contacte: anticapitalistes@anticapitalistes.net

 



 

Anticapitalistes
  
divendres 24 de juliol de 2015 | Manuel
MÍNIM ESTAT SOCIAL, MÀXIM ESTAT PENAL

Isabel Vallet, Benet Salellas, Jaume Asens + Gerard Pisarello

Introducció

Possiblement ens trobem en una de les etapes, si prenem com a referència els darrers 30 anys, de més i més ràpida regressió en els drets i les llibertats individuals i col·lectius. I això no és casualitat, és conseqüència majoritàriament de la crisi econòmica que el capitalisme ha provocat. En aquest context, la política imposada per la Unió Europea de compliment de dèficit públic zero que els governs del PP i CiU estan executant arreu dels Països Catalans s’ha traduït en una retallada aberrant en tots els serveis públics, fins i tot en els bàsics, com són la sanitat i l’educació, juntament amb el retrocés i la flexibilització dels drets dels treballadors imposats per la reforma laboral, la retallada en el sistema públic de pensions, l’encariment de la vida… En definitiva, la creació d’unes condicions que han col·locat les classes populars en una situació molt dràstica d’ofegament econòmic i social i que alhora suposa per als governs un risc molt alt i de difícil gestió, contra el qual s’han d’armar.

Per altra banda, tampoc ens deixem enganyar, les tendències regressives en les normatives pelque fa a les llibertats individuals i col·lectives es dibuixen amb més claredat en la reforma penal de 2003, ja fruit del principi d’implantació del populisme punitiu i sota el consens dels principals partits polítics (PSOE-PP/PSC, ERC, ICV-EUiA, CiU, PP).

El dret de castigar expressa la ideologia i, en conseqüència, les conviccions o falta de conviccions jurídiques d’una societat. El dret penal i el dret administratiu sancionador són l’expressió més concreta del control que vol exercir el poder polític, i sobretot són una eina de dominació de classe. Aquest control és un mecanisme de defensa o de blindatge del sistema: el sistema es protegeix de tot allò que el pugui pertorbar. Així, la penalitat, la sanció administrativa i la repressió es mouen per buscar el punt d’equilibri entre l’hegemonia de la classe dominant i la conservació d’un ordre social i la perpetuació del sistema.

La política criminal d’aquesta etapa, “la neorepressió”,s’està configurant per aconseguir el control, la neutralització i l’eliminació dels “enemics socials” del sistema. Tots els comportaments contraris a preservar l’ordre social neoliberal són considerats contraris al sistema. De la mateixa manera, s’està usant la legislació penal i l’administrativa per imposar un ordre ètic, per preservar i per restaurar determinats valors: propietat (dins de la lògica del capitalisme), jerarquia i ordre (passivitat i submissió a les polítiques d’espoli que patim les classes populars). Els principis que inspiren aquestes polítiques es mouen al voltant de l’exclusió, l’eliminació de la diferència, la culpabilització de les víctimes de les desigualtats creades pel model econòmic i social capitalista i la necessitat de gravamen a les classes treballadores a causa de la crisi econòmica capitalista.

L’article pretén donar una visió global de les tendències de la repressió, de la seva traducció en noves figures normatives en matèria sancionadora administrativa i penal. El punt de partida és, per tant, el dret sancionador administratiu, i més concretament com s’està perfeccionant la voluntat de regular més i més l’ordre públic en les diferents ordenances dels municipis arreu dels Països Catalans, a què respon aquesta voluntat i cap a on camina, en aquest cas a la Comunitat Autònoma de Catalunya. En definitiva, la cristal·lització de la repressió de baixa intensitat.

També s’hi tracten les reformes en la normativa penal, les propostes de modificació del Codi Penal relacionades amb l’ordre públic, i un concepte molt clarificador, les “autopistes d’imputació”, com a mecanisme policial d’accés a les persones per controlar i vigilar, en l’apartat de l’article anomenat “Atemptats i desordres públics a dojo”.

Finalment, en la part de l’article “La lluita contra la por i la conquesta de la llibertat” s’aborda la convivència amb el capitalisme, la desregulació interessada de les conductes que reprodueixen el sistema, l’escanyament de l’estat social i l’excepcionalitat punitiva: la vigilància contínua.

En definitiva, tractem de com un mínim estat social necessita per mantenir-se i desenvolupar-se un màxim estat penal.

I. La cristal·lització de la repressió de baixa intensitat

Isabel Vallet

A què ens estem referint

Usem l’expressió “repressió de baixa intensitat” per referir-nos a les conseqüències de l’aplicació de les sancions administratives. Així, mentre que les formes més tradicionals de repressió, les detencions, les càrregues policials, etc., comporten una visibilitat que permet que la societat vegi i valori les circumstàncies en què s’han desenvolupat i, per tant, puguin aparèixer mostres de suport als qui pateixen tal repressió, optar com a via repressiva pel procediment sancionador administratiu, en què la sanció que comporta la infracció és una multa, li resta visibilitat i desposseeix el fet de la càrrega simbòlica que té la repressió clàssica. Per altra banda, tampoc ens deixem enganyar, les tendències regressives en les normatives pel que fa a les llibertats individuals i col·lectives es dibuixen amb més claredat en la reforma penal de 2003, ja fruit del principi d’implantació del populisme punitiu i sota el consens dels principals partits polítics (PSOE-PP/PSC, ERC, ICV-EUiA, CiU, PP).

