contacte: anticapitalistes@anticapitalistes.net

 



 

Anticapitalistes
  
diumenge 18 de setembre de 2016 | Manuel
L’escola dels horrors

Xavier Diez

Dimarts passat vaig tenir la sort de presentar, a Barcelona, un acte públic sobre les polítiques de privatització escolar a Anglaterra. El conferenciant, Richard Hatcher, és un vell conegut a qui ja vaig d’introduir en una altra xerrada, a l’Ateneu Barcelonès, el 2008, i que, en correspondència, em va convidar a parlar sobre el nostre sistema educatiu a Londres tres anys després. En la primera ocasió, Hatcher, que és professor de la Universitat de Birmingham i membre de la National Union Teachers, ens va fer veure les coincidències en una Llei d’Educació de Catalunya que tot just es començava a elaborar i les reformes inspirades per Margaret Thatcher i Tony Blair que estaven assolant el sistema educatiu anglès. En la trobada a Londres el 2011, en què diversos representants explicaven les reformes educatives que s’implementaven als diversos països de la Unió Europea, vaig començar a ser conscient que, amb diferents lletres, al continent s’executa la mateixa música. Una música molt trista i depriment. Dura i sagnant com la desballestada escola grega, amb cert glamour decadent com les escoles franceses i italianes, amb un punt d’hortera i casposa l’espanyola, tanmateix, els veritables Beatles de la destrucció educativa, no podia ser d’altra manera, corresponia als anglesos.

Per als alumnes, al cap de poques setmanes d’entrar a les escoles, als 4 anys, els sotmeten a un examen per catalogar-los

Hatcher explicava un veritable catàleg dels horrors segons el qual des de l’era de Margaret Thatcher, seguida amb entusiasme per Tony Blair i David Cameron, s’ha convertit les escoles en un hàbitat hostil, una terra dessolada, si ho prefereixen en els termes poètics de T. S. Elliot. Per als alumnes, al cap de poques setmanes d’entrar a les escoles, als 4 anys, els sotmeten a un examen per catalogar-los amb una qualificació: una lletra. Al llarg de la seva escolaritat, fins a la fi dels seus dies a l’institut, seran sotmesos a un registre personal –el portfolio, terme del qual aviat sentiran a parlar- en què se seguirà amb exhaustivitat la seva evolució respecte a la capacitat de sobreviure a un sistema en què constantment haurà de fer exàmens i proves. Parlem de proves nacionals (revàlides) als 6, 11, 16 anys que determinaran el seu futur i la inserció en un catàleg de fracassats o exitosos, etiquetes que qualsevol que hagi estat alumne o professor sap perfectament que és un frau intel·lectual. Més endavant, els espera la universitat més cara del continent i un sistema de segregació insultant. Només un 1% dels anglesos passen per escoles o facultats d’elit, com Eton, Oxford i Cambridge, i tanmateix, aquest selecte grup dels graduats coparan, segons un estudi recent divulgat per la BBC, més de la meitat de les places de la diplomàcia, l’alt funcionariat, els càrrecs d’alts executius i qualsevol espai que funciona en base a col·lectius tancats i restringits. Fins i tot, una tercera part de les medalles olímpiques sorgeixen d’uns centres d’elit que disposen de les millors instal·lacions esportives. Per a la resta, una educació low cost, amb cada vegada menys humanitats, més exàmens, més estrès i major alienació educativa. De fet, no és gens estrany que en una societat tan classista, molts busquin deshinibir la seva frustració a Lloret.

Si com a alumne és difícil, com a professor encara pot ser pitjor. L’obsessió per registrar qualsevol detall, evolució, competència fa que els docents dediquin la totalitat dels seus esforços a preparar els alumnes per a les proves. Això comporta deixar de banda l’interès general, les matèries humanístiques o les arts, les necessitats dels alumnes o qualsevol cosa que no pugui ser comptabilitzada o no entri a les proves nacionals. També comporta una gran pressió, perquè en funció dels resultats d’uns alumnes que, com no pot ser d’altra manera, deuen estar molt poc motivats a fer proves i més proves, dependrà el sou, la trajectòria professional, o el destí personal i el de l’escola. De fet, mercè a les reformes, als centres que els va relativament bé (perquè tenen major capacitat de seleccionar les famílies més benestant) se les convida a convertir-se en “acadèmies”, una mena d’escoles gestionades per empreses privades que reben finançament públic, i que poden contractar docents sense experiència ni qualificacions, i posar sous de 300.000 lliures als seus directors. Als que els va malament, se les obliga a caure a les urpes d’empreses, sovint les mateixes que gestionen aeroports, hospitals o presons. Als professors se’ls sotmet a una pressió tan brutal i a una degradació de les seves condicions laborals que l’esperança de vida professional d’un docent no passa dels sis anys, que l’alcoholisme i el consum de drogues s’ha disparat en els darrers anys i que prop de la meitat fan servir ansiolítics per arribar a final de setmana.

Bé, aquest és el model que inspira bona part dels reformadors de l’educació, també per aquí. Es comença per mirar-se el Pisa, i es pot acabar per fer caure la torre i enderrocar tot l’edifici.

Espai de dissidència


A la mateixa secció:


I diuen que adoctrinem


Escola i política


¿Quién manda en la educación?


Apologia de la filosofia


“No nos educan, nos normalizan, nos reducen, nos apagan”, Andrea Martínez, alumna de Bachillerato


STEPV i Escola Valenciana valoren positivament que la majoria dels centres opte pels nivells avançats dels programes del Decret de Plurilingüisme.


Per un gir en educació, 9-M Vaga en l’ensenyament


València: PSPV, Compromís y València en Comú aprueban cesión de suelo público a la privada Universidad Europea


Per què els bancs i caixes tenen tant interès en l’educació?


STEPV demana a la Conselleria que no aplique les revàlides

Creative Commons License Esta obra est� bajo una licencia de Creative Commons by: miquel garcia -- esranxer@gmail.com