contacte: anticapitalistes@anticapitalistes.net

 



 

Anticapitalistes
  
dilluns 21 de desembre de 2015 | Manuel
La taxa de benefici dels Estats Units reavaluada

Michael Roberts

Ara tenim les últimes dades de l’Oficina d’Anàlisi Econòmica dels EEUU (US Bureau of Economic Analysis), que van fins al 2014, per tal d’elaborar una "taxa de benefici marxiana" per a l’economia nord-americana. Així que he revisat les dades per tal d’actualitzar-les. Totes les dades en què es fonamenten els gràfics següents són accesibles a petició (i veure la versió en pdf per l’apèndix sobre les fonts i els mètodes per a cada gràfic).

No he revisat aquest tema des del final de 2013 (ací, així que és hora de veure on ha anat la taxa de benefici nord-americana des de llavors, i treure’n algunes conclusions.

Ara, la forma de mesurar la taxa de benefici d’una manera ’marxiana’ és un tema de debat continu i aquest article no repassarà el tractatament d’aquest tema. En el seu lloc, remet al lector al meu article sobre les maneres diverses de mesurar la taxa de benefici i també a articles anteriors que s’ocupen d’aquesta qüestió.

El principal debat sobre la forma de mesurar la taxa de benefici ha estat sobre si s’han d’utilitzar costos històrics per a la valoració de les existències d’actius fixos del sector capitalista en una economia determinada o si està bé o és millor utilitzar costos actuals o de reemplaçament. No entraré en aquests arguments de nou - que es tracten en els papers i llocs ja esmentats.

Però seria interessant tornar a llegir l’obra d’Andrew Kliman (vegeu el seu llibre, El fracàs de la producció capitalista, The failure of capitalist production) i replicar la seua forma de mesurament de la taxa de benefici nord-americana amb les dades últimes. He intentat fer això fidelment en el primer gràfic (Figura 1).

Figura 1. Taxa de benefici dels Estats Units (mesura de Kliman).

Els arguments claua de l’Andrew Kliman van ser que la taxa de benefici dels Estats Units des de finals de 1945 ha ’caigut persistentment" i que no hi havia consolidació o recuperació real en l’anomenat període neoliberal des de la dècada de 1970 endavant. Les dades reavaluades recolcen aquelles conclusions - excepte que sembla que hi ha una recuperació de la rendibilitat a partir de la fi del mínim de 2001 fins al 2014. A més, en la mesura de l’Andrew Kliman, va haver un pic en l’any 2006 que no s’ha traspassat, fins i tot i després de que acabara la gran recessió en 2009. De fet, la depressió de 2001 no va ser superat a la baixa per la vall de 2009 a la Gran Recessió. Segons la mesura de l’Andrew Kliman, la rendibilitat dels EEUU s’ha estancat (però no continua disminuint) des de finals dels 1980 i principis dels 1990 en els nivells mínims des de la postguerra. O si es vol, la taxa de benefici dels Estats Units no és menor del que era fa 20 anys.

La majoria dels economistes marxistes, per al valor dels actius fixos, rebutgen la mesura del cost històric (HC) de la taxa de benefici (erròniament al meu entendre) i proposen utilitzar en el seu lloc els costos actuals (CC). De quina manera funciona la mesura del cost actual? En el segon gràfic (Figura 2), podem veure que hi ha una caiguda secular similar de la taxa de benefici nord-americana des de 1945, però la taxa de benefici es manté alta en els anys 1960 i després es desploma a un mínim durant la dècada de 1980 abans de consolidar-se i, fins i tot, augmentant fins la fi de 1990. Des de 1997, ha estat més o menys plana en els mínims de la postguerra, tot i que veiem en les dues mesures (costos històrics i costos actuals) que la taxa de benefici deixà de pujar el 2012 i ha caigut en els últims dos anys.

Figura 2. Comparació de les mesures de taxa de benefici dels Estats Units (Kliman i costos actuals)

Curiosament, hi ha poca diferència en la trajectòria de les mesures HC i CC des de la dècada de 1990: amb l’excepció de que la mesura de CC va donar un nou mínim en la Gran Recessió del 2009 sobre la lleu recessió de 2001 i que la mesura Andrew Kliman -HC no. Però la trajectòria similar des de principis de 1990 podria dependre de que l’impacte de la inflació sobre els actius fixos, el principal factor pel qual es divideixen els seus resultats, ha disminuït dràsticament en els últims 20 anys (vegeu Basu).

