contacte: anticapitalistes@anticapitalistes.net

 



 

Anticapitalistes
  
dilluns 8 d’agost de 2016 | Manuel
"L’assemblea ciutadana ha de ser la institució bàsica en la nova societat" Entrevista a Janet Biehl.


Entrevista a Janet Biehl, teòrica estatunidenca del municipalisme llibertari i l’ecologia social, idees desenvolupades a partir de les tesis de l’activista i pensador Murray Bookchin, al qual ha dedicat el seu darrer llibre.

"L’assemblea ciutadana de l’antiga Grècia va ser inspiradora. Els ciutadans d’Atenes deliberaven, discutien, parlaven i feien intervencions al costat de l’Acròpoli. Es basaven en el principi que cada persona era igual, en la rotació i en l’elecció de representants"

Janet Biehl es va introduir en les tesis del municipalisme llibertari a través de l’activista i pensador nord-americà Murray Bookchin, amb qui va compartir prop de vint anys. Com a escriptora, s’ha focalitzat en l’ecologia social i el municipalisme llibertari, basat en institucions assembleàries locals, principis que han inspirat el projecte del Confederalisme Democràtic al Kurdistan. Partint del seu darrer treball, titulat Ecology or Catastrophe: The Life of Murray Bookchin, parlem de la figura d’aquest pensador i del seu projecte polític.

En quin context entres en contacte amb l’anarquisme?

Tard, cap al 1986. En aquells moments, estava treballant contra els submarins nuclears, amb base a Nova York, i, alhora, molt interessada en l’ecologisme com a moviment polític. Un amic em va parlar de l’Institut per l’Ecologia Social de Vermont, on Bookchin estava impartint classes. Vaig assistir a unes sessions d’estiu i les seves idees em van captivar, sobretot l’orientació ecologista, el fet que no es tractava d’un marxisme estàndard, el compromís amb l’activisme social i la idea que la gent controlés el seu destí en comptes de lliurar les decisions a Washington.

Als anys 80, ja feia temps que un grup havia començat a repensar l’alternativa al sistema capitalista. En quin context neix el projecte del municipalisme llibertari als Estats Units?

Durant els anys 50, un grup –del qual Bookchin formava part– es va posar a repensar el projecte revolucionari. Ell havia estat educat i s’havia format en el marxisme-leninisme per fer la revolució contra la burgesia, però, als anys 40, amb els resultats de la Segona Guerra Mundial, l’expectativa es va frustrar. Determinada gent intentava i insistia a organitzar el proletariat per fer la revolució, però aquest més aviat estava interessat a millorar les seves condicions laborals. Bookchin no podia acceptar el capitalisme perquè seguia el precepte de Rosa de Luxemburg "Socialisme o barbàrie" i, per tant, acceptar-lo era acceptar la barbàrie. Va decidir repensar el projecte socialista i es va preguntar: si la tendència a la disminució del guany no és el límit del capitalisme, tal com va dir Marx, n’hi ha un altre?

I quin era?

Aflorava una catàstrofe ecològica com a resultat del capitalisme. El límit era ecològic. Tenien clar que la societat americana estava molt centralitzada i que calia descentralitzar-la en l’àmbit econòmic i tecnològic, en termes d’agricultura i ciutat i, el més important: en termes polítics. El govern central de Washington havia esdevingut molt fort i era –i és– necessari descentralitzar les societats perquè esdevinguin igualitàries.

Però moltes persones militants van desistir...

Com que el marxisme no havia triomfat i la revolució no s’havia produït, molts camarades van decidir marxar a les universitats. Es van convertir en editors, es van posar a escriure... es van limitar a un activisme intel·lectual. I de fet, el marxisme és un bon entrenament. Però Bookchin tenia clar que s’havia de continuar. Durant la primera guerra imperialista, Trotsky havia predit que la segona donaria peu a revolucions, en plural: que la població russa s’aixecaria contra el monstre Stalin, l’alemanya ho faria contra Hitler i les democràcies occidentals ho farien contra la burgesia. Abans de ser assassinat, però, va dir que si, per alguna raó, la guerra no donava peu a una revolució, hauríem de repensar el projecte revolucionari.

Quins projectes anteriors van inspirar els principis del municipalisme llibertari?

L’assemblea ciutadana a l’antiga Grècia va ser inspiradora. Els ciutadans d’Atenes deliberaven, discutien, parlaven i feien intervencions al costat de l’Acròpoli. Es basaven en el principi que cada persona era igual, en la rotació i en l’elecció de representants. Per tant, l’assemblea ciutadana ha de ser la institució bàsica en la nova societat.

Durant la revolució del 36 a l’Estat espanyol, la societat també es va organitzar de manera descentralitzada i democràtica.

De fet, la segona font d’inspiració va ser la CNT a Espanya. Probablement, Bookchin en va elaborar el primer estudi detallat en anglès, en què aprofundia en la forma d’organització dels anarquistes. També va estudiar diversos exiliats anarquistes a França i estava molt orgullós d’haver entrevistat Pablo Ruiz i José Prats, entre altres. Fins i tot va arribar a assistir a un míting de la CNT; va quedar ben sorprès en comprovar que el dirigent anarcosindicalista Cipriano Mera encara estava viu i hi va conversar sobre l’estructura de la CNT. La revolució del 36 el va inspirar tota la vida.

Als Estats Units, hi havia experiències interessants?

