contacte: anticapitalistes@anticapitalistes.net

 



 

Anticapitalistes
  
diumenge 12 de febrer de 2017 | Manuel
La Gernika valenciana. Xàtiva recorda el bombardeig feixista que va fer més de 140 morts.

Esperança Camps

L’escriptor Toni Cucarella, de Xàtiva, escriu l’infern a Dones d’aigua, hòmens de fang: ‘Runes i pols, carnatge i dolor. Carn mutilada fins i tot entre el brancam dels arbres, macabres guirnaldes d’una fira dels horrors. Intentaven auxiliar els ferits, cridaven noms, se sentien crits, gemecs, planys, panteixos d’angoixa… S’arreplegaren les deixalles humanes en carretons i s’abocaren en una gran fossa comuna oberta al cementeri. Un funcionari anotava els membres mutilats que anaven omplint el gran clot. En els dies següents es va dir que havien mort més de cent persones, i els ferits es calculaven entre tres-cents i quatre-cents. Com que a l’hospital de Xàtiva no donaven l’abast, n’hagueren de dur al d’Ontinyent.’

Així van explicar l’escena, mentre van tenir esma i memòria, els supervivents i els testimonis del bombardeig aeri de l’estació de Xàtiva del 12 de febrer del 1939. Avui fa 78 anys i ja en queden molt pocs, d’aquells testimonis.

Un atac contra la població civil

Era diumenge i feia sol. Passades les onze del matí hi havia prou gent pels volts de l’estació perquè estava a punt d’arribar un tren amb soldats de la 49a brigada mixta. Tornaven de permís. Derrotats del front de la Manxa. En aquell moment, després de prop de tres anys de guerra, tothom ja sabia qui la guanyava i qui la perdia. Xàtiva era una ciutat a la rereguarda. No hi havia destacaments militars. Les defenses antiaèries del bàndol republicà estaven molt malmeses.

Tot i així, cinc avions italians, Savoia-Marchetti, aliats de l’exèrcit de Franco i amb base a Son Sant Joan, Mallorca, van amollar 20 bombes de 250 quilos damunt l’estació de Xàtiva. Contra el tren, amb els soldats que en aquell moment arribava a la ciutat. I contra la població civil. També contra algunes cases del voltant de l’estació. El resultat és el quadre que descriu Cucarella. Segons uns últims estudis, van ser mortes més de 140 persones. Una altra conseqüència que no és quantificable és l’estat de terror en què quedaven els ciutadans. Moltes persones van fugir de Xàtiva buscant refugi en cases de camp disperses, lluny dels nuclis urbans habitats. La guerra s’acabava i, des del primer instant, els perdedors havien de saber qui l’havia guanyada. Allò era el preludi de la repressió que encara havia d’arribar.

Per això algunes veus parlen de Xàtiva com de la Gernika valenciana. Figueres, Hiroshima, Dresden. El bombardeig va ser un atac contra població civil indefensa i, per tant, una violació dels convenis internacionals i un crim contra la humanitat.

Aquells dies, els avions italians bombardejaven amb insistència la costa del País Valencià. Franco i Moussolini i tot el feixisme efervescent a Europa. La guerra d’Espanya com a banc de proves. Eixien de Mallorca i descarregaven la mort. El dia abans de l’atac a l’estació de Xàtiva havien bombardejat Manuel, un poble molt pròxim. Després van venir València, Gandia, Sagunt, Dénia. Les fotos que acompanyen aquest reportatge són fetes des dels mateixos avions que sembraven la mort.

Silenci durant el franquisme i recuperació de la memòria

Durant tot el franquisme el silenci públic va planar sobre aquests fets. Una llosa. Durant la transició, també. Va ser a final dels anys noranta del segle passat, quan molts testimonis encara eren vius i tenien memòria, que els joves del Consell de la Joventut de Xàtiva van prendre consciència de què havia passat a la ciutat. Cada any retien un homenatge a les víctimes de l’estació i en 2007 van fer una col·lecta per alçar un monument que les recordara. L’artista Miquel Mollà el va titular ‘Aixopluc’. Dos braços que fan cova, com per a protegir-se de la caiguda de les bombes. El batlle de la ciutat, el popular Alfonso Rus, no va donar permís per a instal·lar-lo enlloc. Tampoc no va llevar mai a Franco el títol de batlle honorífic de Xàtiva. Finalment, Adif, l’empresa pública ferroviària que depèn del govern espanyol que aquell temps presidia Rodríguez Zapatero, va cedir un espai en l’estació mateixa.

L’ex-jutge Garzón, motiu de la polèmica

L’any 2013, l’associació ‘Republicans de Xàtiva’ es va fer càrrec de l’organització de l’homenatge. Vicent Gimeno n’és el responsable i és qui feia el programa. Actuacions musicals, discursos i presència d’alguns personatges destacats. Enguany, el convidat estrella era l’ex-jutge Baltasar Garzón. Desenes d’entitats i de particulars s’hi van oposar i van signar aquest manifest on recorden que Garzón, l’any 1992, va dirigir una operació contra l’independentisme català amb la detenció de més de seixanta persones d’arreu dels Països Catalans. Se’ls va aplicar la llei antiterrorista i alguns van ser torturats. També ha tancat mitjans de comunicació com Egin. En veure que no era ben rebut, Garzón va al·ludir problemes d’agenda per esborrar-se de l’acte.

A més d’això, el Consell de la Joventut ha criticat el caire que en els últims anys havia agafat l’acte. Héctor Cuenca ha explicat a VilaWeb que l’homenatge havia deixat de ser una recuperació de la memòria històrica per passar a ser una reivindicació de la segona i fins i tot de la tercera república. Cuenca critica que s’haja convertit en un festival musical i anuncia que l’any que ve el Consell de la Joventut tornarà a prendre la iniciativa per organitzar un acte més breu i emotiu que tinga com a eix central el respecte i la memòria de les víctimes.

Molest per l’allau de crítiques, Vicent Gimeno va comunicar dimarts a l’ajuntament que deixava d’organitzar l’acte d’avui.

D’ençà del canvi de govern amb la majoria del PSPV, EUPV i Compromís, l’ajuntament s’adhereix a l’homenatge. El regidor de memòria històrica, Alfred Boluda, ha dit que no descarta que al voltant de l’aniversari es facen actes institucionals, d’estudi o de record, però està convençut que és la societat civil qui ha d’organitzar la commemoració.

11/2/2017

vilaweb


A la mateixa secció:


Crónica de una lucha por el empleo: Reinosa 1987


La Chanca d’Almeria, un model d’autogestió popular entre barraques


Roca 77, la vaga oblidada: "ens van voler enterrar, però no sabien que érem llavor"


Andreu Nin: Perseguint un fantasma


Andreu Nin: vida i mort d’un heterodox


Asesinatos de Atocha: recuerdos desde Euskal-Herria


Francia, 1986-2016: recuerdos de una represión violenta


El davantal de Durruti, 80 anys més tard


La repressió franquista i el silenci valencià


Vitoria: 3 de marzo de 1976. 40 años de impunidad.

Creative Commons License Esta obra est� bajo una licencia de Creative Commons by: miquel garcia -- esranxer@gmail.com