contacte: anticapitalistes@anticapitalistes.net

 



 

Anticapitalistes
  
diumenge 20 de març de 2016 | Manuel
El procés de minorització lingüística

Josep J. Conill

A principis dels anys vuitanta, Aracil (1983)/1 va donar a conèixer el seu model teòric de la minorització lingüística, basat en l’anàlisi d’una diversitat d’experiències històriques viscudes per comunitats lingüístiques separades en el temps i l’espai. A diferència del conflicte lingüístic, ara el fonament de la proposta és de caire topològic i fenomenològic. La minorització lingüística s’hi articula com un procés integrat per dos fenòmens concomitants, que impliquen aspectes complementaris d’una mateixa situació: la interposició i la intrusió, provocades per la presència d’una llengua –la llengua nacional, justament– que margina l’idioma minoritzat de la comunicació amb la resta de les comunitats lingüístiques i, alhora, capil·laritza la comunitat minoritzada, col·lapsant el normal funcionament de la seva llengua. D’aquesta manera, la instauració de la llengua nacional apareix com a simultàniament responsable de la desconnexió amb l’exterior i el desconcert interior de les comunitats lingüístiques minoritzades.

La interposició consisteix en el fet que (quasi) totes les relacions entre la comunitat lingüística de l’idioma X i la resta de la humanitat s’estableixen a través de l’idioma Y, de manera que els parlants de X acaben esdevenint finalment un subconjunt dels de Y. És el que Aracil (1983)/2 anomena la paradoxa del centre exterior, amb una fórmula que recorda la definició terraciniana de dialecte. Es tracta, com veiem, d’una noció qualitativa capaç de descriure les relacions d’una comunitat lingüística amb la resta del món. Ho podem il·lustrar mitjançant els esquemes següents, que representen de dues maneres alternatives la situació d’aïllament de X, encerclada per l’idioma Y, que mediatitza la totalitat de les seves relacions amb la resta de les llengües del món (V, W, Z) /3.

La intrusió, per contra, és posterior i deriva de la interposició, atès que preveu les seves conseqüències internes sobre la comunitat lingüística minoritzada. Suposa, doncs, una ordinarització de l’idioma interposat Y dins la xarxa social de la comunitat minoritzada, a conseqüència del bilingüisme unilateral dels membres de X. Aquests optaran progressivament per l’ús de Y, mentre que X esdevindrà excepcional i serà emprada només en els contactes directes i privats entre els seus parlants. Es produeix així un esmicolament, una descomposició dels àmbits d’ús de la llengua recessiva, que no sols repercuteix en una pèrdua quantitativa de parlants sinó, sobretot, en la seva desestructuració com a comunitat lingüística.

El model de la minorització lingüística ens proporciona un marc teòric indispensable per interpretar el grau de dependència del repertori cultural de la comunitat minoritzada del repertori que li arriba a través de la llengua dominant. No debades, els parlants de la llengua minoritzada X acostumen a tenir accés als continguts de tipus universal –tant se val si es tracta de l’aprenentatge de llengües, literatura, teories científiques o de productes d’oci– exclusivament, o en gran part, a través de la llengua Y, que hi actua a la manera d’un filtre aculturador, en la mesura en què esdevenen com més va més incapaços d’abordar la seva realitat quotidiana en la pròpia llengua. El procés es produeix també a la inversa, en el sentit que la cultura expressada en X molt sovint només arriba a ser coneguda per la resta del món gràcies a la mediació manipuladora de Y.

La polèmica sobre la necessitat de disposar, si més no, d’un 50% de les pel·lícules que es projecten a Catalunya en doblatge al català il·lustra a la perfecció el que diem. El mateix es podria dir de l’absència de la versió catalana de la major part de DVD, jocs d’ordinador, llibres, etc. I, viceversa, el fet que una pel·lícula com Pa negre arribi a moltes parts del món a través de la versió castellana mostra la capacitat de la llengua i la cultura interposades a l’hora d’ocultar la cultura i la llengua –en aquest cas la catalana– subjecta al procés de minorització.

A banda de constituir un constructe destinat a explicar de manera global la minorització lingüística, el present model implica una temptativa coherent d’integrar teòricament els aspectes individuals del procés. El concepte d’interposició contribueix així a definir una perspectiva sociològica apta per explicar la minorització de manera integradora, tot refusant qualsevol anàlisi compartimentada de la realitat social i posant l’èmfasi sobre les interrelaci- ons entre les macroestructures socials i les microestructures mentals. El mateix Aracil no s’està d’assenyalar-ho, quan comenta que el model

"té dos aspectes correlatius, que no són pas dos objectes físicament separables. D’un costat, la distribució correspon certament a una estructura mental subjacent al comportament dels individus. D’altra banda, és també una estructura sociocultural –i, per consegüent, una configuració històrica. Mentre que l’estructura mental existeix dins els individus, els individus existeixen dins l’estructura sociocultural. Aquests dos aspectes són, doncs, si voleu, dues perspectives o seccions transversals de la mateixa realitat. Encara que no siguin pas idèntics –perquè ni l’individu és una societat ni la societat és un individu–, hi ha tanmateix connexions íntimes i correspondències essencials entre ells." /4

