contacte: anticapitalistes@anticapitalistes.net

 



 

Anticapitalistes
  
dimecres 7 de desembre de 2016 | Manuel
Cap a un nou valencianisme des del fusterianisme

Toni Rico

en castellano abajo

Els darrers temps han proliferat entre el valencianisme postures contràries a la idea dels Països Catalans. Fins aquí correcte. No ho compartisc, però reconec que és legítim. En el camp del nacionalisme i la interpretació d’un concepte tan abstracte i obert com és el de “nació”, tothom està convidat a opinar i a mostrar quin és el seu projecte. El debat, però, moltes voltes acaba viciat per l’adjectivització constant dels plantejaments que s’hi fan, tant d’un costat com de l’altre, situació que ens porta a posicionaments defensius i poc útils per a la lloable tasca de “valencianitzar” el País Valencià i avançar cap a la plena sobirania del nostre poble.

L’antifusterianisme visceral

El primer punt sobre el que m’agradaria parlar és l’antifusterianisme que ha proliferat en determinats sectors, especialment des de la mort del suecà. Un antifusterianisme que s’inspira fonamentalment en l’assaig De impura natione de Damià Mollà i Eduard Mira. Una obra que, val a dir, s’ha de llegir de manera obligatòria igual que ho fem amb Nosaltres els valencians, sobretot per un motiu fonamental: perquè sinó no entendrem res, o només una part de la discussió. Els seguidors de Mollà i Mira, però, han acabat fent el mateix que allò de què acusen al valencianisme d’arrel fusteriana: sacralitzant la seua obra de capçalera. I és que, ni el Nosaltres... és la Bíblia ni De impura natione l’Alcorà. La sacralització, a més, comporta una conseqüència directa contraproduent per al debat: l’adjectivització del contrari i el menyspreu cap a tot allò que representa.

Per als antifusterians, l’intel·lectual de Sueca és una mena de dimoni amb cua que ha estat el culpable absolut de la situació actual del valencianisme. Primer reduccionisme visceral i ximple. Joan Fuster va ser un intel·lectual gràcies al qual hui dia encara tenim valencianisme. Això ho afirme perquè ho crec fermament. Ara bé, Joan Fuster, com a bon ésser humà que era, es va equivocar en moltes ocasions. No tant, des del meu punt de vista, en la teoria com sí en la pràctica. D’aquí, però, a acusar-lo de tots els mals del país hi va un bon tros. Per què existeix un antifusterianisme tan visceral, doncs? Per una raó molt concreta: aquell que té una visió frustrada del País Valencià ha de crear el seu culpable particular i en aquest sentit Joan Fuster n’és un bon enemic a batre. Amb això acaben fent, una altra vegada, el mateix que segons ells va fer Fuster tota la vida: buscar-se un enemic. Fuster el va trobar en el regionalisme i ells el troben en el catalanisme. I jo em pregunte: això serveix per a alguna cosa? I tinc també la resposta: no. L’enemic té noms i cognoms: es diu Espanya i espanyolisme. Si el valencianisme com a moviment no arriba a aquesta conclusió serà tota la vida un moviment frustrat, errat, fracassat, sense un horitzó clar. Un moviment que seguirà arrossegant les mateixes fòbies i plantejaments erronis, els mateixos fracassos i frustracions.

Si l’autoproclamada “tercera via” vol ser pressa seriosament, el primer que hauria de fer és deixar de demonitzar a Fuster i els seus seguidors, que a dia de hui, els agrade o no, encara en som molts. És més, m’atrevisc a fer una altra afirmació: dins del mateix Bloc Nacionalista Valencià, els fusterians –en termes amplis- encara són majoria, això sí, majoria silenciosa i silenciada. La realitat del País Valencià és molt complexa i variada. Intentar reduir la identitat valenciana en conjunt a allò existent en una zona molt concreta del país no ajuda gens ni mica a la valencianització del territori. Així com no s’han de menysprear els trets identitaris i tradicionals del centre del país, tampoc es pot pretendre fer-nos creure a la resta dels valencians que aquests són els que ens identifiquen a tots com a poble. Per a entendre’ns, la senyera amb franja blava, molt bé, però a València que per això és la d’aquesta ciutat. Les falles, meravelloses, però que es facen on realment són tradicionals i que no ens les intenten colar amb calçador a la resta de valencians. Criticar el valencianisme d’arrel fusteriana per haver creat un imaginari fals on predominen els elements “catalans” front als “valencians” i a la vegada uniformar el territori valencià sota la identitat folklòrica creada per Teodor Llorente o Blasco Ibáñez, no és la millor manera de diferenciar-te d’allò que critiques.

