contacte: anticapitalistes@anticapitalistes.net

 



 

Anticapitalistes
  
dissabte 15 d’abril de 2017 | Manuel
Socialisme i nacionalisme (1897), i altres dos articles de James Connolly


James Connolly fue un destacado dirigente político y sindical del republicanismo socialista irlandés. Participó al frente del Ejército Ciudadano Irlandés –la milicia obrera que ayudó a fundar– en la insurrección de Pascua de 1916 que pretendía proclamar la República de Irlanda como Estado independiente del Reino Unido. Condenado a muerte por un tribunal militar, fue ejecutado por un pelotón de fusilamiento en la prisión de Kilmanhaim el 12 de mayo de 1916.

"Sí, amigos, los gobiernos en la sociedad capitalista no son más que los comités de los ricos para administrar los asuntos de la clase capitalista." James Connolly, "The Irish Worker" 29 de agosto 1915

En esta página se publican tres artículo de Connolly: Socialisme i nacionalisme, Socialisme i nacionalisme irlandès y El Socialismo Básico


Socialisme i nacionalisme (1897)

Socialisme i nacionalisme se publicó originalmente en la revista Shan Van Vocht en enero de 1897. Aquesta versió en català ha estat publicada per marxists.org. En castellano abajo (con notas de los traductores)

A la Irlanda actual hi treballen tot un conjunt d’organitzacions que volen preservar el sentiment nacional dins els cors de la gent.

Aquestes organitzacions, ja siguin moviments per la llengua irlandesa, societats literàries o comitès de commeracions, fan un treball de gran profit per aquest país en ajudar a evitar l’extinció de la preciada història racial i nacional, de la llengua i de les característiques del nostre poble.

Tot i amb tot, hi ha el perill que una adhesió massa estricta als seus actuals mètodes de propaganda, i l’oblit resultant dels aspectes tangibles, només aconsegueixen estereotipar els nostres estudis històrics com una adoració del passat, o bé fer cristal·litzar el nacionalisme en una tradició - certament gloriosa i heroica, però a la fi una simple tradició.

Actualment les tradicions poden, i freqüentment ho fan, aportar materials per un martiri gloriós, però mai poden ser prou fortes com per conduir la tempesta d’una revolució triomfant.

Si el moviment nacional dels nostres dies no és una simple reposició de les velles i tristes tragèdies de la nostra història passada, cal que es mostri capaç d’estar a l’alçada de les exigències del present.

Cal que es demostri al poble d’Irlanda que el nostre nacionalisme no és simplement una idealització malaltissa del passat, sinó que també pot formular una resposta clara i definida als problemes actuals i un ideari polític i econòmic capaç d’ajustar-se a les necessitats del futur.

Aquest ideal concret polític i social s’aportarà millor, segons crec, per l’acceptació sincera per part dels nacionalistes més seriosos de la república com el seu objectiu.

No d’una república, com la de França, on una monarquia capitalista amb cap electiu parodia els aborts constitucionals d’Anglaterra, i en oberta aliança amb el despotisme moscovita llueixen descaradament la seva apostasia de les tradicions revolucionàries.

No d’una república com la dels Estats Units, on el poder de la bossa ha establert una nova tirania sota l’aparença de la llibertat; on, cent anys després de la marxa del darrer casaca roja que contaminava els carrers de Boston, els terratinents i financers britànics imposen sobre els ciutadans americans una servitud que deixa en una broma els impostos d’abans de la revolució.

No! La república que voldria que tinguessen els nostres compatriotes com a ideal hauria de ser una mena que la simple menció del seu nom servís per sempre com a far pels oprimits de qualsevol terra, que per sempre sostingués una promesa de llibertat i d’abundància com a recompensa dels esforços que es facen per ella.

