contacte: anticapitalistes@anticapitalistes.net

 



 

Anticapitalistes
  
dimarts 15 de desembre de 2015 | Manuel
Canvi Climàtic: Quina mena de "transició justa"?

Michael Ware

El moviment per la justícia climàtica sap que està en contra, però a favor de què estem lluitant?

Tothom, menys alguns republicans sonats, reconeix ara que el planeta s’enfronta a una emergència climàtica. Però els caps d’ExxonMobil tenien una mica d’avantatge.

Un memoràndum de l’empresa que va ser desenterrat aquest any mostra que el gegant petroler sabia des de 1977, a partir dels seus propis científics, que la crema de combustibles fòssils contribuien a l’escalfament global. Però els resultats van ser amagats, i Exxon van continuar, durant les dècades següents, sent negacionistes del canvi climàtic.

Aquesta revelació diu molt de com, sota el capitalisme, els beneficis a curt termini estan per damunt de tot, fins i tot per damunt de la supervivència humana. La investigació d’Exxon va assenyalar el que estem vivint avui dia: l’augment de les temperatures a nivell global, sequeres, inundacions en massa, huracans més intensos, collites fallides, extincions, la fusió de les regions polars, l’augment del nivell del mar, l’acidificació dels oceans, l’escassetat d’aigua, i així successivament.

Actualment, el canvi climàtic fa entre 300.000 i 400.000 morts a l’any, principalment en el Sud Global, segons un estudi dut a terme per encarrec de l’ONU fa ja uns anys.

Per tal de mantenir l’augment de la temperatura global per sota de l’1,5 graus centígrads per a mitjans de segle i evitar canvis ambientals catastròfics, les emissions de gasos d’efecte hivernacle s’han de reduir en un 5-10% cada any. Actualment, l’augment de la temperatura global ha estat de gairebé 1 grau centígrad.

El sorgiment d’un sector de capitalisme verd, l’augment de l’eficiència energètica i l’expansió limitada de l’energia renovable han fet poc per reduir les estimacions dels augments de la temperatura mitjana. Sense un canvi radical de rumb, l’increment serà d’entre 4 i 6 graus centígrads per a finals de segle.

Es evident que, simplement amb l’educació de polítics i líders empresarials sobre l’amenaça no és suficient. Calen moviments i protestes el suficientement forts per forçar grans canvis en la forma en què els éssers humans produeixen i consumeixen l’energia.

La urgència d’aturar el canvi climàtic crea una dinàmica política única. La necessitat d’un canvi social sempre s’ha sentit com urgent per als oprimits, però per primera vegada, tenim un temporitzador ambiental que demostra que l’enorme tasca de la transició cap a un món sostenible ha de tenir lloc en aquest segle, o la humanitat s’enfrontarà a les conseqüències d’un planeta inhòspit.

La lluita per aquest tipus de canvi serà necessàriament una amenaça per al capitalisme. No obstant això, és difícil per a la majoria de la gent imaginar-se un món sense empreses, sense la cultura de l’automòbil, les guerres del petroli, l’opressió i un mercat per a tot, incloent-hi la contaminació mateix.

EL QUE CAL és una "transició justa". Wikipedia defineix aquest terme com "un marc per a un canvi just i sostenible envers una economia baixa en carboni, tal com ha estat proposat pels sindicats i recolçat per les ONG ambientals." Però als anticapitalistes, aquest terme els ha deixat un gust agre, amb ganes de redefinir-lo en formes més radicals o cridar per alguna cosa totalment diferent. La urgència de la crisi climàtica reforça la idea que hem d’actuar ara, o llençar la tovallola.

Però les tasques que tenim per davant ens requereixen paciència i determinació política. Hem de lluitar urgentment per reformes i per la visió d’una "transició justa" dins dels sindicats i els moviments socials, sabent que l’elit empresarial i política reaccionarà tant amb la repressió com amb intents de soscavar l’esforç.

