contacte: anticapitalistes@anticapitalistes.net

 



 

Anticapitalistes
  
dimecres 27 de juliol de 2016 | Manuel
Gènova 21 de juliol de 2001: L’assalt de l’escola Diaz ens va canviar la vida.

Jesus Rodríguez / Eric Toussaint

L’assalt de l’escola Armando Diaz de Gènova ens va canviar la vida. Fins aleshores, mai no havíem sentit el perill de mort de tan a prop. Era la nit del 21 de juliol de 2001. Aquella jornada havia estat molt dura. Una manifestació de protesta per l’assassinat de Carlo Giuliani, on van assistir prop de 300.000 persones, va acabar amb una gran batalla contra la Polizia i els Carabinieri. Desenes d’entitats bancàries cremades, barricades per tota la ciutat, 280 persones detingudes i centenars de ferides. L’aire era irrespirable; gasos lacrimògens per tot arreu, mocadors amb aigua i suc de llimona per refrescar la cara. Cal recordar que estàvem en una ciutat fantasma. De les 800.000 residents habituals, només en quedaven uns milers. La resta havia fugit a conseqüència de la campanya de por instigada per les cinc cadenes de televisió que controlava Berlusconi. Els vidres de la pràctica totalitat d’establiments comercials estaven coberts amb planxes de fusta, fins i tot les finestres dels primers i els segons pisos de molts edificis. A la ciutat, hi van arribar 300.000 activistes provinents de tot Europa, entre elles, 2.000 catalanes. S’allotjaven a càmpings, estadis de futbol i atletisme i la Scuola Armando Diaz.

El recinte de l’escola s’ubicava en un petit turó amb dos grans edificis separats per un carrer estret. L’edifici Diaz s’utilitzava per allotjar activistes, l’edifici Pascoli acollia la seu d’Indymedia –tant o més important que Twitter per a l’activisme de l’època–, els serveis mèdics del Fòrum Social i el centre internacional de mitjans. Nosaltres érem a la planta baixa. Rengleres de taules amb connexió a Internet i ordinadors portàtils. A diverses aules del mateix passadís, les dependències eren plenes de màrfegues i sacs de dormir. Hi teníem la nostra motxilla i petites provisions de menjar que vam portar des de Barcelona. Era difícil aconseguir aliments a Gènova. La majoria de les botigues van estar tres dies amb la persiana abaixada. Feia deu hores que corríem pels carrers de la ciutat. Pots de fum, càrregues, detencions, gent ferida i el soroll insistent dels helicòpters policials que sobrevolaven el cel genovès sense pausa. Quan sortíem de la zona groga, un perímetre d’un quilòmetre al voltant de la zona roja on hi havia els mandataris del G-8, respiràvem més tranquils. Tot i així, de tant en tant, ens creuàvem amb columnes de blindats de la Polizia. A la part superior del vehicle, en una mena d’escotilla, sovint hi anava un agent alçat que cridava i cantava. “Però, què canten?”, vaig preguntar a un autòcton. “’La Giovinezza’, l’himne dels feixistes de Mussolini”, em van respondre, davant la meva sorpresa incrèdula.

Vidres trencats i gasos lacrimògens

El sol s’estava ponent quan vam arribar a l’escola. Diversos manifestants feien petar la xerrada al carrer i comentaven el que estava passant al centre de la ciutat. Un cotxe de policia va passar lentament per la zona. Un jove va llançar una llauna buida de beguda contra el vehicle –no una ampolla de vidre, com s’ha explicat en diversos documentals. El vehicle no es va aturar. Allà, tot estava força tranquil i va continuar així durant una bona estona. Vaig entrar a l’edifici Pascoli. Hi havia molta activitat. Corresponsals de premsa estrangera –alguns d’ells catalans, com en David Casablancas de Catalunya Ràdio i en Joan Cañete Bayle d’El Periódico– enviaven les seves cròniques des de la sala de mitjans. Vam sopar unes galetes i una mica de fruita. Sense previ avís, va arribar el desconcert més absolut. Un veritable exèrcit d’antidisturbis avançava pel carrer donant cops a tothom. Un gran furgó policial els obria pas, fins i tot envestint els vehicles aparcats a la zona. Vaig mirar per la finestra. Ja era fosc, era de nit.

