contacte: anticapitalistes@anticapitalistes.net

 



 

Anticapitalistes
  
diumenge 29 de gener de 2017 | Manuel
David Fernàndez: ’Amb els 26.000 milions de frau fiscal es podria refer tot un país’

Ot Serra, Àlex Romaguera i David Fernàndez

Àlex Romaguera, periodista, ha passat bona part de la seva trajectòria en el diari El Triangle i ara coordina dues seccions del setmanari La Directa. David Fernàndez, que també ha fet carrera en aquest mitjà de comunicació, és conegut pel seu pas per la política institucional al Parlament de Catalunya, com a portaveu de la CUP. A la cambra catalana va presidir la comissió d’investigació del frau i la corrupció, les conclusions de la qual, “decebedores i frustrants”, són un dels motors de Llums i Taquígrafs.

Romaguera i Fernàndez atenen la Veu del País Valencià per parlar dels quatre volums que configuren aquest treball, dels perquès de la corrupció als Països Catalans i, especialment, al País Valencià.

Què en seria de tot això sense la confessió de Pujol?

Àlex Romaguera: Fa un efecte catàrtic, simbòlic, perquè despulla un model de governança i el que hem viscut en aquest país des de la fi del franquisme, on unes elits han convertit el poder en la seva font de riquesa personal i privilegis. També serveix com a punt d’inflexió, perquè les derivades que té la confessió aixeca les misèries d’aquest poder.

David Fernàndez: El que altera del relat per sort és que trenca l’excusa habitual i l’argument prototípic del mateix sistema que tot eren casos aïllats i pomes podrides d’un cistell. Del cas Pujol, el cinisme de l’estat espanyol, que sabent-ho, només l’utilitza en un context de coordenades polítiques molt determinades, fins al punt que avui hi ha una causa judicial per coacció a la Banca Andorrana perquè donés els comptes. Però és la fi d’un miratge i la fi de l’oasi català. Per sort.

En el discurs de la CUP al Parlament en presència de Pujol, Fernàndez diu que la CUP existeix per combatre el sistema de poder que representa CiU i Jordi Pujol. Podríem dir que aquests volums podrien tenir els orígens més enrere del que ens pensem.

DF: Llums i Taquígrafs neix de la comissió, de la decepció, del frau, d’una frustració respecte unes expectatives, sempre relatives. Això ho hauria d’haver fet el mateix sistema: si el sistema democràtic cregués que la gravetat de les pràctiques de corrupció i frau s’han de compensar, ells mateixos haurien fet una memòria. I és una segona paradoxa: s’ha hagut de fer des de fora de la institució.

En un país avançat democràticament, hauríeu hagut de fer-ho?

DF: Pel perfil que cap poder es vigila mai a si mateix, ni es denuncia a si mateix. Només hem fet una reunió amb l’anterior Oficina Antifrau, amb el Daniel de Alfonso. I li vam exigir això. Si tu fas 60 actuacions de forma discrecional –que és el que ens va dir- que havien aconseguit revertir contractes amb frau de llei, això ha d’estar en una memòria del Parlament i que sigui pública, perquè té la funció pedagògica. I ens va dir que no. És silent. Ens deia que no amb l’argument que la percepció que la corrupció estava estesa, a ell no li interessava. Precisament el que has de fer és pedagogia! Per tant, coses que han passat, s’han quedat allà només conegudes per ells.

Ha agradat a tothom que aquesta feina que heu fet?

AR: Ha generat complicitats i incomoditats. Quan a l’any 90 el Vicente Sanz li diu al Zaplana “estoy en politica para forrarme” o el 2005 el Pasqual Maragall diu en seu parlamentària que “tenim un problema i es diu 3%”, d’alguna manera són informacions que la CUP té recollides en el seu ADN. Perquè fa una apel·lació a modificar el sistema. Darrere aquestes paraules s’està parlant d’un model financer, d’un ús del territori en benefici propi, d’un model productiu que la CUP sempre ha rebutjat que és el capitalisme, d’un sistema de governança on el poder es blinda. Aquí el que fem és radiografiar tot això amb causes concretes i demostrables: aquesta és la factura, els costos, les causes i els efectes. Tot això que hem denunciat des de totes les trinxeres.

