contacte: anticapitalistes@anticapitalistes.net

 



 

Anticapitalistes
  
dissabte 22 d’agost de 2015 | Manuel
La crisi del deute i com enfrontar-la

Daniel Albarracín

Notes de la presentació de Daniel Albarracín a la Universitat d’Estiu d’Anticapitalistas 2015, La Granja

1. El deute ha arribat a nivells històrics.

2. El deute no es un problema tècnic de l’economia; i, d’altra banda, el terreny de l’economia política no es pot abordar sense abordar el tema del deute. Cal entendre com es produeixen les grans decisions en aquest terreny. I, d’entrada, hem de saber que aquestes són un producte de les relacions socials en el període històric actual.

3. Hem de recòrrer al model d’ones llargues de l’economia per a entendre com es desenvolupa l’acumulació capitalista. Aquesta està molt relacionada a la taxa de benefici, de rendibilitat, del capital, la qual és el principal estímul dels capitalistes. Ens trobem en la 4a ona llarga de l’història de l’economia capitalista. En aquesta, davant les limitacions a l’augment de la taxa d’explotació de la gent treballadora, les finances han ocupat un paper clau. A final dels 70, per a restaurar la taxa de benefici, es va recorrer a l’augment de l’explotació, a les polítiques d’austeritat, a les privatitzacions ... però son mesures que van augmentar les polítiques recesives, i aquells que ho feien ho sabien. Per a compensar aquestes tendències va començar a desenvolupar-se un nova politica financera, amb desregulacions, disminució dels tipus d’interes, amb un augment del crèdit. Aquest augment del cfredit va mantenir durant un temps el creiximent, però les bombolles financeres que es van produir auguraven la fase actual. El capital financer va tenir un paper clau, però s’ha de tenir present que capital financer i capital industrial no són independents, sinó que estan estretament relacionats.

4. El diners no els generen els Bancs Centrals, si no que el 90% del diners el generen els bancs privats amb els prèstecs, els bancs centrals tenen un paper secundari. Els BCs no han estat neutrals, sino que han rescatat la banca privada (han facilitat crèdit fàcil als bancs privats, sense prestar als estats, i han trencat amb una politica monetària restrictiva recomanada pels teorics neoliberals). El diners ha servit, no per a la inversió productiva, sinó per a promoure la confiança en els mercats interbancaris.

5. El sistema euro ha servit per al sistema del deute. El sistema euro ha servit per a les politiques d’austeritat sobre les despeses socials. Un BCE ha actuat a favor de les finances centroeuropees. La moneda única en la zona euro ha dotat d’estabilitat monetaria als paisos centroeuropeus però no ha tingut mecanismes de contrapes per als paisos subalterns. Grans regions han actuat com economies subalternes de les economies dels països centrals. En els països del sud van baixar els tipus d’interes, i els capitals excedents dels països del nord van fluir cap al sud; els capitals es prestaren a la lleugera, especialment en l’àrea de la construcció. Els actors institucionals no van posar cap regulació.

6. Van devaluar-se els salaris, van aplicar-se polítiques d’austeritat; i l’estat va actuar per a rescatar els deutes privats dels bancs. Els ingresos públics van disminuir tant per la disminució de la presió fiscal com per les conseqüències de la crisi econòmica, i això suposà un augment del dèficit públic i, per tant, un augment del deute públic.

7. El problema del deute es una consequencia de les politques d’austeritat i es va convertir en un mecanisme de dominació. S’ha emprat per a eliminar la soberania dels estats. El cas de Grecia ho ha fet molt evident.

8. Hi han alternatives al que ha passat. Quan combatim el deute combatim més elements estructiurals del capitalisme europeu. El model europeu actual no és reformable. Cal tenir un model europeu diferent. Tothom coneix el tractat de Maaastrich. Menys conegut és l’actual Informe dels 5 Presidents. Aquest informe va fonamentar-se en la necesitat d’una centralització i de la integració fiscal (que no es tracta d’una convergencia real i de polítiques de redistribució). Posa en marxa un tresor únic, un comisari de pressupostos que valide els pressuposts de qualsevol país. Cap país tindrà autonomia per a definir un impost especial. Planteja l’integració bancaria. Una unió política. Els parlaments nacionals tindrien el paper que tenen els parlaments dels landers alemans o de les CCAA de l’estat espanyol. Es una involució autoritària, que impedirà qualsevol política d’esquerres.

9. Quines estrategies concretes davant del deute?: el BCE no ha permés cap quita; l’FMI (més lligat als EEUU) sí assumia algun tipus de quita quan un país entra en impagament, i posa l’accent en el fet de dilatar els pagaments i disminuir els tipus d’interés (una política aplicada a l’america del sud sense resultats). En segon lloc, creixer és materialment impossible. Tercer, esperar a tenir les ques buides per a fer un impagan¡ment, tampoc no és una solució. Si fas un impagament no pots esperar a tenir les arques buides, perquè si s’arriba a aquest punt no pots remontar.

