contacte: anticapitalistes@anticapitalistes.net

 



 

Anticapitalistes
  
dimecres 20 d’abril de 2016 | Manuel
La independència en un capitalisme ingestionable

Josep Manel Busqueta, Ivan Gordillo i Pau Llonch

Aquest és el tercer d’una sèrie d’articles (podeu recuperar el primeri el segon) que pretén presentar breument el debat sobre la construcció de la sobirania popular i nacional en el context del capitalisme actual i el marc de la UE de l’euro i l’austeritat. El plantejament que presentem no té vocació de full de ruta; més aviat vol servir d’eina de debat en la construcció de la unitat popular i la conquesta de les sobiranies que ja està en marxa a partir del municipalisme i altres moviments sòcio-polítics en mig del procés independentista català. En aquest darrer intentem anunciar les diferents sobiranies -i desplegar-ne alguna- que ens semblen imprescindibles per bastir el procés independentista si el pretenem veritablement transformador i compatible amb la sobirania real del nostre poble.

També intentem donar resposta a algunes crítiques rebudes, que agraïm profundament per l’essència constructiva de tot debat, però que -ja ho avancem- en la majoria de casos remeten a consideracions que poc tenen a veure amb aquesta sèrie d’articles i que parteixen d’un malentès fonamental: entendre que el desplegament d’aquest hipòtesi sobiranista és incompatible amb la necessitat de la construcció d’un Estat. Com hem intentat explicar, més aviat posem èmfasi en la necessitat d’encetar una discussió sobre què significa un “Estat propi” en l’actual marc econòmic i polític i quines oportunitats i limitacions ens brinda l’actual procés. Tot seguit en parlem.

Aquesta sèrie d’articles són un tastet del llibre que aviat veurà la llum on un grup de persones vinculades als moviments socials de diferents àmbits de treball i militància ens hem proposat enquadrar la discussió sobre què vol dir ser sobiranista en el moment històric actual: capitalisme en crisi, UE demofòbica, règim de la transició espanyola en recomposició i moviment independentista català en auge.

El desplegament de les sobiranies al voltant d’un model auto-centrat. La sobirania (re)productiva.

Si les hipòtesis que hem exposat en els articles precedents són certes, en l’actual context econòmic i polític l’única estratègia independentista factible passa pel desenvolupament d’un conjunt de processos polítics i projectes productius i culturals que tinguin per objectiu la construcció de la sobirania econòmica, és a dir, la cobertura material de les necessitats -materials i socials- de la població a partir de les potencialitats i capacitats internes, construint un aparell productiu autocentrat. Uns processos que ja existeixen parcialment però que cal dotar-los d’un relat comú i, eventualment, impulsar-los amb la palanca institucional.

Creiem que el repte que hem d’entomar els propers anys és, ni més ni menys, que la recerca de la manera més eficient, socialment satisfactòria i respectuosa amb el medi ambient de produir tot allò necessari pel desenvolupament de les plenes capacitats humanes tendint cap a un horitzó postcapitalista. El procés independentista ens brinda enormes oportunitats: el què (model de societat), el com (procés emancipador democràtic i horitzontal), el quan (ara, però en una carrera de llarg alè) i el qui (les classes treballadores organitzades, el sindicalisme combatiu, l’economia social i solidària, el cooperativisme, el municipalisme, etc.).

El conjunt de canvis en la transformació del sistema productiu cap a un model que vinculi la producció amb les necessitats socials i materials i permeti el desenvolupament humà es poden encabir en una estratègia que denominem de sobirania (re)productiva. L’objectiu bàsic del sistema productiu ha de ser la reproducció ampliada de les persones; la producció de tot allò necessari per cobrir les necessitats estarà en sintonia amb els processos de reproducció de la vida, fins ara reclosos en l’àmbit domèstic i assumit majoritàriament per les dones. Una socialització del treball domèstic i de les tasques de cures s’imposa com un dels eixos de la sobirania econòmica. Al mateix temps, entenem la producció no tan sols com una activitat per obtenir els béns i serveis necessaris, sinó també com a processos socials on ens constituïm i desenvolupem com persones. Si portem a terme processos desalienadors aconseguirem desenvolupar plenament les nostres capacitats humanes.

