contacte: anticapitalistes@anticapitalistes.net

 



 

Anticapitalistes
  
dilluns 13 de març de 2017 | Manuel
Catalunya: Un ‘no’ als pressupostos antisocials per guanyar el referèndum i construir unitat popular

Vidal Aragonés

Els pressupostos i les seves lleis d’acompanyament són el més gran instrument institucional de distribució de la riquesa, ja sigui per empobrir i explotar les classes populars o per redistribuir una part d’allò que es genera col·lectivament. El projecte de pressupostos del 2017 es construeix essencialment com una continuació del que són els pressupostos des del 2012: manteniment de l”statu quo’ per a la burgesia, atac als serveis públics i baixa pressió fiscal envers les grans fortunes. Del que parlem és de famílies que passen gana, de patiments i denigració en la sanitat pública, de continuar amb l’ensenyament públic degradat i de serveis socials sota mínims. Alhora, s’augmenten els nivells de tributació per a les classes populars i no es toquen l’IRPF pels ingressos superiors a 60.000 euros ni l’impost de successions i donacions que ens permetria revertir retallades. Si bé en algun moment, des de les files de la CUP, s’ha volgut defensar que aquests pressupostos aturaven les retallades, fins i tot en el document favorable a votar-hi ‘sí’ es reconeix que són profundament antisocials.

És ingenu defensar que tots els problemes es poden resoldre a través d’uns pressupostos (ja sigui a la Catalunya autonòmica o a la Catalunya independent) en el si d’un model capitalista, de la mateixa manera que és força conservador i poruc assumir que no eren possibles uns pressupostos que augmentessin la tributació de les grans rendes i revertissin les retallades. Eren possibles i necessaris per eixamplar el SÍ en un potencial referèndum d’autodeterminació.

Pressupostos i referèndum: lliurar-se al processisme o trencar-hi

Els partidaris del ‘sí’ als pressupostos manifesten una màxima: “Facilitar l’aprovació dels pressupostos és una aposta instrumental per precipitar i accelerar el procés de ruptura amb l’Estat espanyol i posar entre l’espasa i la paret Junts pel Sí de manera que aflorin totes les seves contradiccions”, alhora que diuen que “s’avança en l’organització del referèndum”. Ningú, però, no ha explicat encara per què això serà així.

Contraposada a aquesta idea que el ‘sí’ als pressupostos fa avançar, tenim una realitat del darrer any on, cada vegada que la CUP ha fet oposició i no ha acceptat el xantatge, s’ha avançat: la declaració del 9-N, l’abandonament d’Artur Mas, la proposta de referèndum. Per contra, cada vegada que la CUP ha donat suport a JxSí, no s’ha accelerat el procés nacional. El Govern de Junts pel Sí ha incomplert la declaració del 9-N (al·legant al TC que tot plegat no era més que un “desig” i no fent efectiu l’annex que s’acostava a un pla de rescat social). Alhora, tot el que fins ara s’ha fet sobre les anomenades lleis de desconnexió és una renúncia tàcita: impulsant la creació d’una agència de protecció social com a organisme autonòmic, sense més drets que els existents ni preveure una eventual assumpció de competències, com es perfilava a la Llei 3/2015, i conclusions del procés constituent sense comissió legislativa, convertint-les en una mera declaració política.

Quan la CUP, al juny del 2016, va oposar-se als pressupostos, JxSí va acceptar el referèndum. En la discussió de la qüestió de confiança, quan la CUP ja havia avançat el vot afirmatiu, Puigdemont jugava amb la data. Després del vot afirmatiu de la CUP i en la nova negociació dels pressupostos, l’antiga CDC va manifestar que, si no hi ha pressupostos, no hi haurà referèndum. En un any hem passat d’independència en 18 mesos a proposta de referèndum condicionat a uns pressupostos antisocials.

Un ‘no’ als pressupostos per guanyar el referèndum

Els pressupostos i les seves lleis d’acompanyament són el més gran instrument institucional de distribució de la riquesa, ja sigui per empobrir i explotar les classes populars o per redistribuir una part d’allò que es genera col·lectivament. El projecte de pressupostos del 2017 es construeix essencialment com una continuació del que són els pressupostos des del 2012: manteniment de l”statu quo’ per a la burgesia, atac als serveis públics i baixa pressió fiscal envers les grans fortunes. Del que parlem és de famílies que passen gana, de patiments i denigració en la sanitat pública, de continuar amb l’ensenyament públic degradat i de serveis socials sota mínims. Alhora, s’augmenten els nivells de tributació per a les classes populars i no es toquen l’IRPF pels ingressos superiors a 60.000 euros ni l’impost de successions i donacions que ens permetria revertir retallades. Si bé en algun moment, des de les files de la CUP, s’ha volgut defensar que aquests pressupostos aturaven les retallades, fins i tot en el document favorable a votar-hi ‘sí’ es reconeix que són profundament antisocials.