La mesura fonamental es reafirmar la soberania popular, emprendre auditories; una auditoria necessita d’una moratòria, tal com recomana l’ONU, i establir un control dels moviments dels capitals (perque si no passara com va passar a Grecia, on els capitals van fugir). Cal invitar a més països a dur auditories endavant. Cal construir un marc solidari internacional.

Preguntes:

Com t’has sentit amb el procés grec?

DA: D’una banda amb una certa frustració, però també agrait d’haver viscut una experiència única. El que es fera l’auditoria va ser part de les lluites dins de Syriza. Va ser una iniciativa de la president del parlament grec, qui va comprometre a cadascú dels membres del govern a cooperar. Tanmateix, el Banc de Grecia no va cooperar. L’auditoria no ha caigut en un sac trencat. De fet, Varufakis ha canviat, i ha vist amb simpatia l’auditoria, i hem conegut la realitat. La batalla no ha acabat. Tsipras no te la majoria dins de Syriza. Amb l’ estratègia de convocar primer unes eleccions plebiscitaries i després el congrés de Syriza, Tsipras tracta de trencar l’esquerra radical grega.

Que fem amb el deute dels particulars?

DA: no basta amb la dació en pagament, hem de tenir un objectiu polític, garantir que tothom té dret a una primera vivenda, que a ningú se’l puga tirar d’una primera vivenda, pagant un lloguer social; l’operativa del banc roï hauria d’estar al servei de la ciutadania amb lloguers socials, amb expropiacions. Hi ha habitatges suficients.

A Grecia no s’ha fet una auditoria ciutadana sinó un informe.

DA (resposta donada en un taller posterior): Crec que l’auditoria sí ha estat ciutadana. La composió ha estat de membres polítics, mebres grecs i internacionals triats per Eric Toussaint, i membres de moviments socials.

Quin sentit tindria l’eixida de l’euro i en quines condicions seria desitjable l’eixida de l’euro?

DA: el sistema euro no es només l’euro com a moneda, sinó el disseny del marc en què funcionaria l’euro, un marc que aboca a una disminucio de salaris i d’impostos per a competir. Hem d’apostar per reformes estructurals profones. Hem de ser desobeients i pensar que ens poden expulsar de la zona euro, i, en aquest sentit, dissenyar mesures que permetan enfrontar aquesta expulsió. Grècia havia d’haver tingut un pla per a eixir de l’euro, i invitar a d’altres països o pobles sense estat, com Catalunya, a formar un espai internacional on altra política poguera ser aplicada. Rússia i Xina no serien els millors amics. Una moneda pròpia no és suficient (per exemple, UK té la lliura i fa polítiques d’austeritat com el que més). Els mercats financers han d’estar sota major control, i que els diners arribaren a una inversió productiva.

Que pot passar amb l’autodeterminació de Catalunya i el seu deute?

DA: Catalunya té un deute català i, d’altra banda, caldria establir quina part del deute estatal corresponeria al nou estat. També Catalunya té deutes il·legitims que caldrà enfrontar.

Si no hem de pagar, hem de saber qui és el creditor?

DA: aquesta és una tasca de l’auditoria; l’excedent del fons de reserva de la seguritat social ha de servir per a comprar deute públic. S’ha de protegir els petits estalviadors i els fons de la SS.

Una intervenció d’una persona del públic en relació amb el deute municipal: Montoro va unificar els deutes a proveidors dels municipis, i va el·laborar un pla de pagament a proveïdors, que significava dotar d’un prestec a 20 anys a través de l’ICO (amb 2 anys de cadència, i un interés del 5.96%, superior a l’interés de mercat) i obligant a mesures d’ajustament que agradaren a hisenda; obligaven a demanar prestecs amb bancs concrets, fets que ara han estat liberalitzats (i ara es pot conseguir prèstecs amb interesos de mercat del 3.5%). Aquest pla, és un mecanisme que ha generat un deute il·legítim. Veure la moció de Moron.

21/8/2015

+ Info:

No debemos no pagamos! Deuda, saqueo y servidumbre en el capitalismo tardío. Daniel Albarracín (coord), Bibiana Medialdea, Antonio Sanabria. Barcelona: Sylone 2014

A Historical Public Debt Database. S. Ali Abbas, Nazim Belhocine, Asmaa ElGanainy, and Mark Horton. IMF Working Paper WP/10/245, 2010


A la mateixa secció:


¿Está ganando impulso la economía mundial?


Las jornadas de mayo de 1937 en Barcelona. La posición de la izquierda del POUM.


La relevancia contemporánea de Marx


Keynes, la civilización y el largo plazo


Reseña de “Rentabilidad, inversión y crisis”, de José Tapia


Las memorias de un marxista errático


La falacia de reducir la persona a nada más que biología. Entrevista a Steven Rose


Reducción del tiempo de trabajo y desempleo: un escenario europeo


Elecciones, tradición socialista y una pregunta-problema


La revuelta de Berkeley (1964-65)

Creative Commons License Esta obra est� bajo una licencia de Creative Commons by: miquel garcia -- esranxer@gmail.com