contacte: anticapitalistes@anticapitalistes.net

 



 

Anticapitalistes
  
diumenge 13 de setembre de 2015 | Manuel
Teresa Forcades. Presentació del llibre "Per amor a la justicia. Dorothy Day i Simone Weil".


Presentació del llibre "Per amor a la justicia. Dorothy Day i Simone Weil" al monestir de Sant Pau del Camp.

15 de juny de 2015.

Teresa Forcades ens apropa, en aquest llibre, a dues dones que es van enfrontar sense subterfugis a la tasca de donar sentit a la seva vida, que van assumir responsabilitat per ella i la van concebre com una vida al servei de la justícia.

Teresa Forcades i Vila (Barcelona, 1966), metgessa, teòloga i monja benedictina de Sant Benet de Montserrat, és doctora en Salut Pública, especialista en Medicina Interna, Master of Divinity i doctora en Teologia Fonamental. Va dedicar la seva tesi doctoral al concepte de persona i ha investigat sobre la noció teològica de persona i la seva relació amb les nocions de subjectivació de determinades antropologies contemporànies a la Universitat Humboldt de Berlín, on ha impartit també classes de teologia. Ha publicat La Trinitat, avui (2005) i Els crims de les grans companyies farmacèutiques (2006), La teologia feminista en la història (2007) i És a les nostres mans (2015).


’Per amor a la justícia’, de Teresa Forcades

Sal·lus Herrero

Si algú té molts prejudicis religiosos i o inclús si tot això del creixement espiritual li provoca al·lèrgia, que s’abstinga de llegir aquest llibre i fins i tot aquest article, tot i que entenc aquest tipus d’al·lèrgies perquè les experimente molt sovint. En canvi, a pesar de tot, en general, m’ha sigut plaent llegir l’assaig de Teresa Forcades Per amor a la justícia sobre l’activista nord-americana i pacifista radical, Doroty Day i la filosofa francesa, Simone Weil.

Compartisc moltes coses de l’anàlisi de Forcades, d’altres no tant, i en alguna dissentisc del tot. Potser aquest antagonisme siga només un malentès, la manera d’expressar qüestions demogràfiques que poden dur a augmentar els problemes mundials, posem per cas, quan al capítol sobre les reflexions finals, en un balanç de recapitulació, després d’assenyalar que “treballar per la justícia no resulta senzill en un món on preval la violència”, ens conta Teresa Forcades com “al món d’entreguerres” que van viure Day i Weil “era un món marcat per la violència estructural d’un sistema econòmic que permetia l’acumulació de béns sense límits i l’explotació laboral, i generava exclusió i pobresa”. Fins ací n’estic d’acord, clar.

No obstant això, després, escriu Forcades: “Moltes coses han canviat des de llavors, però seguim permetent l’acumulació de béns sense límit i l’explotació laboral, i seguim generant exclusió social i pobresa: mil milions de persones passen gana en un planeta de set mil milions i mig d’habitants que produeix aliments ‘suficients’ per alimentar-ne ‘onze mil milions’…”; és evident que la intenció principal de Forcades és assenyalar el contrast entre ‘l’abundància alimentària suficient” i la pobresa real dels milions que passen gana, però, de manera automàtica, com ha fet el papa Francesc a l’encíclica “Laudato Si”, quan es deixa caure que es poden nodrir ‘suficientment’ més d’onze mil milions de persones, sembla que es deixa al marge els problemes demogràfics greus del planeta Terra que té una sostenibilitat limitada, sembla que s’infravalore el creixement accelerat de la població i la reducció creixent dels aliments, quan calen mesures de control de la natalitat perquè a més dels problemes de l’acumulació de béns il·limitada, de l’explotació laboral causada per un model social productivista, extractivista i consumista, a més de l’exclusió social i de l’extrema pobresa, els problemes ecològics greus, etc., hi ha un problema greu demogràfic causat per una reproducció descontrolada dels éssers humans que posen en perill la biodiversitat, els ecosistemes vitals i la sostenibilitat de les societats humanes mateixes… I tanmateix, des del discurs catòlic a l’ús, [no dic que siga el cas de Teresa Forcades], es sol frivolitzar molt sobre aquest afer i se sol fer ideologia ‘espiritualista’, molt poc científica i racional, contra els anticonceptius, contra el control de la natalitat i no tenir en compte els problemes demogràfics del planeta Terra, amb al·legats que inciten a defensar la ‘llibertat individual’ burgesa de reproducció infinita de la població d’un món anterior, ja caduc, i reprodueixen, alegrement, allò de “domineu i multipliqueu-se”, bíblic, que no té cap sentit avui dia amb tanta gent que passa gana i tants problemes en redistribució i justícia social, causats també pel creixement demogràfic accelerat i pel deteriorament d’unes terres d’un planeta més desertitzat, menys fèrtil, més delmat per la contaminació i la devastació ecològica. Perquè el problema és de justícia redistributiva, però també d’un “excés” de població, d’una manca de planificació i de responsabilitat reproductiva dels humans que s’han estès sense límit posant en risc els ecosistemes i els recursos, cada vegada més precaris, que ens mantenen i sostenen.

