contacte: anticapitalistes@anticapitalistes.net

 



 

Anticapitalistes
  
dimarts 10 de maig de 2016 | Manuel
Crítica al pacte dels Comuns amb el PSC a l’Ajuntament de Barcelona

Roger Palà

El febrer de 2015, tres mesos abans de les eleccions municipals que la van dur a guanyar l’alcaldia de Barcelona, Ada Colau deia això en una entrevista d’Antoni Bassas al diari Ara:

No pactarem amb partits del règim

Qui són els partits del règim? CiU, el PP, i també el PSC?”, li preguntava Bassas. La resposta de Colau era rotunda: “sí, els socialistes també. Són els partits que han estat governant durant dècades, dirigint les institucions i que tenen corrupció estructural”.

Ha passat poc més d’un any d’aquesta entrevista. I si no hi ha un gran canvi d’última hora, durant els pròxims dies es farà públic de manera oficial allò que ja és ‘vox populi’ en les sobretaules polítiques de la capital: el pacte de govern de Barcelona en Comú amb un d’aquests “partits del règim”. Els quatre regidors del PSC s’incorporaran en breu a l’Ajuntament, assumint importants carteres (segons han publicat diversos mitjans, Jaume Collboni ocuparà la regidoria de Cultura).

Hi ha qui ho vendrà com una anècdota. Com un fet que no tindrà cap incidència política. També hi haurà qui ho presentarà com quelcom inevitable, gairebé un fenomen de la natura. Tanmateix, el pacte dels Comuns amb el PSC a Barcelona no és un tema menor. Al contrari: marcarà l’agenda catalana –i depenent del que passi el 26-J, també l’espanyola- durant tot l’any 2016. I marcarà de forma molt rellevant la definició futura de l’esquerra, espai actualment en recomposició. El pacte entre Comuns i PSC és un pas enrere en la configuració d’una nova hegemonia d’esquerres, sobiranista i constituent. Un pas enrere substancial que allunya el que podria ser una aliança entre ERC, Comuns i CUP a Barcelona i també a Catalunya.

Una revolució democràtica governant amb el PSC?

Ada Colau va dir això la nit electoral del 24 de maig:

"Aquest procés és una revolució democràtica imparable a Catalunya, a tot l’Estat i també al sud d’Europa

Tanmateix, una revolució democràtica en una ciutat com Barcelona difícilment pot fer-se a partir d’una aliança de govern prioritària amb una força com el PSC. El PSC ha governat la ciutat ininterrompudament durant tres dècades. Després de ser desnonat del govern municipal i d’haver perdut el 80% de la seva representació al consistori, no ha fet cap tipus d’autocrítica sobre la seva gestió. És un partit esquitxat per la corrupció -el mateix Collboni està imputat en el marc del cas Mercuri. En l’àmbit català, s’oposa a l’exercici del dret a decidir. I en l’àmbit estatal ha avalat totes les polítiques d’austeritat. No sembla que una “revolució democràtica” com la dels Comuns s’avingui gaire amb el model del PSC.

Certament, també han governat Barcelona –i Catalunya– ICV-EUiA i ERC. Però aquestes formacions no ho han fet amb el rol predominant i hegemònic del PSC. En el cas d’ICV, a més, la integració a Barcelona en Comú va suposar cert grau d’autocrítica en la gestió anterior, que va traduir-se en l’adéu a la política de Ricard Gomà. I la trajectòria històrica d’aquestes dues formacions a nivell català i estatal no pot comparar-se al PSC. Cap d’elles ha estat esquitxada com el PSC per la corrupció.

L’acord de govern contamina de forma notòria el que ha estat fins ara el relat d’Ada Colau i els Comuns. És un acord que allunya la possibilitat d’articular una alternativa als vells partits que representen a Catalunya les estructures i el poder sorgit dels pactes de la Transició. És un pacte que allunya la possibilitat d’una aliança d’esquerra transformadora entre l’espai dels Comuns, ERC i la CUP. Un espai que, a Barcelona, representa 19 regidors (a 2 de la majoria absoluta).

Set arguments (poc sòlids) en defensa d’un pacte

Fa un any pactar amb el PSC era pactar amb un partit del règim. Ara ha esdevingut quelcom assumible. Quines són les claus del nou relat de Barcelona en Comú en aquesta qüestió? Apuntem com a mínim vuit arguments.

Primer argument:Estem cansats i no arribem a tot”. “Som onze regidors gestionant Barcelona. És humanament impossible. Necessitem algun soci a l’Ajuntament. Com que ERC i la CUP no volen entrar, l’únic que ens queda és el PSC”.

