contacte: anticapitalistes@anticapitalistes.net

 



 

Anticapitalistes
  
dijous 13 d’octubre de 2016 | Manuel
Mandarins: Per què els comunistes diuen mandarins als funcionaris sindicals reformistes? La lluita en dos fronts dels obrers metal·lúrgics torinesos (1921)

Antonio Gramsci

Per què els comunistes diuen mandarins als funcionaris sindicals reformistes? Qui són els mandarins?

El mandarinat és una institució burocràtico-militar xinesa que, si fa no fa, es correspon a la prefectura italiana. Tots els mandarins pertanyen a una casta particular, són independents de tot control popular, i són convençuts que el bo i misericordiós déu dels xinesos creà a propòsit la Xina i el poble xinès perquè fos dominat pels mandarins. Qui fa bo l’oratge? Els mandarins. Qui fa fèrtils els camps? Els mandarins. Qui dóna fecunditat al bestiar? Els mandarins. Qui permet a l’ingenu poble xinès de respirar i de viure? Els mandarins. És per tant natural que el poble xinès no siga res i els mandarins ho siguen tot. És natural que tan sols els mandarins puguen deliberar i comandar i que el poble xinès no haja de fer res més que obeir, sense recriminacions, pagar els impostos sense falta, donar al mandarí tot allò que el mandarí demana, sense preocupar-se de saber-ne el per què ni el per com.

Per què els comunistes diuen mandarins als funcionaris sindicals reformistes i no els diuen d’una altra forma, per ex., bonzos com a Alemanya, o d’altra forma que sols indique el domini absolut, la intriga burocràtica per mantindre’s en el poder a tota costa, la prepotència i l’altaneria? Per aquesta raó: perquè els funcionaris sindicals reformistes menyspreen les masses, són convençuts que els obrers són bèsties, sense intel·ligència, sense caràcter, sense principis morals, bèsties que es queden tranquil·les i manses si obtenen la forma de comprar un litre de vi i d’anar a la taverna per agafar un pet. Els funcionaris reformistes menyspreen les masses obreres així com els mandarins, homes d’alta casta, gent eixida de la cort imperial xinesa, menyspreen els llurs súbdits, ignorants, bruts, supersticiosos. Quan es fundà el setmanari “Ordine Nuovo” i s’inicià la campanya pels Consells de fàbrica, que havien d’ésser els organismes on s’encarnàs la tendència històrica proletària envers l’autonomia industrial i l’autogovern, els companys de l’“Ordine Nuovo” eren contínuament assolats per la ironia rinocerontesca de tots els Oreste Bertero della Fiom: “Sou il·lusos, sou intel·lectuals que no coneixeu les masses obreres; els obrers són egoïstes, són bèsties sense ànima i sense intel·ligència: cal tractar-los amb el bastó, com als gossos, i omplir-los el pap, perquè quan omplen el ventre es tranquil·litzen”.

Els companys de l’“Ordine Nuovo” es grataven els ulls de meravella:

Però per què aquestes coses no les dieu en els comicis, als propis obrers? I com és que vosaltres, que sou obrers, que heu treballat a la fàbrica podeu parlar de tal forma dels vostres companys de feina? I per què acceptau de dirigir homes que menypreau d’aquesta forma? I com és que continuau a dir-vos socialistes, si heu perdut tota fe en la possibilitat que la classe obrera es redimesca i millore i es reafirme com a classe digna de guiar els destins de la humanitat sencera? Que la classe obrera puga ésser amoral i envilida, no deu meravellar a un socialista; el socialisme sempre ha sostingut que l’opressió capitalista es manifesta també espiritualment i físicament, a més d’econòmicament, i ha fet enormes esforços per elevar les masses, per educar-les, per ennoblir-les, per alliberar-les de les costums vicioses, com l’alcoholisme, que determinen una degeneració física. Si vosaltres, funcionaris sindicals reformistes, parlau així, sou indignes de continuar en la direcció de l’organització obrera. És necessari que a la direcció de les masses siguen cridats homes que conserven intacte l’esperit proletari, que no hagen esdevingut escèptics, que no s’hagen aburgesat, que senten com a cosa llur els dolors i les esperances de les multituds oprimides i que lluiten sincerament per la redempció de la humanitat”.

Vet ací per què tot i ésser en el mateix partit que els reformistes, els comunistes lluiten per donar als obrers un poder en l’organització, poder que hauria de servir per trencar el sistema mandarinesc i per introduir la democràcia en la Confederació general del treball. Els comunistes havien per tant cercat un pla d’acord amb els mandaris. Aqueixos deien: “Vosaltres mandarins, que afirmau d’ésser els únics competents en compilar memorials, en guiar les vagues, en obtindre bones condicions de feina i de salaris pels obrers, romanau simplement en el vostre lloc, però sigueu funcionaris, no mandarins. Heu de representar, en les organitzacions sindicals, açò que en l’estat burgès ho representa la burocràcia: heu d’exercir, no de deliberar. En l’estat burgès el Parlament, elegit pel poble, fa les lleis, dóna la direcció política general de la vida del país, i l’administració actua, aplica les lleis, sempre sota el control parlamentari (així almenys hauria d’ésser, si bé ara no ho és perquè el Parlament ha esdevingut una casa de barrets). En l’organització sindical, els Consells de fàbrica, el sistema dels Comissaris de repartiment ha d’ésser l poder deliberatiu, ha d’imprimir la direcció política general als sindicats i a les federacions i els funcionaris han d’actuar, han d’aplicar, amb la llur competència i amb el llur saber tècnic. Altrament l’organització sindical és encara per darrera de la democràcia burgesa: encara és en l’estadi de l’absolutisme, s’assembla a l’imperi del tsar, on manava la burocràcia, on el funcionari era també el patró del país”.