Forcades exposa, de manera amena i molt entenedora, al llarg de l’assaig, la biografia, els escrits periodístics o filosòfics de Day i Weil, inclús amb derivacions intricades sobre la justícia, la revolució, el materialisme dialèctic o el materialisme històric de Plató, Hegel, Marx, Gramsci i la mateixa Weil. El debat entre les ‘determinacions’ de les condicions revolucionàries, d’una revolució ‘inevitable’, causada per les condicions materials i la maduresa política de la preparació intel·lectual, ètica, política i moral per a la revolució, el canvi exterior o interior… En realitat, aquest assaig és un acompanyament per les vides de Doroty Day i Simone Weil, un seguiment per les seues reflexions, experiències religioses, polítiques, sindicals i de dedicació als més pobres de la Terra; amb un lliurament i generositat admirables.

Day es fa membre del partit socialista als Estats Units quan encara és un adolescent, però acaba identificant-se amb els sindicalistes revolucionaris, anarquistes o comunistes i al remat manté la militància social des del “Catholic Worker”, essent detinguda moltes vegades per la seua lluita feminista i sufragista, a favor del dret de vot de les dones, les marxes contra la fam i sobretot el seu activisme antimilitarista, contra les bombes atòmiques i la lluita pacífica contra la guerra de Vietnam, als anys seixanta. De fet, la foto de la portada d’aquest llibre, Doroty Day, l’11 de juny de 1965 s’adreça als joves que, en oposició a la guerra de Vietnam, van cremar la cartilla militar i es van declarar objectors de consciència a les màquines de matar i a les guerres.

Weil no s’afilia mai a cap partit polític, però comparteix, com Day, la lluita popular des del sindicalisme a França i deixant de banda el seu pacifisme radical, se’n va a la guerra civil d’Espanya, arriba a Barcelona, com Orwell, i s’apunta al front d’Aragó a través de la CNT-FAI i del POUM amb Bonaventura Durruti, tot i que es va decebre prompte en veure la distància entre els discursos dels que portaven armes i els obrers i camperols sense armes que treballaven i produïen aliments. De fet, a la portada hi ha una foto de Simone Weil, Barcelona, davant de les seus de la CNT-FAI i del POUM l’any 1936. En una, Weil, que escolta el que passa al món, hi ha una despreocupació per la sort dels jueus, a pesar de ser jueva, perquè no se sent que pertanya a aquesta tradició sinó a la catòlica, amb lectures de Descartes, Montaigne, Pascal; i durant la seua estada a Marsella amb les seues converses amb Pierrin i el filòsof G. Tihibon i la seua col·laboració amb la JOC (Joventut Obrera Cristiana). I les seues cartes a l’autor del “Diari d’un sacerdot rural”, George Bernnos.

S’analitza la distinta concepció de la política de les dues dones activistes per la justícia, com les dues coincidien en rebutjar el totalitarisme, del feixisme i nazisme, però també el d’esquerres representat per la Unió Soviètica i no temen quedar-se soles defensant el que consideren just en contra dels companys comunistes que encara creuen que la Unió Soviètica és un estat obrer. A casa dels seus pares a París, Weil acull Lev Trotsky i la seua parella Natàlia Sedova, i discuteix amb ell en retreure-li la massacre de Kronstadt, quan tractava de justificar-la, i Weil la condemnava. No obstant això, Trotsky, quan s’acomiada li diu a la mare de Weil; “Gràcies per la seva hospitalitat. En un futur podrà dir que a casa seva es va fundar la Quarta Internacional”.

Day, des de l’anarquisme, concep l’Estat com un enemic de la llibertat, posant èmfasi en l’autoorganització popular i en el cooperativisme dels més vulnerables, els exclosos, els “unemployed” (inocupables), els que no encaixen ni encaixaran mai en la societat tal com la coneixem. Weil col·labora a l’exili anglès amb el general De Gaulle i formula un projecte polític que pose al centre les persones i evite caure en el que ella anomena “l’opressió per la funció”, la separació entre els qui prenen les decisions i els qui les han d’executar. Day cerca la justícia allunyant-se del poder contra un estat que legitima la violència estructural i crea borses d’exclusió. Weil cerca la justícia defensant un exercici del poder polític que protegisca i potencie, en lloc de segrestar-los, el poder popular. Day entén la transformació des de les comunitats petites, locals, marginades, testimonials, Weil articula el poder polític perquè no siga font d’opressió. Esmenta els escrits d’ambdues, els amors anarquistes de Day, les novel·les autobiogràfiques, el seu treball de guionista a Hollywood; els escrits de Weil, L’enracinement, l’arrelament, els llibres de Weil publicats a posteriori per Albert Camus, per Jean Genet, els escrits de Londres i les darreres lletres… o l’autobiografia de Simone Pétrement. Les visions de Day i Weil sobre la guerra civil d’Espanya, sobre la violència i la força bruta, sobre la vulnerabilitat, la tendresa, l’amor, l’església, Déu, l’estat, l’ésser dona, la sexualitat, el poder, l’autogestió, el treball, la pobresa, la veritat, la justícia i la societat.