Pel pagès propietari, esclafat d’una banda pels latifundistes i de l’altra per la competència americana, com si fossen rodes de moldre; pels obrers assalariats de les ciutats, que pateixen les exaccions del capitalista esclavitzador i pel treballador del camp, deixant-se la vida per un salari que amb prou feines li arriba per mantenir junt cos i ànima; de fet per qualsevol dels milions d’esforçats sobre la misèria dels quals s’aixeca l’esplendida fàbrica visible de la nostra civilització moderna, la República Irlandesa es convertiria en un mot per conjurar - un lloc de trobada pels desafectes, un asil pels oprimits, un punt de partida pels socialistes entusiastes de la causa de la llibertat humana.

Aquesta vinculació entre les nostres aspiracions nacionals i les esperances dels homes i les dones que han aixecat el penó de la revolta contra aquest sistema capitalista i latifundista, del que l’Imperi Britànic n’és l’exponent més agressiu i el defensor més decidit, no hauria de ser, de totes totes, un element de discòrdia dins les files dels nacionalistes més seriosos, hauria de posar-nos en contacte amb els reservoris frescos de força física i moral suficients per portar la causa d’Irlanda cap a una posició més senyera que la que mai ha ocupat d’ençà els temps de Benburb.

Algú podria dir que l’ideal d’una república socialista, que impliqués, com ho fa, una revolució política i econòmica de ben segur allunyaria de nosaltres el recolzament de l’aristocràcia i de la classe mitjana, als quals els atemoriria la pèrdua de les seves propietats i privilegis.

Què vol dir aquesta objecció? Què cal que ens conciliam amb les classes privilegiades d’Irlanda!

Però només podreu desarmar la seva hostilitat assegurant-los que en una-Irlanda-lliure els seus ’privilegis’ no es veuran afectats. És a dir, cal que els garantiu que quan Irlanda sigui lliure de la dominació estrangera, els soldats verds irlandesos custodiaran els beneficis fraudulents del capitalista i del terratinent lluny de ’les magres mans dels pobres’ tant implacablement i efectiva com ho fan ara els emissaris escarlates d’Anglaterra.

Únicament sota aquesta base s’hi us uniran les classes. Esperau que les masses lluitin per aquest ideal?

Quan parlau d’alliberar Irlanda, només us referiu als elements químics que composen el sòl d’Irlanda? O us referiu al poble irlandès? Si us referiu a aquest darrer, de què proposau alliberar-los? De la dominació anglesa?

Però tots els sistemes d’administració política o de maquinària governamental no són més que el reflexe de les formes econòmiques hi ha a sota.

La dominació anglesa a Irlanda no és res més que el símbol del fet que els conqueridors anglesos en el passat imposaren en aquest país un sistema de propietat basat en l’expoli, el frau i l’assassinat: això, com l’actual exercici dels ’drets de propietat’ originats llavors, implica la pràctica continuada d’un expoli i frau legalitzats, i la dominació anglesa s’esdevé com la forma més adeqüada de govern per a protegir aquest expoli, i un exèrcit anglès resulta ser l’eina més adient per la qual executar l’assassinat judicial quan les ports de les classes propietàries ho exigesquen.

El socialista que destruiria de socarrel tot aquest sistema brutalment materialista de civilització, que com la llengua anglesa hem adoptat com a propi, és, tal i com ho veig, un enemic per la dominació i la tutela angleses, més mortífer que el pensador superficial que s’imagina que és possible reconciliar la llibertat irlandesa amb aquestes formes insidiosesi alhora desastroses de subjecció econòmica - la tirania dels terratinents, el frau capitalista i la bruta usura; fruits verinosos de la conquesta normanda, la dolentíssima trinitat, de la qual Strongbow i Diarmuid MacMurchadha - un lladre normand i un traïdor irlandès - en foren els primers precursors i apòstols.

Si bandejau l’exèrcit anglès demà i hissau la bandera verda sobre el castell de Dublin, a no ser que començau a organitzar la república socialista els vostres esforços seran debades.