Un catalanisme sense horitzó clar

Front a les postures “tercerviistes”, ha continuat existint en terres valencianes un plantejament nacional identificat amb els posicionaments fusterians que aposta per la construcció d’un valencianisme que té com a horitzó la construcció dels Països Catalans. Aquest valencianisme, que podríem qualificar com a catalanista, ha estat majoritari en el nacionalisme valencià des de l’aparició del clàssic fusterià Nosaltres els valencians i ha tingut diferents representacions polítiques al llarg de la història, majoritariament representades per les ideologies d’esquerres. El valencianisme d’arrel fusteriana, però, ha caigut en els mateixos paranys que el seu fundador: el rebuig i l’enfrontament constant amb el regionalisme valencià i el fet de pensar que els valencians som un país frustrat. Aquest posicionament, moltes voltes també radical i visceral, ha portat al valencianisme fusterià a ser identificat per diferents sectors del poble valencià com a colonitzador i forani, i no com a la representació identitària pròpia. Val a dir que, evidentment, l’espanyolisme militant ha jugat un paper fonamental en la creació d’una mitologia anticatalanista surrealista i esperpèntica, en la qual sembla que els catalans del Principat tinguen els tancs preparats a l’alçada de l’Ebre disposats a entrar en terres valencianes i arrassar-ho tot. Però tot és culpa de l’espanyolisme? Tan important és l’enemic i tan febles som els valencians? Potser caldria que el valencianisme fusterià féra una mica d’autocrítica i reflexionara sobre si el seu discurs s’adequa a la realitat del país, a les necessitats d’una societat que poc a poc s’ha anat allunyant de debats identitaris i s’ha apropat més a plantejaments d’un menfotisme il·lustrat predominant, fruit més de l’esgotament i el cansament, més que no pas de la frustració nacional que el fusterianisme ha plantejat com a base teòrica.

Aquests plantejaments ens han portat a un tancament en banda extrem, en el qual tothom que no aposta clarament pels Països Catalans ja és una mena de traïdor, de botifler, neoblaver o ximpleries semblants, fet que ens porta a no escoltar a aquells que plantegen alternatives diferents per la simple raó que qüestionen les essències fonamentals del nostre cos teòric. I això ha ajudat a fer avançar la idea dels Països Catalans entre la societat valenciana? No, tot el contrari, és la mateixa estratègia errònia que la dels “tercerviistes acèrrims” quan es pensen que eliminant els Països Catalans del seu vocabulari bàsic ja arribaran al 5% dels vots. Són les mateixes equivocacions que les que cometen els antifusterians quan pontifiquen personatges com Teodor Llorente o Blasco Ibáñez i demonitzen a Fuster. Trobar l’enemic en aquells amb els quals comparteixes més punts dels que realment et separen és fer el joc a l’espanyolisme, és digne d’un infantilisme prepolític. Ara bé, hem de reconèixer que és molt més fàcil anar sempre a la contra de tot que no pas posar-se a trobar punts de confluència, estratègies comunes a partir de les quals puguem avançar en la construcció nacional del País Valencià.

Cap a un nou fusterianisme: el valencianisme del segle XXI

Arribats a aquest punt de divergència entre un valencianisme i altre, què ens cal fer? El primer és revisar tot allò que s’ha dit i escrit els darrers cinquanta anys i adaptar-ho a la realitat social del segle XXI. El valencianisme de la II República, el pensament i obra de Joan Fuster, les propostes de Carles Salvador, els textos dels anys setanta i el llegat de persones com Vicent Ventura, les reflexions tercerviistes i tot allò que partisca del reconeixement dels valencians com a poble, ha de ser el cos teòric a partir del qual començar a treballar. Hi haurà gent a la què pot sobtar la barreja de fonts, però crec que si no abracem totes les famílies del valencianisme i intentem crear quelcom junts mai ixirem avant. Tothom té la seua part de raó, les seues equivocacions i confusions, això ho hem d’assumir.