Aquest nou model productiu haurà de combatre també els desequilibris propis de la centralització i concentració de la producció en l’àmbit de l’àrea metropolitana de Barcelona (Vallès Oriental i Occidental, Barcelonès, Baix Llobregat i Maresme) que representa més del 65% de l’economia del Principat i imposa un mode de vida precari per a la major part de la població. Molts dels municipis, a l’hora de plantejar una estratègia de sobirania (re)productiva, s’enfrontaran a la construcció d’un model nou que obligarà a aturar els projectes que el model empresarial vigent ha desplegat fins ara: plans urbanístics, centres logístics, complexos d’oci, infraestructures de transport, subministraments, etc. En altres municipis, el repte serà reorganitzar a partir de nous criteris el model productiu existent (serveis d’oci i turisme, industries amb treball precari…).

No s’ha de confondre això amb el plantejament d’una autarquia, en què cada municipi o regió ha d’abastir-se d’absolutament tots els béns i serveis desitjat. No es tracta tampoc simplement de reemplaçar el capital estranger amb un capital amb propietaris residents que operi sota els mateixos paràmetres. Seguirà havent inversió i intercanvi privats, al menys en una primera fase, però el comerç i les finances hauran d’estar en sintonia amb els criteris socials col·lectivament establerts. Partirem de dues premisses bàsiques per bastir el model autocentrat:

- Desplegar les potencialitats dels recursos productius al territori: únicament aquells que són “desitjables” perquè no suposen un consum energètic malbaratador ni un consum de recursos insostenible ni una emissió de contaminació que posi en perill el medi social i natural. Les potencialitats han de ser coherents amb la cultura i la manera de viure de la població.

- Considerar les necessitats dels grups socials, especialment aquells més vulnerables. Per exemple, detectar les necessitats de les persones en atur de llarga durada, de les famílies en risc de pobresa, tenint en compte tant les necessitats materials com els treballs no mercantils de cures com una primera etapa del desplegament.

En la mesura en que la proposta guanyi capacitat per definir-se a nivell nacional caldrà plantejar la necessitat de transformar radicalment el paper actual dels sector públic. Per tal de ser congruent amb la proposta sobiranista aquí esbossada, un dels elements més importants, el sector públic, ha de ser molt més actiu, creatiu i especialment directiu i regulador en la gestió de l’economia en direccions específiques. Caldria considerar un sector públic al marge de la dinàmica del mercat, en tot allò fonamental i estratègic per la reproducció de la vida, i, per tant, revertir totalment l’actual tendència de privatització del sector públic.

Coherents amb la nostra visió de la transformació des de la praxi, a dia d’avui el món cooperativista, l’economia social i solidària, els moviments socials, el sindicalisme combatiu i el municipalisme són els agents des d’on promoure aquesta estratègia, impulsant els diversos projectes productius. No es tracta de plantejar models o instruments tècnics i definits a priori, sinó d’estendre el debat i la discussió entre les poblacions i els col·lectius i entitats organitzades més concretament. El teixit social dels barris i pobles és un dels agents per a reconstruir les sobiranies.

Les sobiranies: cultural, alimentària, energètica, residencial i sanitària

A l’hora d’exemplificar què significa la lluita per cadascuna de les nostres sobiranies resulta fonamental poder baixar al terreny d’allò concret. És així com la sobirania alimentària, energètica, residencial, sanitària, cultural esdevenen alguns dels àmbits de reproducció concret de la vida en societat que pensem que han de ser entomats des d’aquesta voluntat de capgirar en un sentit de poder col·lectiu la tendència desposseïdora que caracteritza el capitalisme avui. Conscients que els àmbits de sobirania fonamentals per a la reproducció de la vida no s’esgoten en els que aquí mencionem, hem considerat oportú començar la reflexió a l’entorn d’aquests, amb la voluntat de mostrar una estratègia que pot ser continuada en altres àmbits susceptibles d’entroncar amb aquest plantejament. Aquesta concreció més detallada, per qüestions d’espai, la deixem pel llibre i el seu debat posterior.

