contacte: anticapitalistes@anticapitalistes.net

 



 

Anticapitalistes
  
dilluns 14 de desembre de 2015 | Manuel
Sobre lerrouxisme i catalanisme: un debat

Xavier Domenech / Albert Botran

El color de la llibertat. Sobre lerrouxisme i catalanisme (abans i avui)

Xavier Domenech

El concepte de lerrouxisme ha tornat en els últims mesos a ser un debat d’actualitat. Arran de l’aparició de Podemos, i en algun moment fins i tot amb la de Guanyem, s’ha utilitzat de nou intensament el mite del lerrouxisme i el soleturisme. Hi ha en joc una qüestió de fons: la pèrdua d’una tradició republicana i popular en el marc de les esquerres catalanes al deixar que el relat del catalanisme es construeixi sobre les categories d’origen conservador. Això afecta a l’oblit sobre la tradició republicana i obrera del XIX, a la lectura a voltes esbiaixada de l’anarquisme, i en ella de Salvador Seguí, i a la incomprensió final d’un catalanisme popular i d’esquerres, si no és subordinat a les categories generades per la dreta. El lerrouxisme, per mal o per bé, també forma part d’aquesta història més enllà dels mites.

S’explica que quan J.B. Cendrós i Carbonell, prohom del catalanisme cultural lligat a Òmnium, a l’Institut d’Estudis Catalans i a l’Enciclopèdia Catalana, es trobà amb la publicació de Jordi Solé Tura ‘Catalanisme i revolució burgesa’, es produí un breu i precís interludi. Corria l’any 1967 i el que llegí Cendrós per la seva primera plana fou que aquesta “és la història d’una revolució burgesa frustrada”. La resposta, feta en veu alta, no podia ser més significativa: “Frustrat, jo? De què?”. Probablement aquesta és la millor crítica que es pot fer, entre moltes altres, al llibre de Solé Tura que ha donat per rius de tinta i fins i tot per encunyar una categoria política: “Soleturisme”. Val a dir, a més, que és una crítica fundada, no tan sols pel fet de ser veritable històricament, i en el seu cas fins i tot personalment, sinó en el sentit que com a mínim abans de realitzar-la Cendrós n’havia llegit la primera pagina. Molts dels que han convertit aquest llibre en categoria política, no tots certament, semblen no haver realitzat ni aquest esforç.

Al cap i a la fi quan s’afirma que el “soleturisme” és el principi segons el qual les classes populars estan dividides per raó de llengua, una versió intel·lectualitzada així del “lerrouxisme”, o bé que el nacionalisme només té una base possible exclusivament burgesa, en realitat s’està fent una afirmació absolutament gratuïta, per molt que s’hagi reiterat fins a la sacietat que era així. El “pecat” de Solé Tura fou un altre. Al cap i a la fi el missatge final del seu llibre, d’un to clarament maurinista, era que la classe obrera es convertís en la capdavantera i renovadora de la lluita per l’emancipació nacional. Però en el camí cap aquesta conclusió assenyalà que Prat de la Riba era fonamentalment un reaccionari. Un brillant reaccionari, si es vol, que estava en contra del sufragi universal, i a favor del sufragi corporatiu, ja que segons ell “les classes obreres tenen més assegurats llurs drets per un sistema que els atorga un nombre de representants proporcional a llur importància”. Era així també l’home que impedia que l’article de Joan Maragall, demanant que Ferrer i Guàrdia no fos ajusticiat després de la Setmana Tràgica, fos publicat abans del seu afusellament.

Era una època on Jordi Pujol s’emmirallava en la figura de Prat de la Riba, mentre altres consideraven que aquesta anàlisi podia trencar la possible unitat futura de l’antifranquisme. Aquest fou el veritable delicte del seu llibre. Tanmateix el terme “soleturisme” és d’ús per iniciats. El concepte que corre com a moneda més comú és el de lerrouxisme. Un terme amb una capacitat innegable de ressorgiment en els moments crítics, com l’actual, on els moviments polítics emergents semblen no voler obeir les categories disciplinadores de tot un món fet de sobreentesos.