Com ha fet notar Ernest Querol (1993), el marc inaugurat per la introducció dels conceptes d’interposició i intrusió suposa un salt epistemològic qualitatiu respecte a d’altres models anteriors de la minorització lingüística, centrats exclusivament en la llengua recessiva o la relació entre dues llengües. Una de les aportacions cabdals del plantejament aracilià rau en el fet que té en compte també els contactes lingüístics amb tercers. Sens dubte la formulació del model no hauria estat possible sense el reconeixement del paper central de la llengua nacional en tot el procés. No és que Aracil no l’hagués reconegut des del seus escrits inicials –una simple ullada a l’article del 1965 bastaria per desmentir aquesta pretensió–, el que ocorre és que fins aquest moment encara no havia estat capaç d’assignar-hi plenament el lloc central que li pertoca com a responsable alhora de la desaparició de la interlingua de la nostra civilització (el llatí europeu) –que ha desembocat en una interminable guerra de successió entre les llengües nacionals millor situades en la pugna– i de la minorització dels idiomes descartats pels respectius estats nació (Aracil, 1984).

En un altre nivell, el model es complementa amb una dimensió discursiva no gens menyspreable, de clara nissaga foucaultiana, en la mesura en què les diverses etapes de la minorització es vinculen a un repertori de discursos tipificats pel sociolingüista valencià en relació amb les pràctiques lingüístiques que els donen suport en cada cas. De manera molt sumària, els podem caracteritzar tal com segueix:

- Discurs de necessitat. Justifica l’extensió de la llengua nacional amb
arguments igualitaris i emancipadors.

- Discurs de la bona voluntat. Complementari del discurs de la necessitat,
assumeix els sofismes (ideològics) i les dissimetries (antidemocràtiques)
que se’n deriven, proclamant la seva aspiració a adaptar-se a l’statu quo
dominant.

- Discurs de la impotència. Sorgit de l’esgotament del discurs anterior,
a partir de la constatació que l’ordre establert no tolera compromisos i
desemboca en l’extinció de la llengua minoritzada.

- Discurs de la responsabilitat. Desemmascara la insubstancialitat del discurs
de la impotència i encara la promoció de la llengua minoritzada i de
la seva comunitat parlant de manera dinàmica i prospectiva.

Per aquest costat, doncs, l’estudi de la minorització lingüística s’obre de manera molt fructífera a l’anàlisi del ventall discursiu lligat a les estratègies complementàries de minoritzadors i minoritzats. Es tracta, com tindrem ocasió de comprovar tot seguit, d’una de les línies de recerca que han seguit els nostres sociolingüistes.

Algunes aportacions teòriques subsegüents

Els models aracilians han estat represos, desenvolupats i corregits, en diverses direccions per alguns sociolingüistes catalans. En primer lloc, cal consignar els treballs d’aquells que s’han centrat sobretot en la vessant diguem-ne formal dels models, procurant dotar-los de major flexibilitat i adequació a les situacions empíriques, a través del recurs a una sèrie de constructes teòrics procedents de les ciències de la complexitat. En aquesta línia de recerca s’emmarca, posem per cas, la temptativa de reformular de cap a peus el concepte de conflicte lingüístic amb l’ajut d’una eina formal molt més potent com la teoria de catàstrofes (Querol, 1996; Conill, 2007); així com la dedicació dels investigadors que, prenent com a punt de partida el model de la minorització lingüística, insisteixen en la necessitat que el contacte dels grups lingüístics sigui considerat "no com un fenomen binari sinó ternari, d’acord amb la perspectiva ecològica que concep la relació entre, per exemple, dues espècies, tenint sempre en compte el medi on es desenvolupa la relació" (Bastardas, 1996); sense oblidar la formalització de les relacions ternàries entre varietats mitjançant la teoria dels conflictes i de les coalicions (Conill, 2007).

Dins aquest apartat, mereix un recordatori especial el valencià Ernest Querol (1999, 2000, 2002), que ha bastit un ambiciós model teòric i estadístic d’estudi dels processos substitutoris on combina l’enfocament ternari de les relacions interlingüístiques amb les explicacions trifactorials de l’ús lingüístic i el paradigma sociològic de la definició social. Això el porta a concebre la substitució lingüística com a tria (exclusiva o jeràrquica), els mecanismes de la qual il·lustra a través de l’analogia amb els processos migratoris i amb una llista d’antinòmies fonamentals. D’acord amb la seva hipòtesi principal, en un procés de substitució lingüística –que defineix com "l’aïllament progressiu i reductiu de l’ús d’un idioma en la seua expansió demogràfica, en la seua extensió geogràfica i en els seus àmbits d’ús i, per tant, també en la representació de les seues possibilitats d’ús" (Querol, 2000)– els diversos tipus de comportament lingüístic possibles són el resultat de la interacció de les representacions socials que es fan els parlants de les llengües en contacte, de la xarxa interpersonal de comunicació i del grup social de referència.