Per tant, el primer pas que cal fer és el de reconèixer que els valencians i valencianes de totes les comarques històriques del país formem una mateixa comunitat humana, un mateix poble. Això ja ho deia Fuster, no invente res de nou, el problema és que l’evolució de la idea dels Països Catalans ha portat moltes voltes als seus partidaris a confondre la realitat i les idees de Fuster, arribant al punt de no saber distingir entre conceptes tan diferents com país i comarca pel simple fet de defensar una territorialitat concreta. El País Valencià no és una comarca ni una extensió del Principat, qui ho pense es confon i a més parteix d’un plantejament antihistòric. El País Valencià forma un tot en si mateix, sense la necessitat obligada de compartir projectes polítics amb d’altres territoris pròxims. Els valencians són majors d’edat per a prendre les seues pròpies decisions, sense apadrinaments de ningú ni tutoritzacions per se.

Això vol dir que el País Valencià s’ha de despenjar de la idea dels Països Catalans? No, ni molt menys. I és més, crec que la nostra plenitud nacional només la podrem aconseguir anant de la mà de catalans, illencs i andorrans en la construcció d’un projecte nacional i polític comú. Aquest projecte, però, ha de partir de l’heterogeneïtat i el respecte a la diversitat existent dins d’allò que anomenem nació catalana i que engloba a tots els ciutadans que comparteixen el català com a llengua o bé habiten els territoris on aquesta és parlada. Els “tercerviistes” han avançat en els seus textos en la idea de federalisme, el problema és que mentre ells aposten per un federalisme emmarcat dins el conjunt de països de la península ibèrica, el plantejament del valencianisme ha de ser el d’avançar en el federalisme dels Països Catalans. Tal com deia Carles Salvador: “voldria (...) un Estat Català que comprengués totes les terres de llengua catalana i el meu País Valencià autònom dins l’Estat Català”.

El federalisme, doncs, reconeix la identitat particular de cadascun dels territoris dels Països Catalans i els dota d’entitat i sobirania pròpia. Voler construir una nació catalana de Salses a Guardamar i de Fraga a Maó sense reflectir aquesta diversitat territorial és tan irreal con voler construir una suposada nació valenciana que no té cap nexe d’unió amb la resta de territoris amb els quals comparteix llengua, història i, val a dir també, problemàtiques econòmiques comunes. Tant una proposta com l’altra no ajuden a la valencianització del país, a l’alliberament del subjecte que diuen defensar, tot el contrari, parteixen de premisses tancades i inapel·lables que no deixen evolucionar el projecte nacionalista valencià. Cal, doncs, valencianitzar el discurs del valencianisme polític sense deixar de costat, però, les referències al projecte comú dels Països Catalans. Altra cosa és si l’estratègia política concreta que ara mateix més ens beneficia és la de parlar de la nació catalana o més aviat fer-ho gairebé de manera exclusiva del País Valencià. És possible, no ho negaré jo, però el que si que no pot fer el valencianisme és prescindir del projecte compartit amb els altres catalans. Això és una errada monumental, no solament des del punt de vista històric o lingüístic, sinó també econòmic i polític.

