contacte: anticapitalistes@anticapitalistes.net

 



 

Anticapitalistes
  
dimecres 8 de març de 2017 | Manuel
França: Si no som nosaltres, qui?

Philippe Poutou, Christine Poupin, Olivier Besancenot

Anem a construir una representació política dels explotats (des) i oprimits (des).

Vivim un procés de fi de règim: tot el que se sent malament, en primer lloc els dos partits que són el pal de paller de la cinquena República (Els Republicans i Partit Socialista). L’elecció presidencial de 2017 és diferent a qualsevol dels anteriors, els candidats cauen un rere l’altre com la fruita podrida de l’arbre en què es basa el capitalisme francès.

A la dreta, eixida de Sarkozy i Juppé, mentre que Fillon està en crisi. Després de nombroses escàndols en la dreta, el guanyador de les primàries es presenta com Mr. Proper. Fillon ha jugat, en la seua totalitat, les cartes del tradicionalisme catòlic i de l’honestedat, i després es va quedar encallat en un cas que combina la malversació de fons públics, la corrupció i els llocs de treball ficticis.

El partit dels poderosos en el caos

Les explicacions enrevesades de Fillon no han conseguit que s’oblide l’essencial: el seu món no és el nostre. En el seu món, és normal per desviar centenars de milers d’euros de diners públics per mantenir la seua família i el seu castell. Es pot treure diners directament de les arques de l’Estat com si es tractés d’un compte d’estalvis. Aquest és el comportament d’una plutocràcia, la freda il·lustració d’un sistema oligàrquic que reuneix els líders polítics, els alts funcionaris i els grans empresaris. Aquesta classe no sap res de les nostres vides, de les nostres pors, de les nostres necessitats ...

Això planteja amb força la qüestió de la democràcia. En el nivell polític amb el control i la revocabilitat d’aquells que són triats, la limitació dels salaris dels funcionaris electes al salari mitjà d’un obrer o d’un empleat, l’eliminació de l’oficina presidencial i del Senat. Però també en totes les esferes de la societat, perquè la democràcia real és la possibilitat de que els i les que produeixen la riquesa puguen decidir lliure i sobiranament què i com produir, i per a quins fins.

L’esquerra institucional: el final del joc, la fi dels partits?

A l’esquerra, la crisi ja està oberta. Sortir del tàndem Hollande-Valls, l’elecció d’Hamon és un vot que sanciona les lleis Macron i El Khomri. Fins a cert punt, aquesta elecció pot ser comparada amb el vot a Corbyn al Partit Laborista britànic o a la polarització entorn de la campanya Sanders al EUA. Però en relació amb Hamon, la música és molt més forta que les paraules ... L’exministre segueix sent una eixida falsa per a les classes populars, assumint part de les mesures antisocials d’Hollande (com els milers de milions donats a la patronal mitjançant del Crédit d’impôt pour la compétitivité et l’emploi). I el seu partit, el PS ha estat utilitzar per a l’acumulació de reformes liberals i anti-socials.

El PCF no està en millors condicions. Sembla que ha reemplaçat successivament els fantasmes de la URSS i després el de l’esquerra plural per un holograma que canvia la història del moviment obrer per la Marsellesa, les grans mobilitzacions socials pels referèndums, l’internacionalisme militant per una França certamemt insubmisa, però sens dubte tancada a la solidaritat amb els migrants ...

Els "anti-sistema" ... en ajuda del sistema!

Aquesta inestabilitat política, especialment amb el col·lapse de Fillon, actualment impulsa Le Pen i Macron al front de l’escenari. Tots dos canten a duo una balada "anti-sistema". I no obstant això ... El partit de hereu de Le Pen, qui també va malversar 340.000 euros de fons públics del Parlament Europeu, no crec útil per augmentar el salari mínim i vol augmentar les exempcions de contribucions a la seguretat social, és a dir buidar les arques de la nostra seguretat social per omplir les dels patrons. Tot això intentant fer creure que els estrangers són els responsables de la misèria en què viuen les classes populars.

Un aventurer pur, Macron és finançat no se sap com, i conrea un programa confús que emmascara malament la voluntat de seguir endavant amb la cotrarevolució neoliberal.

Construir una alternativa radicalment anticapitalista

La violència contra Theo, la mort d’Adama Traoré, la repressió contra el moviment de la primavera, han demostrat que aquest sistema no té més a oferir-nos que la violència de les porres i l’olor dels gasos lacrimògens. En aquest context, els suburbis tenen el dret a voler cremar totes les injustícies experimentades. I el nostre primer pas és manifestar-se per la justícia i la dignitat el diumenge 19 de març.

Més enllà, tot això subratlla la necessitat de posar fi a un sistema oligàrquic, lliurar-se de tots els advocats designats des de dalt que diuen saber què fer substituint la voluntat dels explotats(des) i dels oprimits(des). La urgència és tant la convergència de les lluites com la dels continguts polítics i reivindicatius.

Volem posar a l’ordre del dia de la lluita de classes un projecte emancipador que aborde les nostres preocupacions, l’oposició entre les nostres vides i la devastació de la seua cerca de beneficis: repartir el temps de treball, la prohibició dels acomiadaments i la supresió de llocs de treball, eradicar la pobresa, garantir la gratuitat de la cobertura de les necessitats bàsiques, garantir la justícia climàtica, embargar els bancs i cancel·lar el deute, defensar la llibertat de circulació i establiment ... en definitiva, el camí cap a una altra societat, ecosocialista.

La situació oberta per la crisi actual pot ser un colp d’aire no contaminat que mostra les ruptures necessàries i els camins a prendre. S’ha de aprofitar per a posar fi al vell món. En els debats i en les lluites en curs s’expressa una aspiració unitària. Aquesta no s’ha de perdre en els càlculs tradicionals de l’aritmètica electoralista els quals no poden conduir més que a l’estancament d’una esquerra plural que ha canviat d’imatge. La qüestió no és nomenar un campió per a combatre en el circ, sinó d’acabar amb el circ ... No hi ha marxa enrere, construirem una representació política dels explotats(des) i dels oprimits(des), una força tan fidel als interessos de les classes populars com el PS i la dreta ho han estat als del sindicat patronal Medef (Mouvement des entreprises de France).

Tribuna publicada per Huffington Post 28/2/2017.

poutou2017


A la mateixa secció:


Francia: ¿Ponemos el grito en el cielo sobre Poutou en nombre del voto útil?


El capitalismo es poder, no economía (Abdullah Öcalan)


Elecciones Francia, Poutou: “Votar por el NPA para dar confianza al conjunto de los explotados”


Anticapitalismo y nueva izquierda


Francia: La intervención del anticapitalista Poutou (NPA) provocó un giro en el debate presidencial


Italia: Crisis y escisión del Partido Democrático (PD), orígenes y consecuencias…


[VÍDEO] Conversa entre Gala Pin (BComú) i Gabriela Serra (CUP)


Francia: Encuentro con Philippe Poutou, candidato presidencial del NPA


Podem davant de si mateix


Cap a on va Podem? Classe, populisme i moviment

Creative Commons License Esta obra est� bajo una licencia de Creative Commons by: miquel garcia -- esranxer@gmail.com