Tot dos mesures anteriors avaluen només el sector empresarial i tampoc no inclouen la variable capital en el denominador de la taxa de benefici. Crec que és millor mirar la rendibilitat del conjunt de l’economia (no només la del sector empresarial) per a tenir una millor visió de conjunt de la rendibilitat (he presentat els meus arguments per a això en el document citat més amunt). Però, no hi ha cap raó per a deixar a banda el capital variable en funció de que es sustente la mesura tradicional de Marx de la rendibilitat (valor de la plusvàlua dividit entre el capital constant més el capital variable: p / c + v). Gairebé tots els economistes marxistes reconeixen que hem de deixar fora de l’equació el capital variable degut a qüestions sobre com mesurar la rotació /1 del capital variable. No entraré en els arguments en debat ací, però crec que no cal aquesta omissió. En un article no publicat, G Carchedi i jo expliquem perquè - ací teniu és una versió curta d’aquest article (Mesurament del capital variable i de la rotació per a la taxa de benefici).

De totes maneres, amb la meua mesura (utilitzant tant els cost històric com l’actual), la taxa de benefici dels EEUU des de 1946 fins al 2014 té aquest aspecte (Figura 3).

Figura 3. Taxa de benefici dels EEUU (%) - mesura de tota l’economia. Text: Edat daurada (alta), Crisi de Rendibilitat, Recuperació neoliberal, Una nova caiguda; ROP=Taxa de Benefici, HC= Cost Històric, CC=Cost Actual

Un cop més, hi ha una clara disminució secular des del final de 2a Guerra Mundial. En la mesura que utilitza els Costos Actuals sembla que fins al principi de la dècada de 1990 hi ha una recuperació ’neoliberal’ després de 1982, però hi ha un estancament i després una recuperació amb la mesura que utilitza el Cost Històric. La recuperació amb les dues mesures és molt lleu en comparació de la caiguda de la dècada de 1970. Hi ha un pic el 1997 en la mesura basada en el Cost Actual que no ha estat superada des de llavors. En la mesura de Cost Històric, el màxim va ser el 2006, de nou, no superada des de llavors. Amb les 2 mesures hi ha un moviment molt semblant de la taxa de benefici des del pic de 2006, i amb ambdues mesures, la taxa de benefici sembla haver tocat sostre i retrocedit des de 2012.

La llei de la rendibilitat de Marx diu que la composició orgànica del capital (el valor dels mitjans de producció en relació amb el valor dels salaris) tendirà a augmentar amb el temps i que aquesta tendència explica la tendència a caure de la taxa de benefici. La principal tendència que la contraresta és un creiximent de la taxa de plusvàlua en funció de que els beneficis superen relativament els salaris.

Si desglossem la composició de la taxa de benefici nord-americana des de 1946, es confirma la llei de Marx: la composició orgànica del capital ha augmentat de manera constant (amb alguns períodes de reversió) i la taxa de benefici ha caigut. La caiguda no es deu a una caiguda de la taxa de plusvàlua, la qual ha augmentat durant el període. La correlació inversa entre la composició orgànica i la taxa de benefici és -0,77. Aquesta és més alta que la correlació positiva entre la taxa de plusvàlua i la rendibilitat, de 0,60.

Si es comparen els canvis en la taxa de benefici (ROP) amb els canvis en la composició orgànica del capital (OCC) i la taxa de plusvàlua (ROSV), es confirma una vegada més la història marxista. Entre 1945 i 2014, la taxa de benefici dels Estats Units (mesura de tota l’economia) cau el 24%, mentre que la composició orgànica del capital s’eleva el 69% i la taxa de plusvàlua només el 2%. Entre 1965 i 1982, quan la taxa de benefici cau el 21%, la composició orgànica del capital també cau en un 1,5% i la taxa de plusvàlua cau dràsticament en un 22% (de fet, hi ha un augment relatiu de la composició orgànica del capital en relació smb la taxa de plusvàlua). Entre 1982 i 1997, quan la taxa de benefici s’elevà el 10%, la composició orgànica del capital s’elevà gairebé un 7% i la taxa de plusvàlua s’elevà fins i tot més d’un 14%. Després de 1997, la taxa de benefici va caure lleugerament en un 1,6%, ja que la composició orgànica del capital s’elevà més ràpid (11,7%) que la taxa de plusvàlua (7,4%).

