contacte: anticapitalistes@anticapitalistes.net

 



 

Anticapitalistes
  
dilluns 16 de novembre de 2015 | Manuel
L’experiència de l’eurocomunisme i l’esquerra avui

Tim Goulet

En les discussions i debats de l’esquerra sobre Syriza a Grècia, tant partidaris com crítics han fet referència a l’eurocomunisme, un corrent polític que es va desenvolupar dins dels partits comunistes (PC) a Europa occidental durant els anys 1960 i 70, amb ressonàncies tan llunyanes com el Japó i Xile.

Els partidaris de l’eurocomunisme esperaven transformar la societat cap al socialisme dins dels mitjans constitucionals i legals previstes pel sistema capitalista, principalment per a aconseguir el poder parlamentari. En paraules de l’ex Secretari General del Partit Comunista espanyol Santiago Carrillo, l’objectiu era "democratitzar l’aparell de l’Estat capitalista", però "sense necessitat de destruir-lo radicalment per la força."

La raó per la qual aquesta idea podia guanyar pes dins de l’esquerra tenia a veure amb els llegats del feixisme i de l’estalinisme a Rússia, el que va donar a la institució del parlament una major atracció que el que podia representar el socialisme com la millor opció per a la democratització de la societat sencera.

D’altra banda, els aixecaments de masses a França al maig de 1968 i la tardor calenta italiana de 1969 va portar a molts treballadors a les files dels partits comunistes. Tot i que van arribar a tenir una trajectòria conservadora, els partits eurocomunistes mantenien una imatge més revolucionària, degut, de manera significativa, als papers heroics jugats pels comunistes en la resistència durant la Segona Guerra Mundial.

El punt culminant del moviment eurocomunista va arribar a mitjans de la dècada de 1970. El PC Italià (PCI) va fer un gran avanç en les urnes, guanyant un terç del vot popular. Durant l’any següent formaren una coalició de govern per primera vegada en tres dècades. A França, el PC francès (PCF) i la Unió de l’Esquerra van semblar de tenir probabilitats de guanyar les eleccions per primera vegada en tres dècades. A l’estat espanyol, amb la mort de Franco i la caiguda de la dictadura, el PC d’Espanya (PCE), amb el seu control de les Comissions Obreres, es va convertir en la més poderosa formació de la classe obrera a l’estat espanyol.

Però com més a prop del poder es van trobar els eurocomunistes, menys terreny van trobar per a dur a terme el seu programa. Els inicis d’una crisi econòmica intractable van fer que les seves reformes semblaven cada vegada menys factibles, mentre que la classe dominant es va fer cada vegada menys disposada a permetre una invasió del seu control parlamentari. Quan el repartiment del poder es va convertir en una opció, la classe dominant exigiria que els eurocomunistes mantingueren a ratlla a la base de classe obrera que els van donar suport.

El resultat va ser una crisi en la teoria i la pràctica, que va culminar amb la paràlisi i la il·legitimitat. El col·lapse de l’eurocomunisme enfortiria la mà dels seus principals competidors electorals: els partits de centre-esquerra de la socialdemocràcia, els quals posteriorment van capgirar cap a la dreta, en relació amb la presa de control per part del neoliberalisme, sense cap força seriosa a l’esquerra per oposar-s’hi.

Tesis principals de l’eurocomunisme

La teoria i l’estratègia de l’eurocomunisme poden resumir-se amb els punts següents:

- En els països industrialitzats ja no són possibles revolucions de masses, de la classe treballadora, segons el model de la revolució russa.

- El socialisme només pot aconseguir-se amb un consens de la majoria de la població.

- Per assegurar aquest consens, han de ser utilitzatdes les institucions parlamentàries, formals, respectades per la gran majoria de la gent.

- En intervenir en la vida econòmica, l’Estat (és a dir: el parlament) hereta les contradiccions de la societat capitalista, convertint-se així en una arena per a la lluita de classes.

- Una "prova de força", o batalla, amb la classe dominant ha de ser evitada a tota costa. No només acabaria en derrota, sinò que posaria en perill el, camí parlamentari gradual cap al socialisme.

- Amb l’ajuda de la pressió i la mobilització de les masses, els socialistes poden aconseguir la majoria al Parlament, el que pot donar lloc a una sèrie de reformes que transformaran el sistema per etapes.

