contacte: anticapitalistes@anticapitalistes.net

 



 

Anticapitalistes
  
dimecres 8 de juliol de 2015 | Manuel
Grècia: No! i ara què?

Michael Roberts

Els grecs, per una majoria significativa, han votat NO en el referèndum sobre les condicions de la Troica per al fons de rescat destinat a pagar el deute del govern grec. Donades les tàctiques amenaçadores de la Comissió Europea i els polítics alemanys, el poder del soroll mediàtic pro-capitalista grec i un tancament dels bancs que feia difícil, si no impossible, dur a terme activitats quotidianes, la majoria del "vot no" és un derrota enorme de la Troica i del gran capital a Europa; i és una victòria per al poble grec i per a la gent treballadora europea.

Però, en certa manera, el resultat del referèndum grec no fa cap diferència per a fer front als problemes que vindran. Tsipras i Varoufakis diuen que, ara, el vot els permetrà negociar un millor tracte amb la Troica per a un nou paquet de rescat en què, esperen, s’inclourà algun tipus d’ "alleugeriment del deute".

Però això suposa que la Troica estarà disposada a negociar de totes totes amb Syriza. Mireu aquest comentari del ministre d’economia alemany, Sigmar Gabriel (socialdemòcrata!), qui va dir al diari Tagesspiegel que aquest vot No fa que siga difícil imaginar unes converses amb Grècia sobre un nou programa de rescat. I va acusar Alexis Tsipras d’haver "enderrocat els últims ponts" que podria haver donat lloc a un compromís entre Europa i Grècia: "Amb el rebuig de les regles de la zona euro ... les negociacions sobre un programa per valor de milers de milions són dificils d’imaginar, .... Tsipras i el seu govern estan portant al poble grec en un camí amarg d’abandonament i desesperança".

Fins i tot si ho fan, no poden oferir millors condicions. Recordeu, Syriza ja ha acordat augmentar les contribucions a la seguretat social i l’IVA, la reducció de les pensions dins d’uns terminis i més privatitzacions en tots els àmbits (veure el meu article)

Larry Elliot a The Guardian va dir: "després de la victòria del No en el referèndum, la pertinença de Grècia a l’euro penja d’un fil molt prim. Els caixers automàtics estan quedant sense diners i l’economia està en caiguda lliure. La Casa de la Democràcia (parlament) no té el destí a les seues mans. Però, si decideix fer-ho, el Banc Central Europeu podria forçar Atenes a l’impagament dels seus deutes i emetre la seua pròpia moneda aquest dilluns de matí en retirar el suport d’emergència per al sistema bancari grec".

I "Si ho faran encara està per veure. De fet, la mala gestió de Grècia des de que va esclatar la crisi per primera vegada en 2010, de forma continuada, suggereix que les errades seguirant sent errades. No ajuda a que les relacions entre Grècia i els altres 18 membres de la zona euro siguen ara menys agres. Les possibilitats que Grècia abandone l’euro per un error, igual que Lehman Brothers va fer fallida per un error el 2008, són raonablement altes".

Però a més llarg termini, el problema real és que la càrrega del deute públic i privat de Grècia és massa gran perquè funcione l’economia capitalista grega, malgrat que la mà d’obra grega ja ha estat espremesa - literalment- fins a la mort. La càrrega del deute públic grec va sorgir per dues raons principals. El capitalisme grec era tan feble en la dècada de 1990 i la rendibilitat de la inversió productiva era tan baix, que els capitalistes grecs necessitaven de l’Estat grec per a subsidiar-se a través d’impostos baixos, exempcions i dons per a afavorir els oligarques grecs. A canvi, els polítics grecs van aconseguir tots els beneficis i propines que els van fer rics.

Figura 1. La taxa de benefici grega des de 1961 (%) Dedes d’AMECO (càlcul de l’autor)

Després, l’economia grega, feble i corrupta, es va unir a l’euro i el tren de finançament de la UE es va posar a la seua disposició, alemanys i francesos arribaren a comprar empreses gregues i van permetre al govern de demanar prestat i gastar. El dèficits pressupostari i el deute públic anual es van disparar sota els successius governs democràtics conservadors i socialdemòcrates. Aquests van ser finançats pels mercats de bons perquè el capital alemany i francès es va invertir en empreses gregues i van comprar bons del govern grec que produien interesos més alts que els propis. Així el capitalisme grec va viure del boom de la dècada de 2000 alimentat pel crèdit de forma que ocultava la seua debilitat real.

Però després va venir la crisi financera global i la Gran Recessió. L’Eurozona va caure en recessió i les empreses i bancs de la zona euro es van trobar en problemes greus. Tot d’una, un govern amb un deute del 120% del PIB i un dèficit anual del 15% del PIB ja no era capaç de finançar-se als mercats i necessitava d’un ’rescat’ per part de la resta d’Europa.

