contacte: anticapitalistes@anticapitalistes.net

 



 

Anticapitalistes
  
divendres 29 de juliol de 2016 | Manuel
Participació ciutadana: moda o necessitat? Anàlisi crítica de l’experiència de Badalona.

Gerard Quiñones i Daniel Tarragó

La irrupció d’Els Comuns als grans ajuntaments ha posat en primer pla la participació ciutadana com a eina per apropar governants i governats, una fòrmula assajada amb èxit les últimes dècades en el món local català. I tot apunta que el futur procés constituent català, quan s’enceti, es recolzarà en un gran ventall d’instruments participatius per implicar-hi la ciutadania. Tanmateix, aquest salt d’escala posarà a prova els fonaments sobre els quals es construeixen aquests processos: són una aposta en ferm a llarg termini o una operació cosmètica per diferenciar-se dels seus predecessors? Aprofitant la recent presentació pública dels pressupostos participatius de Badalona, posem la lupa sobre aquest fenomen per analitzar-lo.

Que Badalona, tercera ciutat de Catalunya en nombre d’habitants, aposti per elaborar els seus pressupostos municipals de manera participativa hauria de ser una notícia prou important per si mateixa. El govern format per Guanyem Badalona en Comú, ERC i ICV-EUiA ha decidit rirar endavant el projecte a la ciutat per primer cop. Però encara pren més relleu si es té en compte que Barcelona ja ha anunciat que posarà en marxa diverses iniciatives participatives en breu. Per què aquestes ciutats? Per què ara? I per què no s’havia parat atenció a la democràcia deliberativa quan fa força anys que, sense fer massa soroll, desenes de municipis catalans ja porten a terme iniciatives similars?

Sigui quina sigui la resposta a les preguntes anteriors, serà segur una bona notícia per tots aquells que denuncien que la distància entre governants i governats és encara massa gran. La participació ciutadana en el món local s’ha demostrat com un dels instruments clau per reduir-la i millorar les polítiques públiques que porten a terme les institucions. Potser per això, quan semblava del tot esgotada l’onada d’aquells pressupostos de Portoalegre del remot 1989, la participació ha recuperat cert protagonisme, fins al punt d’escalar als primers llocs de les agendes d’alguns dels nostres polítics. Fins i tot el flamant president Puigdemont va anunciar un procés participatiu per a l’elaboració de la Constitució Catalana. Arribats a aquest punt, doncs, convé preguntar-se si aquesta tendència és una moda passatgera o si, en canvi, som davant la possibilitat que es consolidi una nova manera de fer política.

Per treure aquest debat fora de l’àmbit teòric i fer-lo intel·ligible i útil, Badalona i els seus pressupostos ens ofereixen una oportunitat ideal. A continuació, presentem una breu anàlisi crítica del procés participatiu dels #PressupostosBDN -no dels seus resultats- basada en la resposta a tres preguntes clau, exportables a tot tipus de processos participatius: sobre què, com i quan es participa.

Aquesta és una anàlisi crítica dels pressupostos participatius de Badalona.

El què: val més un té que dos et daré

És ben sabut que de bones intencions, l’infern n’és ple. Malgrat que la participació és un concepte que vesteix i sempre troba un forat en programes electorals i discursos, costa que es materialitzi en accions concretes. I, quan ho fa, massa sovint és paper mullat. Però aquest no ha estat el cas del consistori badaloní: ha trigat poc més de sis mesos a portar-lo a terme i ho ha fet amb la competència més important amb què compta un ens local.

El govern badaloní ha alliberat una partida de 500.000€, que signifiquen un 0,32% de la previsió de despeses per a l’exercici 2016, que sumen un total de 158.518 M€. D’aquest mig milió d’euros, la ciutadania havia de decidir el nivell de prioritat de 7 programes diferents de caràcter transversal (promoció de la ciutat, comerç, gent gran, espai públic, cultura i energia). A partir dels resultats, els diners s’han repartit de manera proporcionada. Però el que és especialment remarcable és que aquests projectes depenien del pressupost ordinari. Una opció que suposa una sorpresa agradable, ja que normalment els criteris ciutadans s’introdueixen en els pressupostos d’inversions, una opció menys compromesa en no ser d’execució immediata i dependre enormement de la conjuntura.

