contacte: anticapitalistes@anticapitalistes.net

 



 

Anticapitalistes
  
dijous 30 de març de 2017 | Manuel
El nacionalisme econòmic en les nacions sense estat.

Juanjo Giner

La política econòmica dels Estat-Nació, amb els seus encerts i les seves errades, ha anat encaminada a afavorir el model productiu i econòmic de la nació, des de l’economia planificada fins al lliure mercat, amb diferents graus de proteccionisme o liberalisme, amb diferents nivells de regularització i control dels recursos de la nació i amb diferents processos d’expansió i/o invasió per poder incrementar els recursos de la metròpoli. Històricament podem analitzar com el creixement de l’economia nacional anava vinculat a la fortalesa dels respectius Estats, en canvi, el subdesenvolupament econòmic de les colònies respon a la falta d’Estat propi per defensar els seus recursos i interessos.

En la reestructuració capitalista inherent al propi sistema, popularment anomenada crisi, s’aguditza l’explotació de la classe treballadora per poder revertir la tendència decreixent de la taxa de guanys, diversificar les formes d’acumulació de capital (a més de la plusvàlua) i facilitar la concentració del capital en un minoritari sector privilegiat de l’economia globalitzada. Una d’aquestes formes d’acumulació de capital és l’espoli de les nacions sense Estat, espoli que es sustenta en el transvasament d’actius des de les rendes de treball de dites nacions cap al capital oligàrquic que utilitza les estructures estatals com a eina de despossessió i acumulació.

Si estudiem el cas de l’Estat espanyol podem analitzar els diferents models econòmics que es relacionen de forma radial i parasitària. Si ens centrem en les relacions del model econòmic al País Valencià, Catalunya i les Illes, basat en relacions comercials i productives vertebrades per l’arc mediterrani, i el central “mesetari”, model “terciaritzat” i especulatiu subvencionat per la sostracció de rendes, veurem com és una relació centre-perifèria entre dos models econòmics molt diferents, relació d’opressió on l’economia especulativa afebleix l’economia productiva. Un model és inviable sense l’altre, el centre és inviable sense la perifèria, l’Estat necessita els nostres països per sobreviure, és impossible una reforma per poder fraternitzar els dos models, l’espoli sols es pot aturar alliberant la colònia a espoliar (l’espoli fiscal anual supera actualment els 6.000 milions d’euros al País Valencià, 17.000 a Catalunya, 3.500 a les Illes). Aquest espoli detona la necessitat de l’endeutament per mantenir la inversió social, fet que suposa una intervenció més agressiva si cal dels comptes autonòmics per part de l’Estat, així el deute s’utilitza com una eina més de submissió econòmica i política en mans de l’Estat i el sector privat. Els diferents governs i partits d’àmbit estatal que defensen la unitat d’Espanya, tan a Madrid como a les diferents sucursals del regne, són ben conscients que d’aquesta unitat depèn la subsistència de l’Estat, el “antes roja que rota” deixa ben clar quin és el tòtem inqüestionable i inamovible que s’ha de defensar per sobre de partidismes i/o ideologies.

Una part d’aquests partits sucursalistes han jugat a un doble joc. Per un costat han realitzat un vassallatge modern, la fidelitat a la corona els ha permès fer i desfer al feu autonòmic utilitzant pràctiques clientelistes i corruptes que han caracteritzat el funcionament de l’“Estado de las Autonomias” (Cas Palau, Gürtel i Nóos entre altres), per altra banda han reivindicat millores autonòmiques barrejades amb patrioterisme en períodes de crisi econòmica com a vàlvula de descompressió del malestar social i com a forma de deslocalitzar el problema i no trencar la relació de vassallatge com a solució del mateix.

Actualment tornem a veure un episodi de reivindicació del nacionalisme econòmic de la mà dels nostres governs autonòmics demanant conjuntament un finançament just i la millora d’infraestructures (corredor mediterrani, rodalies...). Aquestes exigències al govern central poden ser una avanç per fer aflorar les contradiccions d’aquest Estat radial i centralitzat o poden servir per validar i millorar el model autonòmic enfortint l’Estat, fent servir les reivindicacions com a maquillatge de l’espoli. En el primer cas, les reivindicacions han d’anar emmarcades en un full de ruta sobiranista compartit, aleshores no han de ser un fi en si mateix sinó una eina en la construcció de la sobirania nacional. En canvi, en el segon cas les reivindicacions autonòmiques són uns objectius regionalistes amb poc recorregut i limitada capacitat de millora però que poden anestesiar el malestar provocat per l’opressió nacional i crear una sensació “morfínica” de pau social. Que s’utilitzen d’espurna o de morfina depèn principalment de dos factors que es relacionen dialècticament, de la voluntat política dels diferents partits sobiranistes i de la mobilització social per reivindicar el dret a decidir el model econòmic nacional que volem construir.

Empíricament s’ha demostrat que l’Estat propi és una de les eines més potents per democratitzar l’economia i ficar-la a la disposició de la ciutadania, garantir drets socials i materials de la població. En canvi, també s’ha comprovat les possibles relacions de complicitat que pot tenir un Estat amb les grans multinacionals per aguditzar l’acumulació del capital en poques mans i transvasar actius per disminuir les rendes del treball i incrementar les del capital, socialitzant les pèrdues del sector privat, privatitzant els bens públics i retallant drets socials i laborals. En qualsevol cas queda demostrat el poder de l’Estat per influir i defensar l’economia nacional, regular o desregular els mercats, garantir o retallar drets socials, redistribuir la riquesa o incrementar les desigualtats.

Les reivindicacions del nacionalisme econòmic de les nacions sense Estat han d’anar emmarcades en un full de ruta que ens apropi al dret a decidir lliurement quin model econòmic hem d’aplicar a la nostra nació i com defensar-lo davant l’espoli i la despossessió dels recursos nacionals, la resta és un brindis al sol. Està a les nostres mans construir la República per defensar un model econòmic al servei de la nació, un model nacional-popular on les persones estiguen al centre de les polítiques econòmiques i es garanteixen els drets materials i socials de la població.

22/3/2017

Juanjo Giner, membre de la Plataforma pel Dret a Decidir

laveupv


A la mateixa secció:


València, nació


Dinamarca reconeix que Grenlàndia i les Fèroe tenen el dret de ser estats independents


Lo social, lo nacional y la globalización


Catalunya, Còrsega i la Guaiana: les nacions en la campanya francesa


Zelai Nikolas, portaveu de la plataforma ciutadana Gure esku Dago: ‘Treballem per fer consultes sobre la independència a les capitals basques’


De Zayas, relator especial de l’ONU en drets humans: ‘Espanya no pot invocar l’estat de setge per destruir el dret d’autodeterminació’


Por Tíbet contra sus opresores


Atenció a Escòcia (novament)


Les illes Fèroe votaran l’autodeterminació el 25 d’abril del 2018


Urkullu, va ser aclamat ahir pels mitjans espanyolistes després de proclamar que la independència és una cosa del segle XIX

Creative Commons License Esta obra est� bajo una licencia de Creative Commons by: miquel garcia -- esranxer@gmail.com