Anglaterra encara us governaria. Us governaria a través dels seus capitalistes, a través dels seus terratinents, a través dels seus financers, a través de tota la xarxa d’institucions individualistes i mercantilistes que ha plantat en aquest país i regat amb les llàgrimes de les nostres mares i la sang dels nostre màrtirs.

Anglaterra encara us governaria fins a ensorrar-vos, fins i tot encara que els vostres llavis ofereixin un homenatge hipòcrita a l’urna d’aquella llibertat a la que hauríeu traït.

El nacionalisme sense socialisme - sense una reorganització de la societat sobre la base d’una forma superior i més desenvolupada d’aquella propietat comuna que jeia sota l’estructura social de l’antiga Erin - només és una recreació nacional.

Seria equivalent a una declaració pública de què els nostres professors han reeixit a inocular-nos les seves perverses concepcions de justícia i de moralitat fins al punt que hem decidit fer-les nostres, i que ja no necessitem cap exèrcit estranger que ens les imposi.

Com a socialista estic preparat per fer tot el que un home pugui fer per aconseguir per la nostra pàtria el que es mereix - independència; però si em demaneu que canvii una lletra de les reclamacions de la justícia social, per tal de conciliar-nos amb les classes privilegiades, llavors cal que em negui.

Una acció així no seria ni honorable ni factible. Cal que mai no oblideu que no arriba al cel qui marxa al costat del diable. Cal que proclamem obertament la nostra fe: la lògica dels fets és amb nosaltres.


Socialismo y nacionalismo

James Conolly

En Irlanda actualmente varios organismos trabajan por la preservación del sentimiento nacional en los corazones del pueblo.

Sin duda, estos organismos, ya sean movimientos por la conservación del gaélico, sociedades literarias o comités para la conmemoración de hechos históricos, están haciendo un trabajo de perdurable beneficio para este país ayudándole a salvar de la extinción su historia nacional y racial,[1] su lengua y las características de su pueblo.

Sin embargo, existe el riesgo de que una adhesión demasiado estricta a sus actuales métodos de propaganda y la consiguiente negligencia de temas cotidianos pueda acabar malogrando nuestros estudios históricos, estereotipándolos y convirtiéndolos en una adoración del pasado o cristalizando el nacionalismo en una tradición sin duda heroica y gloriosa, con todo una tradición tan sólo.

Las tradiciones pueden proporcionar, y con frecuencia ése es el caso, el material para un martirio glorioso, pero nunca pueden ser lo suficientemente fuertes como para cabalgar sobre la tormenta de una revolución exitosa.

Si el movimiento nacional de nuestros días no busca solamente volver a protagonizar las viejas tragedias de nuestro pasado, debe ser capaz de alzarse al nivel de las exigencias del momento presente.

Ha de demostrar al pueblo de Irlanda que nuestro nacionalismo no es exclusivamente una idealización mórbida del pasado, sino que es capaz de formular una respuesta diferente y sin ambages a los problemas del presente y un programa político y económico capaz de ajustarse a las necesidades del futuro.

Creo que la franca aceptación de la república como objetivo por parte de los más sufridos nacionalistas proporcionará del mejor modo este ideal político y social concreto.

No una república como la de Francia, donde una monarquía capitalista con un presidente electo parodia los abortos constitucionales de Inglaterra y, en alianza abierta con el despotismo moscovita, alardea descaradamente de su apostasía de las tradiciones revolucionarias.

No una república como la de Estados Unidos, donde el poder de la billetera ha establecido una nueva tiranía bajo las formas de libertad; donde, cien años después de que los pies del último casaca roja británico ensuciasen las calles de Boston, los terratenientes y hombres de finanzas han impuesto a los ciudadanos norteamericanos una servidumbre en comparación con la cual el impuesto de los días anteriores a la revolución era una mera bagatela.

¡No! La república que querría establecer para mis compatriotas debería ser aquella cuya mera mención fuera en todo momento como un rayo de luz para los oprimidos de todos los países, que mantuviera en todo momento la promesa de libertad y riqueza como recompensa por los esfuerzos en su nombre.