Un cop reconeguem la diversitat territorial dels Països Catalans cal avançar en la consecució del projecte comú. En el procés de construcció nacional català, la creació de xarxes, de sinergies, entre els diferents països és fonamental per a la creació d’una consciència compartida per part de tots aquells individus que n’han de formar part. Partits polítics d’àmbit nacional, diaris, organitzacions culturals, esportives, xarxes de centres educatius, institucions polítiques com l’Assemblea de Regidors dels Països Catalans, entre d’altres, són elements fonamentals per a començar a conèixer-nos i per a iniciar aquest procés de vertebració del territori. A més, ens trobem en un moment clau de tot el procés, més encara si tenim en compte que actualment hi ha una zona de la nació, el Principat de Catalunya, que es troba immers en un procés de creixement de l’independentisme com mai s’havia vist en la seua història contemporània. Si la resta de territoris no s’hi volen quedar despenjats, i pense sobretot en el País Valencià, cal que el valencianisme comence a treballar per a aconseguir una majoria social com la que mica en mica s’ha anat construint al Principat. I sobretot cal un valencianisme valent i desacomplexat que parle de tu a tu amb el nacionalisme del Principat, que parle del País Valencià però també dels Països Catalans com un projecte de futur beneficiós per a la societat valenciana i no com una nació ancestral i romàntica fonamentada en unes essències pàtries que no podem perdre. La societat ha d’entendre que l’alliberament del País Valencià en el marc federal d’uns Països Catalans lliures és la proposta més beneficiosa per al seu benestar individual i col·lectiu. Si no ho fem així, continuarem sent uns éssers estranys en una societat adormida i “panxacontenta” que es conforma amb poder arribar a final de mes veient com el València, l’Hèrcules, el Vila-real, el Mallorca o, com no, el Barça, guanyen els seus respectius partits. És això el que volem? Doncs mans a l’obra que com va dir el poeta “tot està per fer i tot és possible”.

24 d’octubre de 2010

tonirico


Hacia un nuevo valencianismo desde el fusterianismo

Toni Rico

En los últimos tiempos han proliferado entre el valencianismo posturas contrarias a la idea de los Països Catalans. Hasta aquí correcto. No lo comparto, pero reconozco que es legítimo. En el campo del nacionalismo y en la interpretación de un concepto tan abstracto y abierto como es el de "nación", todo el mundo está invitado a opinar y mostrar cuál es su proyecto. El debate, sin embargo, muchas veces termina viciado por la adjetivación constante de los planteamientos que se hacen, tanto de un lado como del otro, una situación que nos lleva a posicionamientos defensivos y poco útiles para la loable tarea de "valencianizar" el País Valencià y avanzar hacia la plena soberanía de nuestro pueblo.

El antifusterianisme visceral

El primer punto sobre el que me gustaría hablar es el antifusterianismo que ha proliferado en determinados sectores, especialmente desde la muerte de Fuster. Un antifusterianisme que se inspira fundamentalmente en el ensayo De impura natione de Damià Mollà y Eduard Mira. Una obra que, se ha de convenir, se debe leer de manera obligatoria al igual que lo hacemos con Nosaltres els valencians, sobre todo por un motivo fundamental: porque sino no entenderemos nada, o sólo una parte, de la discusión. Los seguidores de Mollà y Mira, sin embargo, han acabado haciendo lo mismo que aquello de lo que acusan al valencianismo de raíz fusteriana: han sacralizado su obra de cabecera. Y es que, ni el Nosaltres... es la Biblia ni De impura natione el Corán. La sacralización, además, conlleva una consecuencia directa que es contraproducente para el debate: el adjetivitación del contrario y el menosprecio hacia todo lo este que representa.

Para los antifusterianos, el intelectual de Sueca es una especie de demonio con rabo que ha sido el culpable absoluto de la situación actual del valencianismo. Primer reduccionismo visceral y tonto. Joan Fuster fue un intelectual gracias al cual hoy día todavía tenemos valencianismo. Esto lo afirmo porque lo creo firmemente. Ahora bien, Joan Fuster, como buen ser humano que era, se equivocó en muchas ocasiones. No tanto, desde mi punto de vista, en la teoría como sí en la práctica. De aquí, sin embargo, a acusarle de todos los males del país va un buen trecho. ¿Por qué existe un antifusterianisme tan visceral, entonces? Por una razón muy concreta: aquel que tiene una visión frustrada del País Valencià ha de crear su culpable particular y, en este sentido, Joan Fuster es un buen enemigo a batir. Con esto terminan haciendo, otra vez, lo mismo que, según ellos, hizo Fuster toda la vida: buscarse un enemigo. Fuster lo encontró en el regionalismo y ellos lo encuentran en el catalanismo. Y yo me pregunto: ¿sirve esto para algo? Y tengo también la respuesta: no. El enemigo tiene nombres y apellidos: se llaman España y españolismo. Si el valencianismo como movimiento no llega a esta conclusión será toda la vida un movimiento frustrado, errado, fracasado, sin un horizonte claro. Un movimiento que seguirá arrastrando las mismas fobias y planteamientos erróneos, los mismos fracasos y frustraciones.