És ingenu defensar que tots els problemes es poden resoldre a través d’uns pressupostos (ja sigui a la Catalunya autonòmica o a la Catalunya independent) en el si d’un model capitalista, de la mateixa manera que és força conservador i poruc assumir que no eren possibles uns pressupostos que augmentessin la tributació de les grans rendes i revertissin les retallades. Eren possibles i necessaris per eixamplar el SÍ en un potencial referèndum d’autodeterminació.

Pressupostos i referèndum: lliurar-se al processisme o trencar-hi

Els partidaris del ‘sí’ als pressupostos manifesten una màxima: “Facilitar l’aprovació dels pressupostos és una aposta instrumental per precipitar i accelerar el procés de ruptura amb l’Estat espanyol i posar entre l’espasa i la paret Junts pel Sí de manera que aflorin totes les seves contradiccions”, alhora que diuen que “s’avança en l’organització del referèndum”. Ningú, però, no ha explicat encara per què això serà així.

Contraposada a aquesta idea que el ‘sí’ als pressupostos fa avançar, tenim una realitat del darrer any on, cada vegada que la CUP ha fet oposició i no ha acceptat el xantatge, s’ha avançat: la declaració del 9-N, l’abandonament d’Artur Mas, la proposta de referèndum. Per contra, cada vegada que la CUP ha donat suport a JxSí, no s’ha accelerat el procés nacional. El Govern de Junts pel Sí ha incomplert la declaració del 9-N (al·legant al TC que tot plegat no era més que un “desig” i no fent efectiu l’annex que s’acostava a un pla de rescat social). Alhora, tot el que fins ara s’ha fet sobre les anomenades lleis de desconnexió és una renúncia tàcita: impulsant la creació d’una agència de protecció social com a organisme autonòmic, sense més drets que els existents ni preveure una eventual assumpció de competències, com es perfilava a la Llei 3/2015, i conclusions del procés constituent sense comissió legislativa, convertint-les en una mera declaració política.

Quan la CUP, al juny del 2016, va oposar-se als pressupostos, JxSí va acceptar el referèndum. En la discussió de la qüestió de confiança, quan la CUP ja havia avançat el vot afirmatiu, Puigdemont jugava amb la data. Després del vot afirmatiu de la CUP i en la nova negociació dels pressupostos, l’antiga CDC va manifestar que, si no hi ha pressupostos, no hi haurà referèndum. En un any hem passat d’independència en 18 mesos a proposta de referèndum condicionat a uns pressupostos antisocials.

Un ‘no’ als pressupostos per guanyar el referèndum

El ‘no’ als pressupostos és el posicionament de mínims de qualsevol força política que es deixi dir anticapitalista, però alhora entronca amb una altra realitat necessària per al procés d’alliberament nacional. Els resultats de les eleccions del 27-S van posar de manifest que es feia necessari ampliar la base social favorable a la construcció de la República catalana i a la ruptura amb l’Estat en clau democràtica. La República catalana només tindrà possibilitats reals d’èxit si la majoria de les classes treballadores veu aquest projecte polític com una manera de millorar les seves condicions materials de vida. Vincular doncs el dret a l’autodeterminació amb les polítiques d’austeritat neoliberal, tal com fa el Govern amb aquests pressupostos, és una aposta perdedora.

Així, el ‘no’ als pressupostos es construeix no únicament com una defensa dels interessos de les classes populars, sinó com una necessitat per guanyar el referèndum d’autodeterminació. Només si es demostra amb la pràctica política i no solament amb el discurs que l’independentisme i la República catalana són una via per millorar les condicions materials de vida de la gent es podran acumular les forces necessàries per guanyar el referèndum i fer efectiva la ruptura amb l’Estat en clau democràtica. Així, davant del ‘sí’ als pressupostos expressat per la CUP-CC, sectors de les classes populars que no es defineixen pel que fa a la qüestió nacional perceben l’independentisme com un monòlit incapaç de revertir el model social neoliberal.