DF: La lluita contra la corrupció no és patrimoni de ningú. I incomoditats per descomptat que n’haurà generat moltes. Gent que hauria preferit que això no es fes. I també s’ha de dir, un cert silenci mediàtic. Les grans plataformes i mitjans de comunicació, el tractament que fan és des d’allò espectacular, de píndola del moment. Abordar quina és la realitat global de la corrupció, on neix, en què se sustenta i per què hi ha tanta impunitat, continua generant silenci.

També ens hem de preguntar: on érem nosaltres? Una mica d’autocrítica: on era el periodisme d’investigació? El Lluis Foix de La Vanguardia al seu blog ha fet autocrítica. El “això no toca i això no es toca” també estava dins d’ordres precises de grans mitjans de comunicació públics i privats. El Xavier Vinader va fer un apunt: “També existeix la corrupció periodística”.

L’interès per la corrupció ha copat els mitjans des de fa poc. A què es deu?

AR: La crisi, el desballestament de l’estat social i el qüestionament d’elements polítics com el 15M o la CUP, fets exògens com Falciani, Snowden, la crisi al sud d’Europa, sistemes de governança obsolets… hi ha una atmosfera que propicia obrir aquest meló. Quan es qüestiona va apareixent la porqueria. “Totes les cases tenen merda. El que passa és que quan peten les canonades, la merda arriba al menjador”, deia Mitterrand. D’alguna manera s’està esfondrant un sistema i d’alguna manera la merda arriba al menjador, tot i que alguns intenten posar una manta a sobre perquè no es vegi.

DF: Fa res que el senyor Martin Shkreli s’ha comprat totes les vacunes contra el càncer i la sida i ha multiplicat el preu. Ha passat el cost de la medicina bàsica de 12 dòlars a 750 dòlars. Li han preguntat i diu: “Això és legal”. És legal i es diu capitalisme. I això és corrompre. És perfectament legal, perquè el capitalisme, mal que ens pesi, és perfectament legal. Corrupció no és simplement el que s’ha posat tres bitllets públics a la butxaca. Si reduïm a això, estem posant les bases perquè es torni a repetir. La corrupció als Països Catalans, més que sistemàtica, és sistèmica.

Abordeu el fenomen des de cinc òptiques: el finançament il·legal dels partits polítics; el cicle de la bombolla immobiliària, financera i especulativa; la concertació público-privada; el frau i elusió fiscal; i finalment l’economia global del delicte. Quin és la que més us indigna a cadascú?

DF: Tots indignen per igual i tots estan interrelacionats. La persona que fa una tupinada immobiliària és la que té un compte en un paradís fiscal i potser té un vincle amb l’economia global del delicte. A mi el que més m’indigna és el frau fiscal, com a patró de conducta de les elits. Pels jutjats de Barcelona han desfilat o han pactat –perquè com que tenen diners eludeixen la presó- tots els noms de la crème de la crème de la burgesia catalana. La reprovació judicial i el sistema cultural encara els manté allà: es digui Vilarrubí, Cristiano Ronaldo o Messi. És per on s’escapen les possibilitats d’un país diferent, sense 16.000 milions d’euros anuals de frau fiscal català, 26.000 en el cas dels PPCC. És un país que es podria refer sencer.

AR: Hi ha una frase del Rodríguez Zapatero que diu: “L’estat espanyol és l’estat amb més carreteres”. El que està dient és que el creixement és un objectiu en si mateix. Per això, per a mi el tsunami especulatiu immobiliari és la practica a partir de la qual es van generant tots els efectes de corrupció.

Quin percentatge de casos s’han castigat?

DF: Si mires el mapa i penses que a l’Estat espanyol hi ha 3.000 investigats i que en el cicle recent hi ha hagut 200 condemnes, són purament simbòliques. Fèlix Millet ha estat 13 dies a la presó. Quan s’aconsegueix condemnar? Hi ha una estratègia ordida que indefectiblement porta a diferents formes d’impunitat que perdura en el temps: des de bloquejar la investigació a reduir-ho tot a un cap de turc -el senyor Duran i Lleida no pot dir que no sap el que fa el tio que té al despatx del costat, que és el secretari d’organització, que la seva mà dreta no sap què fa la mà esquerra, perquè entremig d’aquesta dicotomia hi ha una cosa que es diu consciència i ètica. Després, estirar moltíssim el judici: Hisenda 16 anys, que és una condemna ferma, però quan està a punt d’arribar la sentència entra la cultura del pacte. I fins al 2012 hem vist indults. I, finalment, quan hi ha presó, els permisos dels tercers graus van que volen. En canvi, qualsevol pres social espera mesos i mesos…