Afirmem que li resta visibilitat perquè en les sancions administratives la notificació de l’acord d’iniciació a l’expedientat arriba generalment mesos després del moment en què es va fer la identificació que origina l’expedient sancionador. En segon lloc, la notificació es fa al domicili de l’expedientat, la recepció es fa en privat, fet que incideix en el factor d’individualitat inherent a aquesta pràctica sancionadora, i dificulta la generació d’una identitat col·lectiva del represaliat. Finalment, és una repressió de baixa intensitat perquè és un mitjà particularment onerós, ja que va connectat a una sanció econòmica, una multa; paradoxalment, en un context de crisi econòmica, es reprimeix la desigualtat social, la mobilització ciutadana, certs usos de l’espai públic, precaritzant encara més els que pateixen les conseqüències de la precarietat.

Per explicar d’on ve aquesta potestat que té l’administració per sancionar determinades conductes, perquè algunes també se sancionen de manera penal, i, sobretot, com és que ha cristal·litzat la idea de recórrer a la sanció administrativa per a les qüestions de seguretat i ordre públic amb total inobservança de la legislació penal, hem d’analitzar de manera simple i esquemàtica les relacions entre el dret penal i el dret administratiu.

El punt de partida es troba en les relacions entre el dret penal i el dret administratiu

Aquestes relacions són, en general, “extraordinàriament problemàtiques”, ja que, d’una banda, el dret penal protegeix determinats valors que afecten immediatament l’administració pública. Al mateix temps, l’administració exerceix una potestat sancionadora per mitjà de la tutela dels seus propis interessos i els interessos de la comunitat. L’exercici de la potestat sancionadora per part de l’administració resulta problemàtic quan pretén tutelar els interessos de la comunitat i, si anem al cas que ens ocupa, la seguretat i l’ordre públic.

Veiem que els municipis regulen en les seves ordenances les diferents conductes que reben la consideració d’infraccions administratives, on l’espai públic constitueix un dels temes centrals de regulació. L’espai públic pren importància en el moment que s’estableix com a lloc típic i tòpic de convivència de les persones. Ens trobem en un moment en què la regulació de la convivència mitjançant ordenances està perfeccionada als municipis. Així, es regula i se sanciona tot un seguit de comportaments considerats “conductes incíviques”. Són tota una sèrie d’actes que tenen lloc en l’espai públic, una diversitat de comportaments no relacionats entre si i amb diferents conseqüències. Dintre d’aquest ampli nom ens trobem amb conductes tan distants com els actes vinculats a l’exclusió social (mendicitat, venda ambulant, prostitució), actes d’ús de l’espai públic (manifestacions, protestes, jocs de pilota), comportaments delictius (danys, baralles), actes que dificulten la vida comunitària (soroll, escombraries), etc.

La justificació que tenen les administracions locals per normativitzar tot un seguit de conductes que es donen a l’espai públic es recolza en diversos estudis de caràcter teòric que sostenen que les conductes “incíviques” tenen conseqüències directes en els nivells de por, tant individual com col·lectiva.[1] Es consideren un pas previ als desordres urbans, el primer nivell de seguretat ciutadana que cal controlar, el primer nivell d’ordre públic.

Així, quan es qüestiona fins a la sacietat la legitimitat de la intervenció penal en els casos de protecció de béns jurídics de menor entitat, es tendeix a assumir com a intocable no solament la legitimitat, sinó la capacitat de l’administració per sancionar, la seva potestat sancionadora.

Simplificant tota la literatura doctrinal sobre el tema i les opinions contraposades, podem dir que la capacitat sancionadora de l’administració és una contradicció al model de separació de poders, proclamat per la totalitat de les constitucions del segle passat i de l’actual, i és una actitud constant en tots els sistemes polítics, incloent-hi els més liberals, que han hagut de contradir les normes constitucionals que preveien que la repressió estatal pogués exercitar-se fora del procés i els tribunals penals.

Les sancions de protecció de l’ordre públic no són inherents a la funció administrativa i entenem que els manca legitimitat; l’exercici de funcions repressives, en aquest àmbit, no resulta compatible amb el principi de divisió de poders. Quan situem l’origen del problema de la superregulació repressiva o de les ciutats control en les relacions entre el dret administratiu i penal ho fem en el sentit que s’expressa en aquestes línies: la manca de legitimitat de l’administració per exercir funcions repressives, que estan reservades a la matèria penal per molts aspectes, un dels quals, importantíssim: perquè està revestida d’un seguit de garanties inexistents en el cas sancionador administratiu.

Per què conductes no previstes es converteixen en sancionables i les sancionables, en punibles

No estaríem analitzant aquesta qüestió si no se’n derivés una conseqüència pràctica, que és que determinades conductes que fins ara no es consideraven contràries a l’ordre i la seguretat hi resulten contràries, i es multen (sanció administrativa), i d’altres, que ja es consideraven sancionables, ara han passat a ser matèria del Codi Penal (punibles: objecte de pena).