“Estan entrant, estan entrant”, cridava una noia en anglès. Primer, vam veure com els carabinieri, equipats amb escuts, cascs i porres, entraven a l’edifici Diaz. Des dels finestrals de la nostra sala a l’edifici Pascoli es podia veure el passadís de la primera planta de l’edifici Diaz, que també tenia finestrals. Allà van pujar tots els activistes en veure la policia avançant pel pati del recinte. Vaig córrer fins a la porta de la nostra planta baixa. Agents de la Polizia, sense material antidisturbis però amb la cara tapada amb un mocador blau i un subfusell sota el braç, havien obert la porta del jardí i venien cap a mi. Amb dues o tres persones que no sabia ni quina llengua parlaven, vam bloquejar les portes de vidre amb cadires i vam córrer per un llarg passadís. Vam notar una forta picor als ulls, la boca i el nas, a conseqüència del gas lacrimogen que entrava per tot arreu, impulsat per les aspes d’un helicòpter que s’acabava de situar sobre l’edifici. Vam arribar al final del passadís, però no hi havia escapatòria. Recordo el gest instintiu de rascar la paret amb les ungles. Se sentia el soroll dels primers vidres trencats. Vam tornar enrere, fins a la sala de premsa. En poc més de trenta segons, vam consensuar –com vam poder– que seuríem a terra, amb el DNI, el passaport o el carnet de premsa a la boca. Érem una trentena de persones. Amb les mans alçades. He de confessar que em vaig pixar a sobre. No vaig ser l’únic. Més soroll de vidres trencats i un llarg minut esperant. Vaig fer una última cosa: trucar amb el meu mòbil al Lokal del carrer de la Cera de Barcelona –punt de coordinació de les mobilitzacions antiglobalització a la capital catalana– i vaig parlar amb l’Iñaki Garcia. Li vaig demanar que es mantingués a l’espera i escoltés. Potser jo no podria parlar. Just aleshores, vam mirar cap a l’esquerra. Els carabinieri havien accedit a la primera planta de l’edifici veí. La gent corria, presa del pànic. Un noi va quedar atrapat. El vèiem darrere de l’últim finestral. Un policia va apuntar cap a ell a una distància molt curta i va disparar. El noi va caure. Estàvem terroritzats. Aleshores sí: realment, vam pensar que ens podien matar. L’endemà vam saber que aquell noi ferit era el periodista anglès Mark Covell. Tenia el pulmó perforat, un greu traumatisme cranial i havia perdut deu dents. Va sobreviure.

Asseguts a terra i terroritzats

Al passadís, se sentien veus que parlaven en italià. Eren ells. Tres agents armats i amb mocador blau a la cara van entrar a la sala. Silenci absolut. Van passar uns minuts que es van fer eterns. Mentre no deixàvem de mirar els ulls dels policies, sentíem –entre esgarrifances i tremolors– els crits de les víctimes de la brutal carnisseria de l’edifici del costat. Indescriptible. Els policies, aleshores, van dir unes paraules en italià. Una noia ens ho va traduir. Només volien identificar-nos. Sobtadament, però, van rebre l’ordre de sortir de l’edifici. Es van anar retirant fins al jardí i, després, fins al carrer. Vam abaixar les mans, ens vam aixecar i, tímidament, vam anar sortint al passadís. Vam parlar amb companys de la primera i la segona planta. Allà sí que s’havien produït agressions. Sobretot, cops de porra. Res a veure amb el que estava passant a pocs metres. L’operació continuava a l’altre edifici. Els portaveus del Fòrum Social, Vittorio Agnoletto i Luca Casarini, van arribar acompanyats de Giuseppe Pericu (Partit Democràtic de l’Esquerra), l’alcalde de Gènova. Els antidisturbis els van empènyer amb els escuts i els van escopir. Venint d’una realitat com la barcelonina, allò trencava els meus esquemes mentals. La societat italiana, totalment polaritzada, feia possible una escena com aquella.