Lerrouxisme i lerrouxistes

Lerrouxisme seria, en aquest marc, aquell moviment polític que a partir de la utilització de la demagògia hauria hàbilment aconseguit separar la classe obrera catalana a partir del seu origen. Realment té mèrit que el lerrouxisme aconseguís això precisament quan a Catalunya, com també a Barcelona, pràcticament tota la seva classe obrera era d’origen i parla catalana, ja que faltava encara una dècada perquè s’iniciés intensament la migració de fora de Catalunya. Més mèrit tenia fer això amb el suport de Valentí Almirall, pare del catalanisme d’esquerres, durant les eleccions de 1903. Suport donat contra la “ridícula teoria del ‘catalanismo político’” i en defensa de l’autonomisme democràtic davant del que anomenaven catalanisme reaccionari.

De fet, en aquest mateix any 1903 les candidatures “lerrouxistes” arribaran a agrupar 35.000 vots a Barcelona, en una victòria inapel·lable per sobre de la Lliga, amb la xifra de vots més alta que obtingué mai un partit d’esquerres a la ciutat fins el 1931. Fou també precisament en aquell mateix moment que nasqué la idea, des de la publicista lligaire, de que en realitat els seus votants erenforasters que odien la terra que els manté i els enriqueix”, per acabar concloent, davant les derrotes successives que portaran al control del “lerrouxisme” de l’Ajuntament de Barcelona, incloent en les seves candidatures a un jove Francesc Layret, que en realitat “la mayoría obrera de Cataluña no es catalana, sino fruto de la inmigración”.

Lerroux arribà a Catalunya de la mà de Federico Urales (Joan Montseny), fundador de la ‘Revista Blanca’ i pare de Federica Montseny, compartint mítings amb Teresa Claramunt o Josep Prats, en la mesura que s’havia destacat com a gairebé única veu pública en contra dels processos de Montjuïc, després de la detenció i tortura de 400 anarquistes el 1896, i d’aquí la seva popularitat entre la classe obrera. Però el seu èxit polític provingué d’una altra banda. Amb ell com a catalitzador el republicanisme català es modernitzà entrant de ple en l’era de la política de masses i s’articulà com una proposta que anava més enllà de les pràctiques mesocràtiques per endinsar-se dins de l’obrerisme. Esdevingué una proposta de tall populista tant d’articulació política com social, un veritable partit-societat, amb l’expansió de les quaranta-dos fraternitats republicanes i d’una trentena d’escoles laiques pels barris de Barcelona i en poblacions com la Bisbal del Penedès, Molins de Rei, Cornellà o Terrassa. Xarxa que tenia el seu centre en la Casa del Poble inaugurada el 1906 a l’Eixample barceloní de 2.500 metres quadrats, que a part de servir de centre d’assemblees, biblioteca o representacions teatrals, actuava com a nucli del cooperativisme de consum, serveis mèdics, jurídics i de recursos culturals, corals, grups de teatre popular, caixes de resistència pels presos i de les escoles republicanes que seguien els mètodes de Ferrer i Guàrdia.

El “lerrouxisme” en aquest sentit s’articulà a partir d’un discurs obrerista -malgrat no ser una proposta de classe-, anticlerical i laicista, i en aquest sentit agrupà des dels grups feministes com la Sociedad Progresiva Femenina de Ángeles López de Ayala fins a les entitats lliurepensadores. També ho féu des del discurs anticatalanista, però en aquest cas era un anticatalanisme entès com antilliga. Marc en el que s’entenen per exemple el suports de Valentí Almirall, d’un Jaume Mir –veterà de la revista de tall llibertari íntegrament en català ‘La Tramuntana’– dins de la premsa lerrouxista, o d’Ignasi Clara, antic director de ‘Huelga General’ i dirigent anarquista de la vaga general de 1902. Era un anticatalanisme dirigit cap a la Lliga, però no anticatalanitat. Els atacs més viscerals contra el que representava el nacionalisme conservador podien anar acompanyats en el propi Lerroux per una defensa del català com a llengua i no com a dialecte a les Corts espanyoles, de la mateixa manera que es reivindicava l’autonomia de Catalunya, o de les afirmacions del líder radical sobre una Catalunya que “es un pueblo que tiene historia propia, vida propia, lengua propia, literatura y arte propios, personalidad propia con todos los caracteres étnicos de una raza aparte”.

Aquest anticatalanisme no és només propi del lerrouxisme. Es pot trobar en el republicanisme català anterior a la seva emergència, com també posteriorment en la portada de 1907 del primer número de la capçalera anarcosindicalista ‘Solidaritat Obrera’, anomenada així per oposició a la Solidaritat Catalana, o anys després en el mateix Seguí. En aquest últim sentit, en el discurs realitzat el 1919 a Madrid, que en la seva reconstrucció feta dècades després ha estat agafat per presentar un Noi del Sucre protoindependentista, afirma en l’original de 1919 coses com la següent: “En Cataluña no hay problema catalán, porque allí solamente siente ese problema la burguesía organizada, que está bajo los auspicios de la Lliga regionalista (…) un problema que realmente era nada más que una lucubración mental”.