Els mandarins no volgueren entrar en aquest ordre d’idees. Aqueixos volien manar, aqueixos volien ésser els patrons absoluts. Per això s’oposaren ferotgement al sistema dels comisaris de repartiment. I semblava clar per tant que les masses obreres no sols havien de lluitar contra el capitalisme per l’autonomia industrial, sinó que havien de lluitar contra els mandarins per l’autonomia sindical de la massa organitzada. La lluita obrera esdevé més difícil, més aspra, però calgué i encara cal de combatre-la. El primer episodi d’aquesta lluita ferotge fou l’abril del 1920, el segon episodi l’abril d’enguany. Els mandarins, abusant del càrrecs que detenien, sabotejaren la lluita contra els capitalistes: feren a Itàlia açò que havien fet a Rússia els funcionaris del tsar, mantinguts en el llur lloc per Kerenski: immobilitzaren la maquinària administrativa, es negaren a complir les funcions pels quals eren pagats pels obrers. Davant la disjunctiva: escollir entre els obrers en lluita i la llur vanitat ofesa, abandonaren els obrers, i es retiraren desdenyosament a la llur tenda. Aqueixos no sentien els dolors i el patiment dels 14.000 obrers de la Fiat, no sentien que eren en joc la tranquil·litat i el pa quotidià de 14.000 famílies. No, aqueixos no tendiren la mà a aquesta massa exterminada del poble, colpejada i maltractada pels capitalistes, aqueixos no lluitaren per reforçar la causa obrera i per afeblir el capitalisme; aqueixos contràriament permeteren als capitalistes d’estroncar el moviment obrer. Aqueixos volien de la mateixa forma que els capitalistes, destruir els Consells de fàbrica i el sistema de comissaris de repartiment: aqueixos tenien, com els capitalistes, una posició política i econòmica que salvar i feren causa comuna amb els adversaris del proletariat.

I és així com s’explica la tàctica del Partit comunista en l’organització sindical. I és així com s’esdevé que els funcionaris sindicals comunistes no poden ésser ni poden esdevindre mandarins. El Partit comunista presenta els seus candidats als càrrecs sindicals, amb el seu programa, que és el programa de la Internacional comunista, aprovat pels congressos on han participat les avantguardes proletàries de tots els països del món. Si la majoria accepta aquest programa, si la majoria d’un sindicat o d’una federació declara: “Aquest és el meu programa, vull que els funcionaris als quals dono la meua confiança, apliquen aquest programa”, alhora també el Partit comunista s’interessa en l’aplicació i controla l’actuació del funcionari comunista i li crida l’atenció si es desvia, i l’expulsa de les seues files si traeix. Com més, en les actuals condicions socials, és necessària una centralització de les funcions sindicals, jmés es demostra la inutilitat de les vagues i dels moviments locals i la necessitat absoluta de coordinar els esforços i d’evitar les dispersions d’energia, i més els secretaris federals esdevenen mandarins, per la impossibilitat del control per part de les grans masses locals. L’única garantia de libertat i de seguretat pels obrers, l’única garantia que els funcionaris no esdevinguen mandarins és el control del Partit comunista, que ha demostrat de saber imposar la disciplina als seus afiliats i de no tindre por d’expulsar “peixos grossos”; el funcionari comunista és controlat per totes les organitzacions del Partit comunista, per la secció local, per la federació provincial, pel comitè, pel comitè executiu nacional, pel comitè executiu internacional: no poden esdevindre mandarins, no poden ésser uns dominadors de les masses, sinó que han d’ésser una soldats disciplinats de la causa obrera, de la revolució mundial.

El Partit socialista no controla els funcionaris sindicals inscrits en les seues files, no els fa respectar la disciplina dels congressos. Així, el Partit socialista és l’esclau dels mandarins, per raons electorals. De fet sempre s’ha acomplert que els mandarins siguen ultrareformistes, tot i que la majoria del Partit socialista siga revolucionària. El Partit socialista esdevingué i encara ho és, i pitjor que abans, una espècie de casta Penèlope: de dia els revolucionaris, en els comicis, en la propaganda, teixen la tela revolucionària, parlen de comunisme, de soviet, d’internacionalisme; de nit els reformistes, tranquil·lament patrons del mecanisme confederal, destrueixen aquesta tela, arruïnen els moviments revolucionaris, lliguen de mans i peus la classe obrera i l’abandonen impotent a la revenja dels capitalistes. Què ha sigut el Congrés de Livorno? La prova que el Partit socialista era presoner dels mandarins sindicals: de fet els anomenats unitaris preferiren eixir de la Internacional comunista, apunyalar la Rússia dels soviets, separar-se de 58.000 obrers comunistes, abans que no separar-se de 14.000 reformistes, entre els quals regnaven els supermandarins D’Aragona, Buozzi, Bertero i companyia.

Publicat originalment com “Mandarini”, a “L’Ordine Nuovo” (23.06.1921)

marxist.org


A la mateixa secció:


El debate sobre Kronstadt es actual


La montaña de la deuda global: ¿un ‘momento Minsky’ o una ‘contracción Carchedi’?


Cien años después: Algunas herencias difíciles de la revolución de Octubre de 1917


Marx més enllà dels marges


China: Xi toma el control total del futuro.


Kronstadt tuvo antecedentes


De octubre 1917 al "socialismo del siglo XXI"


La toma del Palacio de Invierno


Economía mundial: Días soleados seguidos de tormentas


Pau Viciano: ‘La clau de Fuster és una presa de partit’

Creative Commons License Esta obra est� bajo una licencia de Creative Commons by: miquel garcia -- esranxer@gmail.com