Al agricultor arrendatario, que se encuentra atrapado entre los terratenientes por una parte y la competición estadounidense por la otra, atrapado entre ambas muelas de este molino; a los trabajadores asalariados de las ciudades, que sufren las exacciones del impulso esclavista capitalista; a los jornaleros, que trabajan duramente toda su vida por un salario apenas suficiente para sustentar el cuerpo y el alma; de hecho, para todos y cada uno de los millones de esforzados trabajadores, sobre cuya miseria se sostiene el tejido aparentemente brillante de la civilización moderna, la República irlandesa puede ser una palabra que conjure su sufrimiento, un punto de encuentro para los desafectos, un refugio para los oprimidos, un punto de partida para los socialistas, entusiastas de la causa de la libertad humana.

Este vínculo de nuestras aspiraciones nacionales con las esperanzas de hombres y mujeres que han izado el estandarte de la revuelta contra el sistema capitalista y latifundista, del cual el Imperio británico es el más agresivo y resuelto defensor, en ningún caso debería suponer un elemento de discordia entre las filas de los nacionalistas más serios, sino que debería servirnos para ponernos en contacto con los frescos depósitos de fuerza física y moral suficientes para elevar la causa de Irlanda a una posición más avanzada de la que ha ocupado desde el día de Benburb.[2]

Podrá alegarse que el ideal de una república socialista, implicando, como implica, una revolución política y económica, alienará seguramente a nuestros partidarios de clase media y aristócratas, que temerán la pérdida de sus propiedades y privilegios.

¿Qué significa esta objeción? ¡Que debemos conciliar con las clases privilegiadas de Irlanda!

Pero sólo puede desarmarse su hostilidad asegurándoles que en una Irlanda libre sus “privilegios” no se verán afectados, es decir, debe garantizárseles que, cuando Irlanda sea libre de todo dominio extranjero, los soldados irlandeses, vestidos de verde, protegerán las ganancias fraudulentas de los capitalistas y terratenientes de las “huesudas manos de los pobres” del mismo modo que, sin remordimientos, hacen los emisarios de Inglaterra hoy con sus uniformes escarlata.

Esas clases no se os unirán sobre ninguna otra base. ¿Y esperáis que las masas luchen por este ideal?

Cuando habláis de liberar Irlanda, ¿os referís a los elementos químicos que componen el suelo de Irlanda? ¿U os referís al pueblo irlandés? Si os referís a este último, ¿de qué proponéis liberarlo? ¿Del dominio de Inglaterra?

Todos los sistemas de administración política y la maquinaria gubernamental no son sino un reflejo de las formas económicas subyacentes.

El dominio inglés en Inglaterra no es sino símbolo del hecho de que los conquistadores ingleses en el pasado forzaron en este país un sistema de propiedad basado en el expolio, el fraude y el asesinato; que, actualmente, el ejercicio de los “derechos de propiedad” así originados implica la práctica continua del expolio legal y el fraude. El dominio inglés se descubrió como la forma más apropiada de gobierno para la protección del expolio, y el ejército inglés es la herramienta más flexible con la que ejecutar el asesinato judicial cuando los temores de las clases propietarias así lo demandan.

El socialista que quiera destruir de raíz la totalidad del sistema brutalmente materialista de civilización, que, exactamente como el idioma inglés, hemos adoptado como si fuera nuestro, es, sostengo, un enemigo mucho más mortífero para el dominio y tutela inglesas que el superficial pensador que imagina que es posible reconciliar la libertad de Irlanda con aquellas formas insidiosas pero desastrosas de sometimiento económico: la tiranía de los terratenientes, el fraude capitalista y la usura inmunda; funestos frutos de la conquista normanda, la trinidad impía de la cual Strongbow y Diarmuid MacMurchadha –el ladrón normando y el traidor irlandés– fueron convenientes precursores y apóstoles.[3]

Si mañana expulsáis al Ejército inglés e izáis la bandera verde sobre el Castillo de Dublín,[4] a menos que construyáis una República socialista todos vuestros esfuerzos habrán sido en vano.