Avancem, però, que resulta evident que tots i cadascun dels àmbits de sobirania que aquí mencionem compten a dia d’avui amb multitud de persones que, des de diferent espais i projectes concrets, treballen per a la recuperació del control i la gestió democràtica dels mateixos. Des dels projectes cooperatius en l’àmbit de l’energia o l’habitatge, passant per la pagesia ecològica i el consum de proximitat, la recuperació dels habitatges buits en mans dels bancs o la creació cultural comunitària, amb totes elles és amb les que pretenem establir un diàleg fecund amb la voluntat d’aconseguir la interrelació i la sinergia necessària per afiançar aquesta estratègia transformadora i escalar-la en la dimensió municipal i/o estatal.

Tal com assenyalàvem en els articles anteriors, la superació de la propietat privada, la producció no explotadora, la redistribució no meritocràtica, la presa de decisions col·lectiva i els valors del comú per sobre del individualisme, són els criteris que dirigiran la intervenció política en cadascun d’aquests àmbits de sobirania. Més enllà dels discursos existeix ja una pràctica concreta que ens acosta a com podria ser una societat comunista. La voluntat del nostre treball, que aquí esbossem, té una vocació eminentment pràctica, convençuts que no hi ha exemples petits i que una experiència de transformació que funciona és un gran exemple, segurament amb una capacitat de convenciment molt superior a la de mil articles i discursos.

Cal assenyalar també que en un context com el del capitalisme del segle XXI, en el marc de la Unió Económica i Monetària (UEM), i des d’espais nacionals concrets, esdevé molt complex poder engegar un procés de conflicte amb totes aquelles institucions que asseguren la reproducció de les relacions socials indispensables per a la reproducció ampliada del capitalisme. Pensem que la proposta de les sobiranies permet també engegar un treball real i rigorós de diagnosi de cadascun dels àmbits concrets que poden esdevenir un coll d’ampolla evident a l’hora de plantejar un pols oberts amb els centres de poder del capitalisme. Sense una interpretació acurada de la realitat de cadascun dels àmbits materials en els que cal assegurar la reproducció de la vida i com fer-ho, resulta absolutament ingenu pensar en un procés de transformació profund de la societat.

La qüestió del poder no es redueix a l’ocupació del comandament de l’Estat

En cap moment hem deixat de considerar la institució -el govern o poder polític, l’Estat, l’ajuntament- com un camp de batalla en el procés d’emancipació social i nacional, i un de ben important. En el segon article, però, apuntàvem, potser amb menys claredat de la que haguéssim volgut, la posició que ha d’ocupar la institució, subsumida al procés de transformació, adoptant un rol actiu, facilitador, allí on no existeixin dinàmiques anticapitalistes robustes. Si no és d’aquesta manera, encara que hi hagi al capdavant de la institució persones honestes, amb ganes de canviar les coses i carregades de bona voluntat, mentre la dinàmica preeminent ‘fora’ de la institució estigui caracteritzada per la valorització del capital -recerca de negocis rendibles, explotació amb fins privats, acumulació per despossessió- i no es persegueix trencar aquesta lògica incentivant nous projectes amb nous criteris, acabarà sotmesa a la dinàmica del capital. Perquè en realitat no hi ha un ‘a fora’.

La institució forma part d’una totalitat fortament relacionada amb l’estructura productiva, la industria cultural i els aparells ideològics. No podem caure en el vell fetitxisme de la presa del poder institucional segons el qual l’estratègia de transformació -o procés d’emancipació- ha de girar al voltant d’aquest ‘assalt als cels’, que proposen els companys de Poble Lliure Antoni Infante i Juanjo Giner, en aquesta crítica al nostre text.