Si prenem com a referència les mesures que la Generalitat de Catalunya ha anat anunciant per a l’harmonització de les normes de civisme, en la futura llei de l’ús de l’espai públic es pretén prohibir l’ús d’elements com el burca, el nicab o el vel integral als espais públics. No s’ha concretat com es farà, però es parla també en aquesta llei d’exigir més deures als estrangers. Hi ha un capítol dedicat exclusivament a la prostitució. Es pretén regular el nivell de seguretat i civisme en els casos de les celebracions esportives multitudinàries, com les del Barça. També es preveu la possibilitat de posar en pràctica la detenció preventiva perquè els Mossos —i potser també la Guàrdia Urbana— puguin detenir els “agitadors habituals” d’aquest tipus d’esdeveniments abans de les celebracions. Es pretén regular el nivell de seguretat de les manifestacions, l’ús de passamuntanyes dels participants i, com que es preveu la detenció preventiva en el cas de les celebracions, es deixa la porta oberta a aquesta possibilitat en el cas de les manifestacions.

Respecte a conductes no considerades delicte i que ara es pretén regular, hi ha el cas de la prostitució, que, a petició dels diputats de Convergència i Unió presents al Congrés espanyol, es vol incloure en la reforma en què ja treballa el Ministeri de Justícia i que també afectarà els casos de vandalisme o la reincidència. Un nou marc penal permetria anar “més lluny” del que es podrà anar amb la modificació de la llei de carreteres o les ordenances municipals que ja preveuen que la policia pugui multar les treballadores sexuals que presten els seus serveis a la via pública.

Així, a part de les conseqüències directes que té el fet que cada cop existeixin més conductes prohibides, hi ha unes conseqüències indirectes, que són “les autopistes d’imputació”. Usem aquesta expressió per explicar que, més que el fet en si (la conducta prohibida), el que s’aconsegueix amb la possibilitat de considerar les conductes incíviques com a infraccions administratives i penals és subministrar a la policia «alguna cosa per detectar i sobre la qual poder intervenir quan estan patrullant a peu».[2]

Aquesta dotació d’una eina d’intervenció a la policia per a aquestes conductes menors de desordres, així com aquesta necessitat de protecció o de regulació de conductes no regulades, obeeix a un corrent que es denominapopulisme punitiu”, que, tot i ser una tendència de dret penal, s’ha reproduït de manera perfecta en el dret administratiu sancionador. Aquesta és l’explicació a la sobreregulació de conductes i al canvi de mentalitat sobre el control i l’ordre en detriment de les llibertats individuals i col·lectives.

Les ordenances municipals i les tesis de les “finestres trencades

L’aparició d’ordenances municipals en l’última dècada arreu dels Països Catalans [3] va obeir al discurs de dotar de protagonisme l’espai local en la definició de les polítiques de seguretat. Els espais de poder local van anar emergint com a espais de lobby davant del que es denunciava com a “buits” en la legislació i en la intervenció de l’Estat. És una de les expressions del populisme punitiu.

Així, aquestes ordenances locals han anat reproduint les tesis de les “finestres trencades” (broken windows). Es basen en la metàfora que si una finestra trencada d’un edifici es deixa sense reparar se’n trenquen d’altres. En conseqüència, fan una construcció argumental que ve a dir que els individus que comencen amb una incivilitat menor a poc a poc van apujant el nivell de lesivitat social fins a cometre delictes greus.

En aquesta línia d’idees, certs poders locals, en funció de les diferents idiosincràsies municipals, han construït un discurs entorn de l’espai públic basat en la criminalització de col·lectius i comportaments socials: persones immigrades, prostitutes, moviments socials o víctimes de desigualtats, entre d’altres. Podem dir que és una constant en les diferents ordenances consultades.

En el cas de la CAC, i de la mà de l’anterior conseller d’Interior, Felip Puig, s’ha intentat anar més enllà seguint les teories anteriors mitjançant el trasllat del nivell local al nivell supralocal o autonòmic a través de la llei d’usos de l’espai públic. Entenem que aquesta llei òmnibus busca l’harmonització de les diferents normatives de seguretat locals i suposa un pas més en la capacitat sancionadora i repressiva de l’administració.

L’homogeneïtzació de les ordenances municipals en una única llei facilitarà que els governs i ajuntaments puguin lluitar amb les mateixes cartes contra els problemes de civisme i de seguretat. Planteja el discurs de la seguretat de manera ofensiva, i el lliga a la creació d’uns “enemics socials”,els que causen els problemes de civisme i seguretat.

La creació dels enemics socials i les teories “acting out”

La necessitat de fixar els “enemics socials” contra els quals l’aparell repressor s’ha de dirigir serveix per justificar la conversió de l’espai públic en un “espai d’excepció”. Un espai d’excepció que prevegi la militarització d’espais urbans, la possibilitat de practicar detencions preventives sense les garanties legals, el control preventiu de la població a través de la vigilància i les bases de dades, la no-identificació policial, el tractament també excepcional —entès “excepcional” aquí com a ultrarepressor— per a certs grups definits per la seva ideologia, l’actuació policial abusiva, etc.