Aquest és l’argument que esgrimien alguns dels Comuns unes setmanes abans de l’aprovació dels pressupostos. Tanmateix, el moviment d’Alfred Bosch (líder d’ERC) i ERC proposant-se per entrar el govern ha desactivat aquest relat. La proposta de Bosch arriba tard. Molt tard. I les relacions amb la CUP no han estat bones. Però l’argument del cansament i el “no arribem a tot” és políticament feble. No justifica un pas de l’envergadura de pactar un govern amb el PSC. Barcelona en Comú pot, si vol, seguir governant en solitari.

Segon argument:El PSC està en minoria i ens l’acabarem menjant”.

Una tesi molt aventurada que demostra cert desconeixement de la política catalana. Ada Colau i el seu equip semblen ignorar l’experiència que va suposar el tripartit, en què ERC i ICV van sortir escaldats, destruïts i minoritzats. Confien que el lideratge mediàtic de Colau eclipsarà els socialistes i que a les pròximes eleccions acabaran esdevenint encara més residuals. Somien en invertir les tornes dels últims trenta anys, amb un PSC fent el rol de l’antiga ICV-EUiA (és lògic que a Iniciativa aquesta idea generi un indissimulat entusiasme, amb un punt de morbositat). És cert que ara el PSC és el partit petit. Tanmateix, el PSC és el partit que millor coneix els ressorts de poder institucional a la ciutat. Els seus quadres controlen l’Ajuntament. Aquests quadres, formats a base d’anys de ferri control polític, es posaran de la nit al dia sense més i amb càndida innocència al servei de Barcelona en Comú? El PSC ha estat donat per mort moltes vegades durant l’últim cicle i sempre se n’ha sortit. Amb l’entrada del PSC a Barcelona, els socialistes seran a l’equip de govern de les quatre ciutats catalanes, i assoliran dos dels seus màxims objectius: tornar a tocar poder a la capital i demostrar que la “revolució democràtica” dels Comuns no és tan revolucionària. Torna l’ordre. Torna el seny. Tornen els bons gestors.

Tercer argument:El PSC és l’única suma aritmèticament viable”.

Segons els Comuns, pactar amb el PSC deixa oberta la porta al suport extern d’ERC i, en menor mesura, de la CUP. En canvi, pactar amb ERC és garantia que el PSC comenci a fer oposició dura contra el govern. Per tant, millor pactar amb el PSC que no amb ERC. Tanmateix, si ens remetem exclusivament a la calculadora –que, al final, és l’únic que acaba comptant– veurem que l’argument no acaba de quallar. El PSC té quatre edils. Això col·locarà el govern municipal a 15 regidors. En mancaran encara 6 per a la majoria absoluta. L’acord de govern pot allunyar de forma gairebé irreversible la CUP, que té 3 regidors. I ERC, que en té 5, tindrà l’excusa perfecta per marcar perfil propi contra Colau.

Quart argument:Pactar amb ERC i la CUP ens aboca a pactar amb CiU”.

Segons l’argumentari dels Comuns, la negativa frontal del PSC a donar suport a un govern de Barcelona en Comú i ERC abocaria Colau a buscar els vots de CiU. Aquest argument falla per diversos cantons: en primer lloc, és cert que el PSC s’alinearia absolutament amb CiU, PP i Ciutadans contra un govern de Barcelona en Comú i ERC? Ho votaria tot en contra, tancant files amb la dreta? O hi hauria la possibilitat de pactar alguna abstenció? En segon lloc, posats a pactar abstencions… Són gaire diferents els suports de CiU que els del PSC? Probablement tant com els seus models de ciutat, és a dir, més aviat poc. En tercer lloc: si el PSC entra al govern només i exclusivament només per les cadires… serà un soci fiable?

Cinquè argument:Alfred Bosch (líder d’ERC) fa teatre i en realitat no vol entrar al govern”.

Els Comuns assenyalen Bosch com a principal responsable de la manca d’entesa amb ERC. Si fos per la direcció nacional del partit, diuen, l’acord s’hauria concretat fa mesos. Certament, la proposta de Bosch arriba tard, quan l’acord amb el PSC ja està tancat. Com tot en política, té un alt grau de teatralització. Però el passat mes de març ERC ja va dir que estava disposada a parlar de pressupostos i després de l’entrada al govern. El que no hi ha hagut, segons els republicans, és una proposta ferma per part de Barcelona en Comú. Des de fa dues setmanes hi ha un guant per recollir que ha estat ignorat.

Sisè argument:No es pot arribar a acords amb la CUP de Barcelona”.