Figura 4. El canvi en la taxa de benefici (ROP) dels Estats Units comparat amb el canvi en la composició orgànica del capital (OCC) i la taxa de plusvàlua (ROSV),%

Finalment, donem una ullada més a prop sobre el que ha estat succeint des de la fi de la Gran Recessió en 2009, utilitzant les dades més habituals dels beneficis i dels actius fixos, proporcionades per la Reserva Federal dels Estats Units. Les dades no són totalment compatibles amb les dades oficials del US Bureau of Economic Analysis utilitzats anteriorment, però són d’una freqüència trimestral i abracen fins a mitjans de 2015. Així que alguna cosa ens han de poder a dir.

La mesura de la Reserva Federal mostra la taxa de benefici dels Estats Units com l’excedent net d’explotació (net operating surplus) en les empreses no financeres (el que exclou el sector financer i la resta de l’economia). L’he mesurat contra els actius tangibles nets (Net Tangible Assets). Això és el que s’hi mostra a la Figura 5. Hi ha una recuperació de la rendibilitat després de la dècada de 1980, però a partir de finals de 1990, la rendibilitat ha estat bastant plana encara que molt volàtil. La rendibilitat va aconseguir el seu punt màxim el 2010 i ha estat caient des d’aleshores fins mitjans de 2015, tot i que encara és més gran que en la dècada de 1980. Però el moviment actual va clarament cap avall.

Figura 5. Taxa de benefici de les empreses no financeres dels Estats Units (mesura de la Reserva Federal), %. NOS= excedent net d’explotació, NFA= actius tangibles nets

Què podem concloure de tot això?

En primer lloc, es confirma la disminució secular en la taxa de benefici nord-americana des de 1945 i, de fet, en la majoria de les mesures, la rendibilitat és a prop dels mínims de la postguerra. En segon lloc, la causa principal de la caiguda secular és clarament un augment de la composició orgànica del capital, de manera que també es confirma l’explicació de Marx de la llei de la tendència a caure de la taxa de benefici. En tercer lloc, la rendibilitat en la majoria de les mesures aconsegueix el seu punt màxim a finals de la dècada de 1990 després de la recuperació ’neoliberal’. Des de llavors, la taxa de benefici dels Estats Units ha estat estàtica o en caiguda. I, en quart lloc, des de prop de 2010-12, la rendibilitat ha començat a caure de nou.

La caiguda de la taxa de benefici en els EUA ha donat lloc a una disminució de la massa de beneficis (Figura 6).

Figura 6. Beneficis de les empreses nord-americanes (ajustats per la depreciació), canvi interanual en %

Si aquesta tendència continua, com ho he demostrat en un altre article, la inversió seguirà en davallada i, amb aquesta, l’economia dels Estats Units.

20/12/2015

https://thenextrecession.wordpress.com/2015/12/20/the-us-rate-of-profit-revisited/

Nota (Anticapitalistes.net)

1. En paraules de Marx (El Capital vol III, cap 4): "el tiempo necesario para la rotación (turnover) hace que no pueda emplearse simultáneamente en la producción todo el capital, razón por la cual una parte del capital se halla constantemente inactivo, bien en forma de capital–dinero, bien en forma de materias primas almacenadas, de capital–mercancías dispuesto para venderse, pero aún no vendido, o de títulos de crédito no vencidos aún; que el capital puesto en funciones en la producción activa, es decir, en la producción y apropiación de plusvalía, se ve reducido constantemente en esta parte y lo mismo, por consiguiente, la plusvalía producida y apropiada. Cuanto más corto es el período de rotación, menor es también esta parte ociosa del capital, comparada con el capital en su conjunto, y mayor, por tanto, siempre y cuando que las demás circunstancias permanezcan invariables, la plusvalía apropiada".

+ Info:

Perspectivas económicas para el 2016. José A. Tapia


A la mateixa secció:


200 años de los “Principios…” de David Ricardo


Unidad contra el fascismo: el frente único


Perry Anderson, Gramsci y la hegemonía


Socialisme i nacionalisme (1897), i altres dos articles de James Connolly


Aprender de la Gran Depresión


El marxismo y la burocracia sindical. La experiencia alemana (1898-1920)


Revolución rusa: ¿Qué estuvo pensando Lenin?


Resistir la supresión de la ciencia


Sobre la dialéctica del Estado burgués: La crítica de la democracia burguesa en Rosa Luxemburg.


Lenin y la cuestión del partido: notas sobre ¿Qué hacer?

Creative Commons License Esta obra est� bajo una licencia de Creative Commons by: miquel garcia -- esranxer@gmail.com