Inglaterra os seguirá dominando. Os dominará a través de sus capitalistas, a través de sus terratenientes, a través de sus financieros, a través de su colección de instituciones individualistas y comerciales que ha sembrado en este país y regado con las lágrimas de nuestras madres y la sangre de nuestros mártires.

Inglaterra os seguirá dominando hasta vuestra ruina, incluso si vuestros labios ofrecen un homenaje hipócrita al altar de la libertad cuya causa habéis traicionado.

El nacionalismo, sin el socialismo, sin la reorganización de la sociedad sobre la base de una forma más amplia y desarrollada que la de la propiedad común que descansa en la estructura social de la antigua Erin, no es más que cobardía nacional.

Sería el equivalente a una declaración pública de que nuestros opresores han tenido éxito a la hora de inocularnos sus pervertidas concepciones de justicia y moral y que finalmente decidimos aceptarlas como si fueran las nuestras, al punto de no necesitar ya un ejército extranjero que nos las imponga.

Como socialista, estoy dispuesto a hacer todo lo que un hombre puede hacer para conseguir para nuestra patria su justa herencia: la independencia. Pero si me conmináis a rebajar, siquiera una pizca, las reivindicaciones de justicia social con el objetivo de conciliarnos con las clases privilegiadas, entonces me habré de negar.

Una acción así no sería honorable ni factible. No olvidemos que quien marcha en compañía del diablo nunca alcanza el cielo. Así que proclamemos abiertamente nuestra fe. La lógica de los acontecimientos nos acompaña.

Notas de los traductores:

[1] Durante el siglo xix y las primeras décadas del xx, raza y sus derivados eran términos de uso común carentes de definición precisa, utilizados para designar a grupos humanos diferenciados por sus especificidades étnicas o culturales. A pesar de su imprecisión e incorrección desde el punto de vista biológico, estos términos carecían de las actuales connotaciones jerarquizantes y deterministas.

[2] La Batalla de Benburb se libró el 5 de junio de 1646. En ella se enfrentaron las fuerzas de la Irlanda confederada, comandadas por Owen Roe O’Neil, y un ejército anglo-irlandés de covenants escoceses que, liderados por Robert Monro, pretendía conquistar Irlanda, acabar con el catolicismo e imponer el presbiterianismo como religión de estado. La derrota de la armada de Monro fue decisiva en el abandono de sus aspiraciones de conquistar el país.

[3] Richard de Clare, conde de Pembroke, llamado ’Strongbow’ (1130-1176): señor cambro-normando. Lideró los ejércitos normandos que invadieron Irlanda bajo el mando de Enrique II de Inglaterra a petición de Diarmuid MacMurchadha. Tras la invasión se convirtió en Señor de Leinster y Justiciar de Irlanda. Sus restos se encuentran enterrados en la Catedral de Ferns, en el condado de Wexford.

Diarmuid MacMurchadha (1110-1171): rey de Leinster. El Gran Rey de Irlanda, Ruaidrí Ua Conchobair, expulsó a MacMurchadha de su trono en 1167 como castigo por haber secuestrado a Dearbhfhorghaill, la esposa del rey de Breifne Tighearnán Ua Ruairc. MacMurchadha solicitó ayuda al rey Enrique II de Inglaterra para recuperar su reino, a cambio hubo de jurarle lealtad. La invasión normanda convirtió a Enrique II en Señor de Irlanda y dio comienzo a un período de dominación inglesa que llegaría hasta el siglo XX. Conocido como “Diarmuid, el de los extranjeros”, su hija llegó a contraer matrimonio con Strongbow. Por todo ello Diarmuid MacMurchadha ha pasado a la historia como el mayor traidor de la isla.

[4] El Castillo de Dublín fue la sede del gobierno británico hasta 1922 y, como tal, símbolo del dominio británico en la isla.