No es tracta d’una escissió plantejada en termes d’espanyolisme versus catalanisme, sinó en termes de classe on s’entén el catalanisme polític dominant d’aquella època en concret com a quelcom propi de la burgesia. Aquesta escissió no es tancarà realment, i això no afecta només el lerrouxisme. Fins als anys 30, moment en el que el mateix Josep Termes, el gran crític de Solé Tura, senyala com el de “la incorporació de l’obrerisme al catalanisme, tot culminant-hi un joc de classes socials”. No seria fins llavors que es podria parlar de la “nacionalització” d’una part important de les classes populars. Procés, que en tot cas, evidentment no va protagonitzar la Lliga i per això membres destacats d’aquesta acabaren donant suport al franquisme: en realitat eren dues concepcions nacionals clarament diferenciades. Ara bé hi ha una part d’aquesta pulsió nacionalitzadora cap a les classes populars, que presenta com a revers sempre la possibilitat del perill “lerrouxista”. Així el lerrouxisme esdevé un mite útil, un mirall deformat on es presenten els camins que mai s’han de seguir, estigmatitzant, alienant i fent incomprensible en el procés una part de la història dels de baix a i de Catalunya.

El color de la llibertat…

Hi hagué un lerrouxisme espanyolista? Sí. Aquesta afirmació no pot engoblar l’explicació d’aquest fenomen, com es fa habitualment, però sí un moment particular del mateix. Aquest es donà amb l’emergència de la Solidaritat Catalana, com a front patriòtic propiciat inicialment pel republicà espanyol Nicolas Salmerón, dirigent màxim de la Unión Republicana, que era al cap i a la fi el partit de Lerroux, des de les Corts espanyoles i acceptada per Cambó. Per Salmerón, i per una part de la Unión Republicana catalana, es tractava de recuperar l’aliança tradicional amb les classes mitjanes, que eren la seva base a Espanya i que a Catalunya havien basculat en part cap a la Lliga, i superar així, en les seves pròpies paraules, “la representación reducida de los elementos populares”.

L’escissió entre un republicanisme petit burgés i menestral i el que representava el lerrouxisme a Catalunya estava servida. En les eleccions de 1907 el lerrouxisme català cercà en aquest camí en l’espanyolisme la possibilitat d’atraure electoralment el funcionariat lligat a l’Estat i la petita burgesia espanyolista més enllà del seu vot de classe obrera. Operació que se saldà amb un fracàs absolut, malgrat retingué una important bossa de votants entre les classes populars barcelonines, i amb la victòria electoral de Solidaritat Catalana. Lerroux mateix s’hagué d’exiliar poc després, condemnat a presó per un article on es defensava Mateu Morral, i s’iniciaren els anys del lerrouxisme sense Lerroux, mostrant clarament que el fenomen anava molt més enllà del seu líder. Anys on aquest abandonà el discurs espanyolista. Anys també de creació de noves organitzacions, com les Damas Rojas o diverses entitats juvenils, de penetració en el sindicalisme i de mobilització de la base social republicana amb concentracions que, com l’Aplec de la Llibertat de Sabadell, reunien a desenes de milers de persones. Camí en el que aconseguí una nova victòria electoral a les eleccions generals de 1908, on agrupà a Barcelona uns 30.000 vots, i la derrota de la Solidaritat Catalana cada cop més clarament identificada amb la supervivència política de la Lliga.

Tal com analitzava un dels dirigents més lúcids del primer nacionalisme polític d’esquerres, i de fet el primer que sintetitzà clarament la lluita pel socialisme amb la lluita per l’emancipació nacional, Gabriel Alomar, “la derrota solidària vingué. ¿Per què? Perquè el color de la llibertat en aquella hora fou… antisolidari.

Convertir-se en un partit espanyol

El domini electoral lerrouxista es mantingué a Barcelona alhora que s’estengué per Catalunya fins i tot després de la Setmana Tràgica. El seu declivi no provingué tampoc d’aquí, com no ho féu amb anterioritat de la mobilització patriòtica, sinó del moment en què volgué convertir-se en una sòlida opció electoral espanyola. El lerrouxisme era un fenomen de modernització política que tenia com a base les classes populars en clau clarament catalana. El camí cap a Espanya, era un camí cap a una altra configuració de classes, el camí cap a un discurs més moderat. En el procés descobrí, com descobriria tota opció d’esquerres a Catalunya posteriorment, que no era possible amb el mateix discurs voler regnar a Espanya i ser príncep de Catalunya.