Per a la nostra argumentació, hem d’entendre les diferents interpretacions del que s’entén per una "transició justa" i visualitzar com cada una pot jugar un paper.

Steven Tufts, de la universitat de York, agrupa les interpretacions en quatre categories - dos dels quals es poden descriure com de "dalt a baix", i dues com de "baix a dalt".

1. El capitalisme verd: Conegut com el manteniment de l’status quo, es basa en la idea que el lliure mercat impulsarà el canvi sota el capitalisme i premiarà la innovació verda en el desenvolupament de les energies renovables i una major eficiència en l’ús de combustibles fòssils. Per a les elits que donen suport a aquesta idea, hi ha l’avantatge afegit que el capitalisme verd serà bo per a un sector d’empresaris i accionistes.

2. La transició a l’estil de la II Guerra Mundial: Una ràpida transició dirigida des de dalt, i impulsada més per la competència internacional, l’alteració del clima i l’escassetat de recursos, que per la salvació del planeta.

Aquesta estratègia es basa en la mobilització per a la guerra dels anys 1930 i 1940, augmentant la possibilitat d’importants reformes imposades des de dalt amb, fins i tot, de possibles nacionalitzacions. Però a causa de que la transició hipotètica seria dirigida pel sector empresarial en nom de l’ "interès nacional", aquest enfocament keynesià del segle 21 significaria salaris baixos, la creació de llocs de treball no sindicalitzats i megaprojectes híbrids basats en la col·laboració de corporacions i de l’estatat, sense control democràtic.

Elements d’aquest programa estan sent duent a terme en alguns països que no disposen del recurs intern dels combustibles fòssils, com Alemanya. Els EUA, dins de les grans potències, és el menys probable de seguir aquesta estratègia a causa del poder de les empreses d’energia i de la inversió massiva existent en combustibles fòssils.

3. Un capitalisme verd barrejat amb justícia social: Imagina la creació d’ocupació verda i mesures més dures, com els impostos al carboni, juntament amb iniciatives per promoure una major equitat entre nord i el sud; més transport públic; cotxes elèctrics; bicicletes; planificació urbana més intel·ligent; mètodes agrícoles sostenibles; i l’eliminació gradual de l’energia altament contaminant a través de reformes legislatives imposades sota la pressió de la protesta i de la pressió política. En aquest escenari, el lliure mercat està més regulat, però encara determina quines béns i serveis s’han de produir.

4. La democràcia energètica orgànica: Un enfocament de classe que està sent popularitzat per grups com els Sindicats per la Democràcia Energètica (TUED), Canvia el Sistema No el Clima (SCNCC), la Campanya contra el Canvi Climàtic i la Xarxa de Gent Treballora per a la Sostenibilitat.

Aquest plantejament exigeix una transició conduida per la gent treballadora i la comunitat, alimentada per les lluites contra el racisme, la guerra i l’austeritat, entre d’altres - amb la nacionalització dels actius i la infraestructura d’energia, amb l’objectiu d’eliminar l’ús no essencial dels combustibles fòssils i la creació de milions de llocs de treball que eviten pràctiques perjudicials per al medi ambient.

La democràcia energètica orgànica preveu el desenvolupament d’una lluita en què la radicalització de la gent treballadors conduirà a un procés que finalment imposarà la democràcia directa - comissions d’energia i comitès de treballadors que funcionen en òrgans de representació a nivell nacional per decidir sobre les qüestions d’energia; la transferència de treballadors i treballadores fora dels llocs de treball dels combustibles fòssils, a costa del sector indústrial; prioritzar la justícia ambiental a nivell mundial; augmentar els impostos als rics; i tallar els fons per als militars i la policia.

Les necessitats humanes i la sostenibilitat ecològica, no la ideologia del lliure mercat i la necessitat de creixement econòmic, determinaria les idees socials i polítiques.