S’ha criticat que l’opció del ‘no’ als pressupostos obria escenaris més negatius per a l’alliberament nacional, qüestió que queda refutada fent un simple repàs de les possibilitats que s’haurien donat: la primera opció hauria estat la convocatòria d’unes eleccions autonòmiques anticipades en què la CUP manté i amplia el seu vot més a l’esquerra i el corresponent al sector més favorable a un acord amb JxSí marxa a ERC. Aquesta força política guanyarà les properes eleccions i, per tant, el referèndum no cau de l’agenda política. A més, hauríem tingut al Govern un partit més ferm respecte al trencament amb l’Estat que no pas el nou PDECat. La segona opció seria la celebració del referèndum davant del qual la CUP-CC apropa al ‘sí’ els sectors situats més a l’esquerra que podrien tenir dubtes sobre el seu vot. S’estaria, sens dubte, en molt millors condicions de guanyar el referèndum si desvinculéssim el procés d’autodeterminació de les polítiques econòmiques neoliberals que representen els pressupostos que ens proposa el Govern de JxSí.

El ‘sí’ condicional no serà l’únic gripau que es menjarà la CUP l’any vinent

Qui defensa el ‘sí’ als pressupostos no explica per què deien que el ‘no’ provocava una “desactivació i frustració de la massa social que ha estat el motor que ha generat el context polític que avui viu el país”. Si això fos cert, parlaríem d’un independentisme no preparat per fer front a les envestides de l’Estat. De la mateixa manera, una de les idees que més forces van donar a la proposta del ‘sí’ als pressupostos era que aquest seria el darrer i únic gripau que es menjaria la CUP fins al referèndum.

Desgraciadament, els pròxims mesos la CUP-CC haurà d’afrontar diferents realitats que, encara que no formin part de l’escena mediàtica, la poden portar a incomplir el seu programa: votarà favorablement a una Llei de la Seguretat Social catalana de model neoliberal? Com justificarà que per una encara Catalunya autonòmica i el futur Estat català aprovarà una normativa contrària als interessos de les classes treballadores? Com votar una nova normativa fiscal de poca pressió sobre les grans fortunes i contrària als interessos de les classes populars?

No estem especulant: són les dues lleis que, juntament amb la de transitorietat jurídica, caldrà votar en breu. Si la CUP-CC vota favorablement als pressupostos sense que cap de les seves pretensions substancials s’accepti, algú creu que JxSí cedirà en res sobre aquestes dues normatives fonamentals? Com llançarà una campanya pel referèndum i pel procés constituent trufada de “feminisme”, de “socialisme” i d’”anticapitalisme” mentre vota normes patriarcals i neoliberals? Defensarà un procés constituent exclusivament d’experts o complirà els seus compromisos de procés constituent de base popular? Acceptarà la CUP-CC per construcció d’estructures d’Estat la mera existència de protocols als departaments per si hi ha desconnexió? Complirà la CUP els acords de la seva Assemblea d’Esparreguera amb una denúncia contundent de tots els incompliments de JxSí o cosificarà un Front Patriòtic propi? Com reaccionarà la CUP-CC quan es convoqui el referèndum però no es faci efectiu aquest referèndum o la ruptura? Ja és conscient que no té cap capacitat per si mateixa perquè la legislatura finalitzi?

De la mateixa manera, pretendre construir una campanya sobre un model alternatiu de país després d’haver aprovat uns pressupostos antisocials resultarà poc creïble per a tothom, incoherent per a la majoria i fins i tot hipòcrita per a alguns. Pitjor encara serà que no es faci una clara defensa d’un model de societat diferent del del PDECat i ERC.

Unitat popular o front patriòtic?

En tota la discussió sobre els efectes de l’aprovació dels pressupostos i les decisions de la CUP-CC per al present any s’amaguen dues qüestions: una de ritmes o etapes i la segona d’aliances.

Respecte a ritmes, de si el procés ha de tenir dues etapes diferenciades (una de trencament amb l’Estat espanyol, de la mà de totes les forces independentistes, i una altra de constituent, només amb les forces d’esquerres) o només una. Alguns pensem que no són separables, i que l’alliberament nacional únicament vindrà de la mà de sumar-hi la majoria de les classes treballadores; aquestes en termes generals s’apropen o s’allunyen en tant que perceben que el trencament pot significar avançar socialment o mantenir el model actual. Separats d’una construcció mecanicista, el que necessitem és una dialèctica permanent en què sempre estiguem en disposició de lluitar plegats per l’alliberament nacional alhora que, per tal que aquest sigui majoritari, no renunciem a la qüestió social.