Si la autoproclamada "tercera vía" quiere ser tomada seriamente, lo primero que tendría que hacer es dejar de demonizar a Fuster y a sus seguidores, que a día de hoy, les guste o no, aun somos muchos. Es más, me atrevo a hacer otra afirmación: dentro del mismo Bloc Nacionalista Valencià, los fusterianos -en términos amplios- todavía son mayoría, eso sí, una mayoría silenciosa y silenciada. La realidad del País Valencià es muy compleja y variada. Intentar reducir la identidad valenciana en su conjunto a lo existente en una zona muy concreta del país no ayuda, en absoluto, a la valencianización del territorio. Así como no se deben despreciar los rasgos identitarios y tradicionales del centro del país, tampoco se puede pretender hacernos creer al resto de los valencianos que estos son los que nos identifican a todos como pueblo. Para entendernos, la senyera con franja azul, muy bien, pero en Valencia que para eso es la de esta ciudad. Las fallas, maravillosas, pero que se hagan donde realmente son tradicionales y que no nos las intentan colar con calzador al resto de valencianos. Criticar el valencianismo de raíz fusteriana por haber creado un imaginario falso donde predominan los elementos "catalanes" frente a los "valencianos" y, a la vez, uniformar el territorio valenciano bajo la identidad folclórica creada por Teodoro Llorente o Blasco Ibáñez, no es la mejor manera de diferenciarte de lo que criticas.

Un catalanismo sin horizonte claro

Frente a las posturas "terceraviistes", ha continuado existiendo, en tierras valencianas, un planteamiento nacional identificado con los posicionamientos fusterianos que apuesta por la construcción de un valencianismo que tiene como horizonte la construcción de los Països Catalans. Este valencianismo, que podríamos calificar como catalanista, ha sido mayoritario en el nacionalismo valenciano desde la aparición del clásico fusteriano Nosaltres els valencians y ha tenido diferentes representaciones políticas a lo largo de la historia, representadas mayoritariamente por las ideologías de izquierdas. El valencianismo de raíz fusteriana, sin embargo, ha caído en las mismas trampas que su fundador: el rechazo y el enfrentamiento constante con el regionalismo valenciano y el hecho de pensar que los valencianos somos un país frustrado. Este posicionamiento, muchas veces también radical y visceral, ha llevado al valencianismo fusteriano a ser identificado por diferentes sectores del pueblo valenciano como colonizador y foráneo, y no como la representación identitaria propia. Cabe decir que, evidentemente, el españolismo militante ha jugado un papel fundamental en la creación de una mitología anticatalanista surrealista y esperpéntica, en la que parece que los catalanes del Principat tengan los tanques preparados a la altura del Ebro dispuestos a entrar en tierras valencianas y arrasarlo todo. Pero, ¿todo es culpa del españolismo? ¿Tan importante es el enemigo y tan débiles somos los valencianos? Quizás sería necesario que el valencianismo fusteriano hiciera un poco de autocrítica y reflexionara sobre si su discurso se adecua a la realidad del país, a las necesidades de una sociedad que poco a poco se ha ido alejando de debates identitarios, y se ha acercado más a planteamientos de una indiferencia ilustrada predominante, fruto más del agotamiento y del cansancio que de la frustración nacional que el fusterianismo ha planteado como base teórica.