Fou llavors l’hora de la consolidació de l’anarquisme, en aquest cas clarament ja amb un discurs de classe, com a principal opció de la classe obrera catalana. No tenia, a més, competència possible en la forma de consolidació d’un partit socialista al que el lerrouxisme havia tallat tots els camins. El lerrouxisme pròpiament català com a tal desaparegué i es convertiria ja durant els 30 en una opció espanyola republicana de dretes, amb Lerroux com a President del govern de la República, moment en el que la Lliga ja no tindrà cap problema per pactar amb ell, amb els carlins i la CEDA per articular el Front Català d’Ordre a les eleccions de febrer de 1936.

El primer lerrouxisme pervisqué de totes maneres en forma de mite. Un mite que serveix per disciplinar i negar part de la història de les classes populars catalanes fins a convertir-la en estranya a elles mateixes, cas del lerrouxisme, o que fa part de la seva història tan sols rellevant en la mesura que confirma el seu caràcter “nacional”, cas de Seguí o de la lectura de només una part de la història del anarquisme. Com a joc de miralls i contramiralls funciona, per comprendre les dinàmiques socials i polítiques encobreix, més que descobreix. Finalment fins el propi catalanisme esdevé incomprensible, si no és de forma purament autorreferencial, i subordinant la seva articulació en projectes d’emancipació social i nacional a pulsions que venen d’altres latituds i que poc a veure tenen amb el color de la llibertat del que parlava Alomar.

Xavier Domènech és professor d’Història a la Universitat Autònoma de Barcelona i ha publicat el llibre ‘Hegemonías. Crisis, movimientos de resistencia y procesos políticos 2010-2013′ (Akal)


Lerrouxisme en tons pastel

Albert Botran

Fa uns dies, l’historiador Xavier Domènech ens convidava en un article a CRÍTIC a dilucidar el “color de la llibertat” tot construint una visió més matisada del que havia representat el lerrouxisme en la història de les classes populars catalanes. Una defensa del lerrouxisme que el portava, prèviament, a defensar les aportacions historiogràfiques de Jordi Solé Tura. Segons ell, tots dos haurien estat deformats per a fer-ne “mites útils”.

La revisió del lerrouxisme o el soleturisme que es vol fer des d’alguns nous corrents de l’esquerra catalana és un exercici d’equilibrisme admirable, tenint en compte que tots dos polítics van acabar com a ministres de governs no precisament referents de les conquestes socials: el del bienni negre republicà i el penúltim govern felipista d’un PSOE que ja havia liquidat qualsevol contingut esquerrà que hagués tingut en llunyà dia (GAL, OTAN, Maastricht, Filesa).

D’acord que el final d’una trajectòria no ha de condicionar el judici del global. Especialment en el cas de Solé Tura i el seu compromís antifranquista. Però el punt de partida d’aquest article és un altre. Penso que l’hostilitat de Lerroux i Solé Tura al catalanisme i l’independentisme, argumentada en base al rebuig cap a la burgesia catalana, els va portar, en conseqüència i coherència, a una alineació encara més esperpèntica, en defensa de l’Estat espanyol i de les classes que còmodament el dirigien i el dirigeixen. Un fenomen amb evidents ressons en el debat de l’esquerra actual.

Els límits del Lerroux obrerista

Si de Solé Tura encara podem dir que va ser un intel·lectual i un lluitador antifeixista, de Lerroux podem afirmar poca cosa més que el fet de ser un oportunista i un caragirat. Hom el vol recuperar per haver estat un modernitzador del republicanisme i pel seu compromís amb la lluita obrera, donant veu a sectors fins llavors silenciats. És veritat que en determinats moments, la lluita obrera s’expressa a través de portaveus extravagants que fan la funció de donar veu als sense veu, encara que sigui a través d’una “falsa consciència”. La mateixa revolució russa de 1905 va ser liderada per un capellà, Gueorgui Gapon. Així doncs, cal dilucidar com s’expressa la lluita de classes en cada moment.

