contacte: anticapitalistes@anticapitalistes.net

 



 

Anticapitalistes
  
dilluns 22 de juny de 2015 | Manuel
Entrevista a Daniel Pont, supervivent de la COPEL: “La justícia de l’Estat protegeix els interessos de la classe social dominant” + ’Cárceles en llamas’

Txema Bofill / Javier Coria / Julián Vadillo

Daniel Pont Martín, originari de Madrid, viu i treballa a Barcelona des de fa molts anys. Expresoner per la seva rebel·lia i delictes varis i un dels fundadors de la COPEL (Coordinadora de presos en Lluita).

Ens explica el seu itinerari vital, com s’ha anat formant gràcies a la seva rebel·lia, els contactes amb altres presoners socials i polítics, i també a traves de lectures. I sobretot pren consciència social amb la lluita dels presos. Daniel Pont s’ha sortit del guió al que estan predestinats els revoltats i delinqüents juvenils de classes baixes, carn de canó de presons. Gràcies al coneixement i lluites, avui segueix solidari amb la lluita dels presoners i contra les presons.

Recordem que les presons no rehabiliten, destrueixen. Daniel Pont és un dels pocs supervivents: els suïcidis, la droga, la repressió carcerària i la reincidència han anat eliminant i destruint els integrants de la COPEL, que als anys 70 varen lluitar per la llibertat.

La majoria dels 75.000 presos actuals són caps de turc, carn de canó. I els que haurien d’estar-hi tenen impunitat total. Són els delinqüents i corruptes que manen.

Parla’ns de la teva evolució i conscienciació social. Què i com et vares anar formant en la vida?

Sóc d’origen social humil, fill de mare “natural” (llavors es deia així) i de pare adoptiu. Vaig néixer a la Inclusa, a Lavapies, Madrid. Vaig estar internat en un col·legi de Madrid (línia dura). Era rebel i mancat d’afecte... anys durs els de la post-guerra per als perdedors. Vaig rebre ensenyament bàsic de formació professional, branca d’impremta, fins als 16 anys que em vaig fugar de casa dels meus pares fent autoestop cap al sud, Màlaga.

Després d’uns petits furts vaig ser detingut a Cadis i em van aplicar «la llei de ganduls i malfactors»: 3 anys de presó sense dret a cap benefici penal o penitenciari, complert, quan encara no havia complert els 17 anys. Aquesta cruel injustícia va ser determinant per a obrir la meva consciència i començar a formar-me tot el possible buscant coneixements en altres presos (atracadors, polítics), fugint així de l’acceptació submisa i embrutidora de la majoria de presos.

A finals dels anys seixanta, la presó de Terol era un laboratori per a presos joves i polítics, en un intent de “rentat de cara” de la dictadura franquista. Allà vaig conèixer el pitjor de la convivència entre presos: abusos, violència, violacions, molt patiment, fam, fred, desesperació. I el millor de la solidaritat entre alguns presos socials i presos polítics (pocs). Vaig coincidir en aquells anys amb Rafael Mazarrasa, Martin-Artajo, nebot de l’ambaixador d’Espanya al Vaticà, Paco Gil de Jaén, el pintor valen- cià Castejón i els primers militants d’ETA: uns xavals joves molt macos de Pamplona. M’agradava assistir a algunes de les seves assemblees obertes i així vaig començar a llegir llibres que em deixaven alguns po- lítics, en aquells anys molt prolífics, com a resultat de l’agitació social i cultural a l’Europa del 68.

Un succés revelador que va contribuir a augmentar la meva consciència va ser l’aprovació d’un indult general el 1971 destinat a la llibertat de l’industrial de l’Opus Dei, Vila Reyes, condemnat pel desfalc del cas “Matesa”, empresa tèxtil del règim. Vaig comprendre definitivament el tractament desigual de la justícia de l’Estat, fonamentat en la protecció dels interessos de la classe social dominant i en les fortes condemnes de les classes socials més desfavorides, de les que jo era part.

Vaig sortir en llibertat al gener de 1972, amb 22 anys d’edat, després de passar 5 anys a la presó. Em van trucar per fer la mili i vaig decidir fer-la, desprès de contactar amb un antic company de la presó de Terol, tot i que per a res em sentia identificat amb la defensa de la pàtria. La raó: fer-nos amb armes i municions per començar a cometre atracaments a bancs, animats pels que feien els MIL a Catalunya i alguns esporàdics atracadors francesos o italians. Me’n vaig endur l’única pistola que hi havia a la caserna de sanitat militar i uns quants carregadors de munició. Als pocs mesos ens vam fer amb un subfusell metrallador i varem planificar l’assalt al polvorí que hi havia al recinte militar. Vam fer alguns atracaments a bancs fins que el dia 28 desembre 1972 vaig ser detingut després d’un tiroteig amb la policia amb tres ferits.