- La primera etapa d’aquesta transformació ha de posar la mira en els grans monopolis capitalistes. Per aconseguir això, cal una aliança que incloga no només la classe obrera, sinó sectors de la classe mitjana. Per aquesta raó, el sistema de propietat privada no pot ser impugnat.

Les principals veus dels eurocomunistes es van diferenciar dels reformistes tradicionals, amb l’argument de que el seu desig és transformar el capitalisme, mentre que els socialdemòcrates serien simplement "administradors" del mateix.

Fernando Claudín, en altre temps líder del PCE, va escriure que "entre l’aventura de l’extremisme i l’aventura del ’compromís històric’, es pot trobar un espai per a una política realista d’avanç cap a la transformació socialista democràtica" - en altres paraules, proposant una alternativa entre una insurrecció obrera de tipus bolxevic i una aliança oberta amb la classe capitalista.

L’estalinisme, el socialisme en un sol país, i el naixement de l’eurocomunisme

La idea d’una transició gradual i pacífica al socialisme sonava molt semblant a l’anomenada "estratègia de desgast" articulada per Karl Kautsky en el seu debat amb Rosa Luxemburg en el Partit Socialdemòcrata alemany. D’acord amb aquesta estratègia, el poder de l’Estat podria ser desfet sistemàticament, erosionant gradualment la força de la classe dominant.

Hi havia una trajectòria històrica específica per al desenvolupament de l’eurocomunisme. El teòric trotskista Ernest Mandel, en el seu llibre De l’estalinisme a l’eurocomunisme, va escriure que el procés era més que una estratègia parlamentària per obtenir suport electoral, era una transformació política més profunda.

Mandel descriu les arrels de l’eurocomunisme com fonamentades en la teoria del "socialisme en un sol país" desenvolupada arran de la derrota de la Revolució Russa de 1917 i la consolidació del poder de Joseph Stalin. El marxisme de l’època de Marx i Engels va estar lligat a l’internacionalisme. Com va explicar Trotski, "La revolució socialista comença a l’arena nacional, es desenvolupa a l’àmbit internacional i es completa a l’arena mundial." La construcció de la teoria del socialisme en un sol país de Stalin, que expressava la ideologia dels nous governants de l’URSS, va ser una ruptura definitiva amb aquest principi socialista.

L’efecte va ser que els partits comunistes fora de Rússia estaven subordinats als interessos de Moscou i van seguir les ziga-zaga perpètuus dictades per la política exterior soviètica, en els seus intents de maniobrar entre les potències del món. Per al moviment socialista internacional, això va significar la substitució d’una estratègia revolucionària ofensiva per a una defensa "bastió" soviètic .

Segons Mandel, les arrels de l’eurocomunisme, per tant, poden rastrejar-se fins al VIIé Congrés de la Internacional Comunista, amb el gir cap a un objectiu de "coexistència pacífica" de la URSS amb l’imperialisme i l’establiment del "front popular", basat en aliances interclassistes.

A partir de la dècada de 1950, el que havien estat girs intermitents i aguts en la política de la Comintern es va convertir, segons Mandel, en una "pràctica reformista aplicada sense interrupció durant gairebé 20 anys", i ho va comparar amb el període a la degeneració de la teoria i la pràctica marxista durant l’era de la "la socialdemocràcia clàssica, entre 1900 i 1914". El resultat, va escriure Mandel, és que "tota una generació de quadres eurocomunistes no havia après res, excepte com preparar-se per a les eleccions de rutina i les lluites salarials immediates."

Durant el mateix període, l’estalinisme va patir una crisi que va coincidir amb la mort d’Stalin, les revelacions sobre els crims del règim de la URSS comesos en nom del socialisme i els aixecaments revolucionaris en contra dels règims satèl·lits modelats segons el model de l’URSS a Hongria, Txecoslovàquia i Polònia.

Si bé aquests conflictes i lluites van llimar les urpes de l’estalinisme, la resposta dominant dels partits comunistes d’Europa occidental va ser la de moure’s encara més decididament cap a la teoria reformista i la pràctica de la socialdemocràcia.

La qüestió del Parlament

Pensadors francesos del Partit Comunista, com Lucien Seve basaren les seues idees en una revisió bàsica de la teoria marxista de l’Estat. Van arribar a la conclusió que l’Estat havia deixat de ser l’òrgan de dominació d’una classe sobre una altra i havia assumit un caràcter "funcional" o "neutral", una arena per a la lluita de classes, un espai on els partits d’esquerra podrien competir pel poder .