Aquest argument també trontolla. Els fets demostren que es pot arribar a acords amb la CUP. El que passa és que sovint aquests acords exigeixen sacrificis durs (que li expliquin a Convergència i Artur Mas). I també es pot arribar a acords amb la CUP de Barcelona: Colau no tindria pressupostos sense les abstencions de Lecha, Rovira i Garganté. Potser la CUP no entrarà mai en un govern amb ERC i Barcelona en Comú. Però si existeix un pacte Junts pel Sí-CUP al Parlament, res fa pensar que un govern BComú-ERC no pugui arribar a un acord d’estabilitat mínim amb la CUP.

Setè argument:El PSC representa alguna cosa important en aquesta ciutat que no podem obviar”.

Ada Colau s’ha identificat sovint amb l’esperit del primer maragallisme. Des de l’esquerra, aquest és un discurs qüestionat i qüestionable. És un debat. De fet, Colau, durant tota la seva trajectòria activista, no es va identificar gaire amb el maragallisme. Més aviat el contrari. Tanmateix, que ara els Comuns ho facin, amb l’ànsia d’absorbir aquest espai i connectar amb certa ànima progressista de la ciutat, té la seva lògica. Tanmateix, això no té res a veure amb pactar un govern amb el PSC. Un PSC que, d’altra banda, dista molt d’aquell PSC del primer Maragall. Aquest PSC és la continuïtat directa del PSC de la marca Barcelona. De la ciutat aparador de l’especulació. De la Ciutat Morta del 4-F. Barcelona en Comú va rebre un suport majoritari a les urnes elaborant un discurs que suposava una esmena general: no només a la política de CiU, sinó també a la política del PSC.

Tres raons (més realistes) que justifiquen un acord

Aquests són els principals arguments de Barcelona en Comú per defensar el pacte amb el PSC. Tots els arguments són defensables, però a aquests els manca solidesa. Quines podrien ser, doncs, les raons de l’acord? Podríem apuntar-ne com a mínim tres.

El PSC és el soci de més fàcil acontentar. No ha exigit, ara com ara, grans contrapartides: només cadires. El lideratge d’Ada Colau és important. Però en la negociació amb l’esquerra, Colau es desgasta. Ho hem vist amb les negociacions amb la CUP o en el conflicte de TMB. Tanmateix, els Comuns no tenen l’hegemonia de l’esquerra i es veuen obligats a negociar constantment. En aquest sentit, negociar amb el PSC desgasta menys.

El PSC és el soci menys incòmode a Espanya. Els Comuns tenen un projecte a la ciutat de Barcelona i tenen un projecte –amb personalitat pròpia, però compartit amb Podem- per a Espanya. El que no tenen és un projecte per a Catalunya. Aquesta és, de fet, la gran diferència dels Comuns amb el PSC i el PSUC (i també amb Iniciativa): la manca d’un relat propi per Catalunya. En un context on està en joc el govern espanyol i la possibilitat que Podem i les confluències superin el PSOE, un pacte amb ERC és munició per al PSOE i el PP. Ada Colau i el seu equip els importa Barcelona, però també els importa molt l’Estat.

El PSC facilita la ‘real politik’ mediàtica. El primer any de mandat de Barcelona en Comú ha suposat avanços importants i indiscutibles a nivell social. Ho recordaven David Cid i Ricard Gomà en aquest article a CRÍTIC. Però els grans temes –remunicipalització de l’aigua, entrar a fons a TMB i altres empreses municipals a base d’auditores independents, modificació de les polítiques de contractació– resten pendents. Amb el PSC serà difícil que canvis estructurals d’aquest tipus puguin avançar. Ja ara, Barcelona en Comú té por d’aplicar determinades polítiques que vagin a l’arrel. Por dels titulars de ‘La Vanguàrdia’ i d’’El Periódico’, por de perdre vots, por del que puguin dir els mitjans. El PSC pot fer més fàcils les relacions amb l’entorn mediàtic. Amb el PSC serà més difícil que aquests mitjans de comunicació puguin fer una crítica frontal i sense concessions al govern de Colau. En el pacte amb el PSC, hi ha cert grau de real politik mediàtica.

La importància de la consulta interna

De moment no han aparegut veus crítiques amb el pacte, però no tots els regidors de Barcelona en Comú comparteixen l’entusiasme per l’acord de govern amb el PSC. Així mateix, cal recordar que els Comuns van dir que tots els pactes serien sotmesos a consulta interna. Caldrà veure com el reben les bases de la formació i fins a quin punt fan un vot de confiança a la proposta de la direcció. El lideratge de Colau és avui en dia indiscutit, però el pacte amb el PSC serà per a gran part de les bases un glop de regust amarg.