Però el rescat no era per a ajudar que els grecs mantingueren els nivells de vida i preservaren els serveis públics durant la crisi. Per contra, els nivells de vida i els serveis públics van haver de ser retallats per a assegurar que els bancs alemanys i francesos aconseguiren els diners dels bons, i la inversió estrangera en la indústria grega fou protegida.

Quan es va suggerir que els bancs alemanys i francesos han de rebre el cop, Trichet, el president del BCE en el moment del primer rescat, va respondre que això causaria un col·lapse bancari com Lehman havia fet als EUA el 2008. "Va explotar" segons un dels assistents. Aquesta persona va recordar que "Trichet va dir: ’Som una unió econòmica i monetària, i no ha d’haver cap reestructuració del deute!’". "Cridava". Amb això volia dir que no hi s’han de permetre pèrdues per als bancs com a "creditors imprudents", sinó que eren els grecs els que haurien de prendre tota la càrrega com a "prestataris imprudents".

Així que a través dels programes de rescat, el capital estranger va ser més o menys pagat en la seua totalitat, amb un trasllat de la càrrega del deute als llibres del govern grec, de les euroinstitucions i de l’FMI - en altres paraules, als contribuents. Grècia va ser obligada, finalment, a sufragar els costos dels fracasos per les imprudències dels capitals grec i de la zona euro.

El pla de la Troica era fer que els grecs pagaren a costa d’una caiguda del 25% del PIB, d’una caiguda del 40% en els ingressos i les pensions reals i d’una taxa d’atur del 27%. El dèficit del govern es va convertir en un "superàvit primari" en el menor període de temps conegut per a qualsevol altre govern modern. Grècia ha reduït el seu dèficit fiscal del 15,6% del PIB el 2009 al 2,5% en 2014, una escala de reducció del dèficit que no s’ha vist en cap altre lloc del món. L’ocupació total del sector públic es va reduir de 907.351 al 2.009 a 651.717 al 2014, un descens de més de 255.000. Això és una caiguda de més del 25%. Grècia ha passat de tenir una de les edats de jubilació mitjana més baixos a una de les més altes. En aquest sentit, Grècia havia dut a terme la reforma de les pensions més important d’Europa, fins i tot abans de les últimes exigències de la Troica. Aquesta va ser l’austeritat en la seua màxima expressió.

Però l’horrible ironia és que aquesta política va fracassar. Lluny de la recuperació, l’economia capitalista grega va entrar en una profunda depressió. La suposada recuperació econòmica impulsada per les exportacions no es va materialitzar. En canvi, les mesures d’austeritat només han empitjorat les coses.

Així que qualsaevol que haguera estat el vot en el referèndum, Grècia no pot pagar el deute del sector públic, el 75% del qual se li deu a la institució de préstec de la Troica de l’Eurozona (FEEF), l’FMI i el BCE. I amb els bancs tancats i la retirada de crèdit per l’EB i la resta del capital europeu, l’economia està en crisi.

Figura 2. La càrrega insostenibele del deute grec

Que el deute no es pot pagar ara està admès obertament per l’FMI en el seu últim informe de sostenibilitat del deute a Grècia (ací). L’FMI reconeix ara que les seues previsions de recuperació han estat absolutament equivocades.

Figura 3. PIB real grec, actual i predicció de maig 2010

Ara, en el seu nou informe, l’FMI calcula que, per a començar a ser capaç de mantenir el seu servei del deute sense impagament, cal que els creditors amortitzen un deute equivalent a almenys el 30% del PIB grec. Com hi diu (p. 10), "És poc probable que Grècia serà capaç de tancar les seues bretxes de finançament des dels mercats en condicions compatibles amb la sostenibilitat del deute. El tema central és que el deute públic no pot migrar de nou al balanç general del sector privat en taxes consistents amb la sostenibilitat del deute, fins que el nivell de deute respecte del PIB siga molt inferior amb una corresponent menor prima de risc". Per descomptat, qualsevol cancel·lació ha de ser dels préstecs ja realitzats per l’Eurogrup. L’FMI i el BCE encara esperen ser reemborsats íntegrament!

Per què el deute públic grec no pot ser reemborsat i pagat en la seua totalitat?