Per contra, els socialistes revolucionaris insisteixen que la formació d’un govern d’ "esquerra" a través d’una majoria parlamentària no és el mateix que conseguir el poder de l’Estat. La classe capitalista segueix al comandament d’extenses palanques de l’estat - i, el més important, de l’organització de la producció mateix.

La democràcia capitalista depèn de la separació de les esferes política i econòmica. Els drets democràtics estan garantits, en major o menor mesura, en l’esfera política, mentre que la dominació de classe dictatorial està protegit en l’esfera econòmica. El socialisme, per tant, no pot ser complet sense la democratització completa de les dues esferes.

Però fins i tot deixant això de banda, hi ha la qüestió de les limitacions de la pròpia forma parlamentària. Tant els socialdemòcrates, com els estalinistes i els eurocomunistes van identificar les aspiracions de la classe obrera amb els drets democràtics associats amb el sistema parlamentari. Però com Mandel va escriure: "El Parlament no és una institució ’imposada’ a la burgesia per la lluita de les masses treballadores. És una institució d’origen típicament burgés, dissenyada originalment per a controlar l’ús dels impostos pagats per la burgesia". Va ser per aquesta raó que la classe dominant, fins i tot la seua ala més radical, es va oposar inicialment al sufragi universal, amb el desig de restringir al màxim el poder d’elegir els seus representants.

D’altra banda, la representació de l’esquerra en els sistemes parlamentaris ha comportat una ampliació dels poders de l’executiu per a contrarestar-ho. Això es pot veure amb les institucions transnacionals, com la Unió Europea d’avui, amb la seua capacitat per a eludir i aclaparar els governs d’esquerra, en el cas que se les arreglaren per a arribar al poder.

A més a més, l’efecte de prendre un seient al parlament empenta els individus, no importa com estiguen a l’esquerre, cap a la independència de la classe obrera - una precondició essencial per a la defensa dels interessos i privilegis de la classe dominant.

Dir això no és llevar importància al fet de competir pels seients al parlament com a part de l’estratègia socialista. Però sota la influència de l’eurocomunisme, el parlamentarisme es va convertir en un principi absolut. Els seus líders propaguen la idea de que el Parlament era el major garant dels drets democràtics - a diferència dels òrgans del poder popular com els consells obrers.

Dins de l’eurocomunisme, s’hi va desenvolupar una relació contradictòria entre l’organització parlamentària i l’extraparlamentària. Els eurocomunistes es presenten com ser a la vegada "partits de govern" i "parts de lluita", erigint una barrera entre els dos, mentre que posant l’accent en els primers. La divisió en sí mateix permet la possibilitat de que una de les parts aplique un fre a l’altre.

En termes pràctics, les victòries electorals tenen l’aparença de ser fins en si mateix. Una insurrecció popular, d’altra banda, podria estendre els límits determinats per les estratègies parlamentàries. Això era sovint la preocupació dels eurocomunistes - el model per a la transformació d’aquests es fa "des de dalt", o de dalt a baix, tractant de frenar qualsevol nivell de militància que poguera provocar un enfrontament directe entre el treball i el capital.

El PCI a Itàlia i la qüestió de l’austeritat

El PCI a principis de 1970 tenia l’esperança d’obtenir el poder i la promulgació d’una sèrie de "reformes estructurals" de llarg abast amb què reorganitzar el capitalisme italià, preparant l’escenari per a un període de "democràcia avançada" en el camí cap a una, distant, societat socialista.

Però la participació del PCI al govern va ser acompanyada per un període de recessió després del llarg període de creixement econòmic de la postguerra. En lloc de la prosperitat va arribar l’estancament, la crisi econòmica i el consegüent augment de la militància de la classe obrera.

Les esperades reformes proposades pel PCI van començar a semblar cada vegada menys i menys realistes sense un enfrontament amb la classe capitalista i el seu representant polític a Itàlia, la Democràcia Cristiana.

No obstant això, en lloc de mobilitzar per a una "prova de força" amb la Democràcia Cristiana, el PCI va entrar en una coalició de govern en el marc del famós "compromís històric" - i, per tant, es van convertir en partidaris de la política d’austeritat del govern de Giulio Andreotti.