Com va ser el retorn a la presó?

El primer mes a la presó de Carabanchel va ser d’ansietat i confusió absoluta, ja que desconeixia l’estat dels ferits en el tiroteig i també perquè feia pocs mesos la dictadura havia executat a un militar acusat d’un atracament amb un mort. Després de conèixer casualment que els ferits estaven fora de perill vaig començar a forjar la idea d’aconseguir fugar-me de la presó com fos. Tenia un molt negre futur: acusat de dos atracaments, un consell de guerra militar, una condemna del TOP (Tribunal d’Ordre Públic) a 6 anys de presó per tinença il·lícita d’armes. I per postres condemnat a dos anys per la Llei de perillositat social.

Em van traslladar a un dels penals més durs de l’Estat, al penal del Puerto de Santa Maria, cementiri de zombis, sota una severa disciplina militar de caire feixista. No obstant al negar-me a treballar en els tallers de la presó i al matricular-me en el primer curs de la UNED a les pre- sons, branca de Filosofia i Lletres, em van traslladar al departament cel·lular d’aïllament. Allà estaven un grup d’atracadors francesos i bretons amb una altra ètica i mentalitat. Ells, per mediació del Consolat francès, rebien el diari “Liberation” i altres mitjans escrits impensables en la censura de la dictadura franquista. En aquest temps les presons franceses i italianes eren un formiguer de permanent agitació, amb bon suport exterior (Michel Foucault i el GIP a França), els NAP (Nuclis armats proletaris a Itàlia) que es van nodrir de desenes de presos socials. A França hi hagueren importants motins i vagues en els QHS (Presons de màxima seguretat). De tot això “Liberation” informava puntualment mentre que a l’estat espanyol el dictador Franco moria al llit i les classes socials dominants iniciaven la falsa transició a la democràcia. En aquests anys la mobilització popular per l’amnistia era cada vegada més massiva, així com la visibilitat de les lluites socials que pressionaven amb força per trencar l’immobilisme propi de la dictadura.

Explica’ns com sorgeix la COPEL, el context que va permetre la seva irrupció?

A últims de l’any 1976 vaig coincidir a la presó de Carabanchel amb diversos companys amb els que vam decidir crear la COPEL i elaborar una estratègia d’acció. Vam començar per una etapa d’agitació enorme mitjançant pasquins i octavetes sense signatura i a observar gratament la bona acollida que tenien. Com a resultat convoquem la primera vaga de tallers a la presó de Carabanchel amb un èxit total.
En aquest temps vam aconseguir el suport d’un nombrós grup d’advocats joves, al principi de Madrid, i conforme anaven sorgint comitès COPEL en altres presons, també d’altres advocats de Catalunya, Euskadi, Andalusia, Aragó etc. Així va encendre la metxa de la lluita dels presos socials per aconseguir unes reivindicacions que llavors i ara considerem legítimes: amnistia total, derogació de jurisdiccions especials (Llei de perillositat social, bandidatge i terrorisme, Tribunal d’Ordre Públic), reforma profunda del codi penal, i depuració de jutges, policies i carcellers feixistes i torturadors.

La lluita de la COPEL va tenir en escac a l’Estat en uns anys en què el poder necessitava per tots els mitjans que les presons funcionessin eficaçment sobretot perquè les accions armades eren cada vegada més intenses i freqüents. Des del principi la COPEL va establir la doble estratègia de lluitar per les seves reivindicacions i aconseguir la fugida, en deixar de participar submisament a la vida quotidiana carcerària i en els judicis penals dels insultantment anomenats “Palaus de Justícia”. En els gairebé 3 anys de lluita de la COPEL van ser innombrables les fugides aconseguides, però també les auto-lesions col·lectives que van deixar els terres i parets de les presons plenes de la sang desesperada dels presos. Van ser desenes les presons destruïdes. Durant aquest temps els mitjans de comunicació van informar sobre la lluita de la COPEL.

Com és va extingir la COPEL? què ho va provocar?

L’aparició de l’heroïna en les presons, va ser un dels factors que va influir decididament en la desunió dels presos, amb una oferta sospitosament tolerada: hi havia més heroïna que “xutes” (agulles hipodèrmiques), fins al punt que alguns esmola- ven l’agulla a la vorera dels patis. Progressivament van començar a aparèixer malalties infeccioses: he- patitis, candidiasi... fins a la irrupció de la Sida i els estralls que va causar. L’augment de la repressió de l’Estat, introduint anti-disturbis especials dins de les galeries carceràries, la set de venjança dels carcellers i l’aïllament dels militants de COPEL en penals llunyans, propicià la represa de les pallisses nocturnes i dels “passadissos de recepció” als trasllats. La repressió va culminar amb l’assassinat d’Agustí Rueda (militant llibertari de la COPEL) i amb les greus lesions sofertes pels seus companys a la presó de Carabanchel. Pallisses després repetides en la inauguració de la presó de Real de la Mancha el 1979, veritable centre de tortures que van patir desenes de presos de la COPEL allà traslladats, com a part del programa de destrucció i càstig dels companys més reivindicatius.