Estos planteamientos nos han llevado a un cierre en banda extremo, en el que todo el que no apuesta claramente por los Països Catalans ya es una especie de traidor, de botifler, de neoblavero o tonterías semejantes, lo que nos lleva a no escuchar a aquellos que plantean alternativas diferentes por la simple razón de que cuestionan las esencias fundamentales de nuestro cuerpo teórico. Y esto, ¿ha ayudado a hacer avanzar la idea de los Països Catalans en la sociedad valenciana? No, todo lo contrario, es la misma estrategia errónea que la de los "terceraviistas acérrimos" cuando creen que eliminando los Països Catalans de su vocabulario básico ya llegarán al 5% de los votos. Son las mismas equivocaciones que las que cometen los antifusterians cuando pontifican personajes como Teodoro Llorente o Blasco Ibáñez y demonizan a Fuster. Encontrar el enemigo en aquellos con los que compartes más puntos de los que realmente te separan es hacer el juego al españolismo, es digno de un infantilismo prepolítico. Ahora bien, debemos reconocer que es mucho más fácil ir siempre a la contra de todo que no ponerse a encontrar puntos de confluencia, estrategias comunes a partir de las cuales podamos avanzar en la construcción nacional del País Valencià.

Hacia un nuevo fusterianismo: el valencianismo del siglo XXI

Llegados a este punto de divergencia entre un valencianismo y otro, ¿que tenemos que hacer? Lo primero es revisar todo lo que se ha dicho y escrito en los últimos cincuenta años y adaptarlo a la realidad social del siglo XXI. El valencianismo de la II República, el pensamiento y la obra de Joan Fuster, las propuestas de Carles Salvador, los textos de los años setenta y el legado de personas como Vicent Ventura, las reflexiones terceraviistas y todo aquello que parta del reconocimiento de los valencianos como pueblo, debe ser el cuerpo teórico a partir del cual empezar a trabajar. Habrá gente a la que puede sorprender la mezcla de fuentes, pero creo que si no abrazamos todas las familias del valencianismo e intentamos crear algo juntos nunca saldremos adelante. Todo el mundo tiene su parte de razón, sus equivocaciones y confusiones, es algo que tenemos que asumir.

Por tanto, el primer paso que hay que hacer es el de reconocer que los valencianos de todas las comarcas históricas del país formamos una misma comunidad humana, un mismo pueblo. Esto ya lo decía Fuster, no invento nada nuevo, el problema es que la evolución de la idea de los Països Catalans ha llevado muchas veces a sus partidarios a confundir la realidad y las ideas de Fuster, llegando al punto de no saber distinguir entre conceptos tan diferentes como país y comarca por el simple hecho de defender una territorialidad concreta. El País Valencià no es una comarca ni una extensión del Principat de Catalunya, y quien lo piense así se confunde y además partirá de un planteamiento antihistórico. El País Valencià forma un todo en sí mismo, sin la necesidad obligada de compartir proyectos políticos con otros territorios cercanos. Los valencianos son mayores de edad para tomar sus propias decisiones, sin apadrinamientos de nadie ni tutorizaciones per se.

¿Esto quiere decir que el País Valencià se ha de descolgar de la idea de los Països Catalans? No, ni mucho menos. Y es más, creo que nuestra plenitud nacional sólo la podremos conseguir yendo de la mano de catalanes, de la gente de les Illes y de las de Andorra en la construcción de un proyecto nacional y político común. Este proyecto, sin embargo, debe partir de la heterogeneidad y el respeto a la diversidad existente dentro de lo que llamamos nación catalana y que engloba a toda la ciudadanía que compartee el catalán como lengua o bien habitan los territorios donde ésta es hablada. Los "terceraviistas" han avanzado en sus textos en la idea de federalismo, el problema es que mientras ellos apuestan por un federalismo enmarcado dentro del conjunto de los países de la península ibérica, el planteamiento del valencianismo debe ser el de avanzar en el federalismo de los Països Catalans. Como decía Carles Salvador: "quisiera (...) un Estado Catalán que comprendiera todas las tierras de lengua catalana y mi País Valencià autónomo dentro del Estado Catalán".