Nikos Pulantzàs definia aquest poder polític de la següent manera: El fonament d’aquesta cristalització material de l’Estat i el poder es troba en les relacions de producció i la divisió social del treball però no es tracta d’una estructura econòmica on les classes, els poders i les lluites són absents. La relació entre l’Estat i les relacions de producció interpel·la la relació de l’Estat amb la base econòmica. Rebutgem la idea economicista i mecanicista de l’Estat com un apèndix de la base econòmica, sense espai propi, però també la concepció de la totalitat social sota la forma d’instàncies o nivells per naturalesa o per essència autònoms on l’Estat gaudiria de l’autonomia d’allò polític. La relació entre Estat i economia, ho sap tothom, no és d’exterioritat.

L’Estat no és un lloc físic (el parlament, el congrés), ni una sèrie de persones (els jutges, els polítics), ni un lloc geogràfic (l’Estat espanyol, la República catalana…). Si entenem l’Estat com com ho fa Pulantzàs com una cristalització de les relacions socials pròpies del capital que permet a aquest reproduir-se de forma ampliada aconseguirem anar més enllà de l’escleròtic esquema mecànic segons el qual la pressa del poder precedeix la transformació social -i en el cas que ens ocupa i preocupa, la independència i la sobirania popular. En la direcció que ho fa Bob Jessop, a l’hora de parlar avui de l’Estat hem de ser conscients que les relacions socials que defineixen les funcions d’aquest es troben articulades en diferents escales institucionals. Avui en el cas de la UEM la capacitat fiscal i monetària ja no resta en mans dels Estats nació, i en el cas de la política comercial el paper de la UE cal sumar-li el d’una instància institucional com l’Organització Mundial del Comerç (OMC). Així doncs hem de ser conscients que les relacions institucionals que defineixen avui la funció de l’Estat ja no es troben contingudes en la frontera dels Estats nació i, per tant, sense menystenir la seva rellevància, no resulta productiu des d’una perspectiva transformadora situar en l’Estat, i en la seva conquesta, tota la capacitat d’incidència en les relacions socials que en el capitalisme global defineixen la seva reproducció. Qui diu que això és incompatible amb defensar la conquesta de l’Estat?

El plantejament de la ‘conquesta de les sobiranies’ ha de tenir molt clar que el canvi anhelat haurà de ser també cultural, productiu i ideològic. Anirà més enllà del poder polític, no per ambició sinó per necessitat, perquè el poder polític és relatiu i mostra límits evidents en el moment històric present i en societats tant complexes com les nostres on les decisions determinants no es prenen ‘a palau’ tot i la importància que aquest pugui tenir. L’Estat -o l’ajuntament- pot esdevenir una palanca potentíssima, en molts casos imprescindible, en la construcció de les sobiranies que diversos municipis, col·lectius i moviments han encetat de manera autònoma. Per fer això efectiu cal, com dèiem, subsumir la institució a la lògica de transformació, de la mateixa manera que els ajuntaments ocupats per ‘les forces del canvi’ han de representar les classes populars defensant els seus interessos. El poder polític o institucional no és un arbitre del conflicte sinó que reprodueix en el seu interior aquesta batalla de classe en tant que cristalització d’unes relacions socials i de poder concretes. Per tant, els seus actors han de tenir clara la seva posició en aquest conflicte i remar a favor dels seus representats, en contra, forçosament, dels interessos de les classes capitalistes.

L’estratègia independentista que només es concentri en la ‘presa del poder’ institucional i la construcció d’un Estat no només fetitxitza en excés la capacitat d’incidència real del poder polític -que ni és autònom, ni es troba en seu parlamentària, ni en el govern de la Generalitat, ni en la hipotètica futura República Catalana- sinó que, a més, cau en la ingenuïtat de pensar que aquest procés es portarà a terme de la mà d’un pacte interclassista amb els representats d’una fracció de la burgesia -estaríem d’acord que el nucli dur gran-empresarial és contrari a la independència- i de les formacions polítiques que han estat alumnes avançades del neoliberalisme nostrat.

