contacte: anticapitalistes@anticapitalistes.net

 



 

Anticapitalistes
  
dimecres 23 de novembre de 2016 | Manuel
El que amaguen les dades sobre la pobresa femenina

Juli Carrere, Helena Castellà, Sergi Cutillas, Iolanda Fresnillo i Maria de la Fuente

Aquesta setmana s’han fet públics els resultats d’un informe encarregat per CCOO de Catalunya a un equip d’iQ sobre la feminització de la pobresa. A continuació us en seleccionem algunes dades que conviden a pensar.

Primera dada. Els indicadors convencionals diuen que pràcticament no hi ha desigualtat de gènere en la pobresa. Com és possible que la taxa de risc de pobresa dels homes sigui d’un 18,9% i la de les dones d’un 19%? Resulta més desconcertant encara quan recordem que la bretxa en els salaris és de gairebé un 25% i la de les pensions contributives és encara més alta, tal i com mostra el gràfic següent.

La raó no té a veure amb el món real, sinó amb la manera com es comptabilitza quan s’és pobre i quan no. Per calcular el risc de pobresa de les persones en l’Enquesta de Condicions de Vida es calcula primer els ingressos conjunts de les llars enquestades; i posteriorment es divideix aquesta quantitat entre els seus membres, amb una correcció en funció del nombre d’adults i criatures de la mateixa. Aquesta forma càlcul dóna per suposat que en una mateixa llar tots els seus membres es reparteixen de forma igualitària els ingressos que hi entren. Un dels problemes d’aquest supòsit és que, com que en la major part dels casos les llars estan composades (com a mínim) per un home (que guanya més) i una dona (que guanya menys o no guanya res), el resultat és que s’assigna estadísticament una part de les rendes masculines a les dones (un regal estadístic que podríem discutir si es produeix a la vida real). Després d’haver fet aquesta operació estadística, les institucions públiques estadístiques presenten les dades les dades desagregades per sexe (“risc de pobresa en els homes” i “risc de pobresa en les dones”), tot conduint a la conclusió que no hi ha desigualtats de gènere en la pobresa (!!).

El truc és que en realitat, quan mirem aquestes dades, no estem observant individus amb rendes per sota del llindar de la pobresa (comparats amb la resta d’individus), sinó individus que viuen en llars per sota del llindar de la pobresa –comparades amb la resta de les llars. La consideració de les llars com unitat de mesura té sentit des de diversos punts de vista. Però l’atribució estadística als individus de les rendes de les seves llars invisibilitza totalment les desigualtats econòmiques de gènere dins de les famílies, i aquest és un fenomen clau per a entendre les desigualtats socials en el seu conjunt. És com si les estadístiques diguessin que tant se val si els ingressos els fan els homes o les dones, ja que finalment els diners beneficien de forma igual a tots els membres de cada família. Però de debò creiem que el tren de vida i el control dels recursos és igual per un marit/pare de família que que per a la esposa/mare de famíla si el primer guanya un sou superior o fins i tot l’únic sou de la llar? Aquesta forma de càlcul, a més, té altres problemes, com l’ocultació de la pobresa de joves no emancipats, per exemple. Es tracta d’un vel estadístic que ha estat extensament estudiat per investigadores i investigadors de la Càtedra d’Inclusió Social de la Universitat Rovira i Virgili , que han proposat calcular, complementàriament a la Taxa de Risc de Pobresa convencional, la Taxa de Risc de Pobresa sota supòsit d’Autonomia. I aquesta és la proposta que apliquem a continuació.

Segona dada. Si mesuréssim els ingressos de manera individual i no familiar, trobaríem que gairebé 1 de cada 2 dones viu per sota del llindar de la pobresa, gairebé el doble que els homes. Sí, si en comptes de considerar la renda que hem assignat als individus a partir dels ingressos de les seves respectives llars, consideréssim la guanyada de forma individual per les persones adultes, resultaria que les dones tenen gairebé el doble de possibilitats de ser pobres que els homes. Això sense moure’ns del discutible llindar de pobresa, que està definit com el 60% de la renda mediana de Catalunya (vegeu la quarta dada que us volem presentar).

Feu una ullada al gràfic, perquè les dades parlen per sí soles.

Tercera dada. Els tres col·lectius que de promig tenen ingressos més baixos són les dones joves, després els homes joves, i finalment les dones grans. Els tres amb ingressos més alts són els homes de mitjana edat, els grans i els que tenen entre 30 i 44. Si mirem les rendes mitjanes individuals i considerem no només el sexe, sinó també l’edat, les dades comencen a confirmar algunes sospites. Els tres perfils amb major renda mitjana amb dades de 2014 (les darreres disponibles) són masculins. Els guanyadors, com de costum, són els homes de 45 a 64 anys, que cobren de mitjana 21.691 euros nets anuals. La sorpresa, però, ve en comprovar que, possiblement gràcies als efectes de la crisi, els homes majors de 65 (els jubilats) són el segon col·lectiu amb major renda mitjana: 19.137,50 euros, per davant dels homes entre 30 i 44, que cobren de mitjana 17.528,40 euros nets anuals. Per contra, les perdedores en aquest rànquing de rendes mitjanes són les dones de menys de 30, amb 4.996,6 euros anuals; seguides dels homes d’aquesta mateixa franja d’edat, que cobren de mitjana 7.082,80 euros anuals, i finalment, per les dones majors de 64, que cobren 10.213,6 euros anuals. Sí, entre les més pobres hi ha les dones de la mateixa franja d’edat que els homes amb la segona renda mitjana més alta. Així, la desigualtat econòmica de gènere entre la població major de 65 és la més flagrant.