Sens dubte, tant la de Day com la de Weil, dues vides exemplars, heroiques, que han examinat les seues pròpies vides i el mon que els envoltava, prestant atenció i lliurant-se des de l’entrega –incondicional- als altres, als sectors més indefensos i vulnerables de les societats contemporànies. El que em pregunte sobre la tesi de Teresa Forcades -en el sentit d’assenyalar que la font de la lluita per la justícia de Day i de Weil és la ‘religió’ o la seua concepció de Déu- és el que no em queda tan clar perquè eixa lluita per la justícia social sembla que les acompanya sempre, des de la infantesa quan Weil rebutja un anell perquè no vol luxes, o des de l’adolescència de Day quan s’apunta al partit socialista que és atea. També Weil a la seua adolescència es declara atea. Aquestes dues dones excepcionals, comencen a lluitar per la justícia social quan s’afirmen atees, en la seua adolescència i joventut, després es tornen religioses i continuen la seua lluita per la justícia, però l’impuls inicial està en les seues personalitats extraordinàriament perspicaces o lliurades als altres per canviar un món molt injust i convuls que els tocà viure al segle XX. I tanmateix, és pertinent interrogar-se, com fa Forcades, sobre si és possible separar l’experiència del Déu cristià, l’experiència de Jesús, del compromís públic per la justícia? La resposta de Day i de Weil és un no rotund, afirma Forcades. Jo no ho veig tan clar com ella, tot i que la crítica al sistema capitalista i el compromís per crear alternatives per aconseguir una societat més justa i democràtica, al servei de la justícia i la lluita contra l’opressió social, és una constant d’aquestes dues dones admirables, tant quan es declaren atees com quan es declaren religioses. Per tant, no conclouria aquesta tesi de Forcades, almenys amb la seua vehemència, que el pas del temps, pot assuavir i temperar.

A la fi hi ha un quadre cronològic de les dues vides, de Doroty Day, que va nàixer a Brooklyn i va viure des del 1897 fins el 1980, que va morir amb 83 anys, i Simone Weil que naix a París el 1909 i mor a Londres el 1943 als 34 anys. I un apèndix amb una crònica de Weil “A propòsit dels jocistes”, escrit el 30 de març de 1941 a “Cahiers du Sud”. Hi ha, des de l’inici fins a la fi, capítols sobre dades autobiogràfiques, sobre l’experiència laboral i la relació amb els moviments obrers, reflexions sobre el valor del treball manual, sobre l’experiència de Déu i d’església, sobre ser dona, amor i llibertat, sobre Jesús i els exclosos, sobre el pacifisme i la guerra civil espanyola (1936-39), sobre la revolució i el compromís amb els exclosos per amor a la justícia, unes reflexions finals, que sintetitzen la seua vida a partir del significat dels seus noms, bé “regal’ de Déu” (Doroty) o bé “la que ha escoltat” (Simnone, ‘shemà’), on la veritat (en hebreu ‘emet’) és vivència, ‘fidelitat’, hi ha la cronologia i l’apèndix de la JOC, que ja he dit abans. Teresa Forcades l’ha acabat d’imprimir la darrera setmana del mes de maig de l’any 2015.

+ Info:

Condición primera de un trabajo no servil. Simone Weil

Sobre la supresión general de los partidos políticos. Simone Weil


A la mateixa secció:


100º Aniversario de la Revolución Rusa: La Historia de la Revolución de Febrero


La Revolución rusa: Una interpretación crítica y libertaria


La revolución portuguesa de 1974: entrevista con Miguel Ángel Pérez Suárez, investigador especializado en la historia del movimiento obrero portugués entre 1974 y 1980.


Frente al ajuste, reflexiones sobre unidad de acción y programa


Los bolcheviques toman el poder


¿Vale la pena protestar?


La paradoja global del capitalismo


Un mundo que ganar: por qué los socialistas se oponen al imperialismo y apoyan el derecho de autodeterminación de las naciones.


Precios de las acciones, ganancias y deuda


Andreu Nin: «La qüestió nacional a Espanya. El problema català» (1926). Un document inèdit.

Creative Commons License Esta obra est� bajo una licencia de Creative Commons by: miquel garcia -- esranxer@gmail.com