Ara bé, fins aquí arriba el paper de Lerroux, que quedarà desemmascarat com a demagog a partir de la repressió que va seguir la Setmana Tràgica de 1909. I a partir d’aquí, el desplaçament de Lerroux cap al conservadorisme polític és inqüestionable, quan es va instal·lar en un sistema corrupte que precisament es va posar de manifest amb l’esbombament d’una trama que ell va protagonitzar (estraperlo), a l’estil dels vigents casos Millet o Gürtel. Fent el balanç, seria prudent mantenir el Lerroux obrerista més com a anècdota que com a categoria, dins la trajectòria d’un home que va prioritzar per sobre de tot la seva supervivència política, i que en morir el 1949 va gaudir d’un funeral públic i amb presència de les autoritats feixistes. Des del punt de vista crític, el seu llegat polític s’hauria d’identificar no tant amb la intenció de dividir la classe obrera per raons d’origen, sinó amb el fet de dirigir-la políticament contra objectius desviats. Que en determinats moments podia ser el catalanisme i, en altres, l’Església. Precisament l’antropòleg Manuel Delgado va resumir en una entrada al seu bloc com l’anticlericalisme va ser objecte de crítica política per part de l’esquerra obrera.

El retrocés progressiu del lerrouxisme va ser conseqüència de la consolidació de la CNT com a via més estrictament obrera dins la lluita popular. Una via que, consegüentment, establiria una separació més clara respecte les classes menestrals amb les quals el proletariat havia compartit l’espai del republicanisme des del segle XIX. Aquesta concentració en l’expressió sindical de la lluita de classes, conjugada amb la tradició anarquista (bakuninista), deixava enrere expressament la política com a terreny de joc.

Sobre la CNT

L’apoliticisme de la CNT no és objecte principal d’aquest article, però ja que parlem de mites és obligat fer-hi referència. L’anarcosindicalisme, a diferència de la socialdemocràcia, tenia clara la lluita contra l’estat com a eina de dominació. Però a diferència del comunisme bolxevic, que veurà en les nacions oprimides una aliança contra l’ordre dels estats capitalistes, la seva posició serà un cosmopolitisme abstracte (amb l’objectiu teòric de la desaparició de les nacions) sense capacitat de generar aquestes aliances. Se situarà au-dessus de la mêlée.

El triomf del comunisme als territoris de l’Imperi rus a partir de 1917 va obrir una nova etapa: la intervenció política (fins al control total de l’estat, com en la llunyana Comuna de París) esdevenia una via revolucionària real. I també, lligat a la descomposició d’aquest Imperi i d’altres, emergien nous estats que feien evident la viabilitat de les petites nacions, fins llavors qüestionada pel catalanisme no separatista mateix. L’historiador i especialitzat en el moviment obrer català, Josep Termes, afegia a aquests dos factors l’arribada a Catalunya de la primera onada migratòria del segle XX per a explicar com el debat sobre el fet nacional va anar guanyant pes al si del moviment obrer i les esquerres catalanes.

I encara un quart element, que podem explicar a través de les paraules del dirigent polític Jaume Compte: “Fou necessari la vinguda de la dictadura de Primo de Rivera –recolzada per la Lliga–perquè amb la seva doble repressió contra el catalanisme i contra el moviment obrer, aquestes dues corrents que motius anecdòtics els feien separar, convergissin en la lluita contra l’Estat i la burgesia. Contra l’Estat imperialista espanyol que féu ajuntar els lluitadors d’ambdues causes en els patis de les presons i els camins de l’exili. Contra la burgesia –la catalana especialment– perquè enfront de la dictadura, aplaudí, i quan Primo es girà contra Catalunya, s’esporuguí i abandonà en mans de la classe obrera el moviment reivindicatiu de la llibertat catalana”.

Així doncs, situats als anys 20, va ser la coincidència en la pràctica de lluita contra l’Estat (en aquell cas monàrquic i dictatorial) el que explica el gran moment de convergència de la lluita obrera amb els objectius polítics del moviment nacional català, que tindrà un resultat d’èxit amb la ruptura democràtica en forma de República Catalana del 14 d’abril de 1931. Fent un salt en el temps: el mateix esquema es reproduirà amb molta intensitat en la lluita antifranquista al País Basc, en la qual un independentisme activista i d’extracció entre popular i petit-burgesa (aquest és l’origen d’ETA el 1959), acabarà confluint amb les lluites obreres i de masses.