Aquesta pràctica s’inspira en les teories de negació o “acting out” nord-americanes. Parteixen de visions moralistes i busquen el control, la repressió i el càstig i obvien les causes estructurals i socials que creen les situacions que es pretén reprimir.

Són les teories que certes ciutats han dut a la pràctica. L’exemple més emblemàtic és la ciutat de Nova York i la teoria de tolerància zero, exportada mundialment i aplicada en ciutats amb característiques que no tenen res a veure amb la ciutat nord-americana, en un exercici conscient però aberrant d’isomorfisme del model de política criminal.

Mitjançant aquestes teories s’articula una repressió de classe, una repressió de la precarietat, i, per desgràcia, el nostre cas no és un cas aïllat. Així, la seguretat urbana del segle XXI s’està articulant al voltant de l’exclusió, l’eliminació de la diferència, la culpabilització de les víctimes de les desigualtats creades pel model econòmic i social capitalista, així com dels detractors actius al manteniment d’aquest sistema.

La multa com a sanció administrativa

Totes les ordenances descrites anteriorment regulen les conductes permeses i prohibides, i sancionen les prohibides amb multes econòmiques. Les multes, les sancions econòmiques, són graduables per l’autoritat que les imposa i solen oscil·lar entre els 100 i els 3.000 euros, segons la gravetat de la sanció.

Les sancions econòmiques tenen un eminent efecte classista, perquè les seves conseqüències són molt diferents segons la classe social de la persona sancionada. El greuge que poden suposar desapareix, o es modula, virtualment per als condemnats de bona posició econòmica, els quals poden pagar-la sense cap mena de complicació o potser evitar-la. Per a les classes populars una simple pena pecuniària pot constituir la causa de serioses complicacions, i més quan el context socioeconòmic és el d’una gran crisi capitalista de la qual són les pagadores i les més perjudicades.

Històricament, la multa s’establia com a sanció específica per a les classes superiors. Ja en el segle XVIII es dubtava de la justícia de fer-ne un ús generalitzat, tenint en compte els nivells de pobresa que regnaven. Davant les objeccions relatives al fet que aquest mètode constituïa una pràctica plutocràtica per excel·lència, es va respondre posant l’accent en la possibilitat de graduar aquest tipus de pena d’acord amb la capacitat econòmica dels condemnats. No obstant aquests arguments, la pobresa de les classes inferiors fins a finals del segle XIX va constituir un obstacle pràctic per a la utilització generalitzada de la pena pecuniària.

La disminució de la desocupació i el consegüent augment del nivell general de vida que hi va haver a la segona meitat del segle XIX van produir canvis fonamentals en la qüestió de la pena pecuniària, ja que els obstacles que s’oposaven a la seva aplicació van perdre importància de forma considerable. La força que va adquirir la possessió de béns materials va atorgar una justificació adequada per substituir les penes breus de presó per penes de tipus pecuniari. Els diners van conformar la mesura de totes les coses, i llavors va semblar racional que l’estat disposés privilegis o sancions que augmentessin o disminuïssin el patrimoni dels seus ciutadans.

Aquesta idea, però, està socialment arrelada i es presenta les sancions econòmiques com a sancions que no suposen un estigma per al sancionat, quan en realitat poden tenir conseqüències dràstiques. I aquest efecte classista és conseqüència de la lògica del capitalisme. El capitalisme produeix i reprodueix constantment les conductes sancionades administrativament i el delicte: d’una banda, genera les condicions en privar de mitjans de subsistència un nombre creixent d’individus, converteix la propietat col·lectiva en propietat privada d’una persona o corporació, privatitza el producte generat per la classe treballadora, concentra la riquesa en poques mans. De l’altra, les sancions administratives i el delicte es desenvolupen com un negoci capitalista més, la seva pervivència està signada per les mateixes lleis d’oferta i demanda del mercat. Les sancions administratives permeten recaptar líquid per a les administracions. A més, el delicte crea lucre: mitjançant el manteniment dels oficis, la indústria de la seguretat i de l’armament, les tecnologies de control i, evidentment, el negoci de la gestió de les presons —al qual encara no hem entrat de ple, tot i que no falta gaire per arribar-hi.

Les sancions administratives i el delicte no són una anomalia, sinó un producte necessari i complementari de la dinàmica del capital, al qual incorpora, en un moment determinat del seu desenvolupament, relacions de mercat i de propietat, i el converteix així en un negoci rendible i sustentador de l’ordre econòmic.

Si prenem com a exemple el cas de l’Ajuntament de Barcelona en el balanç de les denúncies interposades entre el 2006 i el 2011 amb l’aplicació de l’Ordenança de mesures per fomentar i garantir la convivència ciutadana a l’espai públic, es van posar un total de 614.474 denúncies per infraccions de l’ordenança. En aquestes denúncies, però, el consistori no hi compta les que ha imposat a persones sense sostre. Només hem de fer números dels ingressos que això suposa.

La por i el sacrifici

La repressió és un fenomen complex que no només s’exerceix per l’aplicació de les normes habilitants o de les pràctiques policials i judicials. Suposa una juxtaposició de processos en la mateixa persona.