Què vareu aconseguir canviar en les presons?

La COPEL durant un temps va aconseguir crear una nova consciència de respecte, una nova ètica entre els presos, marginant així als delators, als delinqüents de “colls blanc” i violadors, fomentant la solidaritat i l’acció col·lectiva. Va propiciar la creació de comunes en algunes presons, les biblioteques col·lectives amb literatura “alimentària” que contribuïa a la nostra formació, arribant a socialitzar els beneficis del economat (presó de Carabanchel), destinats a ajudar a companys que no tenen recursos aïllats en presons llunyanes.

Tot això va ser possible en un clima d’agitació exterior i en la unitat de centenars de presos socials en lluita per les seves reivindicacions.

Aquesta unitat és possible avui?

No, almenys amb aquelles característiques: l’estat capitalista i els seus mecanismes mercenaris han perfeccionat molt eficaçment les formes de control i repressió per intentar destruir la solidaritat i les formes de lluita col·lectives.

Com són les presons avui?

El nou model carcerari facilita el control. Les presons tenen les següents característiques: construïdes en llocs allunyats de les ciutats; l’atomització cel·lular arquitectònica en el seu interior; la distribució modular amb reduït nombre de presos; la potenciació del premi-càstig com a eix fonamental del xantatge carcerari; la modificació de les circumstàncies socials i penals dels presos (prop d’un 70% relacionats amb delictes de drogues). Tot això contribueix a una individualització de la vida carcerària i a una nova invisibilitat social dels presos, a una acceptació submisa (o còmplice) de la presó com a institució necessària.

La presó realment és la més clara expressió d’un sistema econòmic i social cruel que basa la seva dominació en la protecció dels privilegis dels poderosos. La progressiva duresa de les lleis d’aquesta mal anomenada democràcia està propiciant que les presons de l’Estat espanyol siguin de les més poblades a Europa, que el nombre de suïcidis, sobretot de presos joves, sigui molt alarmant, que el nivell de medicalització en moltes presons sigui gairebé massiu, i que hi hagi desenes de cadenes perpètues encobertes amb presos que porten a la presó 30 i 40 anys. Mitjançant aquestes dades s’arriba a la conclusió que els mecanismes repressius de la dictadura franquista siguin gairebé ingenus. Sobretot perquè aquesta democràcia ha aconseguit la seva eficàcia punitiva amb el beneplàcit gairebé generalitzat de la societat, per no parlar dels enormes beneficis econòmics dels mafiosos constructors immobiliaris (amb el Pla Quinquennal es van construir desenes de presons) o de l’enorme explotació laboral que pateixen en l’actualitat els presos treballadors.

Què vares aprendre a la COPEL, i de les lluites en els presons?

L’experiència de lluita dels anys de la COPEL va suposar per a mi el descobriment del potencial de resistència que tenim en situacions difícils, l’augment de la meva consciència. Em va permetre comprendre el funcionament real de la societat: l’explo- tació, la violència institucional, la maquiavèl·lica forma de dominació que exerceix la classe social dominant. Em va permetre renunciar per sempre l’acceptació submisa del rol social de “delinqüent comú” que la societat de l’època em tenia associat, i de reconèixer així a les lluites i projectes socials col·lectius.

Has continuat solidari amb els presoners, amb les seves lluites i reivindicacions?

Després de la meva sortida en llibertat al maig de 1979, vaig estar uns anys col·laborant amb xerrades i campanyes contra la presó i la tortura. Vaig ser un dels fundadors de l’Associació contra la Tortura de Madrid al costat d’advocats i algun company de la COPEL. Segueixo col·laborant amb altres companys de la COPEL, en la querella argentina contra la dictadura franquista a través de la denúncia de “treball esclau” i l’absència de drets laborals dels presos: l’administració penitenciària no cotitzava pels presos treballadors. Per a ells disposem de la web de Facebook “Gandula y peligrosa”, on recollir les denúncies dels ex-presos que van patir aquesta situació. També disposem d’una al- tra web “ex presxs sociales COPEL”, on es recull informació d’ahir i avui sobre les lluites carceràries. També col·laboro amb l’associació de suport a les persones preses Clivella, com a plataforma de denúncia social de la greu situació carcerària.

Quina funció tenen les presons?