Tornant a la Catalunya dels anys trenta, les trobades i allunyaments entre el gruix del sindicalisme (CNT) i els sectors de l’esquerra catalanista (ERC, USC, BOC, PCP, CADCI, Unió de Rabassaires) seran intermitents. En general, les contradiccions de la CNT a l’hora de portar a la pràctica l’anarcosindicalisme la portaran a fer que la seva hegemonia dins el moviment obrer fos fluctuant. Cal recordar, per exemple, que arribarà al 1936 dividida entre la línia oficial i la dels Sindicats d’Oposició (els trentistes) i amb l’emergència de noves opcions sindicals com l’Aliança Obrera, que aconseguia incorporar el sindicat majoritari de la pagesia.

Finalment, la CNT que defugia la política i defugia qualsevol aliança es va trobar que la història li feia entrar per la finestra les contradiccions que havia volgut fer fora per la porta: amb la guerra civil es va situar governant al costat de “partits petitburgesos” amb ministres i tot (ep, aquests sí que són ministres vindicables que van promoure avenços històrics en legislació social i de salut). I també mereix la pena recordar que el precedent més recent del que ara anomenem DUI -Declaració Unilateral d’Independència- el va signar un govern amb consellers anarquistes el 28 d’agost de 1936: Solament tindran força d’obligar en el territori de Catalunya les disposicions legals que siguin publicades al Diari Oficial de la Generalitat de Catalunya.

Solé Tura contra la independència

Durant la guerra va començar a consolidar-se una nova tendència dins l’esquerra catalana molt més partidària d’integrar la lluita política pels drets nacionals amb la lluita obrera. Parlem del socialisme del PSUC, que juntament amb el POUM recolliria el gruix de la militància del separatisme d’esquerres. I cal recordar que va ser l’únic partit d’una nació sense estat que com a tal es va integrar a la Internacional Comunista.

Precisament la preocupació del PSUC per a hegemonitzar el moviment nacional fa que un dels seus intel·lectuals més destacats, Solé Tura, escrigui el 1967 un estudi de qui considera el principal sistematitzador del pensament catalanista: ‘Catalanisme i revolució burgesa’ és una obra centrada en Prat de la Riba. És cert que a aquest llibre se li ha fet dir coses que no deia. És, al cap i a la fi, una anàlisi d’una determinada tendència. Se li pot objectar que, per omissió, feia aparèixer el nacionalisme burgès com l’única expressió nacionalista, fins al punt de fer afirmacions redundants com ara la següent: “La burgesia fou, per definició, la principal protagonista del nacionalisme burgès”.

Solé-Tura també lligava en excés el fenomen catalanista a les diferències estructurals entre una Catalunya industrial (i els canvis socials que aquesta va provocar) i una Espanya burocràtica i oligàrquica. Això és cert i es posa de rellevància quan hom tracta d’entendre la feblesa del moviment nacional a la resta de territoris dels Països Catalans, que es van industrialitzar molt més tardanament respecte el Principat. Ara bé, una sèrie de recerques historiogràfiques, la darrera de les quals l’últim exitós llibre de l’historiador Josep Fontana (La formació d’una identitat), posen de relleu que les arrels del catalanisme van molt lligades a un fenomen que Solé-Tura va menystenir per complet: la memòria del constitucionalisme derrotat el 1714, en forma de consciència política republicana.

No sé qui va inventar el terme soleturisme, ni tampoc sé si ho feia pensant en el seu primer llibre o, més justament, en la trajectòria política del personatge. Perquè una cosa és que al llibre de 1967 li fem dir coses que no diu. Però l’altra cosa és que Solé Tura va destacar en el combat ideològic contra l’independentisme. En un llibre posterior (‘Autonomies, federalisme i autodeterminació’, 1987) explicava com en el debat constitucional de 1978 es va manifestar contra la proposta de l’independentisme basc d’incloure l’autodeterminació en la Constitució espanyola. I ho feia, això sí, en un exercici d’honestedat (a diferència dels polítics de CiU i el PSC que van preferir marxar de l’hemicicle per evitar pronunciar-se). Solé Tura argumentava que era el moment que el PSUC i el PCE defugissin ambigüitats: calia estar contra l’autodeterminació perquè implicava la possibilitat de la independència. El que ja no era tan honesta era la seva caracterització de l’opció independentista.

Avui Solé Tura s’hauria oposat a la consulta del 9-N amb un raonament com el que va escriure el 1987: “Una consulta electoral que doni com a resultat la independència d’una part del territori espanyol mai no serà acceptada per sectors importantíssims de la societat, i una consulta electoral que doni com a resultat la negació de la independència mai no serà acceptada pels partidaris radicals d’aquesta. Per tant, una consulta d’aquest tipus tampoc no garanteix la solució pacífica i democràtica del problema”. Gens innocent el matís que situa uns com a part de la societat i a uns altres com a partidaris radicals.