Quarta dada. Existeixen 181.493 homes i 191.248 dones que viuen en llars pobres i s’han fet invisibles al llarg de la crisi. Si heu mirat amb deteniment el gràfic anterior, potser us haurà cridat l’atenció la poca variació dels nivells de pobresa en el període de major daltabaix econòmic i de pèrdua de benestar que recordem en el nostre país. Efectivament, el risc de pobresa ronda el 19%, igual que abans de la crisi. Així doncs, on són els seus efectes? De nou, ens trobem davant d’un vel estadístic. I és que la Taxa de Risc de Pobresa és una mesura relativa. El seu llindar es calcula, com ja hem dit, a partir de la renda mediana d’una població donada. És a dir, prenem com a referència aquella renda que deixa la meitat de la població més rica per sobre i la meitat més pobra per sota. A partir d’aquí, considerem que les llars o persones que ingressen el 60% o menys d’aquesta renda pateixen risc (risc?!) de pobresa. El problema és que la renda de referència ha baixat en aquests anys. Ha baixat prou com per a que l’any 2008 el llindar estigués en 10.040 euros l’any i el 2014 estigui a 9.667 euros. Això fa que, per mer efecte estadístic i sense guanyar un euro més, hi hagi persones que han deixat de ser considerades pobres, són els i les pobres invisibles. I quantes persones són? Si apliquéssim el llindar de pobresa pre-crisi (descomptant l’IPC) faríem visibles 181.493 homes i 191.248 dones pobres més que els que mostren avui les estadístiques, i això sense moure’ns del càlcul convencional familiar.

Cinquena dada. L’ocupació no garanteix el benestar econòmic: entre les persones amb ingressos baixos hi ha persones amb feina. De cada 100 homes amb feina, gairebé 15 cobren rendes de pobresa; de cada 100 dones ocupades, les pobres són gairebé 26. Com es pot comprovar al següent gràfic, la pobresa (individualment considerada) de la població ocupada va més enllà de l’anècdota, i està fortament marcada per la desigualtat de gènere. A falta de més investigació, la gran causa de la feminització de la pobresa en l’ocupació és la xacra de la parcialitat, que en la major part no és volguda i afecta avui a un 22% de les dones i un 7% dels homes. En aquest punt cal recordar que sous baixos avui impliquen pensions baixes demà.

Una darrera reflexió. Cal mirar més enllà de la pobresa monetària: la dependència econòmica, la precarietat vital i la marginació també estan marcades pel gènere. Volem acabar amb una reflexió de major abast. L’estimació del risc a la pobresa hauria de contemplar tant aspectes materials com no materials, simbòlics i culturals. Per això, l’estudi de la pobresa des de la perspectiva de gènere hauria de ser multidimensional, i no basat gairebé de forma exclusiva en el nivell d’ingressos. En el millor dels casos la multidimensionalitat es capta a la Taxa Arope amb l’accés a alguns bens materials i per la relació a la llar amb el mercat de treball. Per a poder conèixer altres mecanismes d’empobriment que impliquen dependència econòmica, precarietat vital, marginació social i fins i tot desempoderament, caldria que l’estadística oficial incorporés dades noves. Parlem de dades que ens informin sobre la disposició de temps de descans, sobre si es pateix algun tipus de violència familiar i/o masclista, sobre si es té accés a serveis de cures infantils, per a la vellesa o malaltia, o sobre quin és el temps dedicat a tasques de cura. Aquest darrer element és clau, perquè actualment no sabem fins a quin punt les dones (o els homes) pateixen una sobrecàrrega de treball que, a més d’esdevenir un empitjorament de la qualitat de vida, impedeix accedir a uns ingressos suficients fruit de la participació del mercat de treball.

A dia d’avui no disposem de la major part d’aquesta informació. Però amb les dades que sí tenim ja podem apuntar que la dependència econòmica i la falta d’autonomia està feminitzada. També ho està la precarietat vital i la falta de seguretat econòmica i vital. Però la marginació i l’aïllament és un fenomen més patit pels homes que per les dones. I en això, també els rols de gènere fan la diferència.

4/9/2016

critic


A la mateixa secció:


Romper las cadenas de las deudas privadas ilegítimas (II)


Romper el círculo vicioso de las deudas privadas ilegítimas (I)


Un balance: 10 años de la ley de protección contra la dependencia


Baix Segura: Más de 1000 personas acuden a la manifestación en defensa de las pensiones públicas en Torrevella


Dejemos de pensar que sabemos más que los pobres y apliquemos de una vez la renta básica


Estado español 1985-2017: 32 años avanzando en la destrucción del sistema público de pensiones


El negocio del rescate: ¿Quién se beneficia de los rescates bancarios en la UE?


Alacant: Mediación intercultural en peligro


La ceremonia de la confusión: el copago de las medicinas por los pensionistas.


La gran crisis de las pensiones privadas

Creative Commons License Esta obra est� bajo una licencia de Creative Commons by: miquel garcia -- esranxer@gmail.com