A l’Estat de Vermont, regió coneguda com a Nova Anglaterra, hi ha assemblees locals ciutadanes en què participa qui vol i on es prenen decisions. Es tracta d’una institució antiga creada el segle XVII pels puritans provinents d’Anglaterra, que van arribar a un món nou tot buscant la llibertat religiosa, sense capellans. Van construir uns edificis molt senzills per reunir-se i pregar i, els altres dies de la setmana, es dedicaven a prendre decisions de manera comunitària. Les assemblees comunitàries van esdevenir un motor per a la revolució americana i un dels principals revolucionaris contra els anglesos va ser Samuel Adams de Boston, que hi participava. Un altre exemple inspirador té lloc durant la Revolució Francesa. La ciutat de París estava dividida en seccions i cada secció tenia una assemblea. Hi ha molta gent liberal que mira aquests exemples i exclama que l’antiga Atenes excloïa les dones i es basava en l’esclavatge; que, a Nova Anglaterra, eren fanàtics religiosos, i que, a París, hi havia guillotines. El que va fer Bookchin és subratllar que el context històric no era necessari, que calia mirar tan sols les institucions en si mateixes. Ni l’exclusió de les dones o de determinats grups ètnics ni l’esclavisme són necessaris per prendre decisions democràticament. Es tracta de deslliurar les institucions d’aquests mals contextos històrics perquè esdevinguin un programa per al segle XXI. Ens cal una democràcia directa, confederada i ecològica que, per sobre de tot, posi el poder en mans dels ciutadans en comptes de deixar-lo en mans de les corporacions. Bookchin esperava que la gent prendria decisions que preservessin el medi ambient del qual depenem en comptes d’esmicolar-ho tot com el capitalisme.

Parles d’un àmbit local. La dimensió del territori és clau en el desenvolupament del projecte?

No pots tenir un espai amb un milió de persones per discutir i prendre decisions. Aristòtil deia que la mida ideal d’una ciutat és fins allà on hi pots veure. A Vermont, els nuclis de població eren de sis per sis milles, entre població i terra de cultiu, per tant, una escala molt petita.

Té solidesa defensar la petita escala en un món globalitzat?

Per a Bookchin, hi havia dos problemes oposats dels moviments alternatius. Per una banda, determinades protestes, com una manifestació o una ocupació, d’alguna manera, són temporals i sovint generen cert desgast. Per l’altra, si entres a la institució, passes a formar part del poder. La proposta de Bookchin dibuixa els punts forts d’ambdues propostes: les ciutats han d’estar descentralitzades en barris, on hi ha centres socials ocupats i espais autònoms. És des d’aquest nivell de proximitat que s’educa la gent en l’ecologia i la democràcia per retornar el poder a les assemblees ciutadanes. S’ha de començar canviant l’estructura del sistema al nivell més baix, a tots els barris. El canvi es produeix quan la societat ha estat conscienciada i compta amb un moviment fort que asseguri que els consellers escollits faran aquest exercici de desfer-se del poder. L’objectiu és construir estructures duradores, útils per a tothom, no només per al moviment.

A banda de democràcia directa, quina és la proposta econòmica?

Les col·lectivitzacions i les cooperatives són molt bones experiències per ensenyar i implementar decisions col·lectives, però conviure en un mercat capitalista és un risc: sobreviure sense desdibuixar-se. Per aquesta raó, Bookchin pensava que no eren suficients, sinó que havien d’estar arrelades en una determinada cultura política. La seva proposta transcendeix les cooperatives i les nacionalitzacions i parla de municipalització: que el govern local prengui el control de l’economia i que els recursos econòmics de la comunitat es col·lectivitzin en petites unitats de base.

Has estat a Rojava en dues ocasions; fins a quin punt s’hi han implementat els principis del municipalisme llibertari?

És clar que, a banda de Bookchin, Öcalan ha estat influenciat per molts altres. Al nord de Síria, la gent va començar a crear les institucions en el marc del que han anomenat autonomia democràtica. Han fundat consells amb la comunitat com a base, constituïda per 300 llars aproximadament. Des de la base envien delegats al consell i també al districte, als anomenats cantons. La intenció és que el poder flueixi de baix cap a dalt. És clar que hi ha problemes, hi ha mancances, però es tracta d’un procés. Ara per ara, és el sistema més rigorós de democràcia directa que s’hagi implementat mai. Estan escrivint una pàgina de la història i ens ensenyen lliçons que cal preservar.

29/7/2016

directa


A la mateixa secció:


Los límites de la democracia liberal


¿Es posible democratizar la gestión municipal? La experiencia de la Mesa de Exclusión de Tetuán


La democracia no puede consistir sólo en el ejercicio de un voto electoral sino en el derecho de los ciudadanos a decidir


“Esto es un laboratorio de autogobierno”. Entrevista a Giuseppe Micciarelli sobre L’Asilo


Els referèndums com eina de decisió política.


"Mandar obedeciendo" (1994)


Participació ciutadana: moda o necessitat? Anàlisi crítica de l’experiència de Badalona.


Participación ciudadana: predicar o dar trigo


Teresa Forcades: ‘La Marxa Som vol canviar el sistema de presa de decisions polítiques’


A partir de las experiencias de Brasil, Venezuela y el Estado de Kerala: Una propuesta de planificación participativa descentralizada

Creative Commons License Esta obra est� bajo una licencia de Creative Commons by: miquel garcia -- esranxer@gmail.com