Desenes de persones sortien de l’edifici detingudes. Les introduïen en furgons policials i les portaven fins a la presó de Bolzaneto, on van patir tortures salvatges durant tres dies. Altres van tenir més mala sort. Desenes de persones sortien en llitera, moltes d’elles, inconscients. L’estudiant alemanya d’arqueologia Melanie Jonasch, amb fractura cranioencefàlica; Karl Wolfgang, també alemany, amb traumatisme cranial i hemorràgies internes. Un noi italià va estar tres dies en estat de coma. Començaven a arribar totes les agències de notícies i les televisions internacionals. El dispositiu policial, aleshores, es va començar a retirar. L’edifici va quedar amb les portes obertes. Hi vam entrar. A la planta baixa, tot eren pertinences de les activistes: sacs de dormir, motxilles, sabatilles, raspalls de dents... Sabíem que, a la primera planta, hi trobaríem el testimoni gràfic de la salvatjada. Després dels primers esglaons, la presència d’un manyoc de cabells a terra va ser la primera prova. Encara conservava un tros del cuir pilós. Era d’un dels joves ferits. Els trenta metres de passadís i les habitacions situades a banda i banda eren el testimoni viu de la barbàrie. Les taques de sang eren per tot arreu i et feien girar el cap. Només d’imaginar el que s’havia viscut allà dins uns minuts abans et trastocava el pensament. Al fons, una gran biga de fusta amb restes de sang. Després vam saber que, amb aquella mena d’ariet, havien estimbat persones contra la paret i els havien trencat braços i cames. L’últim impacte visual d’aquell passatge dels horrors va ser un grapat de dents trencades i banyades en sang. No vam poder suportar-ho més. Vam sortir de l’edifici.

Peregrinació als boscos

Havíem arribat a Gènova en cotxe particular. Érem quatre catalans amb acreditació de premsa. Un redactor (jo) i tres fotògrafs. Començaven a arribar rumors de declaració de l’estat d’excepció i, a través d’Indymedia, s’anaven confirmant episodis similars de brutalitat a d’altres punts de la ciutat. El pànic es va apoderar de les activistes. S’havia de marxar de Gènova. Tothom corria perill. Vam sortir en direcció nord. Als vorals de la carretera, una llarga columna de gent amb llanternes caminant amb motxilles a l’esquena. Passada la mitjanit, va començar una peregrinació massiva a peu cap a la perifèria de la ciutat, cap als boscos i les urbanitzacions més properes. Vam aturar el nostre vehicle en un lloc per poder dormir. Al matí, vam comprovar que, al nostre voltant, hi havia cases. Érem en una urbanització. Un petit bar tenia les portes obertes. A la fi, vam menjar un entrepà calent. El propietari de l’establiment ens va confessar que ell era comunista i que no era gens segur tornar a entrar a Gènova, que no ens ho aconsellava. Però, convençuts que amb l’acreditació de premsa no ens podia passar res, vam enfilar cap a la ciutat fantasma. Vam col·locar un cartell amb la inscripció PRESS als parabrises de la furgoneta i, així, vam superar els controls policials. La ciutat era buida. Ni residents ni activistes. Només policia. A l’Estadi Carlini, on unes hores abans més de 10.000 activistes del moviment Ya Basta corejaven incansablement la tradicional cançó partisana del “Bella Ciao”, no hi havia ni una ànima. Tota la superfície de la pista d’atletisme estava coberta d’objectes personals abandonats.

Tortures als detinguts de Saragossa

Als tres càmpings més cèntrics, la imatge era la mateixa. Mentre observàvem aquella escena dantesca, vam veure pujar la cremallera d’una tenda d’acampada. Uns nois de Saragossa, molt joves, van sentir que parlàvem en català i van trencar el silenci. “Estem amagats aquí des d’ahir a la nit. Han detingut els nostres germans grans i no sabem què fer”, ens va explicar un d’ells recuperant el somriure. Els vam proposar que anessin darrere nostre amb el seu cotxe, que nosaltres obriríem pas amb els braçalets de periodistes. Era un risc, però el volien córrer. Vam aconseguir arribar de nou a l’escola Armando Diaz. El nucli dur de l’organització del Fòrum Social de Gènova s’havia reagrupat a l’edifici i estava fent una roda de premsa. Els nois de Saragossa van saber que els seus familiars eren a la presó de Bolzaneto. Poc després, van comprovar que els havien torturat de manera salvatge. Dues setmanes més tard, van ser deportats fins a l’Estat espanyol. L’ambaixador del govern d’Aznar va mostrar una certa indiferència davant dels fets. Els països de la Unió Europea, en general, no van criticar massa l’aleshores totpoderós Berlusconi. Amnistia Internacional ho va descriure com “la vulneració més greu dels drets humans a Europa des de la Segona Guerra Mundial”. L’endemà, nosaltres vam tornar a casa.