Aquests són els resultats del pressupost participatiu de Badalona fets públics per l’Ajuntament de Badalona. En el procés participatiu, els ciutadans havien de valorar set propostes. Cadascuna de les 7 propostes podia rebre una puntuació que anava des del 0 fins al 5. Els resultats finals han estat els següents:

- Activitats culturals descentralitzades: biblioteques i centres cívics de tots els barris de la ciutat. 12.697 vots i una nota mitjana de 3,40
- Oficina Local de l’Energia: 12.444 vots i una nota mitjana de 3,34
- Ajuts reintegrables microcrèdits: 11.959 vots i una nota mitjana de 3,21
- Envelliment actiu amb programes de dinamització als Casals de Gent Gran: 11.365 vots i una nota mitjana de 3, 05
- Campanyes de comunicació i conscienciació per cuidar l’espai públic: 10.625 vots i una nota mitjana de 2,85
- Creació de material per a la promoció de la ciutat: 8.228 vots i una nota mitjana de 2,21
- Contractació de llums de Nadal a les zones comercials: 4.370 vots i una nota mitjana de 1,17

Vincular la participació al pressupost municipal -l’eina imprescindible per transformar la realitat- dóna credibilitat a l’aposta del govern badaloní d’incorporar veïns i veïnes a la gestió de la cosa pública. Ara bé: és una aposta de màxims que no ha de convertir-se en el llindar amb què jutjar altres iniciatives. Atès l’escàs bagatge i la manca d’hàbits de la classe política a l’hora d’apostar per la participació, els ajuntaments no s’haurien d’obsessionar en conduir l’aprenentatge participatiu només a través de les hisendes locals.

Aquests nous hàbits es poden adquirir, per exemple, dissenyant processos de participació vinculats a projectes específics sectorials (urbanisme, promoció econòmica, inclusió social, civisme, cultura, etc.). Sobretot perquè acostumen a oferir més possibilitats de promoure deliberacions amb major profunditat i proximitat, i per tant, són més capaces de generar innovació i mobilització social. La intel·ligència col·lectiva és cada dia més necessària per trobar solucions a uns problemes de complexitat creixent que afecten de forma directa a la ciutadania. I no s’aconsegueix d’avui per demà: és un procés que requereix esforç i paciència, per totes les parts.

En resum, a Badalona s’ha fet una aposta en ferm i valenta, autoexigent i fiscalitzable, que hauria de permetre la continuïtat d’aquests mecanismes en altres àmbits, segurament menys compromesos. Potser han invertit l’ordre suposadament lògic, però de ben segur han guanyat credibilitat a ulls dels ciutadans i han agafat distància amb els consistoris precedents i els d’altres municipis.

El com: quants més serem, més riurem?

És temptador pensar que un procés d’aquesta naturalesa, en tant que participatiu, serà exitós o no en funció de quanta gent hi prengui part. Però aquesta perspectiva, tan reduccionista, pot acabar posant en perill el procés, els seus resultats i la idea mateixa de la democràcia deliberativa. Al cap i a la fi, aquest tipus de mecanismes pretenen superar les limitacions de la participació de tipus electoral (puntual, escassament informada, obligadament sintètica) en què compta només la quantitat, per explorar alternatives on hi entra en joc, també, la qualitat.

Què ha fet Badalona al respecte? En síntesi, ha estructurat el procés a través de 6 Audiències Públiques als districtes de la ciutat (on el govern explica i resol dubtes amb la ciutadania), i d’una Votació Ciutadana (durant 12 dies els majors de 16 anys empadronats poden votar, en línia o en persona, el nivell de prioritat de cada programa puntuant-los de l’1 al 5). El procés està dissenyat per facilitar la participació del màxim nombre de ciutadans possible. De fet, els materials de difusió reforcen aquest element destacant quees pot votar en 5 minuts!, a risc d’assimilar-lo a una campanya de màrqueting i allunyant-lo del necessari exercici de pedagogia i aprenentatge compartit que hauria de ser (i a Badalona, ha sigut, en realitat).

Posar el focus en excés en el nombre de participants porta associats una sèrie de problemes coneguts i inevitables, molt especialment la reducció dels espais deliberatius. És el que en Ciència Política o Economia se’n diu trade off: per tenir més d’A, cal tenir menys de B, no es pot tenir tot alhora. I cal escollir. Les votacions, de caràcter individual i immediat, no han estat en aquest cas la culminació d’un procés previ de reflexió ciutadana (col·lectiva i pausada) a partir de la qual es concreten els continguts que es posen a consulta. A priori podria semblar que aquest requisit alentiria la presa de decisions, però l’experiència demostra que, en realitat, els espais de debat ciutadà l’enriqueixen. És més, esdevenen entorns pedagògics que ajuden a entendre a la ciutadania que la política no és qüestió de blancs o negres, sinó de grisos, on els interessos col·lectius estan per sobre dels particulars i que, per tant, l’objectiu principal no és el de convèncer els altres, sinó la predisposició de ser convençuts per la resta.