He arribat a la conclusió que les pre- sons només serveixen com a coarta- da o “cortina de fum” perquè la classe social dominant justifiqui la seva dominació, i per ocultar al poble que els veritables lladres i violents són ells. Les seves lleis i presons només serveixen per a aquesta finalitat: castigar els pobres i rebels. No en va són els poderosos, els que aproven les seves lleis, mimen els seus execu- tors mercenaris (jutges i policies) i subvencionen als seus mitjans de comunicació intoxicants, que com diu Chomsky aconseguiran “que estimis als teus enemics”.

T’han tornat a molestar la poli- cia? Has patit la persecució judicial?

Després de la meva sortida en llibertat el 1979, a primers de febrer de 1980 vaig ser detingut al costat d’altres companys de COPEL i acusat de la preparació d’un atracament a un furgó blindat i de col·laboració amb els Comandos Autónomos Anticapitalistas. Vam ser els primers ex-presos socials en patir l’aplicació de la Llei Antiterrorista aprovada mesos abans i patir tortures planificades a la Direcció General de Seguretat de Madrid, avui paradoxalment seu la Comunitat de Madrid.

Vaig ser torturat durant 6 dies continuats mitjançant l’aplicació del quiròfan amb cops soferts especialment en el plexe solar i testicles, amb la música a tot volum, amb la privació del son, en estat de total incomunicació: sabien on colpejaven de forma professional, em feia mal tot el cos sentint insensible alguna zona de les cames i els braços. A partir del sisè dia va venir un metge a examinar i aplicar-pomada antiin- flamatòria al pit. En passar al jutge de l’Audiència Nacional i denunciar les tortures, aquest va declarar que “les lleugeres senyals de equimosis groc violàcies podrien ser resultat del forcejament en la meva detenció” i per tant no donava cap crèdit a la meva denúncia... Vinga ja! Això em porta a comprendre de forma directa la convivència i complicitat en la pràctica de la tortura de tots els estaments participants: policia, metge, jutge.

Als 4 mesos vaig sortir en llibertat, havent passat en aïllament en el fatídic penal del Puerto de Santa María, i vaig comprovar que de nou les velles pràctiques carceràries estaven vigents. El 1985, vaig ser detingut de nou junt amb altres companys de COPEL acusat de ser el cervell d’un atracament espectacular a una sucursal del Banesto de Madrid. Malgrat que tenia coartada d’haver estat en aquell moment al despatx d’una advocat de Madrid, el timorat jutge de torn de l’Audiència Nacional, influït per la pressió i el relat policial, va ordenar el meu ingrés a la presó. Des d’aquest mateix moment em vaig declarar en vaga de fam i vaig ser traslladat al departament d’aïllament de la presó de màxima seguretat d’Alcala-Meco.

És el meu únic coneixement real del nou model carcerari de la democràcia. Els últims tres dies dels 14 que vaig estar a la presó els vaig passar en vaga de set també. Vaig tenir temps de comprovar l’absoluta indefensió en què estaven els presos en règim especial (FIES): l’aigua de la dutxa la controlava el carceller i en dues ocasions me la va obrir bullint. Els controls i escorcolls nocturns eren freqüents... una mostra més del refinament de la tortura a les presons de la democràcia.

Com has fet per a no tornar a reincidir?

He treballat en negocis propis d’hos- taleria, en manteniment d’una em- presa de jardineria, com a conserge etc. Fa 30 anys d’aquelles males ex- periències...

Estadístiques d’INE confirmen que a Espanya és el país de tot Europa amb menys presoners de coll blanc (blanqueig de diners, tràfic d’influències, delictes contra Hisenda, finançament partits), tot i ser el no1 en corrupció de tot Europa.

És molt normal que Espanya sigui el país amb menys presos de “coll blanc”: són part fonamental de l’entramat financer-polític-mediàtic... Són els “molt Honorables”, persones influents en els partits polítics, sistema judicial i econòmic. Com diu la frase “Els lladres (autèntics) som gent honrada”.

Els presoners tenen poc ressò mediàtic. Les seves lluites sovint són silenciades i oblidades. Com valores que a Podemos i Ciutadans se’ls regali tanta cobertura mediàtica?

La irrupció de nous partits polítics a l’escena del “circ electoral” formen part del nou decorat suposadament regenerador dels partits polítics corruptes. Una cosa, per cert, molt semblant a la suposada màgica transició que es va donar en l’etapa de la dictadura a la democràcia: rentar la façana perquè res canviï, crear la il·lusió de canvi perquè res important succeeixi. Al meu entendre, forma part del guió del muntatge d’aquesta suposada democràcia, que no és sinó una altra forma de dictadura cada vegada menys camuflada. Si no ho evitem novament aconseguiran enganyar com idiotes perquè deleguem el poder a polítics professionals cada vegada més allunyats de les persones: només el poble autogestionat pot salvar-se per si mateix.

Com veus el moviment llibertari i l’anarcosindicalisme avui?

