contacte: anticapitalistes@anticapitalistes.net

 



 

Anticapitalistes
  
dissabte 11 de juny de 2016 | Manuel
Veneçuela: prop del final?

Michael Roberts

Segons tots els informes, Veneçuela està sacsejada per una succesió d’apagades, una inflació galopant, taxes d’homicidi que el converteixen en el segon país amb més assasinats del mon i l’escassetat de productes bàsics i de medicaments. Els partits de l’oposició estan tractant d’acusar, i remoure del seu càrrec, Nicolás Maduro, el líder chavista que va substituir Hugo Chávez, quan aquest va morir el 2013, i que després va aconseguir guanyar per poc l’última elecció presidencial. La tàctica de l’oposició sembla ser la mateixa que l’adoptada amb èxit al Brasil pels partits de dreta, el quals van aconseguir fer fora de la presidència la líder del Partit dels Treballadors, Dilma Rousseff (aquí).

A través d’Amèrica del Sud, els governs socialdemòcrates de centre-esquerra que han estat en el govern des del gran boom de preus de les mercaderies a principis de la dècada de 2000 han perdut poder en relació amb el desplome del petroli i d’altres matèries primeres a causa de la caiguda de la demanda global deguda a l’entrada de l’economia mundial en una llarga depressió després de la Gran Recessió. Tant les polítiques neoliberals com les keynesians adoptades a l’Argentina, el Brasil i Veneçuela han fracassat estrepitosament per evitar la greu recessió econòmica.

Fa més de dos anys, vaig escriure en aquest blog que hi havia un risc significatiu que la "revolució chavista" no sobreviuria la mort d’Hugo Chávez (aquí). Com he assenyalat des d’aleshores, la fortuna econòmica de Veneçuela sempre s’ha relacionat amb els preus del petroli. Quan els preus del petroli van començar a caure a mitjans de la dècada de 1980, el PIB per càpita de Veneçuela, una mesura raonable de nivell de vida mitjà, va començar a caure bruscament del 50% per sobre dels nivells de 1950 a només el 10%. La crisi subsegüent en el deute dels mercats emergents que va esclatar a finals del 1990, com a l’Argentina, va conduir a una nova caiguda, de manera que el nivell de vida de la dècada de 2000 estava per sota de la de 1950 - un gran exemple de l’èxit de l’economia de mercat a Veneçuela abans que Chávez arribara al poder!

Figura 1. Veneçuela PIB per càpita (% de canvi amb respecte de 1950)

El col·lapse del creixement del PIB va coincidir, com és lògic, amb una forta caiguda de la rendibilitat del capital veneçolà (la indústria del petroli principalment). Al 1989, el llavors president, que havia guanyat amb una campanya contra l’FMI, va invertir l’orientació política del seu mandat i va dir que no hi havia més remei que sotmetre’s als seus dictats. Es va anunciar un pla per eliminar els subsidis als aliments i combustibles, augmentar els preus del gas, la privatització de les indústries estatals i reduir la despesa en salut i educació. La rendibilitat es va veure impulsada cap amunt, però només modestament. I el capitalisme veneçolà va continuar en fallida.

Figura 2. Taxa de Benefici veneçolana

Quan Chávez va arribar al poder, va prometre àmplies reformes, un canvi constitucional i la nacionalització de les indústries clau sota la seua anomenada Revolució Bolivariana. Els programes de Chávez, destinats a ajudar els pobres, inclogueren l’atenció mèdica gratuïta, aliments subsidiats i la reforma agrària. Aquests programes van reixir, i aconseguiren una disminució dels nivells de pobresa en un 30% entre 1995 i 2005, degut principalment a un augment en l’ingrés per càpita real. La pobresa extrema va caure del 32% al 19% de la població. Un informe recent de l’FMI (aquí) va mostrar, en un món de creixent desigualtat d’ingressos i riquesa, que hi havia un país que, en els últims 20 anys, s’havia tornat més igualitari - Veneçuela. I tota aquesta millora va ser sota la presidència de Chávez, amb una caiguda del coeficient Gini de desigualtat del 0.454 el 2005 al 0.363 a hores d’ara.

Però Chávez va tenir sort. Va prendre el poder quan el boom dels preus del petroli i de les mercaderies es va elevar a un màxim. El capital veneçolà va guanyar un augment significatiu de la rendibilitat (vegeu el gràfic), i atès que el boom de les mercaderies va continuar per un temps més llarg tot i la Gran Recessió (perquè la Xina va seguir creixent), el creixement econòmic i la rendibilitat va continuar. El petroli representa més del 30% del PIB de Veneçuela, aproximadament el 90% de les exportacions i el 50% dels ingressos fiscals. Amb els alts preus del petroli, Chávez va ser capaç d’invertir diners en programes socials i participar en un esclat de petro-diplomàcia - la subvenció de governs afins, no només a Cuba sinó també a Bolívia i a Nicaragua.

