contacte: anticapitalistes@anticapitalistes.net

 



 

Anticapitalistes
  
divendres 2 de setembre de 2016 | Manuel
Nova política, vells dubtes

Miren Etxezarreta / Teresa Forcades / MonicaTerribas / Jordi Graupera

La institucionalització com a frontissa.

Miren Etxezarreta

La primera puntualització, atenent a la urgència dels mitjans a parlar d’una nova política, és que no és una qüestió de mesos, com ens volen fer veure. És una cosa de fa molt més temps, amb antecedents molt antics, i que fa referència, sobretot, a l’inici dels últims moviments socials l’any 2011, on ja trobem una nova forma de plantejar-se la qüestió política. S’ha de destacar, però, que els moviments socials són lents; d’un moment a l’altre, apareixen a la superfície. Com quan poses unes verdures en una cassola i, de cop, tens brou. Les verdures ja hi eren abans.

Un segon error, quan parlem de nova política, és la utilització de l’expressió nova política quan aquesta fa referència a les institucions. La nova política, de fet, existeix fora de les institucions. En els últims mesos, però, aquestes formes dels carrers i de les places s’han anat transformant en política institucional. Per això cal anar més endarrere per entendre la política actual: Ciutadans no és nova política i Podem, per la seva part, ha institucionalitzat la política no institucionalitzada. En les municipals, curiosament, hem vist una certa fusió entre el carrer i la política oficial: Barcelona en Comú.

Tots aquests processos són formes emergents que no sabem on acabaran. I la diferència recau, clarament, en la institucionalització; si el que està passant en la base de la societat, en l’opinió pública, en el batec del carrer, arriba al Parlament, sembla assumit per tothom (mitjans de comunicació i altres agents polítics). I això és perillós: converteix una dinàmica social de base en una institució més.

Miren Etxezarreta és economista, cofundadora del Seminari d’Economia Crítica Taifa.


Els límits de la representativitat.

Teresa Forcades

A hores d’ara es pot parlar d’entusiasme en relació amb la nova política; existeix, fins i tot, un ús inflacionari del terme nova política. Els suposats nous models polítics que, en alguns casos, no es corresponen per a res del món amb la definició de nou: Ciutadans, em ve al cap. Per entendre què és renovació i què no, cal atendre a dos criteris fonamentals.

Primer, per a una regeneració total i una ruptura amb les formes amb què hem conviscut fins ara, és necessària l’articulació amb el poder popular. I això com es fa? És un gran repte, però un repte real. Per començar, no caure en el parany de la vella política: intentar fer arribar a les institucions les millors persones. Ens hem d’adonar dels límits de la representativitat i de com s’ha d’articular aquesta perquè el poder popular no quedi segrestat. Penso, per exemple, en els consells populars a Veneçuela; un canvi ben intricat i que té a veure amb la mateixa noció de política.

En segon terme, la no-professionalització dels polítics; no entendre la política com una dedicació per a tota la vida, sinó com un espai on la ciutadania ha de tenir accés directe. Als EUA, un 99% dels congressistes són multimilionaris: no pot ser que hi hagi uns representants que no s’assemblin als representats.

Allunyem-nos de la preeminència de l’expert, i no per falta de ganes de consulta. L’expert ha d’exposar la informació i després el poble decidirà. I no tinguem por; ja hem comprovat que funciona: amb els transgènics, per exemple.

Teresa Forcades és metgessa, teòloga i monja benedictina


Novetats: sempre engolides pel sistema?

MonicaTerribas

El problema de qualsevol actor nou que sorgeix en un sistema marquetinguià (mercantilitzat i mogut pel capital), qualsevol cosa nova i qualsevol procés de transformació, és que utilitza els mecanismes del sistema per fer-se visible. Si no tens el sistema modificat i el sistema productiu segueix basat en la promoció i la lluita pels lideratges econòmics i de pols —a tots els nivells—, aquest actor nou farà ús, efectivament, dels mecanismes del sistema per fer-se visible. I, per tant, entrarà en la mateixa lògica sistèmica. Què vol dir això? Que deixarà d’actuar amb dinàmiques noves —de compromís ètic, debat, assemblea interna, discussió de continguts— per competir en un mercat on realment les coses que venen són, simplement, les que la gent compra.

En conclusió, si la nova política no és capaç de transformar el sistema, no se’n sortirà de defensar un ideari nou. El que farà el sistema és engolir aquest ideari; el mateix que passa amb les xarxes socials, que són emancipadores, però que, si només funcionen en una lògica de mercat, com a captadores de clients i d’ús exclusiu per a la projecció, no serveixen per a res. Això fa que els líders a la xarxa es converteixin en persones anunci obsessionades pels seus followers. Això està passant també en l’àmbit polític; és la mateixa perversió.

Mònica Terribas és periodista i professora; dirigeix El matí de Catalunya Ràdio.


La fal·làcia de la nova política.

Jordi Graupera.

Es pot dir que Ada Colau, Pablo Iglesias o Albert Rivera representen una novetat en el panorama polític espanyol? Sí. Però, nova política? No. En tot cas, recanvi generacional: noves formes, vocabulari i apropament a l’espai públic, millor ús de les estructures de participació ja existents que els partits convencionals no veien: univers assembleari, veïnal, la protesta o la manifestació.

I per què no ho veien? Qualsevol projecte que funciona un temps determinat, ja sigui un partit o una empresa, tendeix a l’esclerosi, la burocratització. Qualsevol partit que comenci de zero té molt més marge de maniobra per fer ús de formes menys formalitzades de participació. Per aquest motiu semblen superfrescos, com si la revolució estigués arribant. Però, a mesura que aquestes organitzacions se solidifiquen, necessàriament demanen estructures, per la qual cosa reprodueixen amb menys o més fortuna el mateix problema que les organitzacions que han vingut a substituir.

En conclusió, el mecanisme polític, la política que encarnen, és la mateixa política de sempre; no és un judici pejoratiu: de sempre vol dir la mateixa que ja definia Plató. La política és el que és, i com a art de la gestió dels afers comuns sempre parteix de la mateixa tensió: gent preparada per gestionar els afers públics i gent que sigui capaç de mostrar certa empatia social per tal que els administrats se sentin representats. I, ja se sap, sovint la persona que té més habilitats socials no és la que sap gestionar millor les guerres… o les brosses.

Jordi Graupera és periodista, filòsof i professor a la Universitat de Nova York

elcritic


A la mateixa secció:


Euskal Herría: Asamblea de EH Bildu, las formaciones se comprometen a "pasar de ser una coalición a un sujeto político"


Costas Lapavitsas: "Syriza ha traït les classes populars i ha matat l’esperança"


Per una perspectiva radical a Europa. Pròleg del llibre ’Sobiranies: una proposta contra el capitalisme’ (Espai Fàbrica, 2017)


Francia: ¿Ponemos el grito en el cielo sobre Poutou en nombre del voto útil?


El capitalismo es poder, no economía (Abdullah Öcalan)


Elecciones Francia, Poutou: “Votar por el NPA para dar confianza al conjunto de los explotados”


Anticapitalismo y nueva izquierda


Francia: La intervención del anticapitalista Poutou (NPA) provocó un giro en el debate presidencial


Italia: Crisis y escisión del Partido Democrático (PD), orígenes y consecuencias…


[VÍDEO] Conversa entre Gala Pin (BComú) i Gabriela Serra (CUP)

Creative Commons License Esta obra est� bajo una licencia de Creative Commons by: miquel garcia -- esranxer@gmail.com