En aquest context el moviment llibertari actual té un gran repte (i molt bones expectatives) al qual enfrontar-se i que sol donar-se en moments polítics determinats com ens van ensenyar els anys anteriors a la Segona República. A mesura que es descobreix l’engany (el desencant li diuen eufemísticament) de l’entramat democràtic, anem entenent que són de nou necessàries formes d’autoorganització assembleàries directes. I per això és fonamental el debat per arribar a la confluència estratègica del molt ampli (i disseminat) moviment llibertari.

Què vol dir per tu ser anarquista?

Per a mi ser anarquista avui (no sé si ho sóc tot i identificar-se plenament amb la seva pràctica i el seu ideari) és ser conseqüent en la pràctica vi- tal amb els principis antiautoritaris assemblearis i de solidaritat en la mesura del possible. Per descomptat sense delegar poder de decisió a ningú.

A què et dediques actualment?

Actualment, al costat d’altres companys estic tractant d’acabar un documental sobre la lluita de la COPEL, amb moltes entrevistes ja realitzades. I resisteixo per aconseguir arribar amb dignitat fins al final dels meus dies tractant de gaudir d’aquest temps que vivim, actiu, sensible i amb determinació perquè la meva vida hagi estat una cosa que valgui la pena per a mi i per als altres. Sobre el meu treball actual prefereixo no donar detalls per raons personals.

Quins llibres i webs per informar-se de la COPEL i sobre els presons?

Hi ha diverses web d’informació sobre les lluites a les presons: “Tokata. info”, «Ex presxs socials COPEL», «Presos Galiza», etc. En aquests últims anys han aparegut diversos llibres sobre experiències de lluites en presons, com el de Xose Tarrío “Huye hombre huye”, sobre la lluita dels presos FIES en els anys 80 i 90. L’escrit per Javi Ávila Navas sobre la lluita dels presos d’APRE. I l’any passat, per fi, l’editorial Virus va aconseguir editar la fenomenal tesi de César Lorenzo Rubio “Cárceles en llamas: el movimiento de presos sociales en la transición”, que recull fidelment aquesta intensa lluita carcerària i la repercussió social que va tenir.

CatalunyA 171, abril 2015


’Cárceles en llamas’, el movimiento de presos sociales en la Transición. Entrevista a César Lorenzo Rubio

Javier Coria

Soy Daniel Pont Martín, expreso social y, junto a otros compañeros, uno de los fundadores de la Coordinadora de Presos en Lucha (COPEL) en la cárcel de Carabanchel, en 1976. Cuando tenía 17 años, me aplicaron, primero, la Ley de Vagos y Maleantes (condena de tres años), y después la de Peligrosidad y Rehabilitación Social (dos años más), verdaderas leyes dictatoriales que penaban conductas, no delitos, y que en mi caso fueron el detonante para dar un salto cualitativo en mi decisión de hacerme atracador”.

De esta forma tan contundente comienza el prólogo del ensayo Cárceles en llamas (Virus Editorial), del doctor en Historia César Lorenzo Rubio (Barcelona, 1978). Lorenzo forma parte del Grupo de Estudios sobre la Historia de la Prisión y las Instituciones Punitivas, y este texto es su tesis doctoral que leyó en la Universidad de Barcelona. También participó en la obra colectiva El siglo de los castigos. Prisión y formas carcelarias en la España del siglo XX. El libro se incluye entre los trabajos históricos críticos con la Transición, para unos “modélica”, que lejos de romper con la dictadura, dejó intactas instituciones y personas del antiguo régimen, como buena muestra tenemos hoy de ello. Hablamos en Barcelona con el joven investigador.

¿Presos comunes o sociales?

En rigor jurídico, ellos eran condenados por delitos de Derecho común, por lo tanto eran presos comunes, lo que pasa es que se reivindicaban a sí mismos como presos sociales, retomando una denominación que venía de los años 30, incluso antes, para expresar que eran presos en una sociedad franquista, asfixiante, económicamente y jurídicamente hablando…

Y donde se conculcaban derechos fundamentales y, la tortura formaba parte del método de “investigación” policial y carcelario…

Claro. Estos presos, cuando tomaron conciencia de su situación y se presentaron al exterior, se denominaron presos sociales, y creo que lo eran.

¿Cuándo empezó el movimiento reivindicativo de los presos sociales en aquellos años?

Sin duda, a raíz de la primera amnistía que dictó el presidente Adolfo Suárez en 1976 —de 30 de julio, se exceptuaron los delitos de sangre—. Esta amnistía —que no incluía a los presos sociales, como tampoco lo hizo la Ley de Amnistía de 1977— fue la que encendió los ánimos y los presos se subieron por primera vez a los tejados de las prisiones. De esa época es la foto que ilustra la portada del libro. Ya hubo antecedentes de movilizaciones, por ejemplo en Barcelona con la muerte —septiembre de 1975— de El Habichuela, se organizó un motín. Por cosas muy concretas se movilizaban los presos, malos tratos y cosas así, pero de ahí se pasó a la reivindicación política, amnistía o indultos para todos.