El federalismo, pues, reconoce la identidad particular de cada uno de los territorios de los Països Catalans y los dota de entidad y soberanía propia. Querer construir una nación catalana de Salses a Guardamar y de Fraga a Maó sin reflejar esta diversidad territorial es tan irreal con querer construir una supuesta nación valenciana que no tiene ningún nexo de unión con el resto de territorios con los que comparte lengua, historia y, hay que decir también, problemáticas económicas comunes. Tanto una propuesta como la otra no ayudan a la valencianización del país, a la liberación del sujeto que dicen defender, si no todo lo contrario, parten de premisas cerradas e inapelables que no dejan evolucionar el proyecto nacionalista valenciano. Hay, pues, que valencianizar el discurso del valencianismo político sin dejar de lado, sin embargo, las referencias al proyecto común de los Països Catalans. Otra cosa es si la estrategia política concreta que ahora mismo más nos beneficia es la de hablar de la nación catalana o más bien hacerlo casi de manera exclusiva del País Valencià. Es posible, no lo negaré yo, pero lo que sí que no puede hacer el valencianismo es prescindir del proyecto compartido con los otros catalanes. Esto es un error monumental, no sólo desde el punto de vista histórico o lingüístico, sino también económico y político.

Una vez reconozcamos la diversidad territorial de los Països Catalans hay que avanzar en la consecución del proyecto común. En el proceso de construcción nacional catalán, la creación de redes, de sinergias entre los distintos países es fundamental para la creación de una conciencia compartida por parte de todas aquellas personas que deben entrar a formar parte. Partidos políticos de ámbito nacional, periódicos, organizaciones culturales, deportivas, redes de centros educativos, instituciones políticas como la Asamblea de Concejales de los Països Catalans, entre otros, son elementos fundamentales para empezar a conocernos y para iniciar este proceso de vertebración del territorio. Además, nos encontramos en un momento clave de todo el proceso, más aún si tenemos en cuenta que actualmente hay una zona de la nación, el Principat de Catalunya, que se encuentra inmerso en un proceso de crecimiento del independentismo como nunca se había visto en su historia contemporánea. Si el resto de territorios no quieren quedarse descolgados, y pienso sobre todo en el País Valencià, es necesario que el valencianismo comience a trabajar para conseguir una mayoría social como la que, poco a poco, se ha ido construyendo en el Principat. Y sobre es necesario un valencianismo valiente y sin complejos que hable de tú a tú con el nacionalismo del Principat, que hable del País Valencià pero también de los Països Catalans como un proyecto de futuro beneficioso para la sociedad valenciana y no como una nación ancestral y romántica fundamentada en unas esencias patrias que no podemos perder. La sociedad debe entender que la liberación del País Valencià en el marco federal de unos Països Catalans libres es la propuesta más beneficiosa para su bienestar individual y colectivo. Si no lo hacemos así, seguiremos siendo unos seres extraños en una sociedad dormida y "despreocupada" que se conforma con poder llegar a fin de mes viendo como el Valencia, el Hércules, el Villarreal, el Mallorca o, como no, el Barça, ganan sus respectivos partidos. ¿Es esto lo que queremos? Pues manos a la obra que como dijo el poeta "todo está por hacer y todo es posible".

24 d’octubre de 2010

Traducció: anticapitalistes.net

+ Info:

Quan la democràcia redimirà els Països Catalans … una proposta de nació política basada en el fusterianisme. Borja Vilallonga

Sobre la construcció dels Països Catalans a l’Estat Espanyol. Nel·la Saborit


A la mateixa secció:


Catalunya: Forcadell, presidenta del parlament, es compromet a defensar la sobirania del parlament arran del cop d’estat.


Art 155: creix la potència de l’independentisme.


’Revolució o resistència’: Governs que fan de Hacker, anticapitalistes posant ordre


Dret penal de l’enemic a la conselleria d’Economia


El límit… de divendres


Puigdemont aixecarà la suspensió de la declaració d’independència si Rajoy aplica el 155


Josep Costa: ‘La resistència de les institucions catalanes contra el 155 pot ser molt alta’


Dret a decidir: L’espurna sobiranista valenciana


Catalunya: "Les nostres idees sempre seran lliures".


Els Comitès de Defensa del Referèndum, un nou front de resistència permanent al carrer.

Creative Commons License Esta obra est� bajo una licencia de Creative Commons by: miquel garcia -- esranxer@gmail.com