El dirigent sindical del PCI, Bruno Trentin, qualificat com un "eurocomunista d’esquerra", va proposar un pla en oposició a l’austeritat: l’anomenat "sistema econòmic de transició", segons el qual, amb l’ajuda de les mobilitzacions de masses, els sindicats podrien presentar el seu propi programa de polítiques econòmiques, determinar on s’ha d’assignar la inversió i distribuir els beneficis de forma equitativa.

Trentin no va tenir en compte, però, que perquè el benefici puga distribuir-se, primer ha de ser produït. Els capitalistes no inverteixen per al bé de la societat, sinó per a acumular més riquesa i capital. Si no estan satisfets amb les ganàncies, o la seua confiança s’esvaeix, es neguen a invertir, i disminueix l’ocupació. Aquestes són les lleis cegues del mercat lliure, les quals entren en joc en particular durant una crisi econòmica.

Arrencar concessions de l’estat i de la classe capitalista durant una situació de crisi depèn del poder de la lluita de classes per forçar un canvi. El PCI, però, va ofegar la lluita a Itàlia.

Afirmar que no estava salvant el capitalisme, sinó l’economia nacional, va ser l’argument per a associar-se amb la Democràcia Cristiana per a fer front a la inflació, l’origen de la qual es va acordar relacionar-la amb els augments dels salaris. La manera de "salvar l’economia nacional", per tant, va ser frenar el creixement dels salaris.

L’eurocomunisme i l’esquerra avui

Si bé la lluita per a guanyar reformes és sens dubte fonamental per a la reconstrucció de l’esquerra, per a fer-ho cal desafiar la lògica del reformisme i l’abandonament de la política de classe.

Un dels perills d’una estratègia purament electoral - com mostra l’experiència dels "partits de govern" eurocomunistes - és el perill d’allunyar-se de les arrels socials i les bases tradicionals d’aquestes partits: la classe obrera. La perspectiva eurocomunista té un biaix cap a la burocràcia i és el producte d’una visió essencialment tradicional de la política.

Un cop més, això no vol dir que les estratègies electorals no tenen cabuda en el camí al poder. Com va escriure Ellen Meiksins Wood a El distanciament de la classe (The Retreat from Class), "[É]s un instrument, no és en si l’objecte, de la lluita de classes". Però l’objectiu de la utilització d’aquest instrument, conclou Wood, "sempre ha d’estar guiada pels objectius del socialisme i l’abolició definitiva de les classes."

D’altra banda, ja siga presentada per Kautsky o la socialdemocràcia o els eurocomunistes, la idea que hi ha un camí "gradual" cap al socialisme, on el poder de l’Estat és erosionat sistemàticament, presenta una visió unidimensional de la dominació de classe dominant.

Com va escriure Mandel, "Mentre la burgesia comande els poders polític i econòmic, la gent treballadora viurà i actuarà en condicions de dependència material de la classe dominant."

El control de les classes capitalistes sobre l’organització de les formes de vida dels treballadors, juntament amb el seu control de l’estat, no permet les "manifestaciones o els combats de llarga durada" contra el poder classe dominant. Aquest poder pot ser impugnat i desmantellat, però només en els moments precisos de les crisis revolucionàries. L’aversió dels eurocomunistes a la "prova de força", però, deixa intactes les institucions del poder.

L’element clau és la lluita pel poder. L’estratègia dels socialistes, encoratja les masses a lluitar? O els suposa un fre? L’experiència de l’eurocomunisme mostra que l’intent de traçar un camí pacífic i gradual al socialisme en última instància, resultà aquest últim.

http://socialistworker.org/2015/11/11/what-is-eurocommunism

Traducció: Anticapitalistes.net


A la mateixa secció:


G-20: Un mundo zombi


“Distribución de la riqueza” y el socialismo vulgar


Francia, las 35 horas y flexibilización laboral


Francia, las 35 horas y desocupación


El capital como relación social


Rusia: Del zarismo a la revolución de 1917 y al repudio de las deudas (II)


Rusia: el repudio de las deudas en el núcleo de las revoluciones de 1905 y de 1917 (I)


Alemania 17 de junio de 1953


Un “trabajito” italiano


La lucha por las ocho horas de trabajo y la tradición socialista

Creative Commons License Esta obra est� bajo una licencia de Creative Commons by: miquel garcia -- esranxer@gmail.com