A la unitat política del bloc independentista, format per JxSí i la CUP-CC, hi hem de contraposar la construcció de la unitat popular, entesa com una aliança d’agents polítics i socials que defensi els interessos de la classe treballadora i de la resta de les classes populars, amb l’objectiu de millorar les condicions de vida de la gent i de trencar en clau democràtica la cotilla que suposa l’ordenament jurídic espanyol a través del referèndum d’autodeterminació. Es tracta de coincidir, donar suport i accelerar en allò que suposa avançar en l’alliberament nacional; però, alhora, cal mostrar una ferma oposició a tot allò que no signifiqui un avenç social.

Amb la decisió d’aprovar els pressupostos, la CUP-CC trenca amb el fil de l’Esquerra Independentista i anticapitalista i obre la porta a la cosificació d’un front patriòtic on seria el sector més a l’esquerra. No és la primera vegada en la història que l’esquerra independentista discuteix en aquests termes de front patriòtic ‘versus’ unitat popular; en moments anteriors, els subjectes que van optar per la primera opció o han desaparegut o es van acabar integrant a ERC. Ara, la situació és molt més complexa per la realitat objectiva, però segurament els sectors de la CUP-CC que han votat ‘no’ als pressupostos observaran la necessitat de refundar l’espai i/o construir altres organitzacions que mantinguin permanentment indestriables la lluita social i la nacional. Per a importants sectors de la CUP-CC, la lluita nacional serveix només si és un instrument de lluita per a les classes populars; no es tracta de fidelitat incondicional a una organització, sinó de compromís amb un projecte que ha de defensar l’alliberament nacional sense renunciar als plantejaments de classe.

També, com altres vegades en la història, una opció de vot puntual no té per què significar la renúncia a un projecte polític històric. Entre els defensors del ‘sí’ trobem qui no vol ni que es critiqui JxSí en el moment actual, qui creu que la unitat amb JxSí és una necessitat històrica i qui ho ha viscut realment com una excepcionalitat. Aquest darrer sector, juntament amb els votants del ‘no’, serà el determinant per a l’expressió política de la CUP-CC dels pròxims mesos o per a la construcció d’altres espais polítics.

Lluny d’observar el ‘no’ als pressupostos com a derrotat, perfectament es pot viure com una expressió de més d’una tercera part de la CUP-CC que, en qualsevol de les circumstàncies i davant tot tipus de pressions, no separa l’alliberament nacional i el social, entroncant amb un fil històric de polítiques d’independència de classe. L’autèntica derrota serà d’aquells i aquelles que assumeixin el discurs de l’enemic com a propi, de qui faci l’opció de compartir etapa històrica amb qui únicament hauríem de coincidir una mil·lèsima de segon.

La participació al Parlament era per “atabalar la dreta i estressar l’esquerra institucional perquè es revisi ella mateixa”, “les aliances de l’organització estan ja «teixides» al carrer”, “que ningú avali les retallades”: aquestes són frases literals de diputats i diputades de la CUP per la qual molts companys i companyes han donat suport a la candidatura aquests anys. Tot el respecte per qui ara no les fa pràctica política, però sempre hi haurà qui, mantenint-se a la CUP o marxant-ne, defensarà aquest projecte. Ni la repressió de l’Estat ni el pacte amb l’Estat van fer desaparèixer els independentistes anticapitalistes, ni la Transició espanyola ni la caiguda del Mur de Berlín van trencar el fil roig i roig i negre dels moviments revolucionaris. I que no ho dubtin: el processisme tampoc no ho farà.

9/3/2017

Vidal Aragonés és advocat i regidor de la candidatura Cornellà en Comú-Crida per Cornellà

+ Info:

La fi del procés: ara toca guanyar. Pilar Castillejo, exdiputada de la CUP i tinent d’alcaldia a Ripollet per Decidim Ripollet


A la mateixa secció:


’Revolució o resistència’: Governs que fan de Hacker, anticapitalistes posant ordre


Dret penal de l’enemic a la conselleria d’Economia


El límit… de divendres


Puigdemont aixecarà la suspensió de la declaració d’independència si Rajoy aplica el 155


Josep Costa: ‘La resistència de les institucions catalanes contra el 155 pot ser molt alta’


Dret a decidir: L’espurna sobiranista valenciana


Catalunya: "Les nostres idees sempre seran lliures".


Els Comitès de Defensa del Referèndum, un nou front de resistència permanent al carrer.


València Concentració llibertat Jordi Cuixart i Jordi Sànchez 17 d’Octubre 2017


Llibertat per a Jordi Cuixart i Jordi Sànchez!!

Creative Commons License Esta obra est� bajo una licencia de Creative Commons by: miquel garcia -- esranxer@gmail.com