Les mesures que es proposen a nivell legal, juntament amb la pràctica policial i de govern, s’acompanyen de missatges destinats a transmetre una sensació de por i la idea de sacrifici. Cal que ens remuntem ràpidament al règim franquista, ja que va aconseguir que, producte de la por, la fam, les malalties, l’escassetat, etc., les persones fossin adoctrinades en la idea d’assumir la seva “sort” com a requisit imprescindible per aconseguir un futur millor que, fins i tot, podria arribar en una altra vida o en la vida dels seus fills. Això contribuiria, entre altres coses, a justificar l’escassetat típica dels tres primers lustres de la dictadura i la condemna a l’extrema pobresa de les classes populars. Era, en conseqüència, una forma més de control de la població.

Ara tots aquests missatges són més subtils, però si relacionem les xifres dels desnonaments, 41.000 durant el 2012 als Països Catalans, les xifres de l’atur i la pobresa, les retallades de sou a funcionaris, retallades de tots els serveis públics, acomiadaments massius, etc., amb les mobilitzacions, i sobretot el caràcter pacífic de les mobilitzacions, tot fa pensar que aquesta sensació de por i la idea que hem d’assumir el sacrifici ha calat, és la resignació com l’efecte més subtil de la repressió.

Entenem que l’ús de les sancions administratives per regular l’espai públic, la convivència entre les persones i l’ordre públic responen, com hem assenyalat, a una política criminal ofensiva, de control i d’utilització de la capacitat normativa dels governs per a la imposició d’un determinat ordre ètic (la moral catòlica) i la restauració dels valors de la societat tradicional sota els principis de propietat, família, jerarquia i ordre i per la perpetuació d’un sistema: el capitalista.

II Atemptats i desordres públics a dojo

Benet Salellas

La reforma del capítol de delictes contra l’ordre públic empresa per l’actual govern de l’Estat, com ja és imaginable, està centrada a criminalitzar la protesta al carrer i a crear grans “autopistes d’imputació” per a les forces policials que els permetin la detenció de ciutadans per fets que fins avui no eren delicte o bé agreugin les imputacions a què estàvem avesats. Tot plegat, doncs, per ampliar la incriminació de la dissidència i intentar neutralitzar-la mitjançant la jurisdicció penal.

Les novetats podem resumir-les en quatre: les modificacions dels delictes d’atemptat i de desordres públics, la creació dels delictes d’incitació i l’ampliació de la figura de la interrupció dels transports públics.

El nou delicte d’atemptat

Amb la reforma se simplifica de forma nefasta l’escala de què disposàvem fins avui —per cert, no pas lliure d’un ús abusiu per part de les FCSE i la fiscalia—, que començava amb la desobediència lleu, continuava amb la desobediència greu i la resistència lleu i acabava amb la resistència greu i l’atemptat, teòricament reservat als supòsits més greus d’escomesa contra els agents que a més no fossin expressió de la resistència a la detenció.

Ara, amb la nova regulació del delicte d’atemptat a agent de l’autoritat, allà on només es castigava amb aquesta fórmula l’escomesa, la intimidació greu i la resistència activa greu, s’hi enquadra també la mera oposició de resistència, sense res més, amb la qual cosa s’equiparen dins d’aquest delicte situacions de gravetat molt diferent. Per entendre’ns, des del cop de puny a l’agent sense cap contacte previ per la ciutadana fins a l’oposició a una detenció, haurien de poder establir-se matisos en l’escala lleu-greu que amb la nova regulació el Ministeri pretén esborrar per acabar reconduint a la figura de l’atemptat pràcticament totes les conductes relatives a estira-i-arronses amb agents de l’autoritat.

Aquesta equiparació de conductes, que ha estat criticada pel mateix òrgan de govern dels jutges en el seu informe a l’avantprojecte de reforma, té clares conseqüències pràctiques, com ara que normalment els delictes d’atemptat comporten la prolongació de la detenció fins a passar davant del jutge (a diferència de la resistència i la desobediència, que s’acostumen a deixar sense efecte durant el tràmit policial) i que amb la pena que tenen prevista poden arribar a erigir-se en habilitació formal per a l’adopció de presó provisional, tot i que hem d’entendre que això només pot arribar a passar en situacions en què concorrin amb altres delictes i amb antecedents penals o policials.

La remodelació del delicte de desordres públics

El delicte de desordres públics sempre ha estat un dels preceptes que més hem temut trobar-nos en un escrit d’acusació. En la redacció que té en l’actualitat s’incrimina una conducta extremadament oberta que té a veure amb la participació normalment en manifestacions i actes de protesta en els quals hi ha hagut algun tipus de dany al patrimoni i agents de policia lesionats, i tot això amb una considerable afectació en l’ordre públic. L’únic element en què es pot basar la imputació és en el fet d’haver participat en la protesta, sense atribució directa dels danys personals o materials. El cas malauradament paradigmàtic va ser la manifestació del 12-O de 1998, que va acabar comportant fins i tot l’ingrés en presó preventiva de part dels imputats.