AR: Els ha sortit barata perquè no hi ha hagut reparació i els ha sortit barata perquè el sistema ha legislat per garantir la impunitat. Veiem en el cas Fabra, set jutges instructors. En el cas Palau, cinc o sis. S’han creat els mecanismes de coacció, de pressió perquè la corrupció no passés factura als propis que la perpetraven.

DF: No hi ha dades de corrupció. L’Estat no facilita dades. Ni CGPJ, ni Ministeri de l’Interior ni ni... La qüestió és quins recursos poses en funció de les prioritats que tinguis. Si per tu la corrupcio és un problema de primera magnitud, poses un exèrcit. Quan poses un fiscal anticorrupció a Catalunya i tres fiscals amb 300 imputats… vas a la guerra amb un escuradents. Emilio Sánchez Ulled, delegat d’Anticorrupció a Catalunya, explica que just en el moment que tot això esclata, amb la crisi de les caixes amb forats de 15.000M, quan més facultatius calen, li treuen el tècnic especialitzat que tenia. Això li treu la Generalitat.

Serveix una mica aquest atles per enterrar el mite que el PV només era territori de corrupció i constatar que Catalunya i les Illes han estat igual o pitjor?

DF: Sobretot les Illes s’emporta la palma. La ràtio d’incidència de casos imputats és la més alta. És la mateixa corrupció amb formes de gestió diferents. Sí que és veritat que al PV, injustament estigmatitzat, hi ha hagut formes extremadament barroeres, extremadament arrogants i extremadament prepotents, a diferència del nostre oasi, que era molt més subtil i silent. I fins i tot tolerada socialment pels suports electorals. És un mite. Però sí que és veritat que el 3%, en el cas del PV, va arribar al 20%. Són formes extremes però a vegades ens quedem amb l’epidermis. Tenir un empresari que diu “soy la polla insaciable” o un Blasco que diu “antes lo nuestro que lo de los negratas” amb diners que anaven per a cooperació internacional, ha provocat aquesta autodemolició controlada del PP valencià. Que també, com en el cas català, de Pujol, ho has de vincular a les relacions dins del PP, el que ha significat el PP al PV. Fa molta gràcia perquè ara ningú no en vol saber res, però fa 10 anys era insígnia, buc i far d’Occident.

AR: Jo no sé si també hi ha una operació d’Estat. Quan el pujolisme pacta amb l’Estat una certa normalitat en la governança i n’és còmplice, hi ha una certa tolerància. Respecte el PV, l’Estat el que vol és una segona capital que contrarresti l’efecte català. I hi ha una alimentació d’aquestes pràctiques: F1, el papa, Terra Mítica, Ciutat de les Ciències… aquí és quan s’esplaia la corrupció en totes les seves possibilitats en un territori absolutament trinxat. El Cas Fabra és especialment clau en aquest modus operandi. No sé si el fet que al Principat ja hi hagués una certa resistència cívica o una cultura… quan es parla de la cultura pactista, hi ha un sediment que impedeix formes més abruptes.

DF: Hi ha casos al PV molt paradigmàtics que no s’han tingut aquí. O no els hem descobert. Quan tens un Carlos Fabra que diu “no se cuánta gente he colocado en 12 años”, la base (im)moral no és gaire diferent de quan el senyor Bustos diu: “Com se’m posa la UGT així quan els hem col·locat tota la família?”. L’abast pot ser diferent, l’acceleració de la corrupció. Que a més la corrupcio té això, de festa, com deia l’Alfons Todó: “Allò era una festa i estàvem en el punt àlgid de la borratxera”.

AR: El pujolisme també s’ha perpetrat darrere de “l’estem fent país”. 24 anys de gestió, la gent li ho permetia perquè hi havia un govern espanyol que limita, retalla les aspiracions, i sobre pàtina discursiva s’ha convertit en el protector. Ha venut l’antifranquisme, mentre que al PV ha venut la família model. Hi ha hagut una certa tolerància perquè representava un contrapès.