I tot per a què? Doncs per a evitar que l’independentisme trenqués Espanya. Així doncs, ens trobem amb l’esquerra defensant l’ordre d’un estat monàrquic, oligàrquic i capitalista. Aquesta és la història de la transició. Que podríem acceptar si els que la van liderar des de l’esquerra ens diguessin honestament que ho van fer perquè no tenien forces per a fer res més. Però a la qual ens hem d’oposar quan el que veiem és, en paraules de Josep Fontana, la renúncia explícita als objectius transformadors de l’esquerra.

Refer la història de l’esquerra catalana

Reconstruir, refer, matisar la història de l’esquerra i de les classes populars em sembla un propòsit genial, que comparteixo amb en Xavier Domènech. També crec que el seu article conté la dosi necessària de provocació per a crear debat. Però ni Lerroux ni Solé Tura són mites fabricats pel catalanisme de dretes, que haguem de rescatar. Són representats d’una línia política (la negació de l’autodeterminació i la independència) que fins ara tan sols ha tingut un resultat: perpetuar les classes dominants espanyoles al capdamunt d’un sistema injust i cleptocràtic (i beneït pel clero, que diria l’Ovidi).

Penso, com diu Xavier Díez en aquest article, que sense independència no hi ha ruptura. Moltes de les noves propostes sorgides en el mapa de l’esquerra naveguen en l’ambigüitat en aquesta qüestió i si demanem clarificació d’objectius encara ens diran que ens cal fugir de “categories disciplinadores”. Però aquests sobreentesos són el camp adobat per tal que, arribat el moment, aparegui un nou Solé Tura que ens convidi a desfer l’ambigüitat i ens digui que no, que això que alguns donaven suport al dret a decidir ha de ser revisat perquè la independència és una catàstrofe. I au, tornem a començar.

Quan la classe treballadora és capaç de donar forma política a les seves reivindicacions (sumant i integrant les lluites quotidianes) i pot així afegir altres sectors populars per a enfrontar-se a l’estat, això dóna lloc a veritables ruptures democràtiques. La força rupturista sempre ha vingut lligada als plantejaments nacionals: l’Estat Català de 1873, la República Catalana de 1931, el fallit Estat Català de 1934 i encara la lluita contra el franquisme, amb l’Assemblea de Catalunya com a icona. En canvi, és un error repetir l’esquema postransició pel qual es regala la bandera del moviment nacional a la dreta catalana. Avui dia l’independentisme és un moviment real amb projecció constituent. I intentar restar-li component popular no fa altra cosa que aplanar el camí perquè els sectors catalanistes conservadors puguin reconduir la situació cap al pacte i la rebaixa d’objectius.

Per tot això, el que no podem fer és amorosir el lerrouxisme amb uns tons pastel perquè és just el contrari de cercar el veritable color de la llibertat.

1/5/2015

Albert Botran és historiador i militant de la CUP i Poble Lliure


Comentari a l’article d’Albert Botran

(Asinius Pollio)

Jo diria que s’ha malinterpretat l’article del Xavier Domènech. No penso que fos pas una reivindicació d’Alejandro Lerroux ni del lerrouxisme sinó una crítica als que intenten associar l’esquerra a l’espanyolisme. Els de CiU són experts, com ho era la Lliga Regionalista, en l’art de fer creure a la gent que les esquerres mai no seran tan fidels a Catalunya com ells i que sempre estan influïdes per forasters. Potser sí que les crítiques de Domènech a Prat de la Riba van ser massa fortes ja que Prat no era el culpable de la mort de Ferrer i Guàrdia ni tan reaccionari com se’l va pintar (el sufragi universal era una gran font de caciquisme i de tupinades a finals del s. XIX).