Els fets de Gènova, a mi i a centenars de catalans i catalanes, ens van canviar la vida. Trastorns posttraumàtics difícils de superar, replantejaments de l’activisme social... Molta gent va llançar la tovallola o va optar per replegar-se en projectes que no impliquessin l’acció directa al carrer. El moviment anti G-8 va perdre embranzida. Prop de 300.000 activistes europees havien anat a Gènova preparades per manifestar-se en condicions difícils, però ningú no s’imaginava que anava a una guerra, que posava en risc la seva vida. Ningú no ho havia previst, excepte Berlusconi. Una setmana abans de la cimera del G-8, Il Cavaliere havia encarregat la compra d’un centenar de bosses funeràries. Els fets de Gènova van ser el primer toc d’atenció del poder capitalista global al moviment antiglobalització. Cinquanta dies més tard arribarien els atemptats de les torres bessones i la pitjor retallada de llibertats, a escala planetària, de les últimes dècades.

directa


Génova 2001

Eric Toussaint

Del 18 al 23 de julio se conmemoraron en Génova las acciones que marcaron la cumbre del G8 (Estados Unidos, Rusia, Reino Unido, Alemania, Italia, Francia, Japón y Canadá), celebrada en esta ciudad hace exactamente quince años. El 19 de julio, el CADTM (Comité para la Abolición de las Deudas Ilegítimas)/1 coorganizó junto a ATTAC, Pax Christi y el Comité Piazza Carlo Giuliani una jornada dedicada a la lucha por la anulación de las deudas ilegítimas. Más de 200 personas provenientes de toda Italia participaron en el encuentro. La pluralidad estuvo garantida tanto entre las y los conferenciantes, ya que tomaron la palabra un arzobispo, un obispo, militantes de la izquierda radical y militantes altermundialistas, como entre los participantes, puesto que había militantes de extrema izquierda, sindicalistas, activistas, representantes de ONG de comercio justo, etc. (aquí).

Recordemos los hechos de hace 15 años: para protestar contra la reunión del G8 llevada a cabo en Génova, entre el 20 y 22 de julio de 2001, se reunieron más de 300.000 manifestantes provenientes de toda Europa. Berlusconi, en ese momento jefe del gobierno italiano, había transformado la ciudad en un recinto atrincherado. La mayor parte tenía el acceso prohibido mediante barreras, de varios metros de altura, que se habían erigido a lo largo de un perímetro kilométrico. El gobierno de Berlusconi había implementado un verdadero dispositivo de guerra civil. Miles de carabineros y de policías estaban psicológica y físicamente preparados para enfrentarse con violencia a los manifestantes. G. W. Bush estaba alojado en un buque de guerra de la marina de Estados Unidos.

Hubo manifestaciones durante tres días.

Me acuerdo muy bien de la mañana del 20 de julio. Los organizadores, entre los que se encontraban Raffaella Bollini de ARCI y del Foro Social de Génova, Christophe Aguiton, ex secretario general de ATTAC Francia, Chris Nineham de Gobalize Resistance (del Reino Unido), Denise Comanne y yo del CADTM, y algunos otros, habíamos mantenido una reunión a las 9 de la mañana. Acabábamos de recibir de parte de las autoridades, en el último minuto, las informaciones concernientes al dispositivo policial y a los recorridos autorizados para las manifestaciones. Al estudiar el plan de ese dispositivo, nos dijimos que, claramente, estaba destinado a provocar enfrentamientos sangrientos, especialmente porque la manifestación de los «Tutti bianchi» se terminaba en una verdadera trampa. Era imposible modificar esos planes ya que no se había planteado ninguna negociación. Y, efectivamente, ese día por la tarde, un joven manifestante de 23 años, Carlo Giuliani, caía abatido por dos tiros de la policía. Y aún más, cuando yacía en el suelo, un vehículo policial le pasó deliberadamente por encima.

Al día siguiente, el 21 de julio, 300 000 manifestantes marchaban por la protección de los derechos de los migrantes. Las fuerzas de represión utilizaron masivamente gases lacrimógenos y agredieron a los manifestantes en numerosas ocasiones.

En la noche del 22 al 23 de julio, los «carabinieri» invadieron una escuela donde dormía una parte de los manifestantes (véase el artículo de Le Monde). También recuerdo perfectamente ese momento dramático ya que me encontraba en la calle, a 80 metros de dicha escuela, muy cerca del centro de prensa del Foro Social de Génova. Estaba en compañía de Walden Bello, un militante filipino, que en ese tiempo dirigía la asociación Focus on the Global South, con sede en Bangkok. Habíamos visto a los «carabinieri» impedir, durante al menos media hora, que las ambulancias se acercaran al lugar donde se agredía a decenas de activistas. Hemos visto pasar camillas con cuerpos inertes. Pensamos que una vez más esa noche también habría muertos. Felizmente eso no pasó. Se trataba de manifestantes momentáneamente inconscientes. Las agresiones continuaron al día siguiente en un cuartel donde estaban detenidos manifestantes, a los que pegaron y obligaron a cantar cantos fascistas.