AQUESTA ÚLTIMA visió de transició justa és, òbviament, de les diverses interpretacions, la més ambiciosa i la més de baix a dalt, que es basa en la història de les lluites obreres i en els aixecaments revolucionaris, així com en les teories de revolucionaris com Karl Marx i Federico Engels. Va en contra de l’ortodòxia neoliberal i, fins i tot, de gran part del keynesianisme.

Si té èxit, la democràcia energètica orgànica prendria un poder significatiu en front dels rics. Però per aconseguir això es requeriria un poder econòmic i polític que el nostre costat no té actualment. En particular, exigiria una major organització política de la clase obrera i un moviment obrer militant, dos factors que han disminuït sota el neoliberalisme.

En el seu llibre "Això ho canvia tot", Naomi Klein sosté que la dreta entén l’amenaça política del canvi climàtic millor que els centristes "que continuen insistint en que la resposta pot ser gradual i sense dolor, i que no cal anar a la guerra amb ningú, incloent-hi les companyies de combustibles fòssils".

Les companyies de combustibles fòssils saben que una resposta política adequada al canvi climàtic significaria:

- Una intervenció estatal massiva a l’economia.

- La reversió d’una campanya ideològica exitosa durant 40 anys per aconseguir la desregulació, retallades d’impostos per als rics, la privatització i el lliure comerç.

- La confiscació potencial de 27 bilions de dolars en actius de carboni.

- La nacionalització i democratització del sector energètic.

Aquesta és la raó per la qual la dreta ha treballat tan dur per negar l’existència o la gravetat del canvi climàtic. Klein cita a Joseph Bast, president del lliberal Institut Heartland, que va assenyalar que "el canvi climàtic és l’element perfecte [per a l’esquerra] ... És la raó per la qual hem de fer tot el que [l’esquerra] voldria fer."

Per tant, la dreta no es quedarà de braços creuats per a veure com es desenvolupa la democràcia energètica. Entre molts altres exemples, l’experiència d’un partit anti-austeritat electe a Grècia demostra que els banquers i els polítics reaccionaran davant qualsevol amenaça a la seu apreciat ordre amb el xantatge i l’estrangulament econòmic. De la mateixa manera, fins i tot una nacionalització parcial de la indústria minera a Xile a principis de 1970 sota el president socialista Salvador Allende va ser contrarestada per un cop d’estat dirigit pel futur dictador militar Augusto Pinochet i recolzat per Estats Units.

El nostre costat ha d’encarar aquesta realitat. Per assolir els nostres objectius de posar fi a la guerra i el terrorisme, revertir la disminució dels salaris i els nivells de vida i produir la reducció suficient de les emissions de gasos d’efecte hivernacle per evitar una sisena gran extinció, no podem deixar que el que és "realista" en el marc de l’actual status quo limite els nostres horitzons.

Fer el que cal que ens posa en una direcció de col·lisió amb el poder corporatiu, l’Estat i tots els seus mitjans de repressió. No preparar-se per això, o practicar activament una política que no supose amenaces, és com a mínim ingenu i en el pitjor, irresponsable.

EN UNA ENTREVISTA amb la revista Basta!, Naomi Klein sosté:

"El problema és que tenim enemics, les companyies de combustibles fòssils, que lluiten removent cel i terra per a protegir els seus interessos. Lluiten, com diuen, de debò, lluiten amb creativitat, lluiten brut, fan el que siga per guanyar. I enfront d’aquestes, vostè té aquest tipus de mitjà sentimentaloide que en realitat no lluita, perquè no està segur de quins seran els resultats.

Però si pot unir una agenda de justícia econòmica amb l’acció contra el canvi climàtic, aleshores, crearà una agrupació electoral de les persones que lluitaran per aquest futur, ja que se’n beneficiaran directament."

Klein té raó. La gent lluitarà per aquesta visió. Però, com la emmarquem?

La democràcia energètica és una manera útil i concisa de descriure el que necessitem, però igual que el terme "transició justa", pot ser interpretat de maneres diferents, i hem de lluitar per la nostra interpretació.

Està clar que no podem deixar el control i la propietat de l’energia en mans dels rics - la transició, justa o no, mai succeirà. Com diu Sean Sweeney de TUED: "No es pot controlar el que no es té."