[El Habichuela al que se refiere Lorenzo no era otro que el preso común Rafael Sánchez Milla. Según dejó escrito el fallecido periodista Josep María Huertas Clavería, y por el testimonio del antropólogo Manuel Delgado, ambos huéspedes de la cárcel Modelo en aquel año, se sabe que los funcionarios de prisiones se ensañaban con los presos comunes. Durante una de esas palizas mataron a El Habichuela; el arma utilizada, una cañería de plomo. A la muerte del dictador, el indulto real del 29 de noviembre de 1975 benefició a los implicados en el Proceso 1001/72, que llevó a la cárcel a toda la dirección del sindicato Comisiones Obreras; a los implicados en el escándalo político-económico —con el Opus Dei por medio— del Caso Matesa y a 5.655 presos sociales].

¿La COPEL se fundó en Carabanchel?

Se fundó a finales del año 1976, en la Prisión de Carabanchel, en Madrid. Y entre los meses de enero y febrero de 1977 se dio a conocer públicamente.

¿Tenían apoyo social fuera?

Tenían, sobre todo, el apoyo de los familiares. En Madrid se creó la Asociación de Familiares y Amigos de Presos y ex-Presos, y luego, en diferentes ciudades, se crearon Comités de apoyo a COPEL, gente sobre todo del ámbito libertario, como la CNT y algunos partidos de la extrema izquierda. Fue muy importante el apoyo de abogados y de algunos trabajadores sociales, que ayudaron a difundir las reivindicaciones de los presos fuera de los muros de las prisiones. Pero el apoyo social fue muy reducido.

¿Y cuáles eran esas reivindicaciones?

Las fundamentales se referían a las condiciones de vida dentro de los penales, pero luego había otras reivindicaciones más políticas, como la reforma del Código Penal y penitenciario, la desaparición de las jurisdicciones especiales, como el Tribunal de Orden Público, Ley de Bandidaje y Terrorismo, Ley de Peligrosidad Social, Consejos de Guerra militares a civiles y por la depuración de jueces, policías y carceleros con vínculos con la extrema derecha franquista, muchos de ellos, conocidos torturadores.

Parece que una vez que salieron los presos políticos con la amnistía de 1977, los presos sociales asumieron la defensa de las libertades dentro de las cárceles, presos olvidados por unos y por otros, por cierto. ¿Cómo se produce esta politización de los presos sociales?

Por el contacto con los presos políticos, de los que copiaron algunas formas de organización, algunos comunes llegaron a militar en partidos, pero muy pocos. La verdad es que, salvo algunas excepciones, la relación entre presos sociales y políticos era distante.

¿Qué era “El palomar” de la Modelo de Barcelona?

Eran las celdas más altas, donde se recluían a los presos con trastornos mentales, pero en realidad se utilizaba para dar palizas a los presos más conflictivos, ya que eran celdas acolchadas e insonorizadas.

Cuando los presos denunciaban torturas, los testimonios de policías y funcionarios de prisiones eran tomados como pruebas de cargo. ¿Algún fiscal o juez de vigilancia penitenciaria de aquella época hizo algo para terminar con la impunidad?

No, yo personalmente no conozco. ¡Miento!, hubo uno, el juez Luis Lerga, que investigó la muerte de Agustín Rueda. Él, por ejemplo, se encargó de ir al Anatómico Forense de Madrid y levantar acta del cadáver, eso fue importante; claro que detrás había unos abogados muy implicados.

[Agustín Rueda, que no “fue ni un héroe ni un mártir” como escribe Lorenzo en su ensayo y que sus propios compañeros así lo señalaron, era un preso de ideas anarquista que murió apaleado por seis funcionarios. Esto ocurrió en una celda de aislamiento de la prisión de Carabanchel, las llamadas CPB (Celdas de Prevención Bajas), galería subterránea de castigo. Era el 14 de marzo de 1978.]

¿La Ley Penitenciaria de 1979 recogió algunas de las reivindicaciones de la COPEL?

Cuando los presos políticos salieron con la amnistía del 77, la prisión dejó de estar en la agenda política del gobierno, fueron los presos sociales, denunciando su situación y consiguiendo que se formaran camisones de senadores, etc., los que volvieron a poner en la actualidad política el tema penitenciario. Recordemos que muchas de esas protestas fueron muy duras, huelgas de hambre, autolesiones, motines… La importancia del movimiento de protesta de los presos lo tenemos en que la Ley Penitenciaria fue la primera ley orgánica de la democracia. ¿Se recogieron sus demandas?, en parte sí y en parte no, no se recogieron las principales, que eran la amnistía y la depuración de funcionarios, pero sí que recogieron otras medidas que humanizaban las condiciones de vida en las cárceles, que ya se estaban desarrollando en otros países europeos.