Como se puede leer en el diario Le Monde, de abril de 2015: "Se tuvo que esperar 14 años para obtener una condena. Y finalmente se condenó a un país. El martes 7 de abril, el Tribunal Europeo de Derechos Humanos condenó a Italia por no haber enjuiciado ni siquiera identificado a los autores de la violencia policial contra los manifestantes altermundistas, en paralelo a la cumbre del G8, en Génova en 2001. Esas agresiones eran sin embargo asimilables a “actos de tortura” según el CEDH" (aquí).

Habían llegado delegaciones de toda Europa para esas manifestaciones. Una gran parte de la delegación griega, en la que se encontraba Alexis Tsipras (con 27 años en ese momento) no había conseguido llegar a Génova porque el tren especial que los conducía fue bloqueado por la policía de Berlusconi. Pablo Iglesias, el actual líder de Podemos, entonces de 22 años, formaba parte de la importante delegación proveniente del Estado español.

Después de esta manifestación de Génova, el G8/2 decidió que sus reuniones debían estar alejadas de lugares en donde se pudieran celebrar grandes protestas.

Las manifestaciones de Génova formaron parte de la fase ascendente del movimiento antiglobalización, luego llamado altermundista. Se puede situar en 1994, aproximadamente, el comienzo de esa fase con la aparición pública del movimiento neozapatista en México, en enero de 1994; también con la gran manifestación contra el Banco Mundial y el FMI en Madrid, en octubre de 1994, en el marco de la campaña "50 años son suficientes"/3. Otro punto de partida podría ser la gran manifestación de París contra el G7 en julio de 1989, sobre el tema de la anulación de las deudas del Tercer Mundo. También forman parte de esa fase ascendente: el encuentro «intergaláctico» convocado en Chiapas (México) por el movimiento neozapatista (EZLN) en 1996, la movilización de Seattle (Estados Unidos) en noviembre de 1999 contra la OMC, la gran manifestación de Bangkok en febrero de 200, las grandes manifestaciones contra el BM y el FMI en abril de 2000 en Washington, y en septiembre de 2000 en Praga, la primera reunión del Foro Social Mundial en enero de 2001 en Porto Alegre (Brasil). Ya en 2002, con motivo de una reunión del Consejo Europeo en Barcelona, el 16 de marzo se celebró en esa ciudad una de las manifestaciones más grandes en contra de la Europa del capital y la guerra con más de 300.000 participantes. Esa fase ascendente tuvo su apogeo en las grandes manifestaciones contra la invasión de Iraq en febrero de 2003, invasión que finalmente se concretó el 20 de marzo de 2003. Esas manifestaciones reunieron cerca de 10 millones de personas en todo el mundo/4.

El Foro Social Mundial, el Foro Social europeo, el Foro Social latinoamericano, el Foro Social africano, al Foro Social asiático comenzaron a declinar a partir de 2005-2006, especialmente cuando algunos de los movimientos que formaban parte de los mismos moderaron fuertemente su posición, al comprometerse en el apoyo a gobiernos como el de Lula en Brasil (a partir de 2003), el del partido del Congreso en la India (2004-2009), el de Romano Prodi en Italia (2006-2008). De todas maneras el FSM tuvo unos momentos de recuperación como en Belem en el año 2009, en Dakar en 2012, en Túnez tanto en 2013 como en 2015, pero su declive continúa sin que ninguna otra estructura emerja. Esta ausencia de estructura de convergencia mundial de resistencias y de alternativas constituye un grave problema. Se puede consultar para leer un balance sobre este período la serie de cinco artículos "El contexto internacional de la indignación mundial de Éric Toussaint (aquí, aquí, aquí, aquí, aquí) y también: Eric Toussaint "El Foro Social en contacto con una realidad en ebullición produce una reacción química positiva", publicado el 31 de marzo de 2013 (aquí).

La primavera árabe y los grandes movimientos de indignados e indignadas que comenzaron en 2011 no llegaron a crear una nueva estructura internacional de lucha que, sin embargo, es más importante que nunca.