Com afirmen els propis autors de la crítica, tot i que amb tot el respecte i humilitat pensem que un xic barroerament: “La lluita de classes és una lluita pel poder entre una classe opressora (la burgesia) i una oprimida (el proletariat). El plantejament d’incidir en la societat sense tenir poder per transformar i consolidar el canvi és un brindis al sol”. Al marge del debat sobre la classe, una mica més complex que com aquí s’exposa però que no abordarem per qüestions d’espai, francament, el que ens sembla un brindis al sol és derivar d’aquest plantejament un suport quasi incondicional a la construcció d’un Estat hegemonitzat per la “burgesia” i de la mà de representants d’aquesta per acabar afirmant la capacitat d’incidència “proletària” des d’aquest mateix Estat.referèndum Grècia

Si a tot això li afegim les exigències d’una UE que podem titllar de sanguinària veient la penúria a la que han condemnat Grècia i la incapacitat de remuntar del capitalisme actual estancat en la producció de valor que no permet nodrir les arques públiques, totalment assecades i amb pressupostos sotmesos a la lògica privatitzadora i retalladora, ens sembla encara més limitada la capacitat d’incidència d’un Estat que se situaria en la perifèria dependent europea amb una economia amb un dèficit extern pràcticament crònic en base a una estructura productiva precària centrada en el sector logístic, els serveis, el turisme i la construcció, encara ara després de nou anys de crisi, amb una inexistent política industrial abandonada pels governs del diversos colors que s’han succeït al Principat. Això no implica abandonar la batalla de l’Estat ni el poder. Implica resituar-la en base a noves aliances i amb una posició crítica respecte l’hegemonia que per ara la travessa.

El resultat no pot ser bo si, a més a més, combinem aquestes dues variables: a) el poder polític és relatiu, i b) en el capitalisme actual i en el marc de la UE no hi ha marge pel pacte social; amb un argument com el que esgrimeixen els autors: “en aquest moment a Catalunya existeix un marge de 16 mil milions d’euros anuals que si barrem el pas a l’espoliació fiscal que patim col·lectivament donen la possibilitat d’implementar unes altres polítiques d’un abast social remarcable, amb o sense pacte social”.

No valorarem les bajanades que han dit polítics de primera línia, economistes i tertulians sobre el model de país que s’esdevindria amb el simple desbloqueig comptable d’aquesta xifra, perquè estem segurs que són plantejaments que Giner i Infante no comparteixen. Aquí el que està en debat és si l’estratègia interclassista és contrària al propi procés independentista basat en les premisses de l’Esquerra Independentista (EI): la independència i el socialisme.

Creiem que hi ha raons suficientment importants per defensar la construcció d’un Estat mitjançant el dret d’autodeterminació del poble català: amb defensa democràtica d’aquest dret, la reivindicació popular legítima i amplament recolzada -més del 80% de la població- i l’aspiració a un procés constituent propi que deixi enrere la transició postfranquista de la restauració borbònica. Si del que es tracta és de bastir aquesta potent reivindicació popular amb una pàtina d’economicisme, no cal recórrer a la comptabilitat desclassada. El deute mateix és un mecanisme de transferència de la riquesa de la classe treballadora al capital financer. O el Fons de Liquiditat Autonòmica (FLA), que s’ha convertit en un instrument neocolonial que sotmet el Principat a través del deute públic de la Generalitat i la seva necessitat de finançament als designis de l’Estat central. Per què no denunciar aquest ‘frau sagnant’? Potser perquè el model de finançament autonòmic va ser votat i implementat per la tot poderosa CiU? Cal recordar que CiU no va oposar-se a l’infame article 135 de la reformada Constitució espanyola irreformable i també va votar a favor de la llei d’estabilitat pressupostària.