¿Cómo se aprobó esta ley?

Se aprobó por unanimidad. La ley era un compromiso de Carlos García Valdés, un abogado joven y progresista que, cuando asesinaron al Director General de Prisiones, Jesús Haddad –ametrallado por el GRAPO—, asumió su cargo. El gran problema es que fue una ley que no tenía presupuesto para aplicarse, y esto lo reconoció el propio gobierno de la UCD. Por lo que, en la mayoría de sus puntos, se quedó en una mera declaración de intenciones. Lo grave es que, 35 años después, muchas de las mejoras de aquella ley siguen sin aplicarse en la práctica. Además, el Código Penal se reformó muy poco. Tuvimos que esperar a 1995, con el llamado Código de la democracia, para que se derogaran leyes como la de Peligrosidad Social. Paradójicamente, en cuanto al cumplimiento de las penas, el Código de la democracia es más duro que el anterior de la época franquista.

Y hoy, ¿hay una regresión en cuanto a los derechos humanos en las cárceles?

En aquella época, la prisión estaba en el día a día de la política, incluso porque muchos de los parlamentarios y senadores habían sido presos. Hoy las prisiones no existen para el conjunto de la sociedad. Están apartadas de las ciudades y nadie se acuerda de ellas. En un contexto de mayor opacidad, es más fácil que se produzcan abusos, porque la respuesta social es mínima y la información que nos llega también es poca. Uno de los lemas de aquellas épocas era: “Vamos a poner techos de cristal a las prisiones”, para acabar con el apagón informativo sobre los abusos en las cárceles franquistas y el posfranquismo.

¿Hoy no hay asociaciones de presos?

No, los presos tienen prohibido el derecho a la asociación, pero no sólo en sindicatos de presos, sino, por ejemplo, en una peña del Osasuna en la cárcel de Pamplona.

¿Cuándo y por qué desapareció la COPEL?

Se disolvió a partir del verano de 1978. Diversos fueron los factores que hicieron que su actividad cesara. Por ejemplo, la restricción de comunicaciones y movimientos de sus líderes, por órdenes que venían en circulares internas de Instituciones Penitenciarias. Por el agotamiento de unas luchas muy duras y comprobar que no les iban a dar la amnistía. Y muy importante, la aparición de la heroína. La cultura carcelaria cambió, primaba el individualismo, se rompió la solidaridad interna, la violencia y las mafias empezaron a controlar las cárceles. Daniel Pont Martín escribe en el prólogo citado: “… como si el guión estuviese premeditado, comenzó a entrar masivamente heroína en las cárceles, comenzando a “engancharse” innumerables presos, hasta el punto de que era más difícil conseguir una “chuta” (jeringuilla) que droga”.

7/6/2014


"Las cárceles son uno de esos lugares incómodos que preferiríamos ignorar". Entrevista a César Lorenzo.

Terminada la dictadura parte de los presos políticos salieron a la calle. Pero otros muchos quedaron dentro así como una gran cantidad de presos sociales (o comunes) que comenzaron a reivindicar sus derechos al amparo de la petición de amplias libertades que el pueblo reclamaba. A través de asociaciones como la Coordinadora de presos españoles en lucha (Copel) se intentó articular un movimiento amplio que abarcarse esas reivindicaciones. César Lorenzo nos acerca a esa historia hoy apenas conocida.

Julián Vadillo

¿Qué acciones hacían estos presos?

El repertorio de protestas empezó de forma pacífica, a base de sentadas o plantes en los patios y el envío de centenares de instancias dirigidas al Rey reclamando un indulto o una amnistía. Pero ante la falta de respuesta positiva y la dureza de los métodos empleados para lograr su desmovilización, también aumentó su grado de violencia. En este contexto se han de entender las ocupaciones de los tejados, el envío de manifiestos, las autolesiones colectivas (cortes en los antebrazos, ingestión de objetos metálicos…), las huelgas de hambre y, también, los motines en los que la destrucción de las celdas y los incendios no eran extraños. Los presos recurrieron a todo para dar a conocer su situación en el exterior.

¿Qué apoyos recibían desde fuera de los recintos penitenciarios?

En diversas ciudades se organizaron Comités de Apoyo a Copel: grupos, más bien informales, que editaban boletines y se manifestaban a las puertas de la prisión para mostrar su solidaridad. En estos colectivos, y otros como la Asociación de Familiares y Amigos de Presos y Ex Presos, se integraron abogados, trabajadores sociales y, en general, personas concienciadas sobre la situación de las prisiones y sus ocupantes. Ideológicamente predominaban las ideas libertarias, contrarias a todo tipo de instituciones de control (no sólo cárceles, también manicomios, cuarteles…), o de extrema izquierda, aunque hubo iniciativas reformistas –menos radicales que la Copel– más transversales. Numéricamente fueron pocos, pero jugaron un papel fundamental hacia el interior de los muros.