Tot i el caràcter obert del delicte, però, la seva redacció exigia tres requisits que en frenaven l’aplicació: l’actuació en grup, la causació de danys i/o lesions i la finalitat d’atemptar contra la pau pública; tres qüestions que avui amb la reforma desapareixen precisament per promoure l’aplicació d’aquest delicte, ara ja sense limitació de cap mena. Així, amb la reforma es castigarà també l’actuació individual —quan no s’aconsegueixi provar l’actuació en grup— i la mera amenaça de dur a terme actes violents sense necessitat que es produeixi cap resultat efectiu. No oblidem que l’exigència de resultats sempre és una garantia perquè és demostrativa de la finalitat de l’actuació dels subjectes; per contra, permetre el càstig de simples intencions ens trasllada a un dret penal més insegur i més descontrolat que es creu amb capacitat per conèixer el pensament i la voluntat de les persones.

La reforma introdueix un delicte de desordres públics agreujat (557 bis CP) amb penes de fins a sis anys de presó. S’hi preveuen diferents causes d’agreujament de naturalesa molt diferent (com ara portar armes —sense haver d’utilitzar-les—, fer actes de pillatge o utilitzar explosius), però el més preocupant és que es preveu com a causa d’agreujament que els desordres es registrin en el transcurs d’una manifestació o reunió nombrosa, que és precisament on acostumen a registrar-se aquests fets. Per tant, per si no quedava clar que es volia criminalitzar la protesta, s’estableix una figura agreujada que és expressament la de desordres en manifestacions. Cal tenir en compte que el nostre concepte de manifestació comença a partir de la concurrència de quinze persones, i per tant es fa gairebé inimaginable la figura dels desordres públics sense aquest agreujant com a punt de partida.

Les noves formes de delinquir: la incitació i el reforç

La reforma introdueix dues noves categories exclusives per als delictes de desordres públics. Es preveuen penes no només per a les persones que executin els actes castigats en aquests articles, sinó també per als que de forma directa sobre el grup incitin a aquests actes o reforcin la disposició a portar-los a terme. Per acabar de descriure tots els papers de l’auca, el govern vol castigar expressament els que distribueixin o difonguin a través de qualsevol mitjà missatges o consignes que incitin a conductes de desordres públics o les reforcin.

Per entendre la gravetat de la reforma en aquest sentit, hem de dir que el Codi ja preveu amb caràcter general per a tots els delictes que sigui castigat l’inductor i el provocador d’un fet. Ara bé, és cert que per poder castigar algú mitjançant aquestes fórmules s’exigeix que l’inductor-provocador hagi estat l’autèntic causant de la decisió de l’autor material del delicte, la qual cosa és —sovint— difícil de provar i investigar. És per això que el govern vol introduir unes noves categories d’incitador o reforçador, que hem de pensar que estan cridades a criminalitzar activistes que per motius de garanties processals no podrien ser encausades com a inductores o provocadores.

Així, ens trobem novament amb una mena de dret d’excepció aplicat a un àmbit a priori tan poc greu com és l’àmbit dels desordres públics. Estem avesats a veure la creació de noves figures legals d’expansió del dret penal per exemple en conductes més greus, com els delictes de terrorisme. Pensem en la creació del delicte de justificació del terrorisme quan la figura del delicte d’apologia era massa exigent i no servia per arrossegar a la justícia penal totes les conductes d’opinió que el govern volia incriminar. Aquest podria ser un nou cas en el mateix sentit: davant la impossibilitat de perseguir fins avui els tuitaires que convoquen a una manifestació en determinades condicions —difícils de fixar ex ante— queda la porta oberta a encausar-los com a incitadors o reforçadors amb posterioritat.

La interrupció de telecomunicacions i de transport públic

Avui el Codi ja castiga el fet de causar danys que interrompin les telecomunicacions o el servei ferroviari (art. 560 CP), delicte que es manté i que novament objectiva a partir dels danys i l’afectació al servei públic la gravetat de la conducta. Per tal d’expandir i ampliar els supòsits criminalitzables, s’introdueix un nou article (560 bis) que castiga la interrupció del servei de telecomunicacions o de qualsevol transport públic (i no només el tren) sempre que es faci en grup i que se n’afecti el funcionament normal, la qual cosa és pràcticament una tautologia, perquè allò que puguem considerar en termes penals una interrupció ha de suposar una certa afectació del servei. Per tant, neix una nova línia de delictes fins avui desconeguts que no hem de confondre amb l’ocupació de transports públics, sinó que persegueixen la mera interrupció, la qual cosa pot posar en el punt de mira pràcticament qualsevol acció a la via pública.

Conclusions

En un moment en què la criminalització de la dissidència política ja no és factible mitjançant la “lluita contra el terrorisme”—erigida en un autèntica palestra jurídica des de 1978 per configurar els límits del que està permès en els moviments polítics—, el poder estatal ha volgut posar mà en el camp dels delictes d’ordre públic com a nou escenari en què ens correspondrà batallar en defensa de les activistes polítiques més agosarades o més assenyalades per les FCSE. Les darreres intervencions policials i judicials en la vaga general del 21-M, entre d’altres, ens han mostrat que la presó provisional i els macroprocessos amb altes peticions de pena són possibles amb l’ús del delicte de desordres públics i atemptat que precisament ara es pretén eixamplar.