En castellano aparece publicado en La causa obrera es la causa de Irlanda, la causa de Irlanda es la causa obrera. James Connolly, antología (1896-1916). Textos sobre socialismo y liberación nacional, publicado por la editorial Txalaparta. Sus traductores, Daniel Escribano y Àngel Ferrero, lo han cedido amablemente a Sin Permiso para su reproducción.


Socialisme i nacionalisme irlandès (1897)

James Conolly

La vida pública d’Irlanda s’ha identificat generalment molt amb la lluita per l’emancipació política, de forma que, naturalment, l’aspecte econòmic de la situació ha rebut dels nostres historiadors i homes públics molt poca atenció.

El socialisme científic es basa en la veritat que hi ha en aquesta afirmació de Karl Marx, que diu que, "la dependència econòmica dels obrers respecte els que monopolitzen els mitjans de producció és el fonament de l’esclavitud en totes les seves formes, la causa de gairebé totes les misèries socials, el crim modern, la degradació mental i la dependència política". Així aquesta errònia exageració de les formes purament polítiques que han cobert a Irlanda la lluita per la llibertat, ha de semblar al socialista un error inexplicable per part d’un poble tant fortament oprimit com l’irlandès.

Però l’error és més aparent que real.

Tot i l’actitud reaccionària dels nostres dirigents polítics, la gran massa del poble irlandès sap del cert que un cop hagin conquerit la llibertat política per la que lluitan amb tanta força, l’hauran d’emprar com a mitjà de redempció social per tal d’assegurar-se el seu benestar.

Malgrat l’exageració ocassional que s’ha fet dels seus resultats immediats cal recordar que mitjançant unes vagues decidides, com les que han fet per aquest determinat fi polític, els irlandesos preparen les línies de conducta que el socialisme modern considerable condicions indispensables per l’èxit.

D’ençà l’abandó del desafortunat insurreccionisme dels primers socialistes que concentraven les seves esperances exclusivament en el triomf eventual d’una lluita d’aixecament i barricades, el socialisme modern, basat en el més lent però més segur mètode de les urnes, ha dirigit l’atenció dels seus partisans cap a la conquesta pacífica de les forces governamentals d’acord amb els interessos del seu ideal revolucionari.

L’adveniment del socialisme només tindrà lloc quan el proletariat revolució, en possessió de les forces organitzades de la nació (el poder polític del govern) serà capaç de construir una organització social adaptada a la marxa natural del desenvolupament industrial.

D’altra banda, l’esforç cooperatiu i apolític ha de sucumbir ineludiblement davant l’oposició de les classes privilegiades, atrinxerades rere les defenses de la llei i del monopoli. Així és com, fins i tot quan des del punt de vista econòmic és extraordinàriament conservador, el nacionalista irlandès, fins i tot amb el seu raonament erroni, és un agent actiu en la regeneració social, en tant que cerca investir de tot el poder sobre els seus destins a un poble actualment governat segons els interessos d’una aristocràcia feudal.

La secció de l’exèrcit socialista a la que pertanyo, el Partit Republicà Socialista Irlandès, mai prova d’amagar la seva hostilitat als partits purament burgesos que actualment dirigeixen la política irlandesa.

És més, en inscriure a la nostra divisa un ideal que també adopten ells de paraula, no tenim cap intenció d’unir-nos a un moviment que pugui rebaixar les consignes del socialisme revolucionari.

Els partits socialistes de França s’oposen als simplement republicans sense deixar d’amar la república. Similarment el Partit Republicà Socialista Irlandès desitja la independència de la nació, alhora que refusa caure en els mètodes o emprar els arguments nacional-xovinistes.

Com a socialistes no estem plens d’odi nacional o racial pel record de l’ordre polític i social en el que vivim i que fou imposat als nostres pares a punta d’espasa; pels 700 anys que Irlanda ha suportat aquest injust domini estranger; per la fam, la pestilència i el mal govern que ha fet d’aquesta illa occidental gairebé un desert i que ha exiliat als nostres compatriores per tota la superfície del planeta.

