contacte: anticapitalistes@anticapitalistes.net

 



 

Anticapitalistes
  
dimarts 22 de març de 2016 | Manuel
Catalunya: torna la vella dinàmica llibertària?

Pere Rusiñol

en castellano aquí

El canvi d’època a Catalunya és evident per molt que alguns intentin conjurar les seves pors tancant els ulls. Però encara que la lupa oficial es posi únicament en el "procés" i el pols Madrid-Barcelona, el canvi d’època té en realitat una arrel molt més profunda, que transcendeix fins i tot l’esgotament del règim de la Transició i que apunta a la recuperació de la dinàmica que va marcar Catalunya durant la primera meitat del segle XX: l’enfrontament a cara de gos entre el partit liberal-burgès, d’ordre, i un moviment popular molt poderós de matriu llibertària.

Evidentment, els temps han canviat molt i ja no hi ha -ni n’hi haurà trets als carrers producte d’aquesta dialèctica -antany, una guerra de classes oberta-. Els instruments, és clar, tampoc són ja els mateixos. Però la vella dinàmica de la primera meitat del segle XX, aixafada pel franquisme i tallada d’arrel quan intentava tornar treure el cap durant la Transició, sembla que està tornant per la via de la "nova política" i alguns dels seus exponents - En comú, Podem i la CUP-, que amb tots els matisos i contradiccions entre ells entronquen d’alguna manera amb aquella indomable tradició que va convertir Barcelona en la capital mundial de l’anarcosindicalisme.

Això té importants conseqüències a llarg termini més enllà dels moviments tàctics que suposen investir o no a un president de la Generalitat d’un partit de dretes o dels pactes que puguin fer-se a l’Ajuntament de Barcelona, en ambdós casos mentre es tracta de guanyar múscul: més enllà de la divisió social pel procés independentista, el consens Catalunya endins serà tard o d’hora encara molt més difícil del que pot semblar a primera vista perquè els antagonistes ho són de veritat per molt que puguin aparèixer conjunturalment sota el mateix paraigua del "dret a decidir".

Aquest antagonisme duríssim que va caracteritzar la Catalunya de la primera meitat del segle XX va ser substituït per una dinàmica més dolça -o pactista- quan la matriu marxista-el PSUC va substituir a l’anarcosindicalista com a motor del camp popular. Era el PSUC que seguia la política del PCE de "reconciliació nacional" o la del seu autèntic referent, el PCI italià, de "compromís històric", i que va cristal·litzar amb l’impuls d’organismes unitaris molt amplis -Assemblea de Catalunya- i fins i tot amb l’elecció d’un democristià -Josep Benet- com a primer cap de cartell de la llista comunista a la Generalitat, el 1980.

Malgrat que els que es van mantenir sota les sigles del PSUC i el seu successor, ICV-EUiA- van conservar les seves banderes de lluita, va ser aquesta maionesa pactista cuinada pel PSUC la que va acabar aportant a Jordi Pujol els quadres clau per a la "construcció nacional" després de la recuperació de l’autonomia: d’aquest substrat procedia des dels que van crear la televisió autonòmica (Alfons Quintà-Enric Canals) fins al que va fundar la universitat pública d’excel·lència (Enric Argullol), passant pel qual va consolidar l’Escola de la policia autonòmica (Jesús Maria Rodés), etcètera.

El llistat de quadres procedents d’aquesta tradició a la Generalitat convergent és llarg i ha estat també una constant tant amb Artur Mas, que va cedir a ex militants del PSUC o de Bandera Roja àrees tan clau com Economia (Andreu Mas-Colell), Cultura ( Ferran Mascarell) i fins al think-tank del partit (Agustí Colomines), com ara amb Carles Puigdemont, envoltat al Govern de Raul Romeva, Toni Comín, Neus Munté i Dolors Bassa, procedents ambdues de la UGT, el sindicat fundat per Pablo Iglesias el 1888.

La tradició anarcosindicalista i llibertària és molt diferent -més descarnada, menys pactista- i només en circumstàncies tan extremes com la guerra civil va acceptar incorporar-se als governs d’unitat antifeixistes, i sempre en permanent tensió. Dos dels principals referents d’aquesta tradició -tots dos ministres durant la guerra civil i sovint enfrontats entre si- van ser Federica Montseny i Joan Garcia Oliver. Amb el relat de la Transició van quedar sepultats en l’oblit o, com a molt, reivindicats en els marges. Ara han tornat al centre del tauler.

L’alcaldessa de Barcelona, Ada Colau, té al seu despatx un retrat de Federica Montseny, líder llibertària de la CNT i de la FAI.

I el referent d’Anna Gabriel, la dura de la CUP que tant ha tret de polleguera al món de CDC durant les interminables negociacions per formar govern, és Joan Garcia Oliver, anarcosindicalista de Los Solidarios i Nosotros, home d’acció de la CNT i la FAI.

Quan intel·lectuals convergents van mostrar la seva estupefacció per la pètria oposició de la CUP a investir Mas va fer fortuna la idea que l’abraçada entre l’expresident i David Fernández havia enviat una senyal equivocada sobre la naturalesa real de la CUP. Però l’equívoc seria molt més gran: la historiografia nacionalista a Catalunya va col·locar al moviment llibertari gairebé com un capítol més de la gran història del catalanisme des que un dia -un sol dia!- Salvador Seguí, el Noi del Sucre, va afirmar que els obrers no temien la independència de Catalunya. No obstant això, l’anarcosindicalisme i el moviment llibertari no van ser un capítol del gran llibre del catalanisme, sinó un llibre propi i alternatiu, fins i tot de ressonància mundial: el major antagonista que han tingut mai els partidaris de l’ordre a Catalunya, siguin catalanistes o no.