Centrar la construcció de la sobirania en les famoses estructures d’Estat -fins ara desconegudes, per tant impossible d’analitzar- i la premissa de l’Espanya ens roba i l’espoli fiscal dels 16.000 milions d’euros és molt probable que ens porti a un carreró sense sortida anomenat Pacte Fiscal: nou model de finançament i renegociació competencial amb l’Estat espanyol, sempre per dalt, sempre entre elits. No ens cansarem de repetir que la solidaritat interterritorial és un principi que haurà de prevaler fins i tot en un hipotètic horitzó comunista i en uns Països Catalans independents.

La qüestió de l’espoli fiscal és la ròtula, en el plantejament d’Infante i Giné, que articula l’excés d’optimisme dipositat en l’Estat propi amb el greuge que suposa ser una economia dependent perifèrica en el context europeu. Si aconseguim un Estat propi amb la plena gestió dels nostres recursos sortirem de la posició en la que ens col·loca la divisió internacional del treball a nivell europeu. Malauradament, pensem que aquesta idea és una ficció sense fonaments.

Entrar en detall en una relectura de les tesis de la dependència a la llum de l’actual Europa a velocitats desiguals requeriria més espai del que aquí tenim però podem apuntar alguna idea. Si revisem els orígens de la teoria de la dependència allà pels anys 50 a Llatinoamèrica recordarem que la qüestió central a la que volien fer front era perquè els països que arribaven a industrialitzar-se (modernitzar-se deien alguns) no aconseguien sortit del subdesenvolupament i seguien dependents de les antigues metròpolis o dels nous centres mundials. Les respostes que van donar aquests autors es podien dividir en dues. Per una banda, hi havia factors externs referents al rol que jugaven aquests països en el sistema-món, com a subministradors de recursos naturals a les economies més riques, amb enormes bosses de mà d’obra barata i menor composició orgànica de capital, és a dir, tecnologia més endarrerida i menor inversió en bens d’equip. Pel que fa als factors interns en relació a la correlació de forces de la lluita interna de classes destacaven, entre d’altres, el paper desenvolupat per les elits locals que alguns autors titllaven de lumpen-burgesia.

L’economia catalana ocupa una posició certament perifèrica en l’espai europeu, juntament amb la resta d’economies de l’est i sud d’Europa, com l’espanyola. Però francament, ens costa veure com Catalunya podria ser la perifèria econòmica de l’Estat espanyol com assenyalen Infante i Giner. Segurament Galícia, com ha explicat Xosé Beiras, estaria relegada a una situació de subdesenvolupament a causa de l’assignació d’aquest rol perifèric en el marc de l’Estat espanyol -no creiem que sigui el cas de Catalunya, ni del País Basc-, a part del menyspreu cultural i social que ha patit el poble gallec, que el propi Beiras explica inspirat en el treball d’Albert Memmi sobre el retrat del colonitzat fet pel colonitzador.

En altres textos hem parlat del model de centre-perifèria europeu més àmpliament: la demolició dels aparells productius regionals a través dels processos de desindustrialització, la UE i l’euro com a palanques de transmissió de l’ajust al món del treball, el desenvolupament en la perifèria europea de sectors de baix valor afegit (turisme, construcció, serveis, logística) i el paper de receptors de mercaderies comprades a crèdit i d’inversions provinents dels superàvits dels països centrals. Ara només podem afegir un factor intern que ens serveix de crítica de l’estratègia interclassista: el rol que ha jugat la burgesia catalana en aquest procés històric.