En la presentación que hice el 19 de julio de 2016, en Génova, durante la conferencia por la anulación de las deudas ilegítimas, hice un esbozo de los repudios de deudas que tuvieron lugar durante los dos últimos siglos. Subrayé, además, como los otros participantes, la tradición milenaria de anulación de las deudas privadas, comenzando por las que se realizaban periódicamente en Mesopotamia, hace más de 3000 años/5, pasando por el nacimiento de la democracia ateniense bajo Solón y la tradición bíblica. Insistí en la importancia de las anulaciones de deudas privadas ilegítimas, ya sean hipotecarias ilegítimas —teniendo en cuenta que 12 millones de familias fueron expulsadas de sus viviendas por los bancos estadounidenses desde 2007, así como las más de 300.000 familias, expulsadas de la misma manera, en España desde 2009—, las deudas ilegítimas de los estudiantes, particularmente en el Reino Unido y en Estados Unidos, las deudas ilegítimas de los campesinos en la India o en otros lados, las deudas ilegítimas ligadas al abuso del microcrédito en Marruecos y en muchos otros países. Insistí en la obligación de desobedecer a los acreedores cuando éstos presentan exigencias ilegítimas e/o incompatibles con la garantía de los derechos humanos. Cité de nuevo las lecciones que ofrece la capitulación del gobierno de Alexis Tsipras en julio de 2015, debido a su rechazo a suspender el pago de la deuda, su rechazo a fundamentar sus acciones sobre los resultados de la auditoría realizada por el Comité para la Verdad sobre la Deuda Pública griega (aquí, aquí), su rechazo a respetar el resultado del referéndum del 5 de julio de 2015, que él mismo había convocado.

Algunas lecciones para el futuro: es necesario, para cualquier gobierno popular (o para cualquier fuerza de izquierda que pretenda participar de un gobierno), resistir a los acreedores, desobedecer a las instituciones y tratados europeos, apoyarse en las movilizaciones populares y respetar la voluntad del pueblo. Es necesario que las y los de abajo mantengan la máxima presión sobre los gobiernos considerados amigos para que éstos no capitulen, y pongan realmente en marcha un auténtico programa alternativo.

19/07/2026

Traducción: Griselda Pinero

Notas:

1/ Los dos ponentes del CADTM Internacional el 19 de julio de 2016 fueron Chiara Filoni y Éric Toussaint. Hay que señalar que ATTAC Italia se adhirió al CADTM Internacional en abril de 2016, durante la asamblea mundial del CADTM celebrada en Túnez.

2/ También subrayemos que dadas las tensiones con Rusia, el G8 re redujo nuevamente al G7. La última reunión se realizó en Japón en mayo de 2010 (aquí)

3/ Recordemos que el CADTM fue creado en 1990, después de la gran manifestación de París de 1989 y que sostuvo activamente el movimiento neozapatista yendo regularmente a México desde julio de 1994. También coorganizó la manifestación contra el BM y el FMI en octubre de 1994 en Madrid.

4/ Véase wikipedia

5/ Véase Éric Toussaint, «La amplia tradición de anulación de deudas en Mesopotamia y en Egipto del 3º al 1º milenio antes de Cristo», publicado el 24 de agosto de 2012.

23/07/2016

+ Info:

Estrasburg condemna Itàlia pels fets de Gènova 2001


A la mateixa secció:


La Campaña No al TTIP, CETA TiSA convoca movilizaciones para el próximo sábado 21 de enero en más de veinte ciudades


Cuando creías que los acuerdos comerciales no podrían empeorar más, aparece Wall Street


Frente a la dictadura de la UE: ¿habéis dicho... "revolución"?


La Unión Europea supera la primera barrera en la ratificación del CETA


Paraísos fiscales y "secreto comercial": La impunidad de la gran delincuencia financiera


Profesoras/es de derecho de 24 países europeos firman declaración jurídica sobre la protección de inversiones en el TTIP y el CETA


"No somos más que carne de cañón para el Estado, las corporaciones y los bancos". Entrevista a Vincent Emanuele, exmarine de EEUU y veterano de la guerra de Irak.


La hipocresía del FMI y otras instituciones para combatir la evasión fiscal


Decepcionante voto del SPD alemán a favor del polémico tratado UE-Canadá


CETA. La democracia en venta (versión 2016).

Creative Commons License Esta obra est� bajo una licencia de Creative Commons by: miquel garcia -- esranxer@gmail.com