Sobre Lerroux jo penso que hauria de quedar clar que ha estat una de les figures més negres de la història de Catalunya. Ell era sobretot un oportunista i un vividor. El més suau que se’n pot dir és que va ser un trepa molt hàbil, capaç d’estar en contacte amb els anarquistes a la vegada que cobrava del govern espanyol via “fondo de reptiles” (Eduardo Dato el pagava per a que no ataqués el govern). Lerroux va fer política a Barcelona amb grans dosis de demagògia i moltes promeses als obrers que acabaria incomplint. A més era un expert a l’hora de tirar la pedra i amagar la mà. El 1909 els lerrouxistes van aconseguir culpabilitzar a Ferrer i Guàrdia de la Setmana Tràgica i aquest va acabar afusellat. Lerroux havia fet quantitats ingents de propaganda anticlerical però en aquell moment li va convenir passar desapercebut. El més greu és que Ferrer i Guàrdia era un amic de Lerroux que fins i tot l’havia ajudat econòmicament quan aquest s’havia hagut d’exiliar a França després de ser condemnat per un delicte d’opinió. Lerroux va abandonar el seu protector i no va fer res per evitar el seu afusellament.

Aquell mateix 1909 Lerroux va tornar carregat de duros de l’Argentina ja que els confiats republicans argentins els hi havien donat per al “tesoro de la república”, el fons que havia de servir per a començar un aixecament republicà a Espanya. Ell en canvi va fer servir els diners per enriquir-se i ascendir en la societat. El 1910, l’home que havia hagut de demanar ajuda a Ferrer, ja es podia comprar un cotxe. El 1911 es va comprar un xalet a Madrid. El 1912 Lerroux arribava a ser gerent del Banco Español de Obras Públicas y Crédito de Barcelona, i això que ell no tenia estudis universitaris. El desembre de 1910 els de la Lliga Regionalista van denunciar irregularitats en la concessió de contractes públics de l’ajuntament de Barcelona, governat pels lerrouxistes, i Lerroux no va poder desmentir les acusacions. Això va fer que socialistes i republicans espanyols refusessin colaborar amb Lerroux. La corrupció però va fer que Lerroux fos tolerat pels partits monàrquics (conservadors i liberals) que el protegirien davant de la justícia. El gir a la dreta de Lerroux ja era definitiu. El seu creixent conservadorisme, el seu espanyolisme i la seva admiració pels militars (ell era fill d’un militar) el portaren el 1923 a donar suport al cop d’estat de Primo de Rivera, encara que anys més tard se’n desentendria i hauria de tornar a exiliar-se a París fugint de la dictadura. El 1931 participaria del primer govern repubicà com a representant de l’ala més conservadora d’aquest moviment. Durant la II República el seu partit va aplegar el republicanisme de dretes i ell governaria durant el Bienni Negre (1933-1935) quan el seu partit i ell mateix quedarien esquitxats per l’escàndol de l’estraperlo. Però és que la corrupció sempre havia estat un tret distinctiu del lerrouxisme. Cal també recordar que Lerroux era cap de govern quan Francisco Franco va ofegar en sang la revolta minera asturiana (1934). Alejandro Lerroux havia passat en 30 anys de ser amic d’anarquistes i d’incitar el poble a la revolució a encarregar la repressió dels obrers als sectors més conservadors de l’exèrcit.

Per acabar d’arrodonir la seva trajectòria, pocs dies abans del 18 de juliol de 1936 es va assabentar per amistats militars del cop que s’anava a produir. Ell va fugir el mateix 17 de juliol en cotxe cap a Portugal havent deixat dit als seus colaboradors que calia donar suport a la revolta militar. Molts dels membres del seu partit que va deixar tirats acabarien afusellats pels republicans durant la guerra.

Després de la guerra Franco no va perdonar les antigues tendències anticlericals a Lerroux i aquest no va poder tornar a Espanya fins el 1947. Va morir el 1949 i la premsa de l’època el va definir com “un gran patriota”, prova de que se li reconeixia el seu espanyolisme i anticatalanisme.

Joaquim Lluhí i Rissech va dir que Lerroux era més un aventurer que un polític. A mi em sembla encara una definició massa generosa per a una persona de la seva talla moral.


A la mateixa secció:


La colosal deuda privada de la empresas estará en el corazón de la próxima crisis financiera


Valor, clases y capital: La conferencia de Materialismo Histórico 2017


El debate sobre Kronstadt es actual


La montaña de la deuda global: ¿un ‘momento Minsky’ o una ‘contracción Carchedi’?


Cien años después: Algunas herencias difíciles de la revolución de Octubre de 1917


Marx més enllà dels marges


China: Xi toma el control total del futuro.


Kronstadt tuvo antecedentes


De octubre 1917 al "socialismo del siglo XXI"


La toma del Palacio de Invierno

Creative Commons License Esta obra est� bajo una licencia de Creative Commons by: miquel garcia -- esranxer@gmail.com