La presentació dels fets que he esmentat no és capaç avui dia d’inspirar o de dirigir les energies polítiques de la classe treballadora militant d’Irlanda; no són el fonament de la nostra resolució d’alliberar Irlanda del jou de l’Imperi Britànic. Més aviat reconeixem que durant tots aquests segles la gran massa del poble britànica no ha tingut tampoc existència política; que Anglaterra estava, políticament i social, terroritzada per una classe dirigent numèricament petita; que les atrocitats que s’han perpetrat contra Irlanda sols es poden imputar a l’ambició sense escrúpols d’aquesta classe, desitjosa d’enriquir-se a expenses d’homes indefensos; que fins a l’actual generació es negava la veu de la immensa majoria del poble anglès en el govern del seu propi país; és a dir que, per tant, és manifestament just carregar el poble anglès amb els antics crims del seu govern; i que a tot estirar només podríem acusar-los d’una criminal apatia en sotmetre’s a l’esclavitud i en permetre que se’ls convertís en un instrument de coerció per a l’esclavatge dels altres. Una acussació que tan es pot aplicar al present com al passat.

Però alhora que refusem basar la nostra acció política en una antipatia nacional hereditària, i volem la camaraderia dels obrers anglesos en lloc de veure’ls amb odi, desitjem amb els nostres precursors d’Irlandesos Units del 1798 que les nostres animositats siguin soterrades amb els ossos dels nostres ancestres - no hi ha cap partit a Irlanda que accentui més com a principi vital del seu ideari polític la necessitat de separar Irlanda d’Anglaterra i de fer-la absolutament independent. Als ulls dels ignorants i dels poc reflexius això sembla una inconsistència, però estic convençut que els nostres germans socialistes de França reconeixeran la justícia del raonament sobre el que recolza aquesta política.

1. Sostenim que ’l’emancipació econòmic de l’obrer requereix la conversió dels mitjans de producció en propietat comuna de la societat’. Traduït al llenguatge corrent i a la pràctica de la política real això ens ensenya que la via necessària per tal d’arribar a l’establiment del socialisme requereix la transferència dels mitjans de producció de les mans dels propietaris privats a les d’organismes públics responsables directament davant tota la comunitat.

2. El socialisme cerca doncs en interès de la democràcia reforçar l’acció popular en tots els òrgans públics.

3. Els òrgans representatius d’Irlanda expressarien més directament la voluntat del poble irlandès que no pas els òrgans que tenen la seva a Anglaterra.

Una República Irlandesa seria doncs el dipositari natural del poder popular; l’arma d’una emancipació popular, l’únic poder que treuria a la llum del dia tots aquests antagonismes de classes i línies de demarcació econòmica que ara queden enfosiquides per la boira del patriotisme burgès.

En això no hi ha cap rastre de xovinisme. Desitjem mantenir amb el poble anglès les mateixes relacions polítiques que amb el poble de França, d’Alemanya, o de qualsevol altre país; l’amistat més gran possible, però també la més estricta independència. Germans, però no companys de llit. Així, inspirats per un altre ideal, dirigits per la raó i no per la tradició, seguint un curs diferent, el Partit Republicà Socialista d’Irlanda arriba a la mateixa conclusió que el nacionalista més irreconciliable. Cal destruir el poder governamental d’Anglaterra sobre nosaltres; els llaços que ens hi uneixen han de ser trencats. Havent aprés de la història que tots els moviments burgesos acaben en compromís, que els burgesos revolucionaris d’avui esdevenen conservadors l’endemà, els socialistes irlandesos no volen renegar o perdre la seva identitat en mig dels que només entenen a mitjes el problema de la llibertat. Busquem només l’aliança i l’amistat d’aquells cors que, en estimar la llibertat per si mateixa, no tenen por de seguir la seva divisa quan l’eleven les mans de la classe treballadora que en tenen més necessitat d’ella. Els seus amics són els que no s’estarien de seguir l’estendard de la llibertat, de consagrar la vida al seu servei fins i tot si això els ha de portar al terrible arbitri de l’espasa.