És molt senzill. L’economia capitalista grega és massa feble, massa ineficient i massa improductiva per a creixer de forma suficientment ràpida. Els salaris grecs s’han reduït, la despesa del sector públic ha estat retallada de forma salvatge, les pensions s’han reduït dràsticament. S’estan posant en marxa plans per a millorar la recaptació d’impostos i posar fi a l’evitació i l’evasió fiscal. Però segons les estimacions de l’FMI, els ingressos fiscals no seran encara suficients per a oferir un superàvit suficientment gran abans del pagament d’interessos del deute existent per a Grècia per a pagar el seu deute. De fet, les estimacions de l’FMI són probablement massa optimistes i el nivell de retallades del deute en les institucions euro haurien de ser molt més grans que les estimacions de l’FMI.

Així que si el govern de Syriza, o qualsevol altre govern grec de coal·lició, es veu obligat a un nou paquet de ’rescat’ per tal de que el govern puga pagar el seu deute, i continuarà l’escenari de l’Alícia al País de les Meravelles d’obtenir més préstecs per a pagar els anteriors - un real esquema Ponzi. Quanta més austeritat i més retallades s’apliquen en els nivells de vida, més difícil serà el creiximent del capitalisme grec.

Si ara hi ha un acord amb la Troica, o alternativament un Grexit, l’economia grega necessita créixer. Només això pot fer despareixer qualsevol càrrega de deute, públic o privat. Mirem els EUA. El deute del sector públic dels Estats Units és enorme, gairebé el 100% del PIB. Però els EUA podem servir aquest deute amb facilitat, ja que tenen un creixement del PIB nominal d’un 4% anual. I els costos dels interessos del seu deute són molt baixos, d’un 3% anual. Atès que el creixement és més gran que el cost dels interessos del deute, el govern dels Estats Units pot executar un dèficit anual d’impostos en relació amb la despesa (abans d’interessos) de l’1% del PIB, i la seua taxa de deute encara es mantindrà estable (però no disminuirà).

Grècia, per la seua banda, el 2011, va tenir costos d’interès de més del 4% sobre el seu deute i un PIB nominal de -5% a l’any, de manera que necessitava un superàvit públic del 9% del PIB només per a impedir que augmentar el deute. El govern estava aplicant l’austeritat però seguia en dèficit. Fins i tot la petita reestructuració del deute de 2.012 en el segon programa de rescat no va impedir l’augment de la taxa de deute. I encara està augmentant.

En el paquet de rescat de 2012, el grup Euro acordà postergar el reemborsament dels seus préstecs fins 2022 i reduir els pagaments d’interessos sobre aquests fins el 2%. Així que, per a estabilitzar el deute, l’economia grega ara necessita créixer només un 2% anual en termes nominals i equilibrar el seu pressupost. Però ni tan sols pot fer això encara. I fins i tot si pogués fer-ho, això significaria que la taxa de deute simplement romandrà en el 180% d’un PIB grec encara en contracció. Així que tot depèn de la recuperació del creixement, d’un creixement molt més ràpid. Això significa més inversió, nous llocs de treball, augment dels ingressos i dels ingressos fiscals, i de la capacitat per a pagar el deute.

Com pot fer l’economia grega per a créixer?

Hi ha tres possibles solucions de política econòmica. Una és la solució neoliberal, que és la que està sent exigida i imposada actualment per la Troica. Això significa retallar el sector públic i els seus costos, mantenir la caiguda dels salaris i fer que els pensionistes i altres paguen més. Aquesta política està dirigida a elevar la rendibilitat del capital grec i amb la inversió addicional estrangera, restaurar la seua economia. Alhora, s’espera que l’economia de la zona euro començe a créixer fortament i així ajudar a Grècia, com una marea creixent que aixeca tots els vaixells. Fins al moment, aquesta solució política ha estat un fracàs significatiu. La rendibilitat només ha millorat marginalment i el creixement econòmic de la zona euro segueix sent ombrivol.

La següent solució és la keynesiana. Aquesta significa augmentar la despesa pública per a augmentar la demanda, introduint una cancel·lació de part del deute públic i l’eixida de l’euro per a introduir una nova moneda (dracma), la qual s’hauria de devaluar tant com calga per a fer competitiva la indústria grega en els mercats mundials. Aquesta solució ha estat rebutjada per la Troica, per descomptat, encara que ara sabem que el FMI vol l’ "alleugeriment del deute" a costa de l’Eurogrup (és a dir, dels contribuents de la zona euro).

El problema d’aquesta solució és que assumeix que el capital grec pot reviure amb un tipus de canvi més baix i que més despesa pública augmentarà la "demanda" sense baixar encara més la rendibilitat. Però la rendibilitat del capital és clau per a la recuperació sota una economia capitalista. D’altra banda, mentre que els exportadors grecs poden beneficiar-se d’una moneda devaluada, moltes empreses gregues que guanyen diners a casa en dracmes encara s’enfronten amb el pagament dels deutes en euros. Molts seran en fallida. A hores d’ara, més del 40% dels préstecs dels bancs grecs a la indústria no s’estan tornant. El ràpid augment de la inflació que seguirà a la devaluació podria augmentar la rendibilitat precisament perquè es menjarà els ingressos reals de la majoria ja que els salaris no aconseguiran igualar la inflació. Hi hauria també la pèrdua de finançament social de la UE i altres subsidis si Grècia també és expulsada de la UE i les seues institucions de finançament.