En tot cas, a partir d’ara el mandat podrà seguir endavant perquè els actuals pressupostos es podran prorrogar fàcilment. Si els pressupostos de 2017 no tenen el suport del ple, Colau els podrà aprovar directament mitjançant la Junta de Govern. És un dels “avantatges” de la Llei Montoro. Barcelona en Comú no haurà de negociar pràcticament res. Aquesta és una de les raons de fons per les quals els Comuns no han presentat uns nous pressupostos, sinó una modificació dels pressupostos de Trias, ja prorrogats. Així ho va recordar en un tuit la regidora d’Unió Sònica Recasens.

L’entrada del PSC al govern de Barcelona serà un cop dur per als partidaris d’una aliança d’esquerres sobiranista i constituent. Reforçarà el relat de la dreta catalana, ansiosa de presentar el fenomen dels Comuns com una reedició 2.0 del PSC i el PSOE. També reforçarà el relat dels socialistes: “no és una revolució, és un simple canvi generacional: aquests nois han d’anar aprenent”. El pacte entre Barcelona en Comú i el PSC és un pas enrere a curt i mig termini en la possibilitat d’articular una hegemonia política al marge de CiU i el PSC. Però no té per què ser definitiu. Més encara quan hi ha sobre la taula una proposta de govern amb una força política –Esquerra Republicana- que permetria fer passos en una altra direcció.

Liderar l’esquerra catalana requereix tanta ambició com generositat. Ada Colau i els seus creuen que podran esdevenir hegemònics, i en aquest camí aspiren a liquidar el PSC per la via de l’assimilació. Estan en el seu dret d’intentar-ho. En tot cas, a més de citar repetidament el PSUC i el maragallisme, caldria que analitzessin una mica la història. Com era l’esquerra catalana dels anys trenta. El paper imprescindible d’ERC i els moviments socials llibertaris. Com era l’esquerra de la Transició. La debacle del PSUC. L’atomització de l’esquerra alternativa dels vuitanta. Els debats i la configuració del projecte d’Iniciativa. Les seves dificultats per créixer. L’experiència del tripartit. La història d’una esquerra plural on l’eix nacional i l’eix social sempre interseccionen, on cal un relat global de país, lideratges compartits, intel·ligència, paciència i temps per madurar cada pas. Uns valors difícils en temps d’això que hem convingut a anomenar “la nova política”.

9/5/2016

elcritic.cat

+ Info:

Les subvencions i els contractes més polèmics del primer any de Barcelona en Comú. El nou Ajuntament de Barcelona ha anunciat que farà canvis en els processos de contractació municipal per trencar les dinàmiques de “privatització i precarització laboral”. Gairebé un any després, i ja dins de les institucions, es pot observar que no totes les propostes inicials s’han dut a terme. De fet, alguns dels contractes i subvencions més criticades al govern convergent de Xavier Trias s’han prorrogat: en seria un bon exemple la pròrroga del contracte de telecomunicacions amb Telefónica o el manteniment de subvencions a grans esdeveniments esportius que havien estat criticats públicament per Ada Colau o pel seu equip abans de guanyar les eleccions. Tot i això, destaca, per exemple, que durant aquest primer any gairebé s’han triplicat les ajudes en beques de menjador i que, amb la modificació pressupostària aprovada el passat 5 de maig, es busca la inversió dels 96 milions d’euros de superàvit en contractacions i subvencions per a polítiques socials. Ara per ara, BComú assegura que del que es tracta és d’assentar les bases per a canvis estructurals a llarg termini.


A la mateixa secció:


El “momento populista”: Chantal Mouffe: la “postdemocracia” y la izquierda


El Kurdistán libertario nos atañe


Entrevista con Eric Toussaint: Para mantener una línea de cambios profundos, es fundamental la autoorganización de la población y la presión popular sobre los gobiernos


Mélenchon, Francia Insumisa, populismo


Catalunya: ¿De comunes a eurocomunes?


1917-2017. Repensar la revolución


Euskal Herría: Asamblea de EH Bildu, las formaciones se comprometen a "pasar de ser una coalición a un sujeto político"


Per una perspectiva radical a Europa. Pròleg del llibre ’Sobiranies: una proposta contra el capitalisme’ (Espai Fàbrica, 2017)


Francia: ¿Ponemos el grito en el cielo sobre Poutou en nombre del voto útil?


El capitalismo es poder, no economía (Abdullah Öcalan)

Creative Commons License Esta obra est� bajo una licencia de Creative Commons by: miquel garcia -- esranxer@gmail.com