa a una cultura: dir que una cosa és objectiva és situar-la en un esquema comú de percepció i comunicació d’una cultura.

Referir-se a l’objectivitat com a l’observació de les coses tal com són realment, de forma neutra, és una ficció

Observar també implica seleccionar: escollim els nostres objectes d’estudi descartant un munt de possibles objectes que decidim (la majoria de vegades inconscientment) no observar. Aquesta selecció pot venir donada per la pròpia preconcepció d’aquests objectes (com que ja tenim un marc teòric format ens serà més fàcil escollir els objectes que ja formin part d’aquest marc) o bé perquè siguin objectes que corresponen a uns certs interessos ideològics i/o econòmics.

Per tant, observar no és situar-se passivament davant del món tal com és. Definint així l’observació amaguem la part important en què el subjecte que observa (i tot l’entramat social que el sosté) pren durant l’observació i el que fem és absolutitzar la visió científica legitimant decisions ideològiques, socials, polítiques o ètiques sobre raonaments científics que es pretenen neutres o absoluts.

Les metàfores i racionalitat científica

La ciència, en fer servir la cultura per a observar, definir o interpretar, està plena de metàfores: utilitza conceptes que existien prèviament en la nostra cultura per a referir-se també a nous conceptes en ciència fent un paral·lelisme entre elles. Per exemple, en física s’han agafat del llenguatge corrent les nocions de força i de treball. Tot i així, hi ha moltes d’aquestes metàfores que tenen càrregues molt més grans relacionades amb estructures de poder, com per exemple, quan al llarg de la història de la biologia cel·lular es va explicar la unió de l’òvul i l’espermatozou a través d’estereotips assignats com a femenins i masculins: anomenant els espermatozous com a "armes" o "pretendents" que "lluiten" i van a buscar a l’òvul contra corrent, on aquest espera "passivament" i atrau un munt d’ells, on sembla que finalment només un aconsegueix "fertilitzar" l’òvul, on aquest a la vegada "tanca les portes" a altres "pretendents".

I tot el que al principi són metàfores, càrregues culturals, quan passen a ser acceptades i sostingudes passen a veure’s com a racionalitats o objectivitats. Moltes de les metàfores o les representacions escollides no són a l’atzar, normalment reprodueixen allò que les estructures de poder representen. Per tant, la ’racionalitat científica’ és un concepte abstracte que pot estar representant la visió de les classes dominants, aquelles persones que ja de per sí mateixes estan en una posició de privilegi respecte les estructures de poder (l’home cis heterosexual blanc sense diversitat funcional neurotípic de classe mitjana/alta, etc.). Això no vol dir que totes les persones que fem ciència tinguem tots els privilegis, sinó que el que els estudis, les conclusions, que perduren, que s’accepten, són aquells que encaixen millor en les estructures de poder, que ajuden a sustentar-les o que provenen d’ella.

Durant els processos que porten al conjunt de la comunitat científica acceptar o no una teoria entren elements de tot tipus, des de les estructures abans esmentades, passant per relacions de força considerant aspectes ideològics i econòmics, ambicions professionals, pressupostos filosòfics, etc. Per posar un exemple simple, si un resultat té lloc en un laboratori de renom, hi ha més possibilitats que s’accepti que si ocorre en un laboratori poc conegut. O encara pitjor si es tracta d’un laboratori d’un país no europeu ni dels Estats Units.

Quan una teoria científica ha sigut acceptada, es tendeix a dir que és, que sempre ha sigut, racional. És més, quan s’expliquen moltes de les teories científiques es reconstrueix la història per a fer-la més fidel al ’mètode científic’. Però moltes de les teories acceptades en l’actualitat no han sigut extretes segons aquests mètodes. Per exemple, en el raonament de Newton hi havia tants raonaments filosòfics i teològics com ’científics’, i la distinció entre aquests tipus de raonaments s’ha fet després.

La representació del món

La ciència moderna occidental està molt unida a la visió (que prové de les classes dominants) que som individus externs al món que ens envolta i accedim al nostre entorn per obtenir el que necessitem. Aquesta visió és la que ens fa creure que l’observació pot ser objectiva i neutra al veure’ns com éssers externs a tot el que estem observant. Aquesta visió també fomenta la voluntat d’explotació i dominació de tot el nostre entorn (ja que l’entorn és un objecte on anem només a cobrir les nostres necessitats) i la ciència és una eina que s’utilitza també per aquesta finalitat.

La ’racionalitat’, ’objectivitat’ i ’neutralitat’ sovint emmascaren les ideologies que existeixen darrere del fet científic

Obviar tot això col·locant un mantell de racionalitat, objectivitat i neutralitat és una forma d’emmascarar les ideologies que existeixen darrere d’allò científic, proclamant així el seu saber exempt d’ideologies i que mereixi d’aquesta forma que se la tingui en compte de manera privilegiada per a resoldre problemes.

El perill de l’apolitització de la ciència

Ens costa molt acceptar la càrrega ideològica i social que té la ciència. Una de les grans pors que tenim és la de perdre una suposada eina objectiva i lliure d’ideologies. Però precisament aquest és el problema principal de la ciència: contemplar-la neutra i lliure d’ideologies. Res és lliure d’ideologies, i creure que ho pot ser és apolititzar-la i lligar-la al pensament neoliberal (ja sabem que tot el despolititzat queda per defecte al servei dels que tenen el privilegi). El que hem de fer és començar a acceptar que tenim ideologies i que és important saber com utilitzar eines com la ciència a través d’aquestes ideologies, posicions crítiques, polítiques o ètiques. També hauríem de començar a reflexionar al servei de qui està la ciència, a qui ajuda i des de quina posició (no és el mateix patologitzar allò transsexual que des d’una posició de privilegi cis gènere, que posar la ciència al servei de persones trans cedint-les la veu en el procés). El problema no és fer ciència, el problema és donar-li tant de poder i privilegi a alguna cosa considerant-la neutra. Res hauria de tenir tant de poder i tant de privilegi. I res hauria d’estar tan apolititzat.

19/4/2017

Natàlia Climent és llicenciada en física i doctora en enginyeria

directa


A la mateixa secció:


Economía internacional: Todo va muy bien, señora marquesa


La repercusión de la revolución rusa en el estado español.


"Se atrevieron"


El papel determinante de la deuda en la historia


¿El neoliberalismo funciona?


Treinta años después de la Revolución rusa (1947)


Identitat nacional i feminisme: pertinença, comunitat i llibertat


La colosal deuda privada de la empresas estará en el corazón de la próxima crisis financiera


Valor, clases y capital: La conferencia de Materialismo Histórico 2017


El debate sobre Kronstadt es actual

Creative Commons License Esta obra est� bajo una licencia de Creative Commons by: miquel garcia -- esranxer@gmail.com