En segon lloc, cal destacar aquí les aportacions d’aquells sociolingüistes, com ara Joan Pujolar (1993, 1997) o Guillem Calaforra (1999, 2006), que han prosseguit i matisat l’orientació discursiva del darrer Aracil, mitjançant el recurs, entre d’altres, a la sociologia comprensiva de Max Weber, l’anàlisi foucaultiana del discurs o els enfocaments de Pierre Bourdieu. Hom procura així, d’una banda, evitar la reificació de les normes d’ús de la llengua, per tal de fer intel·ligible l’ús lingüístic i els seus mecanismes legitimadors –en l’àmbit del discurs, de la ideologia i de les representacions socials– i, de l’altra, analitzar el disseny de les polítiques lingüístiques en tant que formes d’acció social contextualitzables històricament.

Notes:

1. Lluís V. Aracil (1983), pàg. 171-206

2. Lluís V. Aracil (1983), pàg. 149-150.

3. Lluís V. Aracil (1983), pàg. 181.

4. Lluís V. Aracil (1983), pàg. 182.

Referències bibliogràfiques

Lluís V. Aracil (1983). "Sobre la situació minoritària". A: Dir la realitat. Barcelona: Països Catalans.
Lluís V. Aracil (1984). "«Lengua nacional»: ¿una crisis sin crítica?". A: Simposio sobre Innovación en la Enseñanza de la Lengua y Literatura Española. Comunicació. Madrid. [Trad. cat.: (1986, novembre). "«Llengua nacional»: una crisi sense crítica?". Límits (núm. 1, pàg. 9-23). Barcelona].
Albert Bastardas (1996). Ecologia de les llengües: medi, contactes i dinàmica sociolingüística (pàg. 22-23). Barcelona: Proa.
Guillem Calaforra (1999). Paraules, idees i accions (reflexions "sociològiques" per a lingüistes). València/Barcelona: Institut Interuniversitari de Filologia Valenciana / Publicacions de l’Abadia de Montserrat.
Guillem Calaforra (2006). "Ús lingüístic, legitimitat i discurs: consideracions weberia- nes". Caplletra (tardor del 2004, núm. 37, pàg. 197-216). València.
Josep J. Conill (2007). Del conflicte lingüístic a l’autogestió: materials per a una sociolingüística de la complexitat (pàg. 31-62 i 169-194). Barcelona: Institut d’Estudis Catalans.
Joan Pujolar (1993). "L’estudi de les normes d’ús des de l’anàlisi crítica del discurs". Treballs de Sociolingüística Catalana (núm. 11, pàg. 61-77). València.
Joan Pujolar (1997). "Planificació lingüística: un contrasentit?". A: Diversos autors. Actes del Congrés sobre Planificació Lingüística (Barcelona, 9 i 10 de novembre de 1995) (pàg. 356-363). Barcelona: Publicacions de l’Institut de Sociolingüística Catalana.
Ernest Querol (1993). "Models en contacte: anàlisi dels estudis sobre les relacions interlingüístiques". A: Diversos autors. Actes del Novè Col·loqui Internacional de Llengua i Literatura Catalanes (pàg. 87-96) (Alacant-Elx). Barcelona: Publicacions de l’Abadia de Montserrat.
Ernest Querol (1996, tardor). "Un nou model per a l’estudi del comportament lingüístic: la teoria de les catàstrofes". Caplletra (núm. 21, pàg. 161-184). València.
Ernest Querol (1999). Cap a un nou marc teòric per a l’estudi de les variables dels processos de substitució lingüística. Tesi doctoral microfitxada 3568. Barcelona: Universitat de Barcelona, Facultat de Filologia.
Ernest Querol (2000). Els valencians i el valencià: usos i representacions. Paiporta: Denes.
Ernest Querol (2002). "Un nou model per a l’estudi dels processos de substitució lin- güística. L’anàlisi del valencià". Treballs de Sociolingüística Catalana (núm. 16, pàg. 73). València.

Font: La sociologia del llenguatge. Josep J. Conill

+ Info:

Cap a un nou marc teòric per a l’estudi de les variables dels processos de substitució lingüística. Ernest Querol.

El percentatge de valencianoparlants serà inferior al 10% en 2050, si es manté l’actual política lingüística. Clara Miralles

La situació del valencià segons la sociolingüística no institucional (1998-2002). Josep J. Conill


A la mateixa secció:


Angela Davis: “Les eines de l’amo no serveixen per desmuntar la casa de l’amo”


Capital.150


El marxismo, la primavera árabe y el fundamentalismo islámico


¿Defendieron los bolcheviques la revolución socialista en 1917?


El marxismo de André Gorz


Che Guevara en busca de un nuevo socialismo.


Contra el nacionalisme (1976)


El marxismo y los movimientos nacionalistas (1934)


La dimensió nacional al segle XXI


Hacia una tasa de ganancia mundial - una vez más

Creative Commons License Esta obra est� bajo una licencia de Creative Commons by: miquel garcia -- esranxer@gmail.com