És cert, que la indústria a Catalunya va tenir un moment d’esplendor a principis del s.XX de la mà d’una burgesia que es podria considerar modernitzadora. Sempre, però, amb l’antecedent esclavista d’alguns indians que van fer fortuna a les amèriques al s.XIX i sobre les esquenes d’una classe treballadora explotada que no per casualitat va donar lloc a principis del s.XX a la que possiblement sigui l’experiència d’organització obrera més potent del continent europeu juntament amb la socialdemocràcia alemanya del moment: l’anarcolsindicalisme. A partir d’aquí, molt resumidament, les elits nostrades s’han pujat als successius trens que els va oferir el franquisme i el post-franquisme sense excepció i fins la fase neoliberal més recent: des dels anys 80 quan comença la mal anomenada reconversió industrial, fins els anys 2000 anteriors a la crisi amb la febre de la bombolla immobiliària i de la construcció, passant per la dècada dels 90 on les deslocalitzacions al Marroc i la Xina de la nostra indústria (tèxtil, mobles, sabates, etc.) estaven a l’ordre del dia. Com diu Frank Sobotka, personatge de la sèrie ‘The Wire’, ‘we used to make shit’, però d’això ja fa molt de temps (un dia també tocarà parlar de la falsa imatge liberal i moderna de la nostra burgesia que la faria més “europea” que l’espanyola, una idea que ha tingut el seu recorregut dins certa esquerra independentista).

L’avantatge d’aquest fangar que suposa l’estratègia interclassista on estem caient de quatre grapes és que es dilucidarà ben aviat, en 18 mesos tindrem resposta a si era l’aposta correcta o un nou capítol de la nissaga de poder de la nostra burgesia convergent. Esperem equivocar-nos, i és responsabilitat de tots que els fets ens treguin la raó, perquè el pitjor serà explicar als milions de persones il·lusionades i mobilitzades com el “procés” acaba en foc d’encenalls.

Pel que fa a la resta de crítiques per motius d’espai no les abordarem. Les considerem, però, secundàries, fruit segurament d’una lectura superficial del nostre text. On hem criticat mai l’obra de Lebowitz en la seva lectura de l’Estat? De fet, al mateix llibre citat per Infante i Giner, Lebowitz és molt crític de la fetitxització de l’Estat (crítica de la URSS) i, fins i tot, de l’excés d’entusiasme amb el cooperativisme obrer que ell ha analitzat a través de l’experiència iugoslava i proposa acompanyar de processos de decisió democràtics que impliquin el conjunt de la població més enllà del centre de producció.

Alguns pensen que és bàsicament la conquesta de l’Estat de la mà d’un pacte interclassista el que ens acosta a aquest estadi de transformació social. Nosaltres creiem que és justament la nostra afirmació com a classes populars en moviment cap a una altra forma de societat la que ens habilita per avançar envers aquest procés de transformació de la societat, que ha d’incloure també, però no únicament, la conquesta de l’Estat. I això passa indefectiblement per posar sobre la taula quines són les sobiranies que avui ens arrabassa el capital i l’estat espanyol. I evidentment aquest procés dibuixa clarament qui són aquells que en aquest moment estan apuntalant les polítiques i els mecanismes de poder que impedeixin avançar en aquesta direcció sobiranista. I no són només a l’Estat espanyol.

13/4/2016

Josep Manel Busqueta, Ivan Gordillo i Pau Llonch són membres del Seminari d’Economia Taifa.

elcritic

+ Info:

La independència de Catalunya en un capitalisme ingestionable (I)

La independència de Catalunya en un capitalisme ingestionable (II)“.


A la mateixa secció:


200 años de los “Principios…” de David Ricardo


Unidad contra el fascismo: el frente único


Perry Anderson, Gramsci y la hegemonía


Socialisme i nacionalisme (1897), i altres dos articles de James Connolly


Aprender de la Gran Depresión


El marxismo y la burocracia sindical. La experiencia alemana (1898-1920)


Revolución rusa: ¿Qué estuvo pensando Lenin?


Resistir la supresión de la ciencia


Sobre la dialéctica del Estado burgués: La crítica de la democracia burguesa en Rosa Luxemburg.


Lenin y la cuestión del partido: notas sobre ¿Qué hacer?

Creative Commons License Esta obra est� bajo una licencia de Creative Commons by: miquel garcia -- esranxer@gmail.com