Amb el temps, potser en cinc o deu anys, si no hi ha una altra crisi mundial, tant la primera com la segona solució pot restaurar, almeys en part, la rendibilitat del capital grec, a remolc d’una recuperació econòmica de la zona euro. Però serà sobretot a costa de la mà d’obra grega, els seus drets i els seus nivells de vida, i a costa de tota una generació de grecs que perdran el seu benestar (i el seu país, ja que han hagut d’anar-se’n a un altre lloc del món per a guanyar-se la vida). Les dues solucions impliquen que la mà d’obra grega serà més pobre, en termes globals, al 2022 del que era al 2008.

La tercera opció és socialista. Aquesta reconeix que el capitalisme grec no pot recuperar-se per a restablir els nivells de vida per a la majoria, ja siga dins de l’euro en un programa de la Troica, o fora amb la seua pròpia moneda i sense suport de l’Eurozona. La solució socialista és substituir el capitalisme grec amb una economia planificada, on els bancs grecs i les principals empreses siguen propietat i esten controlades públicament, i on l’afany de benefici siga substituit per la recerca de l’eficiència, la inversió i el creixement.

L’economia grega és xicoteta, però no deixa de tenir un poble educat i moltes habilitats i alguns recursos més enllà del turisme. Pot créixer a partir de l’ús del seu capital humà, d’una manera planificada i innovadora. Però en ser xicoteta, necessitarà, com a totes les petites economies, de l’ajuda i cooperació de la resta d’Europa.

El vot No, almenys, li diu a la gent treballadora europea que els grecs es resistiran a les demandes del capital europeu. Això podria encoratjar altres a Europa a tirar fora els governs d’Espanya, Itàlia i Portugal que continuen imposant l’austeritat al dictat de la Troica. Això, al seu torn, podria portar a un punt crític el futur de la zona euro com el projecte francoalemany per al capital.

5/7/2015

https://thenextrecession.wordpress.com/2015/07/05/no-but-wha

Traducció anticapitalistes.net

+ Info:

¿Cómo se sale de las crisis económicas? Rolando Astarita, José A. Tapia

Programa La Tuerka analiza resultados del referendo griego. Daniel Albarracín vislumbró un posible escenario, luego del referendo celebrado este domingo que “evidentemente han puesto a Grecia contra la pared, el Banco Central Europeo (BCE) tendría que ampliar en línea de crédito que ha tenido congelada, no olvidemos que los holandeses que siguen prestando a Grecia han llegado al 35 por ciento de interés, por lo que el BCE está haciendo un negocio impresionante que en cambio a la banca griega la mantiene contra las cuerdas”. Daniel Albarracín opinó que hay que ver si ocurre una “renegociación en mejores condiciones o renegociación con trampa, porque es probable que el BCE deje de suministrar euros. Otro de los escenarios que vislumbró es que se puede vivir con el euro para transacciones internacionales, y al interior responder con las deudas inmediatas y para permitir que no se quede seca la economía”. Explicó que se puede hacer uso en 15 días del euro electrónico para transacciones muy básicas en la economía y proteger a la población para aliviar el “golpe”. Otras estrategias serían más profundas, como reformas fiscales.

Grecia deja atrás sus líneas rojas: propone subir el IVA, privatizaciones y reformar el sistema de pensiones. El texto no recoge mención alguna a la reestructuración de la deuda. 10/07/2015


A la mateixa secció:


100º Aniversario de la Revolución Rusa: La Historia de la Revolución de Febrero


La Revolución rusa: Una interpretación crítica y libertaria


La revolución portuguesa de 1974: entrevista con Miguel Ángel Pérez Suárez, investigador especializado en la historia del movimiento obrero portugués entre 1974 y 1980.


Frente al ajuste, reflexiones sobre unidad de acción y programa


Los bolcheviques toman el poder


¿Vale la pena protestar?


La paradoja global del capitalismo


Un mundo que ganar: por qué los socialistas se oponen al imperialismo y apoyan el derecho de autodeterminación de las naciones.


Precios de las acciones, ganancias y deuda


Andreu Nin: «La qüestió nacional a Espanya. El problema català» (1926). Un document inèdit.

Creative Commons License Esta obra est� bajo una licencia de Creative Commons by: miquel garcia -- esranxer@gmail.com