Ara que alguns cronistes han traçat paral·lelismes entre els Fets d’Octubre -quan Lluís Companys va proclamar l’Estat català dins de la República federal espanyola, el 1934- i l’actual fase del "procés", és interessant recordar com ventilava els fets Garcia Oliver en les seves imprescindibles memòries, El eco de los pasos, citades amb freqüència en l’entorn dur de la CUP: "Encara que Companys es considerava el cap del Front Popular a tot Espanya, el moviment, tal com ho estaven duent a terme Dencàs, Badia i els seus escamots, era la iniciació d’un moviment de tipus feixista. Solament els maldestres podien ignorar-lo. (...). Companys es va anar quedant sol davant el micròfon de Ràdio Barcelona instal·lat al Palau de la Generalitat. Les paraules relliscaven per les parets de les cases i els balcons tancats. "Homes de la CNT, sempre tan generosos, aneu a defensar aquesta causa". El silenci de la ciutat ultratjada per aquells malfactors de Dencàs i Badia era impressionant".

La dinàmica catalana de la primera meitat del segle XX, amb l’antagonisme ferotge entre burgesia i anarcosindicalisme, va seguir sempre un mateix esquema. Primer, ús intensiu de la bandera del catalanisme per intentar rebaixar la virulència de la guerra de classes interna, el que desembocava a l’exaltació del pols Barcelona-Madrid. Després, aquest "procés" era superat per la dinàmica revolucionària interna, el que invariablement portava al mateix desenllaç: espantat, el partit català d’ordre acabava pactant amb Madrid la repressió implacable contra la sedició llibertària.

La primera dècada de 1900 va ser la de l’eclosió del nacionalisme polític, articulat a través del partit d’ordre -la Lliga amb lema interclassista - "A la Lliga hi cap tothom" -. El clímax es va assolir amb la candidatura unitària Solidaritat Catalana, una mena de Junts pel Sí que va arrasar a les eleccions de 1906, però que no va poder contenir la guerra de classes Catalunya endins, que va acabar desembocant en la Setmana Tràgica. Els homes de la Lliga van buscar auxili en les forces de repressió de l’Estat i van ser implacables, amb afusellament inclòs del pedagog llibertari Francesc Ferrer i Guàrdia amb l’aval d’Enric Prat de la Riba, fundador del nacionalisme polític.

En la dècada següent, la de construcció "d’estructures d’Estat" a través de la Mancomunitat, el fervor catalanista del nou home fort de la Lliga, Francesc Cambó, va arribar al punt d’erigir-se en el "Simón Bolívar de Catalunya". Però també l’efervescència nacionalista va acabar desbordada pel conflicte social, el que va interrompre el "procés" i els homes de la Lliga van tornar a recórrer a la repressió de "Madrid" contra el pugnaç moviment llibertari: primer, a través dels pistolers de la patronal protegits per la delegació del Govern i després empenyent literalment al capità general de Barcelona, Miguel Primo de Rivera, perquè donés un cop d’Estat i imposés el 1924 una dictadura per tornar l’ordre i massacrar als anarcosindicalistes.

Finalment, en la dècada de 1930 el centre de gravetat del nacionalisme va passar de la dreta a l’esquerra -De la Lliga a ERC-, però no es va minorar el conflicte social. En perdre l’hegemonia en el camp nacionalista, el component d’ordre de la Lliga va anar arraconant el catalanista fins al punt de portar a l’equivalent al Tribunal Constitucional espanyol lleis aprovades al Parlament. I quan el general Franco va enarborar la bandera de la reacció per alçar-se contra la República, els pròcers del catalanisme d’ordre van córrer a donar-li suport, amb diners i amb talent: els Cambó, Valls Taberner, Pla, Sentís, Esterlich, etcètera. L’objectiu suprem era el de sempre: que l’Estat aixafés als anarcosindicalistes.

La història no té per què repetir-se, és clar, i molt menys en la brutal forma del passat. Però tampoc pot ignorar-se.

17/01/2016

eldiario.es


A la mateixa secció:


Present i bagatge de la lluita no-violenta


El “momento populista”: Chantal Mouffe: la “postdemocracia” y la izquierda


El Kurdistán libertario nos atañe


Entrevista con Eric Toussaint: Para mantener una línea de cambios profundos, es fundamental la autoorganización de la población y la presión popular sobre los gobiernos


Mélenchon, Francia Insumisa, populismo


Catalunya: ¿De comunes a eurocomunes?


1917-2017. Repensar la revolución


Euskal Herría: Asamblea de EH Bildu, las formaciones se comprometen a "pasar de ser una coalición a un sujeto político"


Per una perspectiva radical a Europa. Pròleg del llibre ’Sobiranies: una proposta contra el capitalisme’ (Espai Fàbrica, 2017)


Francia: ¿Ponemos el grito en el cielo sobre Poutou en nombre del voto útil?

Creative Commons License Esta obra est� bajo una licencia de Creative Commons by: miquel garcia -- esranxer@gmail.com