El Socialismo Básico

James Connolly

Luego de que Irlanda sea libre, dice el patriota que no se considera socialista, protegeremos a todas las clases, y de no pagar la renta, serás desalojado igual que ahora. Pero quien te desalojará, bajo el mando del comisario, usará uniforme verde y llevará por emblema una harpa sin la corona, y la orden que te dejará en la calle, será estampada con el emblema de la República de Irlanda.
Ahora bien, ¿vale la pena luchar por esto?

Y cuando no puedas encontrar trabajo, al abandonar desesperado la lucha por la vida, ingreses al hospicio, la banda del regimiento más cercano del Ejército irlandés te servirá de escolta a la puerta del hospicio, con las melodías del día de San Patricio. Ah, qué grata será la vida cuando ese día llegue... Ahora bien, amigo, yo también soy irlandés, pero poseo un poco más de lógica que esto. Los capitalistas, afirmo, son parásitos de la industria...

La clase obrera es víctima de estos parásitos –de estas sanguijuelas humanas, y es el deber y el interés de la clase obrera el utilizar todos los medios en su poder para derrocar a esta clase parásita de la posición en que se le permite depredar así las fuerzas vitales de los trabajadores.

Consecuentemente, afirmo, organizémonos como clase para enfrentar a nuestros amos y destruír su dominio; organizémonos para expulsarlos de su control sobre la vida pública mediante su poder político; organizémonos para arrebatar de sus garras ladronas la tierra y los talleres sobre los cuales y en los cuales nos esclavizan; organizémonos para limpiar la vida social de la mácula del canibalismo social, de la rapacidad del hombre sobre sus semejantes.

Queremos a Irlanda para los irlandeses. Pero, ¿quiénes son los irlandeses? No los usureros del negocio inmobiliario que poseen las villas miseria; no el capitalista que saca sus ganancias del sudor ajeno; no los siúticos y grasientos abogados; no los proxenetas –mentirosos a sueldo del enemigo. No son estos los irlandeses de quienes depende el futuro. No son estos, sino que la clase obrera de Irlanda, la única base segura sobre la que criar una nación libre.

La causa de los trabajadores es la causa de Irlanda, y la causa de Irlanda es la causa de los trabajadores. No pueden ser separadas. Irlanda busca la libertad. Los trabajadores buscan que una Irlanda libre sea la única compañera de su propio destino, poseedora suprema de todo cuanto hay de material sobre y bajo su suelo. Los trabajadores buscan hacer a la nación libre irlandesa la guardiana de los intereses del pueblo de Irlanda, y para asegurar tal objetivo harán que en la nación libre irlandesa todo derecho de propiedad sea contrario a los derechos del individuo, con la finalidad, en nuestra mente, de que los individuos han de ser enriquecidos por la nación, y no por la usura a sus semejantes.

+ Info:

Sindicalismo industrial y socialismo constructivo. James Connolly

Què és una nació lliure? (1916). James Connolly

James Connolly (1870-1916). Secció Catalana de The Marxists’ Internet Archive.


A la mateixa secció:


¿Está ganando impulso la economía mundial?


Las jornadas de mayo de 1937 en Barcelona. La posición de la izquierda del POUM.


La relevancia contemporánea de Marx


Keynes, la civilización y el largo plazo


Reseña de “Rentabilidad, inversión y crisis”, de José Tapia


Las memorias de un marxista errático


La falacia de reducir la persona a nada más que biología. Entrevista a Steven Rose


Reducción del tiempo de trabajo y desempleo: un escenario europeo


Elecciones, tradición socialista y una pregunta-problema


La revuelta de Berkeley (1964-65)

Creative Commons License Esta obra est� bajo una licencia de Creative Commons by: miquel garcia -- esranxer@gmail.com