Per altra banda, percebem que des de la perspectiva del dret comencem a perdre el control d’allò que és admissible i allò que no es tolerarà en el camp de la protesta política al carrer. Sempre ha estat molt difícil predir les conseqüències de les accions més arriscades, però ara els límits s’esborren encara més en favor d’ampliar la repressió i la intervenció penal. La reforma del Codi Penal empresa per Ruiz Gallardón és un nou pas enrere de retallada de drets polítics amb el carrer com a espai de retrocés. Ara toca veure si estem disposades a deixar que aquest pas es consolidi.

III. La lluita contra la por i la conquesta de la llibertat

Jaume Asens + Gerard Pisarello

Fa gairebé cinc anys que convivim amb un capitalisme desenfrenat que no accepta límits, que avança sense pudor i que aspira a mercantilitzar-ho tot: l’habitatge, la sanitat, l’educació, l’espai públic, les relacions afectives… Per avançar, aquest procés necessita rebentar l’autonomia individual i col·lectiva, aïllar les persones i reduir-les a la servitud, a la impotència. El consumisme dirigit, l’alienació programada, són això: figures de la impotència. L’altra és la por, de ser desnonat, de perdre una ocupació, de no poder pagar els deutes, de ser multat al metro, de ser expulsat pel fet de no tenir papers, de ser detingut en una manifestació o en una okupació. L’individualisme, la por, la servitud voluntària i involuntària, són formes d’impotència que es donen la mà. Totes són a la base de la deutocràcia.

Aquesta història, per descomptat, no és nova. La deutocràcia és filla del neoliberalisme. I el neoliberalisme, de l’afany capitalista de deixar anar amarres, de deslliurar-se dels lligams que li van imposar les lluites i resistències populars. Després de l’enfonsament del socialisme irreal, la bèstia no vol morrió. No tolera els límits jurídics, no tolera els drets, no tolera les lleis. Tret, és clar, que siguin les seves pròpies lleis. Les que beneficien els bancs, els grans evasors fiscals, la fosca trama de la cleptocràcia. Aquestes lleis, sí. Les que asseguren la “culpabilitat de les sardines” i la “impunitat dels taurons”, com deia la gran Rosa Luxemburg. Allò altre, els drets humans, és un emprenyament, un lligam inacceptable. Tant és que es tracti dels drets socials i ambientals com dels drets civils i polítics. La bèstia no vol morrió, ni crítiques, ni protestes que se li escapin de les mans. Només consumidors dòcils i atemorits. Per això, mentre escanya l’estat social, mentre liquida els béns comuns, munta l’estat penal, l’excepcionalitat punitiva, la vigilància contínua.

La ciutat vigilada, la ciutat de la por, és en el nucli de la barbàrie neoliberal. Escàners als aeroports, empremtes digitals, registre de dades a la xarxa, càmeres de vigilància, seguretat privada i policia en tots els llocs. Una espècie de guerra de baixa intensitat que no es lliura a les trinxeres, sinó als supermercats, als parcs, al sofà de casa nostra. La ciutat convertida en un gran panòptic en el qual tots som reclusos i guàrdies. Atents vigilants del veí, convertit en una amenaça. I al costat d’aquesta repressió vetllada, acceptada de manera gairebé voluntària, l’altra: la repressió pura i dura contra els exclosos i contra els dissidents. Treballadores sexuals, grafiters, captaires, emigrants sense papers, joves sense futur, vaguistes, activistes socials…, tots en el punt de mira de les ordenances del civisme, convertides en autèntica Constitució de la ciutat. Tots en el punt de mira d’uns codis penals que s’endureixen a mesura que augmenten la desigualtat i la resistència.

La criminalització de la protesta, de la dissidència, tampoc és nova. Però s’accelera quan creix la resistència. Es va veure amb la irrupció del 15-M, amb les vagues generals, amb el setge simbòlic al Parlament, amb el 25-S. Primer, el paternalisme condescendent, la pastanaga. Després, la garrotada, el rostre feréstec dels governs market friendly. A mesura que les polítiques d’austeritat s’han anat intensificant, el PP i CiU han rivalitzat en iniciatives repressives. Avui, més contundència policial i judicial. Demà, restriccions al dret de reunió, prohibició d’ocultar el rostre a les manifestacions i designació de fiscals especialitzats en “guerrilla urbana”. Més tard, obertura de webs perquè els “ciutadans” puguin delatar els “antisistema”, ampliació de conductes constitutives d’atemptat contra l’autoritat, assimilació de les protestes a conductes terroristes o prototerroristes, el monitoratge policial de les xarxes socials.