Háblanos un poco de la figura de Daniel Pont al frente de la COPEL

Pont era un joven preso por atraco que consiguió romper con el círculo vicioso de la marginalidad y dotarse de una fuerte conciencia sobre las circunstancias que lo habían llevado a prisión. Participó en la creación de la COPEL en Madrid y fue uno de sus miembros más destacados, lo que lo llevó a entrevistarse con el director general de Instituciones Penitenciarias en una visita de éste al penal de El Dueso. Fue uno de los pocos presos combativos que no acabó enganchado a las drogas, o muerto por disparos de la policía, a pesar de que se le intentó usar como cabeza de turco en un oscuro montaje policial años después.

¿Qué factores vieron a romper la lucha de los presos en la cárcel?

En primer lugar, el aislamiento de sus miembros más preparados y las restricciones a la comunicación, lo que provocó que en cada prisión los presos que se identificaban con la Copel actuaran por su cuenta, sin poder establecer tácticas comunes a otros cárceles. A ello se le unió la pérdida de toda posibilidad de excarcelación masiva, tras el fracaso de la propuesta de Ley de Indulto y la prohibición constitucional de indultos generales. Este hecho, junto a la implantación del tratamiento y la lógica punitivo-premial, o del palo y la zanahoria, que castigaba al que se revelaba y premiaba con permisos y progresión de grado al que obedecía, acabó por dar al traste con la unidad de acción. Y por último, aunque se trata de procesos de implantación paralelos y coetáneos en el tiempo, la extensión del consumo de drogas, particularmente heroína, que desmovilizó masivamente a los jóvenes (también en las calles) y en prisión enfrentó a los presos por el control de su venta.

¿Qué queda de la Copel hoy? ¿Existe en la actualidad algún grupo que luche por los derechos de los presos?

La Copel pertenece al pasado, sólo su recuerdo persiste entre las personas que vivieron el proceso más de cerca; para la mayoría, estas siglas carecen de significado. Desde entonces ha habido movilizaciones puntuales de presos entorno a demandas concretas (excarcelación de presos enfermos o con tres cuartas partes de la condena cumplida, abolición del régimen FIES, etc.), pero su alcance ha sido muy minoritario. Al margen de estos episodios, persiste la actividad –tal vez poco visible, pero fundamental– de diversas organizaciones que trabajan ofreciendo asesoramiento y denunciando los abusos del sistema penitenciario. Salhaketa, Madres contra la Droga, la Coordinadora de Barrios, Asociación PreSOS, Asociación Pro-Derechos Humanos de Andalucía, o ASAPA, entre muchas otras, constituyen el movimiento social anticarcelario actual, que tiene muy poco que ver con aquel de hace tres décadas, porque tampoco la prisión de entonces y la de ahora, tienen mucho que ver.

Para finalizar ¿Cómo definirías la cárcel?

La cárcel es un vertedero humano. Un inmenso depósito donde aislar los que consideramos subproductos de un sistema económico injusto y excluyente: personas pobres, enfermas mentales, migrantes y adictas a las drogas, que nunca encontrarán entre rejas el tratamiento a sus carencias económicas, sanitarias, educativas, afectivas, o de cualquier otro tipo. En España, este depósito es cada vez más grande y cada día es más fácil entrar y más difícil salir. Estamos a la cabeza de Europa occidental en número de encarcelados en función de nuestra población, y el horizonte de expansión sin límites del sistema penal bajo el signo del populismo, la demagogia y el sensacionalismo más descarnado no augura una mejora a corto plazo, todo lo contrario.


A la mateixa secció:


Absolución de los 7 del AVE: concentración y presentación de moción al ayuntamiento de Alacant


Absolución de los 7 del AVE


Las trampas de las reformas de la Ley Mordaza


El Congrés manté que votar les lleis de desconnexió del Parlament pugui ser considerat un delicte de terrorisme.


Galicia: Absuelto un activista vigués tras retirar los cargos el policía que pedía para él tres años de cárcel.


La xenofobia institucional y la austeridad. Gasolina política para el auge electoral de la extrema derecha


‘Operació Catalunya’: el mapa d’una trama amb origen a La Moncloa


Democracia y sedición


L’esquerra i l’islam: malentesos i fanatismes


Judicis contra l’independentisme: proposta per una estratègia de ruptura

Creative Commons License Esta obra est� bajo una licencia de Creative Commons by: miquel garcia -- esranxer@gmail.com