Als pressupostos participatius hi han acabat votant 3.730 badalonins i badalonines, un 2.07% del total de la població, i estableix un precedent a la ciutat en processos d’aquestes característiques. En comparació amb votacions ciutadanes similars, Badalona supera per molt la mitjana de participació de les ciutats de més de 200.000 habitants, de només un 0,2%.

Per descomptat, la quantitat de participants importa a l’hora d’avaluar un procés participatiu. Però no hauria de ser ni l’únic indicador ni el més rellevant. L’exemple de Badalona, com tants d’altres, tenia la fortalesa d’haver-se proposat com a fita un elevat nombre de participants. I val a dir que l’han superada amb escreix. Però aquesta necessitat de reforçar la imatge del procés per la via de la quantitat s’ha fet a costa d’assumir el risc que se’n malmetés la qualitat del seu funcionament.

El quan: a camí llarg, passa curta

Per què ara? Deixant de banda elements d’estratègia política, que hi són (la necessitat de marcar perfil propi, fixar un marc favorable per a tota la legislatura i prendre el lideratge en la batalla pel relat en un entorn complex i competit), l’elecció del moment per promoure la implicacio ciutadana no és casual ni tampoc irrellevant.

D’entrada podríem pensar que aquest és un aspecte secundari i que allò realment important és que, efectivament, la ciutadania tingui l’oportunitat de dir-hi la seva. Però és que és el mateix ajuntament de Badalona qui ens posa sobre alerta en presentar el procés participatiu com una prova pilot per guanyar expertesa. Aquest punt de partida parla molt positivament de la consciència del repte de millorar el disseny de futurs processos participatius. És una premisa fonamental per facilitar la innovació i garantir-ne la seva solidesa. Al cap i a la fi, no es tracta de fer quelcom molt espectacular però efímer, sinó de fer una tasca continuada, planificada i incessant per generar sinèrgies comunitàries i fer transformacions socials de calat.

L’experiència de Badalona, com s’ha vist abans en molts altres processos de participació, és un punt de partida molt valuós per iniciar un procés de consolidació de la democràcia deliberativa a la ciutat. Un procés que requerirà reflexions entorn els moments on s’ofereix la possibilitat de participar. No és el mateix posar a votació diferents propostes predefinides legítimament pel govern municipal, que -i aquest seria l’escenari òptim- posar a votació propostes derivades de reflexions ciutadanes prèvies, meditades i acordades, a partir de la definició compartida de les principals necessitats locals.

Badalona, un punt d’inflexió?

En definitiva, l’equip de govern badaloní ha posat sobre la taula un procés participatiu ambiciós en el què, efectista en el com i prometedor en el quan. Comptat i debatut, se li podria discutir el matís -comprensible- en l’execució però, en cap cas, la intenció. Res fa pensar que l’aposta per formes de democràcia deliberativa sigui una argúcia per sortir del pas, sinó una opció a llarg termini per atendre una necessitat real.

Aquests pressupostos participatius semblen, en el cas badaloní, la primera pedra per enfrontar de cara una pressió ciutadana més o menys generalitzada sobre uns poders públics que, en la majoria dels casos, havien actuat de manera unidireccional, estanca i impermeable. Caldrà seguir-ne l’evolució de ben a prop i veure si altres grans ciutats decideixen afegir-se amb igual convenciment a aquesta manera d’entendre la gestió pública.

29/1/2016

Gerard Quiñones és politòleg i Daniel Tarragó és sociòleg. Tots dos són experts en processos de democràcia participativa.

elcritic


A la mateixa secció:


La democracia no puede consistir sólo en el ejercicio de un voto electoral sino en el derecho de los ciudadanos a decidir


“Esto es un laboratorio de autogobierno”. Entrevista a Giuseppe Micciarelli sobre L’Asilo


Els referèndums com eina de decisió política.


"Mandar obedeciendo" (1994)


"L’assemblea ciutadana ha de ser la institució bàsica en la nova societat" Entrevista a Janet Biehl.


Participación ciudadana: predicar o dar trigo


Teresa Forcades: ‘La Marxa Som vol canviar el sistema de presa de decisions polítiques’


A partir de las experiencias de Brasil, Venezuela y el Estado de Kerala: Una propuesta de planificación participativa descentralizada


Una treintena de entidades sociales organizan un "multireferéndum" en Cataluña


L’Àgora Ciutadana de Badalona

Creative Commons License Esta obra est� bajo una licencia de Creative Commons by: miquel garcia -- esranxer@gmail.com