És el dret penal de l’enemic. El que no té empatx a anar “més enllà de la llei”,com deia l’exconseller Puig. O a recórrer a l’“enginyeria jurídica”, com diu el ministre Fernández Díaz, si cal treure’s del damunt alguna garantia incòmoda. És el dret penal de l’enemic, que no es concep sense el dret penal dels amics. Aquest que mira cap a un altre costat quan hi ha frau fiscal, que indulta els grans banquers i que promou o absol la violència policial. En realitat, la violència punitiva de l’estat sempre ha trobat els seus enemics. I quan no els ha trobat, els ha inventat. La inquisició va perseguir les camperoles desposseïdes de les seves terres acusant-les de bruixes. Les classes propietàries van perseguir els obrers acusant-los de degenerats, de hienes, de xusma, de dropos. Vistos amb dimensió històrica, qualificatius com “rastaflautes” o “terroristes” són variants, sovint, d’un odi llunyà, el que porta implícita la demofòbia, l’odi classista (i fins i tot racista) dels poderosos als que poden posar en perill els seus privilegis.

Ja fa anys, dècades, que convivim amb un capitalisme sense complexos que pretén reduir-ho tot a simple mercaderia, a benefici immediat. El seu avanç ha donat lloc a múltiples formes de barbàrie: augment de la pobresa, depressions, suïcidis, centres d’internament, brots d’extrema dreta… Però també està generant, en el seu afany totalitzador, inèdits espais de solidaritat, de resistència. Un dia és la PAH, un altre les mobilitzacions contra la privatització de l’aigua, un altre la vaga dels treballadors de Telefónica, dels treballadors i treballadores de TMB, un altre les desenes d’iniciatives cooperatives, anticapitalistes, que sorgeixen aquí i allà. Després del diluvi neoliberal, aquestes iniciatives poden semblar modestes, però estan aconseguint el que semblava impossible, que la classe política que ha gestionat la deutocràcia, la cleptocràcia, estigui més deslegitimada que mai. Que el règim bipartidista i monàrquic heretat del franquisme i avui rendit a la “troica”comenci a aparèixer com un llast insuportable. Aquesta deslegitimació, certament, pot traduir-se en resignació, en abandó, però pot alimentar, ja ho està fent, reaccions d’indignació que mutin en lluites per la dignitat, per la constitució d’alguna cosa nova. Que això passi no depèn de cap llei divina. Depèn de nosaltres, de la nostra capacitat per rescatar de l’oblit les lluites i els somnis dels que ens van precedir i per alimentar, amb aquesta memòria, les nostres pròpies raons per estar i colpejar juntes. Contra la por, i per la llibertat.

Notes

[1] S’ha anomenat la “tesi de les incivilitats” el diferent conjunt de principis sobre el rol que juguen les faltes, els comportaments incívics i esvalotadors en els índex i variacions dels delictes. Taylor, R. H. (1999) “The incivilities or ‘broken windows’ thesis”, a Sullivan (Ed.): Encyclopedia of Law Enforcement, p.1.

[2] Taylor, R. H. (1999) “The incivilities or ‘broken windows’ thesis”, a Sullivan (Ed.): Encyclopedia of Law Enforcement, p.4

[3] 2004:

Esplugues de Llobregat. Ordenança de convivència ciutadana i ús de la via pública d’Esplugues de Llobregat (modificació BOP de Barcelona, 146, de 18 de juny de 2004).

2005:

Tarragona. Ordenança general de convivència ciutadana i ús dels espais públics de Tarragona (BOP de Tarragona, 158, d’11 de juliol de 2005)

2006:

Ordenança de mesures per fomentar i garantir la convivència ciutadana a l’espai públic de Barcelona.

Ordenança sobre actuacions en l’espai públic de València (BOP de València, de 31 de gener de 2006).

Ordenança municipal de bon govern, civisme, bons costums i convivència ciutadana de Vic (BOP de Barcelona, 140.1, de 13 de juny de 2006).

Ordenança de convivència ciutadana i ús de la via pública de Martorell (BOP de Barcelona, 172.5, de 20 de juliol de 2006).

Ordenança reguladora de l’ús cívic dels espais públics de Palma. Ordenança municipal de convivència ciutadana de Castelló de la Plana.

http://espaifabrica.cat/index.php/autores-i-autors/item/701-m%C3%ADnim-estat-social-màxim-estat-penal

Benet Salellas. Advocat. Llicenciat en Filologia de la UB i en Dret per la UdG. DEA en Dret Penal per la UPF

+ Info:

El populisme punitiu. Anàlisi de les reformes i contra-reformes del Sistema Penal a Espanya (1995-2005)

La reflexió sobre el sistema penal a l’era del populisme punitiu. Albert Sales

Gallardón, el codi penal i el populisme punitiu. Albert Sales

Populisme punitiu. Joan Ridao

El populisme punitiu. Tots a la presó?


A la mateixa secció:


Consignes, crides, proclames i decrets de la revolució russa


Angela Davis: “Les eines de l’amo no serveixen per desmuntar la casa de l’amo”


Capital.150


El marxismo, la primavera árabe y el fundamentalismo islámico


¿Defendieron los bolcheviques la revolución socialista en 1917?


El marxismo de André Gorz


Che Guevara en busca de un nuevo socialismo.


Contra el nacionalisme (1976)


El marxismo y los movimientos nacionalistas (1934)


La dimensió nacional al segle XXI

Creative Commons License Esta obra est� bajo una licencia de Creative Commons by: miquel garcia -- esranxer@gmail.com