DF: El pujolisme quan s’intenta definir és des d’on es fa la corrupció: es va fer en paral·lel, no des de dins. Mentre uns “anàvem fent país”, un sector negocis anaven fent pastís. Molt més subtil, molt més fronterer. S’ha fet des d’angles opacs. Al PV han estat mes descarats. Quan entra el Benavent a l’Ajuntament de València: “Que viene Papa Noel!”. Aquí no ha passat. No sé si ha passat, segurament en protestes tancades i en despatxos privats. Però la corrupció que corre al futur del PPCC són les altres corrupcions. L’endeutament, el rescat d’autopistes, el forat de les caixes, les retallades… la pregunta és: què fem? Acaben de dir 5.000M de retallades i posem 5.000M a rescatar autopistes. És motiu suficient per proclamar la III República. Per menys hi ha hagut revolucions en la història del món.

Quan veiem que milers de famílies benestants tenen comptes a l’estranger, podem arribar a entendre que el càstig electoral de la corrupció amb prou feines arribi al 10%. O hem de separar el que fa la societat i el que fan els responsables polítics?

DF: Aquí entra la mateixa reflexió que feia la PAH quan es volia culpabilitzar els que havien fet una hipoteca al mateix nivell que els bancs. Ara, a diferència, hi ha un cinisme democràtic que espanta. Hi ha un article del Jordi Muñoz [a Llums i Taquígrafs] que explica que el càstig electoral està entre el 4 i el 15%. És molt baix. La corrupció és el segon problema i, en canvi, acabem votant partits corruptes. A partir de quan un partit passa a ser organització criminal? La policia, de fet, en el cas Taula parla del PP com a partit criminal. És una estructura d’espoli organitzat. Sabadell, en canvi, ha trencat aquesta barrera del 15% i ha arribat al 50. El Bustisme cau, realment hi ha un càstig. Per factors molt concrets, de com es va condemnar el cas Mercuri. Cal posar les bases per garantir la no repetició i se suposa que aquí hi entrem tots com a societat. La corrupció té una càrrega negativa antropològicament parlant que és que genera un cert nihilisme, de no creure en res ni en ningú.

AR: Venim d’una dictadura, tocava desenvolupisme. En alguns pobles que l’alcalde s’endugués un percentatge a canvi d’obra pública quedava justificat, perquè feia coses. D’una altra banda, la corrupció en un sistema capitalista on el paradigma de la seguretat i la protecció són fonamentals, com et protegeixes i t’assegures? Assegurances, sindicat que em protegirà quan hi hagi un ERO, partit amb estructura de poder a canvi que jo seré allà… D’alguna manera, si tu vols estar segur, corre cap al poder que et protegiran. Aquesta lògica social també funciona molt. El poder es controla des de sota i des de fora però cal trobar altres maneres perquè si no, la desconnexió dirigits-dirigents continuarà. Si tu has vist que això es permetia, doncs si ho fas a petita escala, hi ha com una mena d’autojustificació.

Àlex Romaguera i David Fernàndez, coordinadors de ‘Llums i Taquígrafs,’ atles de la corrupció als Països Catalans

22/1/2017

laveupv


A la mateixa secció:


Euskal Herría: Asamblea de EH Bildu, las formaciones se comprometen a "pasar de ser una coalición a un sujeto político"


Costas Lapavitsas: "Syriza ha traït les classes populars i ha matat l’esperança"


Per una perspectiva radical a Europa. Pròleg del llibre ’Sobiranies: una proposta contra el capitalisme’ (Espai Fàbrica, 2017)


Francia: ¿Ponemos el grito en el cielo sobre Poutou en nombre del voto útil?


El capitalismo es poder, no economía (Abdullah Öcalan)


Elecciones Francia, Poutou: “Votar por el NPA para dar confianza al conjunto de los explotados”


Anticapitalismo y nueva izquierda


Francia: La intervención del anticapitalista Poutou (NPA) provocó un giro en el debate presidencial


Italia: Crisis y escisión del Partido Democrático (PD), orígenes y consecuencias…


[VÍDEO] Conversa entre Gala Pin (BComú) i Gabriela Serra (CUP)

Creative Commons License Esta obra est� bajo una licencia de Creative Commons by: miquel garcia -- esranxer@gmail.com