No obstant això, en els últims anys, el preu del petroli s’ha desplomat, juntament amb els d’altres matèries primeres. L’economia mundial s’ha desaccelerat en un estancament de baix creixement, mentre que la Xina, el principal consumidor d’energia i altres productes bàsics d’exportació, ha reduït dràsticament les compres. Brasil, Argentina i Veneçuela han rebut els majors colps, i amb aquests els seus governs d’ "esquerra" ja no poden oferir beneficis per a la majoria.

Figura 3. Balanç comercial de Veneçuela

La moneda de Veneçuela, el bolívar, va haver de ser devaluada per tal de sostenir les seues exportacions de petroli en dòlars. La inflació va creixer de forma espiral de manera més important que en altres països d’Amèrica Llatina.

Figura 4. Taxa d’inflació de Veneçuela

Aquests canvis van afectar els estalvis de la classe mitjana, en particular. Com a resultat, va créixer una oposició significativa al chavisme, fins i tot entre els estrats de classe mitjana relativament baixa. La despesa del govern es va aturar, el nivell de vida va caure (de nou) i els problemes socials (especialment el crim) van entrar en erupció.

Ara la dreta pro ’lliure mercat’ ens diuen que tot això ens mostra que el ’socialisme’ no funciona i que no hi ha escapatòria dels rigors del mercat. Com va dir la revista conservadora Forbes: "El desastre continuat que és l’economia veneçolana sota el socialisme bolivarià ens dóna una sèrie de lliçons econòmiques interessants. Per una part que no hi ha teoria econòmica tan enganyosa que algú, en algun lloc, no vulga creure-hi. Que no podem simplement atribuir els preus a les coses a l’atzar: els preus no són només un mètode d’assignació, també són informació. Però el punt més bàsic que cal fer és que el preu d’una cosa només és el preu d’una cosa. Nosaltres no serem capaços de canviar aquest preu, simplement enganxant a l’atzar alguns altres números en un full de paper: el preu de la llet en pols és el que és, el cafè costarà el que costa el cafè. El govern, els nostres plans, fins i tot la més delirant de les polítiques econòmiques, simplement no canviarà aquesta situació: el preu és el preu".

En altres paraules, vostè ha de fer el que diuen els mercats: el preu és el preu. Això és cert només si el mode de producció capitalista i la llei del valor domina i se li permet. I ho va fer, i encara ho fa a Veneçuela, malgrat la "revolució" chavista. La major part de la indústria i les finances es troben encara en mans privades i el capital estranger segueix exercint un paper de gran abast. La propietat estatal de la indústria del petroli i els seus ingressos ja no són suficients per a resistir les forces del mercat global. El Fons Monetari Internacional pronostica una contracció econòmica del 8% per al 2016; la taxa d’inflació és ara la més ràpida del món (aquí); l’electricitat i l’aigua corrent són un luxe. Els aliments i medicaments són escassos.

Figura 5. Taxa de creixement anual del PIB de Veneçuela

El règim chavista s’hauria de moure per a restringir la llei del valor i substituir el mode de producció capitalista per tal de posar fi a la regla de mercat global. Per a això caldria el monopoli estatal del comerç exterior; l’expropiació de la producció i distribució d’aliments; l’impagament del deute extern; l’expropiació dels bancs i les grans empreses; i un pla nacional democràtic de producció.

Fins i tot això no seria suficient si Veneçuela roman aïllada i sense cap govern afí a l’Amèrica Llatina que estiga també preparat per adoptar mesures similars. I deixant a un costa el suport simbòlic de Cuba, Veneçuela es troba aïllada. La Xina, que ha prestat Caracas 65.000 milions de dolars per futures entregues de petroli, és poc probable que estenga el crèdit. Així que és probable que siga massa tard, ja que les forces de reacció poden guanyar terreny cada dia. Sembla que estem a l’espera només de la decisió de l’exèrcit de canviar de bàndol i expulsar els chavistes.

31/5/2016

thenextrecession


A la mateixa secció:


¿Está ganando impulso la economía mundial?


Las jornadas de mayo de 1937 en Barcelona. La posición de la izquierda del POUM.


La relevancia contemporánea de Marx


Keynes, la civilización y el largo plazo


Reseña de “Rentabilidad, inversión y crisis”, de José Tapia


Las memorias de un marxista errático


La falacia de reducir la persona a nada más que biología. Entrevista a Steven Rose


Reducción del tiempo de trabajo y desempleo: un escenario europeo


Elecciones, tradición socialista y una pregunta-problema


La revuelta de Berkeley (1964-65)

Creative Commons License Esta obra est� bajo una licencia de Creative Commons by: miquel garcia -- esranxer@gmail.com