La democràcia energètica significa com podríem crear milions de llocs de treball en la construcció d’una nova infraestructura renovable, la climatització de tot i l’expansió del transport públic. En cas contrari, estem demanant a l’estat existent que gestione la transició en el nostre nom - cosa que mai faria de manera adequada, si en realitat arribara a fer quelcom.

La solidaritat és la clau. Els moviments de defensa del medi ambient, del treball, de la justícia racial i molts altres es beneficiarien del suport mutu. Per tenir credibilitat, la democràcia energètica ha de donar prioritat a lluita contra el racisme, la desigualtat històrica i la discriminació en la lluita per guanyar una transformació.

Als EUA, podem començar a desafiar les juntes de de govern dels serveis públics per exigir que comitès locals d’energia, no buròcrates sota la influència de les empreses, tinguen el poder de dir no a nova infraestructura de combustibles fòssils en les nostres comunitats - com un no per a suspender el pas a través de les nostres ciutats i pobles de trens com el que va explotar a Lac-Megantic, Quebec.

Aquests esforços, sens dubte, no reixiran en una primera fase. En Denton, Texas, per exemple, els opositors del fracking van aconseguir, fa un any, la seua prohibició, tot i que el govern de l’estat de Texas la va tornar a annular. Però la lluita per guanyar la prohibició és un exemple del que es pot construir si enfortim la causa a nivell nacional.

D’altra banda, per quin tipus de nacionalització estem lluitant? No necessitem més monopolis petroliers estatals com la noruega Statoil o PetroChina, que no actuen de forma molt diferent de les seues contraparts privades. En el seu lloc, les nacionalitzacions han de tancar les indústries i els i les treballadores s’han de transferir a nous llocs de treball.

Això planteja una pregunta més general: Podem confiar en els governs com a socis per a frenar el poder corporatiu i tancar gradualment les indústria de combustibles fòssils? Podem elegir els líders adequats per a fer-ho?

La resposta, curta i poc satisfactòria, és no. L’Estat modern està dissenyat per a crear millors condicions de negoci i defensar els interessos de l’1%. Però podem utilitzar les eleccions i fins i tot alguns càrrecs públics per a promoure la plataforma per a la democràcia energètica, entre d’altres demandes.

Vivim temps turbulents. Els nostres líders no tenen més solucions que no siguen exigir el sacrifici continu de la gent treballadora i del planeta per a estabilitzar un sistema fundat en la desigualtat i el creixement insostenible. El que semblava massa radical fa uns anys ara és de sentit comú per a milions de persones, polititzades per qüestions que van des de la violència policial i la repressió, a la lluita per un salari digne, i al canvi climàtic.

Ha arribat el moment d’exigir democràcia real i el control de la gent del nostre propi futur.

1/12/2015

Michael Ware, de Canviar el Sistema No Canviar el Clima

http://socialistworker.org/2015/12/01/what-kind-of-just-transition

Traducció: Anticapitalistes.net

+ Info:

How labor is working on climate justice

Can we reach an ecological civilization?


A la mateixa secció:


La Conselleria de Mediambient incumple sus propios programas de inspección


Cambio Climático. La Tierra arde: sequías, desertificación, hambre, migraciones


Juicio popular al proyecto Castor


Trump denuncia el acuerdo de París sobre el cambio climático: ¿Qué esperabas?


Perdent el tren: el Pla d’Acció Territorial de la Infraestructura Verda del Litoral.


Iberdrola vol construir un magatzem de residus a la central nuclear amb més incidències de l’Estat


La plaça de bous de València torna a escoltar el clam animalista: ‘Falles sense sang’.


11 de marzo: sexto aniversario de Fukushima


¿Cuánto ganan las grandes eléctricas en el estado español?


Tractors al carrer

Creative Commons License Esta obra est� bajo una licencia de Creative Commons by: miquel garcia -- esranxer@gmail.com